Adolfo Marsillach
“Tot el meu instint m’arrossega cap a les periodistes, és el meu tipus de dona”
Després de 20 any sense actuar, ha tornat als escenaris per demostrar-se que amb 70 anys ben fets i 600 pàgines de memòries (Tan lejos, tan cerca, Tusquets) encara té corda i humor per batallar. Batallar, dic, sí, perquè aquest polemista irònic, que domina el ganxo del sarcasme, enginyós i per això mateix de vegades bocamoll, que té una biografia plena d’exdones i d’enemics que abans van ser amics, que ni oblida ni perdona i per si de cas s’apunta les punyalades en una llibreta, aquest dandi vell, impertinent però cordial, més amb segons qui que no pas per segons què o com, no parla d’èxits ni de fracassos, sinó d’una carrera teatral professional afortunada, això sí, però feta de victòries i derrotes. O sigui, que segons Marsillach això del teatre és la guerra:
- Home, sortir a l’escenari i trobar-se cada dia un públic distint i mirar de convèncer-lo…, doncs provoca una certa bel·ligerància, sí. Després, és una professió tremendament competitiva on tots els col·legues són, si més no en potència, adversaris.
- I ningú no vol perdre, és clar.
- Naturalment! Tots els actors volen ser el número u, és molt difícil resignar-se. En un altre ofici això potser no passa, però en el teatre si no ets el primer, això t’amarga, i tant que amarga!
- Les travetes, doncs, deuen ser el pa de cada dia.
- Sí, com en qualsevol professió, la seva mateixa, per exemple. Ara bé, en el nostre ofici són més escandaloses.
- I tanmateix, assegura que és un ofici deliciós. Quina és la delícia, si es pot saber?
- Miri, ser un altre durant unes hores del dia, això és una cosa fascinant, i perillosa. Bé, ets un altre entre cometes, és clar, perquè jo soc de la mena d’actors que no necessita creure’s…
- A fer punyetes el mètode de l’Actors Studio i companyia, no?
- Jo no crec gens en el Mètode, gens! Bé, crec que Stanislavsky en el seu moment va ser molt útil, una de les persones més lúcides que ha donat el teatre, però tota la marea negra que ens ha arribat després per culpa dels seus apòstols, Actors Studio inclòs, donc ha sigut nefasta.
- Els directors, som profetes o farsants, es pregunta en les seves memòries. I què respon?
- Home, un director intel·ligent pot ser un profeta, i un director mediocre o dolent, sense talent i que vol veure que en té, és sens dubte un farsant que hauria d’estar castigat pel codi penal.
- I a vostè, on l’han col·locat?
- Depèn, alguns amic, pocs, eh, en l’apartat dels profetes, i tots els meus enemics en la categoria dels farsants, naturalment.
- La seva memòria està plena d’enemics que, ves per on, de primer van ser bons amics: això és cosa de Marsillach o és la vida?
- Crec que fonamentalment és la vida, però en certes persones això s’aguditza, i en el meu cas s’esdevé una terrible contradicció, perquè…, jo sento molt l’amistat, jo cón un excel·lent amic.
- Un amic excel·lent però sobretot exigent?
- És possible, i potser per això fracasso, tal com m’ha passat amb les dones, potser sí.
- Un amic: és a dir, ben aviat una traïció?
- Sí, és molt difícil que un amic no et traeixi. Els enemics no et trairan pas, ja se sap, són enemics i el seu joc és prou clar. Qui t’ha de trair, doncs? L’amic! I qui t’ha d’enganyar? La dona, és clar!
- En el cas d’Haro Tecglen, confia de recuperar l’amistat perduda o…?
- Ens vam trobar en la presentació del meu llibre i li vaig dir una frase definitiva: jo no me’n vull anar sent enemic teu. Ell em va abraçar i em va dir: jo tampoc! L’amistat ens va rehabilitar com es rehabilita un edifici, però l’edifici ja no és el que va ser, aquella amistat d’abans ja ha desaparegut.
- Cap al final de les memòries, escriu que ja no li queda fel al pot, però per si de cas dedica el llibre a tots els qui després de llegir-lo deixaran de saludar-lo. Sona a revenja, no troba?
