Un segle de Lingüística objectivista: Nocions de signe i significat que alimenten l’objectivisme
A Noam Chomsky
Preguntar-se, com s’han preguntat tants lingüistes, què és el significat, o bé demanar-se, com es demana tanta gent, quin és el significat d’una paraula, així, com una cosa immanent, estàtica, només això sovint ja delata el prejudici, no sé fins a quin punt conscient, de considerar la llengua com un simple codi que aparella significants amb significats de forma constant, cosa que suposa reduir la comunicació verbal a un procés de (des)codificació elemental entre unitats acústiques o gràfiques i conceptes, i que en conseqüència limita la significació a identificar els conceptes o significats associats als significants discriminats, una manera ideal d’engreixar el mite, la fal.làcia i la trampa de l’objectivisme:
“Expresiones como “el significado de una palabra” y “el significado de una oración (o proposición)” son peligrosamente engañosas en cuanto a que nos incitan a buscar los “significados” que tienen y a identificar sus “significados” con entidades tales como objetos físicos, “conceptos” de la “mente” o bien “estados de cosas” en el mundo físico.”[1]
Tot plegat pressuposa, i viceversa, de tot plegat es desprèn, que la llengua s’entengui com una mena de tresor (Saussure) que “el individuo registra pasivamente” de tal manera que, en una mateixa comunitat lingüística, al final, “todos los individuos reproducirán —no exactamente, sin duda, pero sí aproximadamente— los mismos signos unidos a los mismos conceptos.”[2] O que la llengua sigui concebuda com una mena de competència òptima d’un individu irreal que encarna de manera ideal la col.lectivitat (Chomsky), en el ben entès que la competència lingüística de cadascun dels individus, intuïtiva i en alguna mesura innata, és sobretot incompleta. Per això mateix, totes dues visions abonen la idea de la llengua com a codi que ressona en expressions de la mena ‘les paraules signifiquen’, quan som els humans els qui signifiquem, referim, comuniquem…, mitjançant les paraules, perquè per si soles les paraules no signifiquen res. Una concepció instrumental de les paraules que Ogden i Richards ja manifestaven clarament el 1923 en el seu clàssic The meaning of meaning:
“Las palabras, como todos saben ahora, no significan nada por sí mismas, aunque haya sido igualmente universal la creencia en que así era. Sólo cuando un sujeto pensante hace uso de ellas, representan algo, o, en un sentido, tienen significado. Son instrumentos.”[3]
Comuniquem, referim, signifiquem…, a través de les paraules, però també entre, contra, al marge de, més enllà o més ençà de les paraules, i encara sense paraules, des del silenci eloqüent. Algú podrà dir que això que les paraules signifiquen és només una manera de parlar: no ho tinc gens clar, però si és així, aleshores la manera de parlar ha hipotecat la manera de veure la llengua, com un codi rígid. Una visió que concorda plenament amb la definició de signe elaborada per Saussure, que associa significants amb significats, que si fa no fa equival a vincular paraules i conceptes, o simplement noms i coses, com una mena de nomenclatura, visió que ell critica en algun sentit, per la naturalesa dels elements relacionats, però no per la noció mateixa de correspondència codificada, idea que Saussure proposa i defensa:
“Para ciertas personas, la lengua, reducida a su principio esencial, es una nomenclatura, esto es, una lista de términos que corresponden a otras tantas cosas.
“Esta concepción es criticable por muchos conceptos. […] Sin embargo, esta perspectiva simplista puede acercarnos a la verdad al mostrarnos que la unidad lingüística es una cosa doble, hecha con la unión de dos términos.
“Lo que el signo lingüístico une no es una cosa y un nombre, sino un concepto y una imagen acústica.
[…]
“Llamamos signo a la combinación del concepto y de la imagen acústica: pero en el uso corriente este término designa generalmente la imagen acústica sola, por ejemplo una palabra (arbor, etc.). Se olvida que si llamamos signo a arbor no es más que gracias a que conlleva el concepto ‘árbol’, de tal manera que la idea de la parte sensorial implica la del conjunto.
“La ambigüedad desaparecería si designáramos las tres nociones aquí presentes por medio de nombres que se relacionen recíprocamente al mismo tiempo que se opongan. Y proponemos conservar la palabra signo para designar al conjunto, y reemplazar concepto e imagen acústica respectivamente con significado y significante”.[4]
Tancada com ha estat la lingüística durant bona part del segle XX entre les quatre parets deshabitades de la langue de Saussure o la competence de Chomsky, la semàntica lingüística estava abocada a la marginació o al fracàs. O bé la lingüística es desentenia de la semàntica o bé la constrenyia a l’estudi del significat de la paraula o, a tot estirar, de l’oració, que en qualsevol cas és insuficient —inapropiat de fet, impertinent en bona mesura— per explicar la comunicació verbal de manera satisfactòria.
En termes generals, l’estructuralisme europeu va centrar les seves energies originals en la fonologia i la morfologia, i només es va interessar per la semàntica cap a mitjan segle XX, però sempre restringida al significat del lèxic, de manera que no anava ni podia anar gaire més enllà d’examinar els fenòmens de sinonímia i d’ambigüitat per raons de polisèmia o d’homonímia. És el cas del lingüista anglès Ullmann, per exemple, que en el seu clàssic manual d’introducció a la ciència del significat, Semantics (1962)[5], defineix la semàntica com “el estudio del significado de las palabras”. I és el cas també del lingüista francès Pierre Guiraud, autor d’un manual de semàntica d’interès i notable difusió universitària, La sémantique (1955) en què, tot i subscriure el concepte de signe bipolar i mecànic proposat per Saussure i afirmar, en un sentit equivalent a Ullmann, que “la semántica es el estudio del sentido de las palabras”[6], també és capaç d’anar més enllà dels tradicionals fenòmens de polisèmia, homonímia i sinonímia. En aquest sentit és de destacar que Guiraud més que parlar de significat estàtic considera que la funció de les paraules és la significació, un procés psicològic que posa en joc quatre menes d’associacions, dues d’ordre semàntic —el sentit de base i el sentit contextual—, i dues d’ordre estilístic —el valor expressiu i el valor sociocontextual—, que fàcilment es poden considerar de condició pragmàtica ja que, diu Guiraud, “expresan las emociones, los deseos, las intenciones, los juicios del que está hablando”.[7]
Amb una vocació imprecisa entre el manual introductori i l’assaig, el llibre de Guiraud resulta de vegades un punt contradictori que oscil.la entre el que s’assembla a una teoria contextual del significat i una visió merament mecànica de la llengua com un codi, que gairebé es pot reduir a una gramàtica i un diccionari. Així, per exemple, si en una pàgina afirma que “toda palabra está ligada a su contexto, del que extrae su sentido”[8], de manera immediata aquesta noció contextual del significat queda reduïda a un simple fenòmen de polisèmia: “Si un nombre puede tener varios sentidos, éstos son sentidos potenciales o virtuales; nunca se actualiza más de uno de ellos en un contexto dado.”[9] Així mateix, aquesta idea estàtica del significat, gairebé arrapat a les paraules, pròxima al concepte de signe i codi lingüístic formulats per Saussure, contradiu la visió dinàmica de la significació que suposa dir, per exemple que “la semántica es el estudio de la función de las palabras; esta función consiste en transmitir un sentido”[10], o afirmar que “la significación es un proceso psíquico; todo ocurre en la mente.”[11] Per dir-ho de manera gràfica, de vegades diu que el significat està en les paraules, de vegades diu que els significats no es mouen de la ment.
