Advertència: només un malparit o una mala puta —algú amb molt mala fe, vull dir— podria entendre aquesta columna com una defensa de l’impresentable Rubiales de la morrejada, la mà als ous i el sou obscè.
En una societat civilitzada i demòcrata, algú així seria una deshonra i un descrèdit, i el farien saltar per ètica i per estètica. Per contra, un paio així com el Rubiales —vulgar, groller, fatxenda, i gran patriota de polsera bicolor— em sembla el representant natural, genuí, d’aquesta Espanya —no n’hi ha d’altra— de coalicions de defensors explícits del franquisme que, a més de ser fatxes encantats de ser fatxes, ultranacionalistes i catòlics a partsiguals, i masclistes i racistes per tradició, odien profundament els catalans, en singular i en plural, a por ellos oé.
Va ser molt lleig, Hermoso. A mi em va semblar fastigós que el Rubiales saltés a sobre teu com un orangutan —i que em perdonin els parents de la selva—, igualment em va semblar lleig, repugnant, el morreig ni consentit ni deixat de consentir perquè va ser d’improvís, sense avís, però gens espontani, clarament forçat.
Tanmateix, em va estranyar que tanta gent saltés de seguida al coll de l’impresentable president de l’espanyola però que tu no diguessis res. Vaig pensar que potser estaves desconcertada, que temies represàlies potser, o ser el centre dels lamentables mitjans, no ho sé. L’endemà, l’inútil de Rubiales va voler fer veure que lamentava el que havia fet i encara ho va espatllar més: era evident que no estava penedit de res, convençut com estava que no havia fet res malament : “segurament me he equivocat”, va dir sense cap mena de convicció, que no ho havia fet amb mala fe. Mala fe? què hi pinta la mala fe aquí. A veure, que la volia morrejar, això salta a la vista; “sense mala fe per cap de les dues parts”, va afegir, arriba a ser ruc. Com era de preveure, el seu vídeo de falses disculpes encara va encabronar més les fiscals lgtbq+ que de seguit van llançar la fàtua corresponent contra el patriarca de l’espanyola.
Enmig de tanta matraca inquisitorial del politburó de matriarques, sorprenia el silenci de la futbolista; era fonamental que fes pública la seva indignació, la seva ràbia o la seva indiferència, el que fos. Finalment, cinc dies després del morreig lamentabls —o del grapeig igualment repugnant a del Castillo—, poca estona després que Rubiales, més desafiant que mai, digués davant l’assemblea de la RFEF que no dimitiria, o sigui, pels meus collons que no me’n vaig, finalment, dic, Jenni Hermoso publicava el seu primer comunicat on, entre altres coses, manifestava: “en cap moment vaig consentir el petó, en cap moment vaig voler alçar-lo —cosa que ja resulta evident si mires amb atenció el primer vídeo—; “em vaig sentir vulnerable i víctima d’una agressió, un acte impulsiu, masclista, fora de lloc i sense cap tipus de consentiment per part meva. Senzillament, no em vaig sentir respectada”. Amb un to prou contingut, Hermoso desmentia la versió insostenible de Rubiales: es veu clar que se la vol morrejar, és evident que és ell qui salta com un mascle zelós a sobre d’ella.
D’immediat, les companyes de selecció —les que van anar al mundial, les que sempre van dir que sí, les que primer van dir que no i després que sí i les que sempre va dir que no— anunciaven que no tornaran a la selecció mentre hi hagi els actuals dirigents —no van dir noms, no sabem quins caps demanen, ni els perquès— i, d’una manera elemental, quasi insubstancial, expressaven la seva “ferma i rotunda condemna davant de conductes que atempten contra la dignitat de les dones”. Només faltaria.
Tot seguit, la dues vegades pilota d’or (deu ser per les pilotes que perd cada partit) treia un tuit que desencadenaria un minso #MeToo, a l’espanyola, és clar: #Seacabó.
Comentari: impensable que la capitana del Barça hagués proposat una etiqueta en català: #Prou, per exemple, que concentra la força d’un cop de puny sobre la taula en una sola síl·laba. Pel que diuen, la majoria de jugadores catalanes del Barça o de la selecció espanyola no parlen català ni en la intimitat.
La sorpresa va saltar quatre dies després quan algun mitjà va publicar un vídeo gravat a l’autobús de la selecció immediatament després de guanyar Anglaterra, on apareix Hermoso dempeus al passadís, amb el telèfon a la mà, ensenyant a les seves companyes imatges de la morrejada: pel que es veu, no sembla pas gaire afectada, ni espantada ni re, més aviat al contrari, fa broma, riu, i ningú no diria que en aquell moment senti tot el que després va dir: “em vaig sentir vulnerable i víctima d’una agressió”. I les col·legues tampoc no semblen gens cabrejades, ni tan sols molestes, ni serioses, se’ls veu contentes, riuen satisfetes, alegres, tant que totes o gairebé totes es posen a cantar “beso, beso, beso, beso”. No sembla pas una cançó de denúncia del cas, oi? Tot plegat, molt xocant.
