Havia de ser un un comiat memorable, entranyable, un homenatge merescut, i per molta gent així devia ser, no ho dubto —en la memòria de dues generacions hi ha un munt de cançons teves, gràcies—, però hi va haver un moment al final del concert que em va semblar lamentable, Serrat.
Abans de l’últim adéu amb La guitarra, vas dedicar unes paraules d’agraïment a la teva família i tres amics. “No us fotré cap pallissa —vas dir amb un punt de conya amable—, però no puc deixar l’escenari…” I aleshores es va sentir de lluny una veu solitària del ciutadà de guàrdia que reclamava “en castellano, en castellano”. Podies fer-te el sord i continuar, podies negar-te a renegar la llengua, però et vas estimar més obeir diligent la consigna de l’imbècil anticatalà. Lamentable, Serrat.
Em va sorprendre la rapidesa, la facilitat i la naturalitat amb què vas canviar de llengua només perquè un malparit va cridar “en castellano, en castellano”. No em puc imaginar que mai hagis fet res semblant contra el castellà, m’hi jugo el coll que t’hi hauries negat. Qualsevol malpensat podria sospitar que la jugada estava preparada, perquè costa d’entendre que només perquè protestava un únic cretí, renunciessis en públic a continuar en català els teus agraiments familiars i personals. O potser no et significava cap renúncia, vés a saber. Lamentable, Serrat.
Hi va haver aplaudiments no pas generals, ni de bon tros, quan vas deixar de banda el català i, sense immutar-te, vas reprendre el discurs que tancava la teva carrera en castellà. Suposo que a molta gent els va doldre la renúncia, algú es devia emprenyar i tot, però els uns per consideració cap a tu, els altres perquè estan acostumats a claudicar, no es van queixar, van callar i van evitar un conflicte a la platea. Saps prou bé que si aquí no hi ha conflicte de llengües, només és perquè el català es resigna, renuncia, s’agenolla i es rendeix abans de la primera escaramussa, ensenya el coll com una gossa derrotada davant la poderosa mandíbula d’ocupació. Lamentable, Serrat.
Resulta impossible imaginar que en qualsevol escenari fora de Catalunya algú hagués cridat, “en català, en català”. No costa gaire imaginar l’esbroncada general i, probablement, el teu silenci i la teva comprensió (2018). En aquesta asimetria extrema entre llengües, el català sempre té les de perdre, prou que ho saps: els crits d’un sol fill de puta et van fer renegar el català i passar-te tan tranquilament a l’espanyol, com la cosa més natural del món. Si a Barcelona no pots parlar davant del públic en català, on collons el parlaràs? Lamentable, Serrat.
Em va sorprendre la naturalitat amb què vas canviar al castellà, però encara em va soprendre més la raó que vas adduir per justificar la renúncia: “ah, sí —vas dir, com donant la raó al miserable del crit—, pues lo voy a decir en castellano, sí, porqué lo entenderemos todos”. Lamentable, Serrat.
No sé si t’adones, i si te n’adones no sé si et preocupa, que amb la teva actitud no sé si dòcil o natural colabores eficaçment en la campanya de liquidació general del català orquestrada pels espanyolistes —espanyols i catalans i ciutadans—, és que els ho has posat en safata, no sé si sense voler o perquè tant te fot o perquè ja t’està bé o perquè hi estàs d’acord: “Catalán, haz como Serrat, habla español para que nos entendamos todos”. Lamentable, Serrat.
Quan algú com tu, que té tant reconeixement social, tanta projecció popular i mediàtica, desaira públicament i a casa seva la seva llengua, fa mal i fa lleig. Pel mateix argument, algú et dirà el muchacho del Pueblo Seco, para que nos entendamos todos, i se’m faria estrany. I em semblaria lleig, Serrat.