Tot plegat aboca Guiraud a caure en incoherències a l’hora d’il.lustrar la seva idea de la significació. Així, davant de l’expressió “Cambrer, un bordeus!”, que transmet a algú el desig que em porti determinada cosa, Guiraud es pregunta “¿Por qué la palabra “burdeos” significa en nuestro idioma un vaso de vino?”[12], sense adonar-se, de primer, que la seva pregunta equival a restringir la llengua a codi lingüístic, i de segon, no és que la paraula ‘[un] bordeus’ signifiqui ‘[un vas de] vi’, perquè ara no parlem de paraules, sinó d’un enunciat o d’una paraula que forma part d’un enunciat pronunciat en un determinat context, i és en aquest context precís on l’enunciat ‘cambrer, un bordeus!’ s’interpreta com ‘cambrer, porta’m un got de vi de Bordeus’. En fi, que en el llibre de Guiraud s’hi pot trobar intuïcions notables però també confusions derivades finalment d’inèrcies històriques de la semàntica. De totes maneres, convé recordar que Guiraud va publicar el llibre mig segle enrere, en una època en què la semàntica era una disciplina més que precària, deshabitada.
I entre els estructuralistes dels Estats Units, la cosa va anar si fa no fa igual o pitjor que a Europa, fet que tampoc no ha d’estranyar gaire perquè, a banda i banda de l’Atlàntic, es considerava que el significat era un territori més propi de la filosofia, la psicologia o l’antropologia que no pas de la lingüística, i això explica o potser només justifica el desinterès dels lingüistes per la semàntica. En aquest sentit, cal destacar que l’única aproximació de la lingüística nord-americana a l’estudi del significat durant la primera meitat del XX és la semàntica conductista que Bloomfield proposa el 1933[13], amb la descripció del conegut episodi del complaent Jack, la gana de Jill i la poma de l’arbre mitjançant l’esquema bàsic del reflex condicionat manllevat a la psicologia conductista —la conducta s’aprèn a través d’un procés d’estímul, reacció, estímul…— que, una dècada abans, havia exposat Watson[14]: “En cuanto a suscitar respuestas, las palabras funcionan del mismo modo que los objetos a los que ellas mismas sirven de sustituto”.[15] Les arrels de la teoria del significat desplegada per Bloomfield són tant de naturalesa psicològica que, després d’ell, l’autor que ha fet aportacions més valorades a la semàntica conductista no és pas un lingüista, sinó un cèlebre psicòleg, Burrhus F. Skinner[16], figura capital del conductisme després de Watson.
No va ser fins a mitjan la dècada dels 60 que la lingüística nord-americana, sota l’impacte fenomenal de la gramàtica generativa que Chomsky presenta, a manera de manifest fundacional, amb Syntactic Structures (SS, 1957)[17] i formula de manera bàsica —coneguda amb el nom d’Standard Theory (ST) o Teoria Estàndard (TE)— en Aspects of the Theory of Sintax (1965)[18], recupera encara que de manera precària els estudis de semàntica, que se centraran sobretot en el significat de l’oració més que no pas en el significat lèxic per la raó òbvia que, ja en el mateix manifest original de la gramàtica generativa, Chomsky considera el component sintàctic com a component fonamental de la llengua, gairebé fins al punt de constrènyer una teoria lingüística a una teoria sintàctica. És cert que Chomsky reconeix un component semàntic de la llengua, dependent però deslligat de les estructures sintàctiques, i això significa que, més enllà d’admetre correspondències notables entre les propietats sintàctiques i semàntiques de les oracions, més enllà d’assegurar, a les portes de revisar la TEA, que “la legitimidad del estudio de la significación, y la necesidad de incorporar un estudio de la referencia y la significación a una teoría del lenguaje completa no fue puesta en duda nunca”[19], Chomsky argumenta que les nocions gramaticals no poden ser definides en termes de conceptes semàntics, que no hi ha una explicació semàntica de la sintaxi i, per consegüent, conclou a favor de la independència de la sintaxi i l’autonomia de la gramàtica formal:
“Sin embargo, el hecho de que existen correspondencias entre los rasgos formales y los semánticos no puede ser ignorado. Estas correspondencias deben ser estudiadas en una teoría más general del lenguaje que incluya una teoría de la forma lingüística y una teoría del uso del lenguaje como subpartes. […] Una vez determinada la estructura sintáctica del lenguaje, podemos estudiar el modo de hacer uso de esa estructura sintáctica en el funcionamiento real del lenguaje.
“Es importante reconocer que, al introducir consideraciones tales como los de §8 en la metateoría que trata de la sintaxis y la semántica y de sus puntos de interconexión, no hemos alterado el carácter puramente formal de la teoría de la estructura sintáctica misma.
“Así pues, en §§3-7 estudiamos el lenguaje como un instrumento o herramienta (‘tool’), intentando describir su estructura sin referencia explícita alguna al modo de hacer uso de ese instrumento. La motivación para este auto-impuesto requisito de formalidad para las gramáticas es muy simple: A lo que parece, no hay ninguna otra base que produzca una teoría-de-la-estructura lingüística rigurosa, efectiva y ‘reveladora’. El requisito de que esta teoría debe ser una disciplina completamente formal es perfectamente compatible con el deseo de formularla de tal modo que tenga interconexiones sugestivas y significativas con una teoría semántica paralela. Lo que hemos señalado en §8 es que cabe esperar que este estudio formal de la estructura del lenguaje como instrumento proyecte luz sobre el uso real del lenguaje”.[20]
No sé si les temptatives diverses d’incorporar el component semàntic a la gramàtica generativa van sorgir a remolc de l’evolució de la teoria gramatical o si, ben al contrari, la necessitat d’explicar el significat de les frases va forçar i determinar la metamorfosi del model gramatical original, estrictament sintàctic, proposat en Syntactic Structures (1957). En qualsevol cas, Chomsky defensa sense dubtar, contra qui sigui i per sobre de tot, la independència de la sintaxi, i resol que l’autonomia de la gramàtica formal no sols és possible, sinó que sobretot és imprenscindible si és que la lingüística, que circumscriu a la gramàtica generativa, “ha de ser una disciplina seria”.[21] En aquest sentit, proclama que una gramàtica generativa és una gramàtica de la competència i no pas de l’actuació, i que per tant una gramàtica generativa s’ha de regir pel criteri de gramaticalitat i no pas pel criteri d’acceptabilitat. En definitiva, Chomsky considera, de primer, que en cap cas la tesi de l’autonomia absoluta de la gramàtica formal no implica que no hi hagi connexions sistemàtiques entre forma i significat, i al capdavall conclou que “aunque sin duda existen conexiones sistemàticas entre forma-significado […], me parece razonable adoptar la hipótesis de trabajo de que las estructuras de la gramática formal están generadas de modo independiente”.[22] Certament, doncs, Chomsky no nega l’estudi del significat, ni tampoc la relació entre sintaxi i semàntica, però reinvindica la independència de la sintaxi i la plena autonomia de la gramàtica, és clar, de manera que, al final, d’acord amb el model de la gramàtica generativa, només el component sintàctic té capacitat generativa; i en conseqüència, els components semàntic i fonològic, tots dos són d’índole interpretativa, dependents de la sintaxi. Per entendre’ns, la interpretació o representació semàntica d’una frase, o el que és el mateix, el significat d’una frase, es calcula o s’interpreta mitjançant l’aplicació d’unes regles de projecció semàntica a partir de l’estructura sintàctica i del significat dels elements lèxics constituius, les paraules. I és justament per això, que de la mena de semàntica generativa sintàcticament basada se n’ha dit semàntica interpretativa.
