En plena pandèmia, ha fet cent anys la màxima viral formulada per C. P. Scott, aleshores director del Manchester Guardian, que va escampar arreu l’epidèmia de l’objectivitat informativa: “Els fets són sagrats, les opinions lliures”. Ha, ha, ha! Ara mateix, a les universitats públiques i privades hi ha un munt de propagandistes de l’objectivitat, cada cop més arrogants, que reclamen no sols l’adhesió sinó la submissió de les aules a la seva estupidesa mental: “El periodisme ha de ser objectiu, la informació ha de ser objectiva”, reciten els doctorets ignorants. Ni saben què volen dir. N’hi hauria prou que qualsevol els preguntés, ¿I com és, com es fa una informació objectiva? Es quedarien com uns estaquirots, talossos, no sabrien què dir, perquè de fet es limiten a repetir una lletra que no entenen, com aquells que cantaven ouendesei, omatxilí…
Què coi deu ser l’objectivitat?
A Les trampes dels periodistes (2004: IV, VI) recullo alguns dels disbarats que s’han dit: “Curiosamente se advierte y se confirma que la objetividad es una actitud del sujeto. Que, en último termino, la objetividad es una especie de subjetividad en cuanto parte del sujeto”, escrivia per exemple un catedràtic de la Complutense, i es quedava tan ample. Durant anys, el primer dia de classe preguntava quina era la qualitat fonamental de la informació, i tothom, víctimes d’algun pallús supercontagiador, responia: l’objectivitat. Intentava que raonessin què i com era una informació objectiva. No sabien què dir, alguns en proposaven exemples: El jutge acusa la família Pujol d’organització criminal, El jutge imputa Jorge Fernánde Díaz pel cas Kitchen, L’Espanyol baixa a segona… Al final comprovaven que la informació dita objectiva era només una informació certa. No sabien, però, que amb informació certa es pot enganyar.
Quan el Suprem va fallar els recursos del cas del Túnel de Sóller (1998), els diaris en van informar de manera prou diferent: “El Supremo confirma la absolución del ex presidente de Baleares Gabriel Cañellas por el caso del túnel de Sóller” (ABC); “El Supremo ratifica la absolución de Cañellas en el caso Sóller però dice que fue un corrupto” (La Vanguardia); “El Supremo confirma que Cañellas cometió un delito de cohecho” (El Mundo); “El Supremo ratifica que Cañellas fue un «corrupto» pero no le condena” (Inèdit). Cap d’ells no mentia, però algú volia enganyar.
Els fets són sagrats, diuen.
Sagrats segur que no, i dubto que els fets, tal com els pinta la patuleia objectivista, existeixin. ¿Els fets són una realitat externa a nosaltres, absolutament independents o no? Els fets són els fets, diuen, rucs i pedants. Però si els fets són els fets, nosaltres hauríem de coincidir a l’hora de reconèixer-los i d’informar-ne, oi? I si bé és cert que de vegades coincidim més o menys en l’apreciació del món —els fets—, el més habitual és que en discrepem, sovint de manera substantiva, contradictòria i tot. I com és això? Perquè els fets no existeixen per si mateixos, independents de nosaltres: més que un fragment del món són, per dir-ho així, una unitat de percepció del món, determinada per la capacitat, interessos i (des)honestedat de qui els percep i n’informa. Els fets només existeixen en la mesura que són fets percebuts: una cosa és què passa al món, i una altra què diu algú que passa al món. L’accent —què— passa del món a l’autor de la informació, que de primer ha de percebre el món, i després emparaular-ne la percepció, processos que només pot fer un subjecte, o sigui subjectius. Com deia Anaïs Nin: “We see things not as they are, but as we are”.
Resultarà més fàcil d’entendre si juguem amb exemples. “Una empresa vasca exporta grilletes para presos que España no permite por vejatorios”, titulava amb mala bava El País: l’adjectiu de l’empresa és tan ‘objectiu’ com pèrfid el sentit que alleta. Fàcilment podríem replicar el títol i de manera igualment ‘objectiva’ dir que “Una empresa española exporta grilletes para presos que la ley no permite por vejatorios”, o encara millor, i als antípodes del primer titular, afirmar que “España exporta grilletes para presos que la ley no permite por vejatorios”. Igualment certs, els tres títols semblen prou diferents, no? Hem de dir doncs que són tres fets diferents o què?
