Els dos criminals que van matar a trets dotze persones a l’edifici de Charlie Hebdo (París, 2015) també estaven tremendament ofesos per les caricatures que el setmanari satíric havia publicat sobre Mahoma, assassinats sense misericòrdia. Molts més musulmans, igualment ofesos, van aplaudir la brutal carnisseria feta en nom d’Alà: els uns ho van celebrar obertament, els altres dissimuladament, a la merda.
Les persones ofeses són un perill públic, és evident, ho sabem des de fa segles, per l’odi que els podreix l’ànima. I les persones profundament ofeses són uns criminals en potència, de vegades uns bocamolls sanguinaris, de vegades professionals del crim.
Només per recordar: el novembre de 1905 un grup de 300 oficials espanyols ofesos, molt valents i tremendament patriòtics van assaltar i destrossar la redacció i els tallers de la revista satírica ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya: no només no els van detenir i encara menys jutjar, sinó que el Borbó d’aleshores, Alfons XIII, conegut per la seva tendència natural cap a la dictadura i les putes, els va felicitar, com déu mana.
Ara mateix encara cueja, mai més ben dit, la paròdia de minoria absoluta sobre la Virgen del Rocío, o potser era una altra, no n’entenc gaire de verges maries, verge santa! Andalusia sencera, des de VOCs i PP a Adelante Andalucía, s’han ofès com feia hores que no s’ofenien, molt ofesos, molt ofeses, molt encesos, molt enceses, tota Andalusia una flama justiciera i redemptora: en a penes 24 hores van redoblar la seva ja intensa campanya secular contra els catalans indecents, contra la minoritària llengua catalana i contra Catalunya en general, com mana la santa tradició espanyola.
Teresa Rodríguez, líder de Adelante Andalucía, versió regional de Podemos, per entendre’ns, va ser l’encarregada d’encendre la traca amb un tuit on acusava els artistes del gag de la verge de ser uns ignorants i de tenir fòbia a Andalusia, ves per on. Dies després la companya sentimental de Kichi, un altre líder de AA, deia a Rac1 que lamentava haver publicat aquell tuit incendiari, que no s’esperava que aixequés l’onada de catalanofòbia que ha desencadenat: Ah, no? Doncs que s’esperava, senyora? O vostè és una cínica, o és més innocent que el lliri de la Rovira. I no deixa de ser curiós que ara, després d’encendre la metxa de l’odi, reconegui que “hi ha una catalanofòbia endèmica a l’Estat espanyol”. Viu voltada de pólvora i no preveu el perill d’encendre un misto, senyora Rodríguez?
Hi ha gent que té la pell molt fina —i la cara molt dura— quan vol, quan li interessa, quan li serveix de pretext per desfermar la mala hòstia contra algú, millor si són catalans. No entraré aquí a calibrar l’humor tronat, les paròdies barates, els acudits sense gràcia i els programes ben sovint penosos de cretins com el tal Jair Domínguez, un paio que si li treus el guió de davant i els camarades del costat curteja com un autèntic tontet, que diria ell amb la seva poca gràcia habitual, de provocador vulgar.
Dit això, s’ha d’afegir de seguida que un país sense sentit de l’humor, sense capacitat d’encaixar paròdies, d’empassar-se sàtires, burles, sarcasmes, ironies, etcètera, només pot ser un país obertament intolerant, intransigent, que fàcilment deriva cap al supremacisme moral i el fanatisme, que s’exalta per un Perejil qualsevol, inclinat a la violència com a llenguatge natural. En fi, un país així és un perill universal.