Així doncs, la semàntica interpretativa que deriva de qualsevol de les tres versions consegüents de la gramàtica generativa exposades o apadrinades per Chomsky —Teoria Estàndard (TE), Teoria Estàndard Ampliada (TEA)[23], Teoria Estàndard Ampliada Revisada (TEAR)— dóna per fet, amb més o menys èmfasi, que la gramàtica és autònoma, mentre que la semàntica deriva i depèn de l’estructura oracional, només amb la diferència que, segons la TE[24], el significat de les oracions s’ha d’interpretar a partir de l’estructura sintàctica profunda, mentre que segons la TEA, la interpretació semàntica és determinada alhora per les estructures profunda i superficial, i d’acord amb la TEAR, Chomsky separa finalment el component semàntic de l’estructura profunda i, per contra, considera que la frase s’ha d’interpretar a partir de l’estructura sintàctica superficial o, per ser més exactes, a partir dels senyals o de les traces que han deixat les transformacions aplicades a l’estructura profunda. En fi, un notable vaivé que, al meu entendre, posa de manifest la incomoditat més que no pas la insatisfacció de Chomsky i companyia a l’hora d’incorporar la semàntica al model de la gramàtica generativa. De fet, la semàntica més aviat li fa nosa a Chomsky, i la pragmàtica encara més, o això és el que sembla, en el sentit que té molt clar que si la lingüística s’endinsa en el territori pantanós del significat o, pitjor, de l’actuació, la gramàtica generativa ja ha begut oli: s’ha acabat la disciplina formal, perquè el significat i sobretot l’actuació semblen irreductibles. I ell no està gens disposat a renunciar al grau de perfecció formal de la descripció gramatical —un sistema de regles finites que expliquen l’estructura d’infinites oracions—, i per això mateix proclama la independència de la sintaxi, per convicció suposo, però també per supervivència. És també en aquest sentit de recel epistemològic que cal interpretar el comentari inaugural que dedica en Aspects a una teoria de l’actuació, o pragmàtica en general, que aleshores encara estava en plena gestació:
“No parece que exista ninguna razón para poner en duda el punto de vista tradicional de que la investigación de la actuación no irá más lejos de lo que el claro entendimiento de la competencia subyacente le permita. Por si esto fuera poco, las indagaciones más recientes sobre la actuación parecen corroborar este supuesto. Según mis noticias [apa que no ho diu content!], los únicos resultados concretos logrados y las únicas sugerencias claras respecto a la teoría de la actuación, dejando aparte la fonética, proceden de estudios sobre modelos de la actuación que incorporan gramáticas generativas de tipos específicos, es decir, de estudios basados en supuestos de competencia subyacente.”[25]
Com a exemple de la insatisfacció que ha generat la semàntica entre la mal avinguda família chomskiana, sobretot a l’hora de considerar les seves relacions amb la sintaxi, podríem recordar que l’anomenada semàntica interpretativa de Katz, fonamental en la formulació de la TE en Aspects, va canviar de manera substancial en a penes un any: si d’entrada Katz i Fodor (1963)[26] consideraven que el component semàntic s’havia d’interpretar a partir de les estructures sintàctiques superficials, d’immediat Katz i Postal (1964)[27] sostindrien que són les estructures profundes les que s’han d’interpretar semànticament, que és el que proposa Chomsky en Aspects (1965). Així doncs, Katz i Postal mantenen que “las estructuras superficiales y las demás estructuras sintácticas derivadas no contienen nunca información semánticamente relevante que no esté ya presente en las estructuras profundas”[28], cosa que equival a dir que cap transformació sintàctica de l’estructura profunda no modificarà el significat ‘profund’ de les oracions, perquè només les estructures profundes poden servir d’entrada al component semàntic. Chomsky, en canvi, ben aviat canviarà de parer i en diversos textos que publica durant els primers anys setanta[29] apunta les modificacions de la TE que, juntament amb les aportacions de Jackendoff (1972)[30], despleguen les bases de l’anomenada Teoria Estàndard Ampliada (TEA): a diferència de Katz i Postal, en contra del que ell mateix havia proposat a Aspects, ara Chomsky considera que les transformacions sí que alteren el significat de les oracions i que per tant no sols s’han d’interpretar semànticament les estructures profundes, sinó tambés les superficials. Per entendre’ns, Katz i Postal (1964) mantenen que dues oracions que tenen una mateixa estructura profunda han de ser sinònimes, perquè segons ells és l’estructura profunda qui determina totalment el significat, mentre que Chomsky, que posa l’exemple de l’oració Everyone in the room knows two languages i la corresponent transformació passiva Two languages are known by everyone in the room, argumenta que si les dues oracions tenen la mateixa estructura profunda però significats diferents, llavors no pot ser que el significat sigui determinat només per l’estructura profunda de l’oració. Més ençà d’aquests desacords, però, vull subratllar que Katz i Chomsky coincideixen, en primer lloc, a separar i distingir clarament l’estructura sintàctica profunda i el component semàntic, i per consegüent, en segon lloc, tots dos consideren que són necessàries les regles d’interpretació semàntica.
Al capdavall, tots plegats tenien la convicció més o menys dissimulada que la semàntica era una cosa secundària, residual, sempre subordinada a la sintaxi de manera que, tal com assenyala Lyons, “en cuanto una cierta sarta de formas quedaba definida por la gramática como sintácticamente mal formada, la cuestión de si estaba bien o mal formada desde el punto de vista semántico ya no se planteaba”.[31] De fet, des de la gramàtica generativa, la semàntica es considerava doblement secundària i residual: per la situació marginal dintre de la teoria lingüística, gairebé restringida a la teoria sintàctica, i per l’atenció escassa que li prestaven els mateixos lingüistes. En aquest sentit, la lingüista nord-americana Janet D. Fodor reconeix la poca fortuna de la semàntica a l’ombra de les diverses versions de la gramàtica generativa:
“Sin embargo, debemos recordar que la lingüística transformacional [és a dir, les gramàtiques generatives en general, i en particular les que distingeixen l’estructura profunda de l’estructura superficial de l’oració], a pesar de sus éxitos, sólo cuenta con veinte años de existencia, y que, de entre todas sus disciplinas, la semántica és, con mucho, la más joven. Estructuras Sintácticas de Chomsky se publicó en 1957, pero fue en 1963 cuando se planteó la cuestión, con Katz y J. A. Fodor, de cómo podían tratarse en una gramática transformacional los fenómenos semánticos. Incluso entonces, la semántica interesó a muy pocos lingüistas y recibió mucha menor atención que la sintaxis o la fonología.”[32]
Sense deixar de considerar el component sintàctic com a component capital de la gramàtica, autònom i deslligat de la semàntica, Chomsky reformularà la TEA més d’un cop el 1975 i exposarà els principis bàsics del que s’anomenarà Teoria Estàndard Ampliada Revisada (TEAR)[33] que, entre altres reformes, proposa una reinterpretació del component semàntic capaç de catapultar, en teoria, la gramàtica de l’oració cap a una gramàtica del discurs: només en teoria, però. D’una banda, Chomsky deslliga definitivament el component semàntic de l’estructura profunda i per consegüent considera que el factor determinant de la interpretació semàntica de les oracions és l’estructura superficial, en la qual es poden advertir marques o traces que identifiquen les transformacions aplicades a les estructures profundes. De l’altra banda, Chomsky desdobla el component semàntic en dos nivells, sotmesos a uns regles d’interpretació semàntica distintes (RS1, RS2) que, en cada cas, precipiten una forma lògica (FL) igualment distinta: de naturalesa semàntica l’una, i aproximadament pragmàtica l’altra. O això és el que alguns lingüistes interpreten i que el mateix Chomsky dóna a entendre quan, el gener de 1975, en una de les conferències Whidden a la McMaster University, exposa la segona versió de la revisió de la TEA (Extended Standard Theory):
“Esquemáticamente, ésta es, a mi modo de ver, una imagen razonable de la naturaleza general de la gramática […].