Imaginem un cas, un accident de trànsit amb dos morts. Si dic que “Moren dues persones en un accident”, la idea que ens fem del que ha passat és ben diferent de si escric que “Moren dos joves en un accident”; i el fet canviarà encara més si poso que “Dos joves moren en un accident la matinada de dissabte”. Els tres títols son igualment certs, objectius que diuen ells, però els fets comunicats són substancialment diferents, fins al punt que en el tercer s’hi veuen entrelínies línies de coca. Això és el cató del periodisme, i els objectivistes —els cínics vull dir, no els idiotes d’universitat— ho saben prou bé. Per això, en informar de la compareixença davant el jutge d’un dels acusats per l’11-M, i a fi d’abonar la teoria de la conspiració, El Mundo no va tenir cap escrúpol a obrir portada així: “Zougam al llegar a la Audiencia: «¿Quién ha ganado las elecciones?»”. Vés a saber en quin moment el paio va preguntar això, a qui, però la banda del PJ sabien com donar a entendre allò que no podien afirmar sense mentir. El mateixos miserables que, després, van aprofitar la trista mort d’una criatura de Sort en la seva guerra bruta contra Catalunya: “Un niño, grave tras tragarse la tapa de un bolígrafo”, deia el títol, mentre que l’avanttítol, en majúscules i subratllat, destacava que ESTABA EN CLASE DE CATALÁN. I segurament era cert, però s’ha de ser molt filla de puta, molt.
Avancem, doncs, tres primeres conclusions: 1. a fi de comptes, això que en diuen objectivitat informativa no va més enllà de la certesa de la informació; 2. amb informació certa, objectiva que diuen, es pot enganyar impunement, amb la coartada de l’objectivitat; 3. més enllà del que es diu, hi ha el que es dóna a entendre, el que es diu sense dir.
La veritat.
Si no en teníem prou amb els absurds propagats per l’objectivitat, amb el segle XXI ressorgia amb força un altre concepte que el substitueix a l’alça, més solemne i greu, que no resol res i ho enreda tot encara més: la veritat.
En l’article amb què tancava la seva etapa com a Defensora del Lector, Milagros Pérez-Oliva s’adheria obertament a la confusió: “Una visión cínica del periodismo sostiene que la verdad no existe”, denunciava Pérez-Oliva, i confessava que “los periodistas hemos sido negligentes al descuidar la defensa de la verdad”, perquè, rematava, “la verdad, en periodismo, existe” (2012). Dit així la veritat sembla una evidència indiscutible, absoluta, no contagiada per cap subjecte. Tal com s’expressa Pérez-Oliva, la veritat sembla una cosa que existeix per se, a la qual es pot accedir gràcies a un suposat i inconegut coneixement objectiu del món. Però, ¿qui té aquesta percepció categòrica del món, d’on ha tret tal poder de taumaturg? Les periodistes? No fotem.
Ella mateixa es devia adonar que la frase semblava de religió, i aclaria: “al menos existe la verdad de los hechos, la verdad factual”, o sigui, en resum, “aquello que es cierto y es comprobable”. Per acabar aquí, no calia donar tants tombs.
Si l’entenc bé, Pérez-Oliva reconeix que al cap i a fi la veritat no va més enllà d’allò que és cert i comprovable. ¿I quina mena d’informacions poden ser certes i comprovables? La veritat, poques. Si dic que algú s’ha pres tres whiskys, doncs o és cert o no ho és, però si dic que algú està begut, doncs això pot ser discutible, segur, si no és que abans acordem que si tens cert nivell d’alcohol a la sang estàs begut. Però si la idea de veritat no va més enllà de la certesa, ¿cal recórrer a una paraulota grandiloqüent i viciada per les religions? ¿No seria més senzill, i sobretot més clar, remetre a la certesa d’allò que és cert i comprovable, i deixar la veritat a filòsofs i capellans?