Aleshores, hem de pensar que Hermoso es va sentir vulnerable en diferit?
A més, em sembla molt preocupant que la majoria de mitjans que van esbombar els vídeos de la morrejada, després van silenciar aquest vídeo que contradiu el relat de l’incident. De fet, que el censuressin ja és senyal de la rellevància del vídeo del bus. I a més és un senyal inquietant.
Ull, l’actitud del mascle alfa de l’espanyola em sembla igual de penosa que abans, però pròpia d¡algú que representa el que representa; el que trontolla és la indignació posterior de la jugadora, perquè sembla sobrevinguda, impostada, i potser obeeix més a les mentides bordegàs i les pressions populars que no pas a la morrejada original.
Hi ha dues coses que, al meu entendre, grinyolen. Primera, no és tant el sentiment sinó el temps verbal. Puc entendre que al cap de les hores o dels dies, després de veure i reveure l’escena del petó forçat, la naturalesa pública i impúdica de l’incident, Jenni Hermoso se sentís ofesa, disgustada, encara que al seu moment, minuts després de guanyar el mundial, eufòrica tot i el penal fallat, mal llançat, no s’adonés de res més enllà de la sorpresa. O sigui, un cabreig més fruit de la reflexió posterior que no pas de la sensació allà al camp. Això ho puc entendre. Però aleshores l’expressió no hauria de ser em vaig sentir, sinó: ara em sento vulnerable, ara m’adono que em va faltar al respecte.
La segona qüestió que grinyola és altament contraproduent, sobretot perquè va contra les dones que pateixen agressions molt més greus que un morreig no consentit. En aquest sentit, comparteixo del tot les reflexions de la filòsofa Clara Serra sobre el petó forçat de Rubiales. Serra creu, i jo hi estic absolutament d’acord, que l’etiqueta d’agressió sexual s’hauria de reservar pels casos greus i no utilitzar-la indiscriminadament per catalogar qualsevol gest o actitud sexista o masclista: “Sincerament, no sé per què pensem que combatrem millor les agressions sexuals dient-li agressió sexual a tot. ¿Tot allò dolent ha de ser delicte i, a més, totes les coses han de ser el mateix delicte? Crec que agressió sexual s’ha de reservar per altres coses”. Magnificar la gravetat d’un petó impúdic i forçat pot fàcilment tenir un resultat advers, perquè emmascara i aigualeix la gravetat de totes les agressions sexuals que fan servir la força, el poder o el terror per acorralar i agredir una persona. Vull dir que un morreig instantani no és una violació, no fotem, una mica de respecte per les dones que pateixen agressions sexuals de debò.
I no sols això. Hi ha el perill que tot aquest escarni colossal per un morreig acabi en no res o gairebé. Si Rubiales no dimiteix per voluntat pròpia, cosa que ara mateix sembla improbable, potser els jutges no hi trobin una raó —una agressió— suficient per inhabilitar-lo, perquè al capdavall el morreig és lleig però en aquell context tampoc sembla una cosa greu greu: en aquest sentit, el vídeo del bus pot ser determinant. Si passa això, i les jutges rehabiliten Rubiales, la frustració podria ser considerable. Veurem què passa.
Epíleg, algunes preguntes. Mai no es va saber de què es queixaven o què reclamaven les quinze jugadores que ara fa un any van dir que renunciaven a la selecció espanyola si no es feien canvis: va semblar que el problema era sobretot el sòmines del Vilda, raons de caire professional, futbolístic, potser laborals. Tampoc no es va saber exactament què va canviar, si es que va canviar res, al mes de maig quan algunes de les 15 dissidents van acceptar tornar a la selecció mentre que d’altres, com ara Mapi León, Patri Guijarro o Claudia Pina van mantenir el no. Em va sorprendre la discòrdia. Però encara em va sorprendre més que dies enrere, quan Putellas va desencadenar el #seacabó que ningú no ha explicat (la mateixa expressió pressuposa que abans hi va haver un munt d’incidents igual de desagradables i tanmateix silenciats), Patri Guijarro publiqués un tuit de suport a Hermoso en què lamentava “haver d’arribar a aquest punt per creure que les queixes de mesos enrere eren reals”. A veure, les queixes d’aleshores anaven d’aquest pal, de falta de respecte, d’agressió sexual? Perquè si no és això, seria jugar una mica brut, fer passar bou per bestia grossa. I si eren queixes tan greus, com s’explica que Putellas, Bonmatí i companyia tornessin la selecció? Després de tot el merder, no pot ser que totes aquestes jugadores deixin tantes respostes al tinter i #seacabó.