“Así, las reglas de la base (B), que incluyen las reglas del componente categorial y del lexicón, forman marcadores sintagmáticos iniciales (MSI). Las reglas del componente transformacional (T) los convierten en estructuras de superficie (ES), las cuales se convierten en formas lógicas (FL) en virtud de ciertas reglas de interpretación semántica (RS-1; es decir, las reglas que atañen a la anáfora ligada, al alcance de los operadores, a las relaciones temáticas, etc.). Todo ello constituye la gramática de la oración; ciertas condiciones sobre las reglas parecen aplicarse en todo este sistema. Las formas lógicas así generadas están sujetas a nueva interpretación por otras reglas semánticas (RS-2) que entran en acción recíproca con otras estructuras cognitivas, dando representaciones más completas del significado.
[Aquestes altres regles (RS-2) que s’apliquen a les formes lógiques (FL) generades per la gramàtica de l’oració] también pueden implicar, de alguna manera, propiedades del discurso y entran en acción recíproca con consideraciones relativas a la situación, a la intención comunicativa, y otras cosa por el estilo.”[34]
És en aquest sentit, o així m’ho sembla, que s’ha d’entendre M. Teresa Espinal quan defineix la FL com “un nivell abstracte de representació lingüística […], en el qual ha de quedar explícit de quina manera la forma o estructura de l’oració incideix en el seu significat [projecciól semàntica], i alhora contribueix a la interpretació de l’enunciat corresponent [dimensió pragmàtica].”[35] En definitiva, la revisió de la Teoria Estàndard Ampliada que es proposa, significa entre altres coses que:
“El component semàntic […] es descompon en dos processos caracteritzats, en el nou model de Chomsky, per dos tipus de regles. Les primeres proporcionen a la frase la seva forma lógica, que és alhora l’entrada de les segones regles que condueixen a la representció semàntica. Si les primeres regles són de tipus semàntic, únicament, la segona classe conté, conjuntament, regles relacionades amb l’actuació lingüística i, per tant, fins i tot podríem dir que està oberta a consideracions de tipus pragmàtic. Per aquí, en les formulacions de l’escola pròpiament chomskyana, hi hauria una porta oberta a la pragmàtica.”[36]
Tanmateix, les expectatives que en teoria obria el nou model de gramàtica generativa s’han quedat en no res. I per il.lustrar el grau de decepció podríem citar, per exemple, Gemma Rigau que, en la versió revisada i publicada de la seva tesi doctoral, Aspectes d’una gramàtica generativa del discurs o text (1979, UB), de primer assegura que amb la TEAR, “Chomsky pretén de donar compte per primera vegada dels aspectes pragmàtics i dels fenòmens lingüístics que sobrepassen el límit de la frase; és a dir, els propis del discurs”, però només tres pàgines després Rigau arriba a la conclusió que “la concepció del discurs per part dels defensors de la TEAR és extremadament pobra des del moment que el consideren poc més que una seqüència de frases ordenades linealment”[37], cosa d’altra banda previsible perquè de fet, tal com reconeix Rigau, els partidaris de la TEAR pretenien aixecar una gramàtica del discurs —o una lingüística del text o, en general, una teoria pragmàtica qualsevol— mitjançant un model dissenyat en exclusiva per descriure i generar oracions gramaticals i només oracions gramaticals. No és d’estranyar, doncs, que les primeres temptatives de descripció del discurs fetes des de la gramàtica generativa heretin la miopia original —més enllà d’una oració només hi pot haver una altra oració, és a dir, en un text no hi ha res de rellevant que no sigui ja en una oració— i gargotegen un retrat simplista i decididament insatisfactori del discurs, reduït a una rudimentària acumulació gramatical, de manera que la diferència entre text i oració només és d’índole quantitativa:
“[…] con excepción de unos pocos tipos de casos, el discurso puede ser tratado como una sola oración aislada, considerando los límites de la oración como conectivos oracionales. De hecho, éste es el tratamiento natural. En la gran mayoría de casos, el corte de una oración en el discurso es simplemente la conjunción y. (En otros se usa pero, pues, o, etc.). Entonces, para cada discurso hay una sola oración que consta de la secuencia de n oraciones que abarcan el discurso, conectadas por los conectivos oracionales apropiados y que exhibe las mismas relaciones semánticas lucidas por el discurso. Pero, ya que la oración única es descrita, ex hypothesi, por una teoría de interpretación semántica, en cuanto caso el discurso pueda considerarse como una única oración, una teoría de interpretación semántica es tan poderosa descriptivamente como una teoría de selección de contextos.”[38]
Més ençà de l’estat de revisió permanent a què ha sotmès el model original exposat a Syntactic Structures (1957), Chomsky no ha alterat de manera significativa la seva idea de la llengua, clarament desmarcada del llenguatge. Chomsky sempre s’ha negat a considerar l’actuació —l’ús real de la llengua en situacions concretes— com a objecte de la teoria lingüística que, segons ell, s’ha de limitar a ser “una descripción de la competencia intrínseca del hablante–oyente ideal”. En aquest sentit, sembla oportú de recordar que, en les pàgines preliminars d’Aspects, Chosmky es pronuncia rotundament sobre les restriccions d’una teoria lingüística:
“Para el lingüista, como para el niño que está aprendiendo la lengua, el problema es determinar con los datos del uso el sistema de reglas subyacente que el hablante–oyente domina y del que se vale en la actuación concreta. De ahí que, en sentido técnico, la teoría lingüística sea mentalística, ya que trata de descubrir una realidad mental subyacente en la conducta concreta. El uso observado de la lengua o las hipotetizadas disposiciones para responder, los hábitos y demás pueden brindar datos respecto a la naturaleza de esta realidad mental, pero desde luego[39] no pueden constituir el verdadero objeto de la lingüística si ésta ha de ser una disciplina seria.”[40]
De fet, a través dels models que Chomsky recicla en trenta anys d’intenses deduccions, es pot resseguir el rastre de dues idees gairebé insensibles al vaivé teòric: d’un costat, el paper fonamental de la sintaxi en la gramàtica generativa; de l’altre, a manera de negatiu inexcusable de la concepció generativa exclusiva de la sintaxi, la semàntica entesa com una interpretació de les relacions sintàctiques elementals i reduïda, és clar, als límits estrictes de l’oració. Que Chomsky parli indistintament de teoria lingüística o de gramàtica de la llengua no és casualitat, sinó conseqüència de la naturalesa solar de la sintaxi en la seva teoria, gairebé fins a l’extrem d’equiparar o de restringir una teoria lingüística a una teoria sintàctica. La semàntica, doncs, és un component marginal en la gramàtica generativa. I en qualsevol cas, en les semàntiques generatives o, per ser exactes i sobretot per evitar equívocs, en les teories semàntiques paral.leles a les diverses versions de la gramàtica generativa, el concepte de significat s’associa sempre a l’oració, i en aquest sentit la referència natural de les anomenades semàntiques interpretatives és sempre el significat de l’oració, tal com ho il.lustren les referències immediates de J. D. Fodor:
“Una vez, pues, se ha separado este componente [fonològic], la tarea que nos queda por hacer en semántica es la de establecer las correlaciones existentes entre el significado de las oraciones y las estructuras sintácticas”.