La Gran Confusió
“La primera obligación del periodismo es la verdad”, proclamen Kovach i Rosenstiel a The Elements of Journalism (2001), però de seguida adverteixen que “la verdad es el primer principio y el más confuso”. Malament rai si el primer principi és el més confús, no? Però no hi ha tal confusió, són ells els qui en vint pàgines incoherents que dediquen a la veritat confonen conceptes i confonen la gent que s’ha empassat la nova contrasenya de l’objectivisme, la veritat.
Què significa, es pregunten, aquest compromís del periodisme amb la veritat? “Normalmente todos los esfuerzos efectuados en seminarios o en ensayos filosóficos para responder a esta cuestión nos dejan confundidos”, confessen Kovach i Rosenstiel, i jo en dono fe de la seva confusió, i a més a més, diuen, “los propios periodistas nunca han sido muy claros cuando se refieren a la verdad” (2003: 57). Però si això de la veritat és una cosa tan confusa i els mateixos periodistes no són gaire clars, ¿no seria millor deixar-ho estar? Doncs no, perquè, i cito de nou els dos experts en confusió mental, “pese a todo, apenas hay dudas de que los propios periodistas nos creemos comprometidos con la búsqueda de la verdad”. Com diu? A veure, quan et compromets a una cosa tan confusa com la veritat, ¿a què et compromets exactament? No ho saben, és clar, i de fet admeten que “la verdad, al parecer, es demasiado complicada para que pretendamos perseguirla. Acaso ni siquiera exista, puesto que todos somos individuos subjetivos” (2003:57). ¿De veritat que aquest parell han escrit un llibre per dir-nos que la nostra primera obligació és buscar una cosa que potser ni existeix? ¿De veritat que les periodistes s’han de dedicar a empaitar fantasmes?
Els Papers del Pentàgon
Només encetar el capítol sobre la veritat, Kovach i Rosenstiel recorden Els Papers del Pentàgon que el New York Times i el Washington Post van publicar el 1971 gràcies a un honest analista del departament de Defensa dels Estats Units, Daniel Ellsberg —l’home més perillós d’Amèrica”, segons Kissinger—, que els va sostreure a poc a poc i els va fotocopiar —un a un, més de 7000 fulls—, jugant-s’hi la vida. Els documents posaven al descobert les mentides sistemàtiques dels Estats Units sobre la guerra de Vietnam, sobretot durant els mandats de Kennedy i Johnson. Doncs bé, per il·lustrar la qüestió del periodisme i la veritat, citen una reflexió de Ben Bradlee, aleshores director del Post, que aclareix perfectament el sentit de veritat: “«¿Qué habría ocurrido», se preguntaría dos décadas más tarde Bradlee, «si hubiéramos sabido la verdad en 1963 y no en 1971?»” (2003:52). En altres paraules, ¿què hauria passat si algú hagués descobert que Johnson, McNamara i companyia mentien, que el que deien anava en contra del que sabien? En aquest sentit, el concepte de veritat no té res de confús, resulta claríssim, tothom l’entén: dir la veritat com a cosa oposada a mentir. Per extensió, també es pot parlar de buscar la veritat en el sentit de destapar que algú menteix, que no diu la veritat o que enganya perquè amaga informació rellevant. En aquestes dues accepcions de veritat, que de fet són dues cares d’un mateix sentit, no hi ha ni gota de confusió.
En un primer moment, sembla que Kovach i Rosenstiel tenien clar aquest sentit de veritat, perquè diuen: “Utilizamos esas palabras todos los días —verdad y mentira, falso y veraz— y les otorgamos un significado rotundo. McNamara mintió en aquellas ruedas de prensa. La prensa informó verazmente de lo que dijo McNamara en aquellas ruedas de prensa, pero no consiguió [o no va voler, vés a saber] averiguar lo que en verdad sabía” (2003:52), que el secretari de Defensa mentia.