I en aquest punt no hi hauria d’haver ni tabús, ni qüestions sagrades, ni personatges intocables, més enllà de la dignitat de cada persona en particular. Això que en diuen sentiments religiosos i/o patriòtics, això ha de poder ser objecte habitual de crítica, de conya, de broma, de paròdia, de sàtira, com la cosa més profana del món, un s’hi ha de poder pixar a sobre sense que li tallin la llengua. Qualsevol s’ha de poder fotre de tot, i començar per ell mateix, és clar. En nom de les religions i de les pàtries, hi ha molta, massa, gent ofesa. Diuen que no els pots ferir la sensibilitat religiosa. A mi em fereixen les maleïdes religions i les putes pàtries, em fereixen i m’esfereeixen quan veig les muntanyes de cadàvers que deixen al darrere les banderes o un déu qualsevol.
Les religions són un signe del lamentable infantilisme dels humans —i les humanes, ara que no se m’ofenguin les dallonses—, senyal d’una credulitat fantasiosa i patològica que aboca el personal cap al cretinisme i la intransigència. Sempre hi ha excepcions, oi, però són excepcions a la norma. També hi ha covards, i pusil.lànimes. Que existeixi un delicte contra els sentiments religiosos és un atemptat contra la raó, un símptoma clar de la immaduresa política dels humans, condemnats al paternalisme d’un bon déu que, sàdic com el pinten, no ens estalviarà el dolor, però t’ajuda a suportar-lo si tens prou fe i te fas fotre!
Canviem de canal i tornem al gag de la verge maria del Rocío. Deixo de banda si el gag era enginyós, divertit, graciós o era ridícul, penós, grotesc. I què si no era graciós ni enginyós? És que se’n foten de no sé què! I què? És que se’n riuen de no sé qui? I què. Si vols, et pots emprenyar més o menys, o gens, i ja està. I si cal, t’hi tornes, i llestos.
En aquest cas resulta curiós que a molts andalusos, la gent més graciosa d’Espanya des de temps immemorials, diuen, no els hagi fet cap mena de gràcia que uns catalans els toquin la verge maria, i s’han ofès però que molt molt ofesos: ¿pero qué pasa pisha? Que se n’ha fet d’aquell sentit de l’humor dels andalusos, gent de la broma per antonomàsia? Sort, encara, que al gag no van dir pestes del gaspatxo ni dels fatxendes novios de la muerte que pengen o despengen, no me’n recordo si és amunt o avall, el pesadíssim —dues tones i mitja— Cristo de la Buena Muerte, que pel que sé no té res a veure amb l’eutanàsia.
I és clar, tanta ofensa era una oportunitat fantàstica per reactivar o multiplicar la secular campanya contra els catalans indecents, la llengua dels collons i la puta Catalunya en general.
És curiós, però, que cap d’aquests milers i milers d’andalusos que tant s’han ofès per un gag de pacotilla, no es van ofendre ni gens ni mica quan setmanes enrere aquella infermera de Cadis es va cagar en el català i la mare que el va parir; tampoc no es van ofendre ni gens ni mica quan centenars, milers d’andalusos acomiadaven amb entusiasme la seva guàrdia civil i la seva nacional policia camí de Catalunya, amb el seus sorollosos càntics de A por ellos, oé, a por ellos, oé, preludi de l’estopa que, generosos, van repartir a dojo l’octubre del 2017 en nom dels espanyols de bona fatxa. Milers d’andalusos que ara s’ofenen per un gag tronat sobre una verge, no s’han ofès gens ni mica quan el màster en pocavergonya Pablo Casado reiterava —mentia de nou, sense escrúpols— davant del jutge que hi ha professors a Catalunya que no deixen anar a pixar les criatures si parlen en castellà; tampoc no es van ofendre gens ni mica quan el PP, Cs i companyia feien campanya contra el català a l’escola, ben al contrari, aquests milers i milers d’andalusos ara tan ofesos, aleshores aplaudien i firmaven encantats, exaltats, amb el mateix entusiasme que aquells 300 oficials del gloriós exèrcit espanyol que mai va guanyar una puta guerra —Cuba, Filipines, Marroc, etcètera— assaltaven fa més de cent anys la redacció del Cu-Cut!
En fi, tot ben normal, com era d’esperar.