“Lo que no podemos ignorar al asignar sus significados a la oraciones son los morfemas que contienen, y el modo en que estos morfemas se hallan combinados sintácticamente.
“[…] el significado de una oración es, pues, una función de los morfemas que contiene y del modo en que estos morfemas se combinan sintácticamente. Por consiguiente, el significado de las oraciones deberá ser puesto en relación, por medio de ciertas reglas de la gramática, con sus estructuras sintácticas y los contenidos de sus piezas léxicas.”[41]
Si la semàntica era doblement bandejada, per les gramàtiques generatives en teoria i a la pràctica també pels mateixos lingüistes, si en qualsevol cas les semàntiques plantades a l’ombra de la teoria estàndard corresponent mai no anaven més enllà dels límits artificials, deshumanitzats, de l’oració, aleshores no costa gaire de pronosticar que les inquietuds d’ordre pragmàtic dels gramàtics generatius en general, i de Chomsky en particular, només podien ser anecdòtiques. En aquest sentit, no ens sorprèn gaire que lingüistes solvents, amb un to de notari més que no pas d’advocat de l’acusació, manifestin que:
“Al llarg dels anys, Chomsky, possiblement, ha restringit cada cop més el seu objecte d’estudi. Mai no li ha interessat el llenguatge com a sistema general de comunicació i en desaconsella l’estudi. El considera més abstracte —i més general— que la gramàtica i molt allunyat dels mecanismes efectius de l’actuació lingüística. En canvi, Chomsky està avui més convençut que mai que els lingüistes han de centrar els seus objectius en la resolució dels problemes de la sintaxi, fins al punt que ha desestimat la represa de les temptatives de sistematització de la semàntica. De pragmàtica, no en vol ni sentir parlar.”[42]
I des de disciplines veïnes també s’ha criticat el formalisme impenitent de Chomsky, com és el cas de Pierre Bourdieu, sociòleg de prestigi, que fa valdre la condició social de la llengua per denunciar, aquest cop com un fiscal de pel.lícula, la naturalesa immanent i l’obsessió abstractiva de l’univers Chomsky:
“En excluant toute relation entre les fonctions des expressions linguistiques et leurs propriétés structurales, en privilégiant les propriétés formelles de la grammaire au détriment des contraintes fonctionelles, la structure par rapport à l’usage, la cohérence interne du discours, considéré comme recevable aussi longtemps qu’il n’est pas absurde, c’es-à-dire dans cette logique purement formaliste ‘non grammatical’, au détriment de l’adaptation à la situation, qui, lorsqu’elle fait défaut, peut jeter dans l’absurde les discours plus cohérents, Chomsky succombe à l’illusion éternelle du grammairien qui oublie que la langue est faite pour être parlée, qu’il n’y a de discours que pour quelqu’un et dans une situation: il ne connaît et ne reconnaît (au moins implicitement) que le discours sans fin et à toutes fins, et la compétence inépuisable qui suffit à le rendre possible, discours qui est bon pour toutes les situations parce que réellement adapté à aucune”.[43]
La publicació de la Teoria Estàndard (TE, Aspects, 1965) suposava de fet la incorporació del significat al model fonamentalment sintàctic de Chomsky. Tanmateix, la irrupció del component semàntic en la gramàtica generativa més que despatxar la qüestió del significat va suscitar tal controvèrsia que, ben aviat, es van perfilar dues propostes cada cop més divergents i finalment inconciliables. D’una banda, Chomsky i companyia ampliaven i revisaven l’esquema bàsic de manera que, com més emergia el component semàntic, més es reafirmava l’autonomia sintàctica del model: si en la TE (1965) el component semàntic derivava de l’estructura profunda, en la TEAR (1975) arrencava directament de l’estructura superficial, però en tots dos casos es pressuposava la condició interpretativa i no generativa del component semàntic. De l’altra banda, un grup de lingüistes, entre els quals destaquen George Lakoff, James D. McCawley i John R. Ross, atrets sobretot per l’arquitectura lògica de la gramàtica generativa, fonamenten una semàntica generativa en el sentit literal de l’expressió, és a dir, neguen l’autonomia de la sintaxi, argumenten que la forma sintàctica no pot determinar la representació semàntica i, per contra, capgiren la jerarquia entre sintaxi i semàntica, de manera que liquiden el concepte d’estructura profunda i, en el seu lloc, proposen una estructura subjacent semàntica, la representació semàntica (RS), a la qual s’apliquen les regles transformacionals sintàctiques que, en interacció amb el lèxic, generen l’estructura superficial de l’oració.