Però justament després de dir això, conclouen amb llustre capitular que “la primera obligación del periodismo es la verdad”, i aquí comença l’embolic perquè, a penes cinc línies després els dos il·lustres periodistes escriuen: “En esto hay unanimidad absoluta y una gran confusión: todos estamos de acuerdo en que los periodistas deben contar la verdad. Al mismo tiempo, sin embargo, todos estamos confusos: ¿qué es «la verdad»?” (2003:52). Per la mort de déu, si ho acaben d’explicar! De primer, Kovach & Rosenstiel es refereixen a (dir) la veritat com a cosa oposada a (dir) mentida, però això no té res a veure amb el concepte de veritat que posen entre interrogants, una idea absoluta que remet a l’objectivitat i altres quimeres semblants. ¿Que la primera obligació del periodisme és la veritat? Sí i no, depèn de què s’entengui per veritat. En deu punts, tanco la qüestió.
Un. En periodisme, parlar de (dir) veritat només té sentit com a cosa contrària a (dir) mentida. I és clar que la periodista té l’obligació de dir la veritat i de no amagar res que sigui significatiu, això és innegociable: no només no ha de mentir, sinó que tampoc no ha d’enganyar, principi bàsic de l’honestedat professional. Veritat i mentida remeten a la conducta personal, de si quan parles o informes dius coses d’acord o en contra del que saps. I és clar que també s’ha de buscar la veritat en el sentit de destapar les mentides, enganys, etcètera, sobretot dels que manen: exactament l’exemple d’Els Papers del Pentàgon.
Dos. Parlar de veritat en abstracte, absoluta, igual que fan amb l’objectivitat, com si algú tingués un accés clarivident i definitiu del món, cosa que segons Kovach i companyia és la raó de ser del periodisme i dels periodistes, encara que no sabem ni com s’hi arriba, ni com es reconeix, ni res, tot això és un mite i una gran collonada. O directament una estafa, perquè, com ells mateixos diuen, “la verdad acaso ni siquiera exista”. Buscar la veritat com qui busca a Déu, no té cap sentit, és una presa de pèl.
Tres. A contracor, Pérez-Oliva encongia la seva idea de veritat il·lusòria a allò que finalment anomena “la verdad factual: aquello que es cierto y comprobable”. Dona, si al final la veritat no va més enllà d’allò que és cert i comprovable, ¿per què no liquidem els confusos i tramposos termes de veritat i objectivitat i ens cenyim a parlar de certesa, perquè la certesa, això sí que es pot i s’ha d’acreditar?
Quatre. En la mesura que pot ser certa, la informació ha de ser certa, només faltaria, perquè si no, o és un error, fruit de la incompetència, la desídia o la negligència, o és una falsedat, que és cosa de mala fe. Això, que la informació sigui certa en la mesura que pot ser certa és un compromís de mínims inexcusable, que al capdavall pot ser insuficient perquè la certesa de la informació s’esgota en ella mateixa, no és garantia de res més enllà de la certesa mateixa i pot ser coartada de gairebé tot: és fàcil enganyar amb dades certes. Remeto a l’exemple del cas Cañellas o de la criatura de Sort. En el seu llibre d’estil (1996), El Mundo assegura que “un artículo es objetivo cuando suministra tan solo datos comprobables”. Aleshores, titular, per exemple, que “El rei emèrit avui no ha anat de putes” o que “El president Torra avui s’ha canviat els calçotets”, serien informacions objectives, oi? I si algú protesta, rectifiquem: “Sí, el rei emèrit avui sí que ha anat de putes”, “No, el president Torra avui no s’ha canviat els calçotets”. Satisfets?
Cinc. No oblidem que el significat va més enllà de les paraules, que més enllà del que es diu hi ha el que es dóna a entendre: tothom sap a qui s’ha de creure quan la boca diu que sí, i els ulls diuen que no, no? Per exemple, quan El País titula que “Sólo el 2,1% del público de Cataluña vio el año pasado cine en catalán”, no dubto que la dada —el 2,1%— és certa, però també tinc clar el que donen a entendre. Si després buscaves la resta de dades —que el 2’1% eren més de 600.000 persones, que en un any havia crescut un 55%, que només 55 de les 1025 estrenes eren en català—, era fàcil capgirar el sentit de la informació, amb dades indiscutibles: “Creix més d’un 50% el públic de cine en català”, per exemple.
