Fernando Morán
Al senyor exministre no li fa cap gràcia tanta insistència
Adust. De prop fa cara de pocs amics. Eixut, realment eixut. Arriba amb retard. La culpa és de l’avió i de l’horrorós trànsit olímpic. L’entrevisten, li fan fotos, li fan fer posats, ho fa sense ganes, ho diu la mirada. M’ho miro de lluny, espero tanda. El següent, em fan. M’hi atanso, però el fotògraf encara no ha acabat. M’espero. La senyora de l’editorial li demana de fer-se una foto amb ell, hi accedeix de gust, complaent. La seva habitual expressió de marbre s’estova, somriu. L’encarregada de l’hotel es mira la postal que fan la parella. Jo també vull una foto amb ell, pensa. L’hi demana, no faltaria més, es fan fotos de bracet. Ella riu, ell també, sense estridència però riu. Arriba l’hora de l’entrevista, em dona la mà, hola, hola, molt bé, i vostè? Jo també. S’asseu, ens asseiem. Li retorna, sòlida, l’expressió de prunes agres, esquiu, distant, amb una superbiosa ironia final. En la vida potser no hi ha classes, però hi ha castes, penso.
Acaba de publicar España en su sitio (Plaza & Janés), la seva memòria política del primer govern socialista (1982-1985), on va ocupar la cartera d’Afers Estrangers, fins que el van destituir, no sap per què, ni ho vol saber, ara fa cinc anys. Escriu: “Han pasado los años y no he alcanzado una versión completa e irrefutable de lo que pasó. Tampoco debo permitirme especulaciones, ni mucho menos desvelar interioridades. No es esta la ocasión para desahogar sentimientos, ni para expresar juicios sobre personas”.
- Posar les coses al seu lloc, és això el que buscava?
- El que m’ha motivat a escriure aquest llibre és recuperar un moment històric que jo crec important, el canvi de la política exterior, i un procés que col·loca Espanya al lloc on havia d’estar. Aquí patim d’una cosa, que els actors dels processos polítics no escriuen, i per tant, a nivell de públic en general, realment no hi ha un coneixement suficient, i això és una debilitat psicològica i política.
- L’èxit de la integració d’Espanya a Europa, ¿no li han perdonat mai?
- Crec que al contrari, que l’opinió pública realment m’ha tractat amb benevolència a conseqüència del que vaig fer, molt o poc, per aconseguir-ho.
- No em referia a l’opinió pública, sinó al govern, al…
- No, no… Jo crec que no, crec que realment he rebut un tracte normal per part dels companys de govern.
- Des de fora, va semblar que l’hi pagaven amb la destitució.
- Bé, això és una opinió de vostè. En aquest tema no, no… no hi he ni puc entrar, no hi he d’entrar ni vull entrar-hi.
- Mai no va voler saber per què el destituïen?
- No, no ho vaig voler saber, Però, i ho repeteixo un cop més, em sembla un tema que no té cap importància.
- Vostè mateix escriu que darrere de la política hi ha uns homes amb interessos, ambicions, i suposo que en la seva destitució també…
- Ja l’he contestat abans. Crec que això no té cap importància.
- Pel que explica al llibre, Boyer [Miguel Boyer (1939-2014), ministre d’economia 1982-1985, artífex de l’expropiació de Rumasa] era un personatge maquiavèl·lic.
- No, no crec que Boyer sigui en absolut maquiavèl·lic. Boyer és una persona molt segura de si mateix, amb gran capacitat mental i intel·lectual, amb… diuen que d’aparença freda, però amb passions importants, però no és un ser maquiavèl·lic.
- En la política internacional, ¿molt bones paraules i sovint molt males intencions?
- No hi ha males intencions. El que hi ha és una defensa dels interessos nacionals que cada personalitat interpreta a la seva manera. Però una mentalitat de perjudicar l’altre, això no hi és. El que sí que hi ha potser és escombrar cap a casa, i si pel camí et trobes altres interessos, esquivar-los o apartar-los.
- Tema inevitable, senyor Morán, i ja em perdonarà. Els acudits que li van dedicar. Al llibre escriu que no tenia temps ni per preocupar-se’n ni per ocupar-se’n…
- Ni en tinc ara per comentar-ho.
- Mai tampoc no va tenir una estona per prendre-s’ho de broma?
- No, la veritat és que jo estava capficat en una labor i tot allò no m’afectava.
- Però sabia que circulaven, suposo.
- No tant com altres, perquè jo, com explico al llibre, no feia gaire vida de relació. Viatjava molt, més de cent dies cada any, a l’estranger, i després feia unes jornades de treball molt llargues, i la resta de temps m’estava a casa, sortia molt poc.
- Saber que circulaven, li dolia o tant li feia?
- Ja li dic que no ho sabia. Miri, jo dono molta menys importància a aquesta campanya que la que sembla que vostè li dona ara, cinc anys després, i no és dir-li anacrònic, però em sembla que vostè cau en un cert anacronisme.
- Anacronisme o no, m’agradaria saber com s’ho va prendre.
- Doncs ja li he dit. Estava dedicat a unes altres coses, i realment no li donava importància.
- Mai no li’n van explicar cap que li fes gràcia?
- BÉ, MIRI, EL QUE NO EM FA CAP GRÀCIA ÉS LA SEVA INSISTÈNCIA, POSI-HO AIXÒ, POSI-HO! SI PENSA POSAR A L’ENTREVISTA TOT EL D’ABANS, POSI TAMBÉ AIXÒ: QUE NO EM FA CAP GRÀCIA LA SEVA INSISTÈNCIA!
- Així serà. Tanmateix, sento que es molesti per una cosa de tan poca importància.
- Miri vostè…
- Ja miro.
- Això és molt desproporcionat, perquè miri vostè, té l’ocasió de parlar d’un llibre que, serà important o no, però que parla de molts altres temes, i dedicar.li un vint per cent a aquesta mena de coses, em sembla una pèrdua de temps, de vostè fonamentalment, perquè jo estic encantat de parlar amb vostè.
- No, si ja es nota.
*Fernando Morán (1926-2020), ministre d’Exteriors al primer govern de Felipe González. Arran de la seva posició en el referèndum sobre la permanència a l’OTAN, el van cessar. Morán va ser víctima de nombrosos acudits, prou cruels, que el tractaven com un idiota. Per exemple: (1) Megafonia: senyor Morán, pugi a la tercera planta; al cap d’un minut, megafonia: senyor Morán, faci el favor de baixar del ficus. (2) Morán al seu secretari: em pot portar sobre rodons? No tenim sobres rodons, ministre. No? Aleshores com s’ho fan per enviar les circulars?
Entrevista publicada el 10 de novembre del 1990 al DdB