La polèmica i la ruptura subsegüent de la família generativista per culpa de la concepció semàntica era, en bona mesura, d’esperar. De primer, perquè difícilment una teoria semàntica podia trobar-se còmoda i resultar satisfactòria dintre d’un model governat de manera central per la sintaxi, que es considerava autònoma i independent. La semàntica generativa difícilment podia arrelar a l’ombra de la gramàtica generativa, els principis de la qual —la centralitat i l’autonomia de la sintaxi— discutia i contradeia obertament, però tampoc no va ser capaç de distanciar-se’n plenament i emancipar-se, potser perquè els semantistes generatius estaven massa marcats pel ferro de la gramàtica transformacional en què s’havien format i, d’acord amb Cuenca i Hilferty, encara que subratllaven la importància dels factors semàntics i pragmàtics, “en el fondo no dejaban de asumir del todo la centralidad de la sintaxis y el carácter dicotómico y discreto de las categorías”.[44]
En segon lloc, perquè des d’una òptica semantista la TE es podia interpretar com una invitació a reconvertir el model original de base sintàctica en un altre de base semàntica. És clar, si d’acord amb la TE dues oracions que tenen una mateixa estructura profunda tenen una mateixa interpretació semàntica, tampoc no sembla cap disbarat suposar que, de manera recíproca, si dues oracions tenen idèntica interpretació semàntica és que tenen la mateixa estructura profunda, i si a implica b, i viceversa també, llavors potser ja no té sentit establir diferències entre estructura profunda i representació semàntica de l’oració, que si fa no fa és l’argument definitiu dels semantistes generativistes, sobretot G. Lakoff (1965, 1971, 1972)[45], que en conseqüència proposen de substituir l’estructura sintàctica profunda per la representació semàntica, i així, alhora que denegaven l’autonomia de la sintaxi, fonamentaven la condició generativa de la semàntica. O sigui:
“En cuanto se acepta que la identidad de estructura profunda es una condición suficiente de identidad semántica, sobreviene la tentación de dar el paso subsiguiente de convertirla también en condición necesaria. Y así es como se hace efectivamente entre los que se autodenominan semantistas generativistas cuando afirman que no tiene por qué postularse ninguna distinción entre estructura profunda de una oración y su interpretación semántica.”[46]
Al llarg de la dècada que marca la mutació de la TE (1965) a TEAR (1975), la polèmica entre els partidaris de semàntiques interpretatives, és a dir, de gramàtiques de base sintàctica, i els promotors de la semàntica generativa, o sigui, de gramàtiques de base semàntica, es veu que va arribar a cotes de vehemència aparatosa, crepuscular. Cuenca i Hilferty, per exemple, afirmen que “no es difícil comparar esta història con la escisión de los protestantes respecto a la iglesia católica”, en el ben entès que, “en esta versión moderna y laica del cisma, la cabeza visible es Chomsky”[47] i, per descomptat, els protestants són Postal, Ross, McCawley i, sobretot, Lakoff, “uno de los líderes de la semántica generativa, rama heterodoxa del generativismo chomskyano que acabó perdiendo una larga y violenta guerra lingüística.”[48] No és d’estranyar, doncs, que algun autor hagi dedicat a la crònica de les baralles entre el patriarca de la gramàtica generativa i els hereus rebels un títol de pel.lícula: The Linguistics Wars[49]. Per continuar la metàfora, diria que la guerra va acabar més que amb una rendició incondicional amb la desbandada general de la semàntica generativa i la migració cap als territoris de promissió aleshores encara poc explorats de la pragmàtica. En aquest sentit, només per citar el cas d’un dels ideòlegs més reconeguts de la semàntica generativa, crec oportú de subratllar que George Lakoff és, al costat de Ronald Langacker i Mark Johnson, un dels fundadors de la lingüística cognitiva[50]. Será sobretot en Women, Fire and Dangerous Things (1987)[51] on Lakoff exposarà els punts bàsics de l’experiencialisme, idea capital de la lingüística cognitiva, que contraposa al subjectivisme i sobretot a l’objectivisme. De fet, Lakoff ja havia presentat anys abans la seva concepció experiencialista, metafòrica i en definitiva ecològica de la cognició humana en Metaphors We Live By (1980), llibre de clara condició pragmàtica escrit en col.laboració amb el filòsof M. Johnson:
“Cualquier correspondencia entre lo que decimos y un estado de cosas del mundo está mediatizada siempre por nuestra comprensión de la aserción y del estado de cosa. Desde luego, nuestra comprensión de la situación siempre resulta de la interacción con la situación misma.
“Dado que entendemos las aserciones y las situaciones en términos de nuestro sistema conceptual, la verdad es siempre relativa al sistema conceptual para nosotros. De la misma manera, debido a que la comprensión es siempre parcial, no tenemos acceso a una verdad total o a una explicación definitiva de la realidad.
[…]
“El mito del objetivismo y del subjetivismo yerran en la explicación de la manera en que entendemos el mundo, a través de nuestras interacciones con él. El objetivismo se equivoca en el hecho de que entender, y la verdad en consecuencia, es algo necesariamente relativo a nuestro sistema conceptual cultural y no puede ser enmarcado en ningún sistema conceptual absoluto o neutral.
[…]
“En el mito experiencialista la comprensión emerge de la interacción, de la negociación constante con el ambiente y con otras personas. Emerge de la manera siguiente: la naturaleza de nuestros cuerpos y nuestros ambientes físico y cultural impone una estructura sobre nuestra experiencia […] La experiencia recurrente lleva a la formación de categorías que son gestalts experienciales […] Estas gestalts definen la coherencia de nuestra experiencia. Entendemos directamente nuestra experiencia cuando la vemos estructurada coherentemente en términos de gestalts, que han emergido directamente de la interacción con nuestro ambiente. Entendemos las experiencias metafóricamente cuando usamos una gestalt de un dominio de la experiencia para estructurar la experiencia en otro dominio.”[52]
En el seu llibre, Lakoff i Johnson presenten i expliquen una suggerent teoria de la metàfora, que deixa de ser un simple registre d’analogies i esdevé, sobretot, un procediment central de la cognició humana capaç de renovar la percepció de la realitat i, per consegüent, capaç de crear noves realitats que en alguna mesura afecten la nostra conducta i en general la nostra cultura. D’una banda, doncs, més enllà de la figura literària purament ornamental o del recurs retòric d’intenció persuasiva, ells entenen la metàfora com un mecanisme capital de la cognició humana, que en primer lloc regula la comprensió intel.lectual i, de manera subordinada, muscula el llenguatge en funció del caràcter metafòric del nostre sistema conceptual:
“Para la mayoría de la gente, la metáfora es un recurso de la imaginación poética, y los ademanes retóricos, una cuestión de lenguaje extraordinario más que ordinario. Es más, la metáfora se contempla característicamente como un rasgo sólo del lenguaje, cosa de palabras más que de pensamiento o acción. Por esta razón, la mayoría de la gente piensa que pueden arreglárselas perfectamente sin metáforas. Nosotros hemos llegado a la conclusión de que la metáfora, por el contrario, impregna la vida cotidiana, no solamente el lenguaje, sino también el pensamiento y la acción. […] Sobre la base de la evidencia lingüística sobre todo, hemos descubierto que la mayor parte de nuestro sistema conceptual ordinario [en términos del cual pensamos y actuamos] es [fundamentalmente] de naturaleza metafórica.”[53]
Igualment, Lakoff i Johnson consideren del tot inapropiada l’explicació de la metàfora que proposa la teoria de la comparació, segons la qual la metàfora es limita a descriure o registrar semblances o afinituds prèvies, subjacents, que l’objectivisme qualificaria d’objectives. Tampoc no neguen que en determinats casos les metàfores no es basin en semblances, encara que sovint, diuen, les semblances percebudes són el resultat de metàfores convencionals que, de fet, no es fonamenten en cap semblança. Però més enllà del primitiu registre d’analogies, Lakoff i Johnson argumenten que les metàfores sobretot ideen semblances, les inventen podríem dir, i per això mateix, a més d’estructurar el sistema conceptual ordinari de la nostra cultura, les metàfores també poden proporcionar-nos una comprensió distinta de la nostra experiència, generar noves percepcions del món, nous significats i, en un cert sentit, noves realitats:
“Muchas de nuestras actividades (discutir, resolver problemas, calcular el tiempo, etc.) son de naturaleza metafórica. Los conceptos metafóricos que caracterizan estas actividades estructuran nuestra realidad presente. Las metáforas nuevas tienen la capacidad de crear nueva realidad. Esto empieza a ocurrir cuando empezamos a comprender nuestra experiencia en términos de una metáfora, y se convierte en una realidad más profunda cuando empezamos a actuar en sus términos. Si se introduce en el sistema conceptual, en el que fundamentamos nuestras acciones, una nueva metáfora puede alterar el sistema así como las percepciones y acciones a que da lugar el mismo. Muchos de los cambios culturales nacen de la introducción de conceptos metafóricos nuevos y la pérdida de otros viejos. Por ejemplo, la occidentalización de las culturas en todo el mundo se debe parcialmente a la introducción de la metáfora el tiempo es dinero en esas culturas.”[54]
Si s’examinen els postulats fonamentals de la lingüística cognitiva, terra de promissió d’un dels notables de la semàntica generativa, fàcilment advertirem les raons de la querella amb la gramàtica generativa i de la capitulació final, raons convertides ara en bandera de la concepció cognitiva i comunicativa del llenguatge que, per descomptat, proclama un punt de vista semàntic i pragmàtic de la lingüística. Així mateix, un dels postulats bàsics de la lingüística cognitiva considera que el llenguatge té una naturalesa simbòlica i que, per consegüent, la seva funció primera és significar: d’això se’n deriva que “la gramática no constituye un nivel formal y autónomo de representación, sino que tambiém es simbólica y significativa”, i viceversa, que “el significado es un concepto fundamental y no derivado en el análisis gramatical.”[55] Tot plegat se situa a les antípodes si fa no fa de la gramàtica generativa.