Sis. El diagrama de la comunicació de Shannon i Weaver (1949: 7, 34), tota aquella mandanga de font, emissor, canal, receptor, destinatari…, ha fomentat encara més el mite de l’objectivitat, i contra la més elemental experiència humana, ha fet creure que la comunicació verbal és un procés gairebé mecànic de codificació i descodificació de signes de significats inequívocs, com si la llengua fos un simple codi, i sense advertir a més que el llenguatge va més enllà de la llengua. En la seva teoria de la comunicació, Shannon i Weaver (1949: 7, 34) no es referien a persones, sinó a màquines, no parlen de significats sinó de senyals. Anys després, Weaver (1966: 44 ) hi va insistir de manera categòrica: “El concepto de información desarrollado en esta teoría nada tiene que ver con el significado”. Però el mal ja estava fet, i l’epidèmia i l’entusiasme encara perduren.
En contra d’aquesta visió primària, falsa del llenguatge, l’experiència ens diu que el sentit d’una frase depèn tant de qui parla com de qui escolta, del context en què parlen i de la catenària no verbal que acompanya les paraules. I és cert que sovint tant el que parla com el que escolta donen un sentit idèntic o semblant a la frase dita, i ens entenem, però també és cert que de vegades discutim i ens barallem no per allò que algú ha dit —les paraules— sinó pel sentit que els donem, i llavors parlem, per exemple, d’insinuacions, d’indirectes, d’ironia o de malentesos que potser no ho són. O potser sí. Més enllà de les paraules, el sentit és un negoci entre dos: el que parla, que diu el que diu però pot donar a entendre coses que no diu, i el que escolta, que interpreta què hi ha més enllà de les paraules, si és que hi ha res més. En definitiva, la comunicació humana no és una qüestió mecànica, ni objectiva, sinó interpretativa, i exigeix no sols una competència lingüística, sinó també una competència contextual i una competència no verbal.
Set. En la percepció i en la informació del món hi ha dues menes d’elements: els que poden ser certs i per tant han de ser certs, les dades, per exemeple, i aquells altres, la immensa majoria, que són interpretacions i valoracions més o menys fonamentades, i per això mateix i en igual mesura més o menys discutibles, controvertides. Per exemple, titulars com ara “L’atur creix a l’agost en 11.300 persones a Catalunya”, “Detectats 1736 nous positius per covid-19 en 24 hores”, o són certs o no són certs; en canvi, amb títols com ara “Esclata l’espai postconvergent”, “Sánchez intenta sufocar el foc provocat per la fugida del rei emèrit”, “Pànic a les borses europees”, hi pots estar més o menys d’acord, o en desacord total, però no té cap sentit discutir si són certes o no, és absurd. Ni tindria cap sentit parlar de veritat, la veritat. Una interpretació no pot ser veritat, com a molt pot acabar sent certa, i aleshores ja deixaria de ser interpretació, perquè allò que és cert, evident, no es pot interpretar, només constatar, reconèixer.
Vuit. La interpretació i la valoració de la informació és imprescindible i inevitable. Les dades a seques poden dir poca cosa o no dir res, poden enganyar i tot, per això s’han de contextualitzar. Un exemple elemental: si la nena té 39º de febre, ¿és una bona o una mala notícia? Dependrà, oi? Si portava dies a 40º, serà una bona notícia que la febre comenci a remetre, no? Sense context, no hi ha sentit. Les dades s’han de contextualitzar, s’han de saber interpretar: això és el periodisme. Però interpretar no equival a barra lliure: qualsevol interpretació o valoració haurà d’estar fonamentada, ser raonable i versemblant encara que pugui ser discutida, però no pot ser ni arbitrària ni gratuïta, perquè aleshores ningú decent li donarà cap crèdit. És fonamental contextualitzar la informació, però també és cert que amb el context —per acció o per omissió— es pot jugar net o es poden fer trampes.
Nou. Resulta curiós que Kovach i companyia parlin tantíssim de veritat, no tant de mentir i no gens d’enganyar. Sembla que dintre de la mentida ja hi inclouen l’engany, com si no sabessin que mentir només n’és l’estratègia més barroera: dir coses que saps que són falses amb intenció d’enganyar. Mentir és propi de gent sense escrúpols, sense recursos o sense traça. En periodisme és molt més preocupant enganyar amb dades certes, perquè aleshores la tramposa disposa d’una sorprenent coartada: que allò que es diu obertament és cert —veritat, diuen elles— i es pot comprovar. I això resulta inquietant, que publicant informacions certes es donin a entendre falsedats amb notable impunitat.