- No, això és dandisme. No queda fel al meu pot. I coses que abans em podien irritar, ara només em provoquen indiferència. És molt difícil ara mateix ferir-me. Em pot ferir un sentiment…, no ho sé, la meva dona, les meves filles, coses així, però les altres ferides… A més tinc tan pocs amics ja que és molt difícil que algú em pugui trair.
- No li queda fel al pot: o sigui, que no es negaria a saludar ni tan sols un enemic. O potser sí?
- Ha! Doncs és una cosa que em vaig plantejar fa poc arran d’un cas que em va passar no fa gaire temps… Una persona a qui no em ve gens de gust de saludar. Posat que me la trobés, no sé què faria. Bé, en aquest cas crec que no la saludaria, no.
- En el seu llibre de memòries, surten desenes de dones: escolti, no són massa dones per a un sol home?
- Bé, tothom ha tingut històries, i jo mateix n’he tingut bastants, més de les que surten al llibre. Home, és cert que m’han agradat molt les dones, vaja, encara m’agraden, què hi farem, he sigut un home molt enamoradís.
- I quan el desig s’inflama però la biologia fa figa: aleshores què passa?
- Home, això cabreja, és clar! Però alhora això no destrueix l’amor. Ara em puc enamorar…, i de fet encara m’enamoro, la meva dona no ho sap, oi, però enamorar-me no m’ha de portar forçosament a complir amb el ritual eròtic d’anar al llit.
- Potser per por, o per què?
- Per por, per prudència, per pudor… Bé, de vegades, sí, eh, però ja no és com abans que era obligatori. Abans, si sortia a sopar amb una dona, sempre em plantejava d’anar-me’n al llit amb ella. Ara, en canvi, puc sortir a sopar amb una dona i això del llit queda molt en segon terme: si arriba, arriba, però si no, no tinc cap desengany.
- Per culpa dels missioners del Mètode, escriu, molts actors confonen el director amb sa mare. En el seu cas, algú li podria ventar que més aviat el confonen amb l’amant, no li sembla?
- Doncs potser sí. Però és millor que no pas que et confonguin amb sa mare. Això de l’amant, ho entenc, perquè en el teatre sempre hi ha una relació molt sensual entre nosaltres, i és clar…
- Parlant de pares: ha viscut malament la carrera d’actriu de les seves filles?
- Sí.
- Diguem que no se n’han sortit gaire bé, oi?
- No.
- Se’n sent culpable el pare i director?
- No, culpable, no. Em sento fracassat. Jo els vaig explicar tots els riscos que corrien, les vaig incitar a dedicar-se una altra cosa, i és clar, com sempre passa entre pares i fills, no em van fer cap cas, i a la llarga ha resultat que jo tenia raó, i això em dol, em dol haver tingut raó. Ara ja ho comencen a entendre, però durant anys em culpaven perquè pensaven que no les havia ajudat o ensenyat prou. Vaig fer el que vaig poder, però és clar, el talent no és transmissible…., lamentablement.
- Va ser sincer amb elles o no va tenir mai prou valor de dir-los que…?
- Que no tenien talent d’actrius? No, no vaig tenir valor, sabia que els hauria fet massa mal.
- Va fer un programa d’entrevistes a la tele, i no li agraden: si no m’importen les respostes, escriu, per què fer preguntes? I viceversa, igual?
- Sí, també, és clar. Però això és un joc, vostè fa un personatge, d’entrevistador, i jo, d’entrevistat. Ara. Que a vostè li interessi el que jo dic: no m’ho crec. Que a mi m’interessi el que vostè em pregunta? Gens. I no s’ho prengui malament, eh!
- Només faltaria. Ara, si el meu paper el feia una dona, aleshores ja seria tota un altra cosa, oi?
- Sí, m’agrada molt que m’entrevistin les dones. Si t’entrevista una dona…., llavors es produeix sense voler un ambient eròtic que…
- De vegades continua després de l’entrevista.
- Que de vegades continua, sí; en la meva vida m’ha passat moltes vegades. I m’agraden molt més les periodistes que les actrius, i m’han donat més bon resultat les periodistes que no pas les actrius. La meva dona és actriu, misteriosament, però tot el meu instint m’arrossega cap a les periodistes, és el meu tipus de dona.
- Un instint suïcida.
Entrevista publicada el gener del 2000 al número 0 de la revista Públic