Vista la trajectòria personal i les credencials de la lingüística cognitiva que ell mateix cofunda, trobo que no hauria de sorprendre gaire que Lakoff dispari amb bala contra Chomsky, a qui acusa de perpetuar i exaltar la lingüística objectivista, variant racionalista, segons la qual la gramàtica es pot estudiar al marge del significat i de la comprensió, així ho denuncia Lakoff:
“Esta tradición [objetivista] ha sido compendiada en la lingüística de Noam Chomsky, que ha mantenido tenazmente que la gramática es cuestión de pura forma, independiente del significado o de la comprensión humana. Cualquier aspecto del lenguaje que implica la comprensión humana está, por definición, fuera del estudio de la gramática según Chomsky. El uso por parte de Chomsky del término ‘competencia’ como opuesto a ‘actuación’ es un intento de definir ciertos aspectos del lenguaje como los únicos objetos legítimos de lo que él considera la lingüística científica, es decir, lo que hemos denominado lingüística objetivista, a la manera racionalista, que incluye solamente cuestiones de pura forma y excluye todo lo relativo a la comprensión humana y el uso del lenguaje.”[56]
La crítica de Lakoff tampoc no era nova, feia temps que s’havia convertit gairebé en una consigna contra Chomsky. De fet, en plena guerra lingüística, abans de la desbandada definitiva de la semàntica generativa, John Searle, un dels filòsofs del llenguatge més destacats de l’època i un dels noms més significatius, després de John L. Austin, de la teoria dels actes de parla, es posa obertament al costat dels semantistes i, alhora, desacredita la gramàtica generativa en termes gairebé idèntics als que més endavant subscriurà Lakoff:
“El defecto de la teoría chomskyana procede de […] la incapacidad de ver la conexión esencial entre lenguaje y comunicación, entre significado y actos lingüísticos. La descripción subyacente a la teoría semántica y, de hecho, a toda la teoría del lenguaje de Chomsky, es la de que las oraciones son objetos abstractos que se producen y entienden independientemente del papel que desempeñan en la comunicación.
“[…] Aquí hay dos concepciones del lenguaje radicalmente diferentes en conflicto: una, la de Chomsky, ve el lenguaje como un sistema formal autosuficiente usado de forma más o menos accidental para la comunicación. La otra ve el lenguaje como un sistema cuyo fin esencial es la comunicación.”[57]
Després de llegir el llibret acabat de citar de Searle, Chomsky’s Revolution in Linguistics, no queda gaire clar si l’autor lamenta que Chosmky no hagi dedicat a la semàntica el talent i l’entusiasme que ha dedicat a la sintaxi o si, per contra, es limita a subratllar l’obsessió sintàctica del polèmic lingüista sobretot com un argument definitiu de la idea perversa de llenguatge que Searle li atribueix i que ell no reconeix. En aquest sentit, el filòsof de Berkeley (Universitat de Califòrnia) qualifica de “peculiar i excèntrica”[58] l’aproximació de Chomsky al llenguatge, li recrimina que consideri que és l’estructura sintàctica i no pas la funció comunicativa el tret que defineix les llengües[59], li reprotxa sobretot que suposi “arbitràriament”[60] que forma i funció no s’influeixen de manera recíproca i, per contra, Searle presenta una visió del llenguatge dictada, diu, pel sentit comú i una analogia del cor, més fisiològica que no pas anatòmica:
“La descripción del lenguaje humano propia del sentido común es, más o menos, la siguiente. El objetivo del lenguaje es la comunicación, de la misma forma en gran medida que el objetivo del corazón es mover la sangre. En ambos casos es posible estudiar la estructura independientemente de la función, pero resulta perverso y sin sentido hacer eso, dado que estructura y función se influyen mutuamente de forma tan obvia.” [61]
Per la seva part, Chomsky no sols rebutja la majoria de les acusacions sinó que nega moltes opinions que Searle li atribueix. D’aquesta manera, per exemple, admet que “seguramente existen conexiones significativas entre la estructura y la función” i assegura que “esto no lo pongo ni lo he puesto nunca en duda”[62], i remet al capítol 9 de Syntactic Structures com a prova de la seva afirmació. Així mateix, sense desqualificar els arguments de Searle, Chomsky justifica i reivindica l’estudi de l’estructura sintàctica de la llengua de manera autònoma, al marge de la funció significativa i comunicativa del llenguatge:
“[…] consideremos la afirmación de Searle según la cual es “fútil y perverso” estudiar la estructura del lenguaje “independientemente de la función” […]. Para seguir con su analogía, no hay duda de que el fisiólogo, al estudiar el corazón, prestará atención al hecho de que bombea sangre; pero también estudiará la estructura del corazón y su origen en el individuo y en la especie, sin hacer ninguna presunción dogmática sobre la posibilidad de “explicar” dicha estructura en términos funcionales.”[63]
Seria absurd negar que hi ha discrepàncies fonamentals entre Searle, Lakoff i companyia d’una banda, i Chomsky de l’altra, però igualment crec que més ençà dels desacords hi ha sobretot un malentès original. Els uns l’acusen de reduir el llenguatge a la seva estructura formal i, en conseqüència, de restringir la lingüística gairebé a una teoria sintàctica, cosa que ell mateix reconeix i proclama: en primer lloc, recordem que Chomsky s’estima més parlar de gramàtica que no pas de lingüística, i en aquest sentit manifesta que “el propósito fundamental del análisis lingüístico de una lengua L” és el d’elaborar una gramàtica de tal llengua L que, segons ell, ha de ser “un ingenio que genere todas las secuencias gramaticales de L y ninguna de las agramaticales”[64]; en segon lloc, Chomsky conclou de manera inequívoca que “la sintaxis es autónoma e independiente de la significación”[65], i remata que la relació entre semàntica i sintaxis “sólo puede ser estudiada después de que ha sido determinada la estructura sintáctica sobre una base independiente.”[66] D’acord amb això, doncs, sembla que les crìtiques de Searle, Lakoff i companyia estan prou acreditades. Certament, sí, però així mateix em sento obligat a formular diverses precisions que, al meu entendre, són alguna cosa més que anècdotes. Abans que res, advertim que en anglès, language de vegades s’usa en el sentit de llengua i de vegades en el sentit de llenguatge, cosa que ha provocat més d’un equívoc, i no sols en traduccions de l’anglès. En la controvèrsia que ara mateix ens ocupa, i d’acord amb el doble sentit elemental de language[67], em fa l’efecte que part de les diferències es poden explicar, si no saldar, si tenim en compte que les crítiques de Searle, Lakoff i companyia en moltes ocasions es refereixen obertament al llenguatge, que és alguna cosa més que la llengua, mentre que Chomsky sovint només parla de llengua, entesa com un sistema gramatical. I quan parla de llenguatge, Chomsky sovint es refereix més a la facultat humana innata que no pas a l’exercici de tal facultat en la comunicació verbal. Amb això vull dir fonamentalment dues coses: que si Chomsky defensa la centralitat i autonomia de la sintaxi, fins al punt gairebé de limitar una teoria lingüística a una teoria sintàctica, és en part o sobretot perquè de cap manera no vol renunciar a la perfecció formal de la descripció gramatical i, en aquest aspecte, pensa que qualsevol incursió en la semàntica i encara més en la pragmàtica només poden portar problemes, convençut com està que són territoris formalment irreductibles o gairebé.