Deu. En un món de periodisme decent, si t’agafen amb una mentida, si es demostra que vas explicar una historia que sabies que era falsa, perdràs tot el teu crèdit. Janet Cooke era una periodista del Post que li va colar a Bradlee un reportatge inventat, o sigui, fals, “Jimmy’s World”, la història d’un nen de 8 anys addicte a la coca des dels 5, pel qual li van donar un Pulitzer que després va haver de tornar quan es va descobrir l’estafa. El problema de les mentides, és que hi ha molta genteta i manta gentussa, al carrer i al poder, disposades no només a empassar-se-les, sinó sobretot a atiar-les i aplaudir-les, perquè ja els van bé, perquè els interessen. Al voltant de tota l’ensarronada del procés, per exemple, els mitjans espanyols se n’han fet un fart de fabricar fake news.
Colofó
Tot i reconèixer que “la verdad, al parecer, es demasiado complicada para que pretendamos perseguirla”, tot i concebre “la verdad como un objetivo esquivo, incluso en su mejor versión [?]”, Kovach i Rosenstiel admeten, glups, que “aún así la perseguimos”. I per secundar l’absurd, citen un disbarat encara més gros de l’historiador Gordon S. Wood, que en una llarga crítica contra un llibre de S. Schama (Dead Certanties) fa una defensa de la veritat històrica que atempta contra el sentit comú (entre parèntesis els fragments que els autors se salten): “Uno puede aceptar que los documentos históricos son fragmentarios e incompletos, (que el rescate del pasado es parcial y difícil), y que los historiadores nunca se pondrán de acuerdo en su interpretación de la historia, y sin embargo creer (sin ingenuidad) en una verdad objetiva (sobre el pasado) que pueda observarse y verificarse empíricamente”. (1991)
Flagrant paradoxa: afirmar, d’una banda, que els historiadors han d’interpretar la història, i a més amb documents fragmentaris i incomplets, i de l’altra proclamar que hi ha una veritat del passat objectiva —una història objectiva—, i no subjecta a cap interpretació. ¿I qui deu ser el depositari o propietari d’aquesta veritat històrica? Recordo una excel·lent entrevista de Salvador Pániker a Fraga Iribarne (1969), on l’aleshores ministre assegurava sense pudor que la raó històrica la tenien ells, els franquistes. Qui si no?
No, els historiadors no poden fer altra cosa que interpretar la història, igual que els periodistes han d’interpretar l’actualitat, però en cap cas això no pot significar barra lliure, perquè una interpretació històrica qualsevol s’haurà de sotmetre a judici com qualsevol interpretació, acreditar les dades, aportar documents i testimonis, sustentar les hipòtesis amb indicis fiables, pertinents, convincents, perquè si no la gent rebutjarà de pla tal interpretació. I si no ho fa, o és que és estúpida o és que ja li convé aquesta versió fraudulenta del passat. I el mateix passa amb el periodisme.
Referències
Burguet Ardiaca, F. (2004): Les trampes dels periodistes. Barcelona: Edicions 62. (2008): Las trampas de los periodistas. Barcelona: Trípodos.
Kovach, B. y Rosenstiel, T. (2003): Los elementos del periodismo. Madrid: Santillana.
Pániker, S. (1969): Conversaciones en Madrid. Barcelona: Kairós (ps. 347-367).
Pérez-Oliva, M. (2012): “Adiós, y mucha suerte”. El País (26-02-12).
Shannon, C. i Weaver, W. (1949): The Mathematical Theory of Communication. Urbana: University of Illinois Press.
Weaver, W. (1966): “La matemática de la comunicación”. A: Comunicación y cultura. 1 La teoría de la comunicación humana. Buenos Aires: Nueva Visión, ps. 33-46.
Wood, Gordon S. (1991): “Novel History”. The New York Review of Books. (27-06-91).