En segon lloc, això no significa que hagi de tenir una idea simple, mutilada, del llenguatge, sinó que simplement limita el seu objecte d’investigació a la gramàtica, entre altres raons també perquè pensa que les estructures sintàctiques són determinades en bona mesura per les propietats innates de la ment humana i, en conseqüència, confia que la reconstitució de la maquinària gramatical pot aportar llum sobre la ment i la cognició humanes, tal com ell mateix reconeix quan afirma que la gramàtica generativa “puede ser descrita muy exactamente como un estudio de un aspecto de la inteligencia humana, a saber, el estudio de la facultad humana del lenguaje. Como tal, la teoría de la gramática generativa pertenece al campo general de la psicología cognoscitiva”[68]. És cert que Chomsky centra en exclusiva la seva investigació en la sintaxi i presta una atenció teòrica a penes anecdòtica al llenguatge, però això no treu que no tingui clar ja des de Syntactic Structures que “existen correspondencias entre los rasgos formales y los semánticos [que] deben ser estudiadas en una teoría más general del lenguaje que incluya una teoría de la forma lingüística y una teoría del uso del lenguaje”.[69] Afirmació que recuperarà i reiterarà en altres ocasions, per exemple en ple contraatac durant la llarga guerra amb els semantistes:
“La teoría de la forma lingüística […] estudia el lenguaje “como un instrumento o una herramienta, intentando describir su estructura sin hacer referencia explícita alguna al modo en que este instrumento es puesto en uso”, siendo la razón de este “autoimpuesto requisito de formalización” que “no parece existir ninguna otra base que produzca una teoría de la estructura lingüística rigurosa, efectiva y reveladora”. Es de esperar que el estudio de “la estructura del lenguaje como instrumento proyecte luz sobre el uso real del lenguaje”.
“[…] En este sentido, la sintaxis es independiente de la semántica. […] Pero la legitimidad del estudio de la significación, y la necesidad de incorporar un estudio de la referencia y la significación a una teoría del lenguaje completa no fue puesta en duda nunca, ni estuvo jamás en duda que esta teoría tratará en particular de las relaciones sistemáticas entre la estructura sintáctica y la interpretación semántica.”[70]
Potser no ho diu amb gaire entusiasme, sobretot perquè ell només es vol ocupar en exclusiva de la descripció de l’estructura sintàctica, objecte d’investigació que considera autònom i legítim, però el cert és que amb una intermitència jo diria més aviat defensiva, Chomsky no sols no nega el sentit de la semàntica i la pragmàtica sinó que les considera necessàries. En aquest sentit, explica que en la investigació inicial en gramàtica generativa transformacional (suposo que es refereix sobretot a Aspects of the Theory of Syntax, 1965) “estaba implícita una teoría del significado como uso, aunque nunca fue formulada cuidadosamente”. I en qualsevol cas, Chomsky assegura que “ha sido siempre un supuesto crucial el que la teoría de la forma lingüística debe estar engarzada en una ‘teoría semiótica’ más amplia que se ocuparía del significado, la referencia y de las condiciones de uso de expresiones con estructura asignada”.[71]
Però més enllà del que diu i del que deixa de dir en els seus treballs teòrics fonamentals, em sembla oportú i just destacar que Chomsky es val d’elements d’anàlisi contextual, de clara condició pragmàtica, en els seus coneguts informes d’investigació i denúncia de la manipulació informativa dels mitjans de comunicació dels EUA, com és el cas de La cultura del terrorismo[72] i, sobretot, Los guardianes de la libertad[73], on entre altres qüestions examina la cobertura informativa que quatre grans mitjans d’informació nord-americans —New York Times, Time, Newsweek, CBS News— van dedicar, d’una banda, a l’assassinat a mans de la policia del sacerdot polonès Jerzy Popieluszko (1984) i, de l’altra banda, a l’assassinat de 100 religiosos a l’Amèrica Llatina, entre els quals destaca el cas de l’arquebisbe d’El Salvador Óscar Arnulfo Romero, mort d’un tret el 1980, i l’assassinat de quatre monges nord-americanes el 1980 també a El Salvador.
Chomsky i Herman posen en evidència que, mitjançant el silenci planificat, la magnificació tendenciosa o la (des)contextualització intencionada de les notícies, entre altres trampes informatives que només la comparació pot desemmascarar, els quatre mitjans esmentats van tractar el sacerdot polonès com una víctima digna i, per contra, van donar a entendre que els altres 100 religiosos assassinats eren víctimes indignes i, en conseqüència, les van enterrar en la cal viva del silenci informatiu. Per donar una idea elemental però significativa de la perversió informativa que l’anàlisi de Chomsky i Herman posa al descobert, n’hi haurà prou de saber que el New York Times, per exemple, va treure 10 vegades a portada el cas Popieluszko i a més li va dedicar 3 editorials, mentre que l’assassinat de l’arquebisbe Romero només va sortir 4 cops a primera pàgina i mai cap editorial va tractar el crim; o que en conjunt, els quatre mitjans examinats van publicar 78 articles sobre l’assassinat del sacerdot polonès i, en canvi, només 57 articles informaven dels altres 100 religiosos assassinats a Amèrica Llatina.[74] Què devia tenir aquell capellà polonès que, per posar un cas extrem, no tinguessin les quatre monges dels EUA assassinades a El Salvador?
Fos el que fos, el que vull subratllar és que Chomsky a l’hora d’analitzar l’ús informatiu del llenguatge ho fa des d’una clara consciència pragmàtica de la comunicació humana. Ho reconegui o no, que no ho sé, les dues investigacions citades signifiquen una reivindicació indiscutible de la pragmàtica, perquè més enllà del significat literal de la informació, Chomsky busca el sentit potser només suggerit o dissimulat, emmascarat, encobert o literalment amagat de la informació, i amb aquest propòsit denuncia els silencis absoluts i les amplificacions relatives, els contextos tendenciosos i les descontextualitzacions perverses, i d’aquesta manera destapa l’arsenal il.locutiu del llenguatge mediàtic, posa al descobert les estratègies informatives i així desemmascara les intencions dels mitjans. Tot plegat, un principi de programa de pragmàtica del discurs informatiu:
“[…] que los medios de comunicación den cuenta de algunos hechos acerca de una cuestión no prueba en absoluto la exactitud o la suficiencia de tal información. En realidad, dichos medios suprimen materialmente gran parte de ella, como mostraremos en los siguientes capítulos. Pero en este contexto todavía es más importante la atención que se dispensa a un hecho: su ubicación en el medio, el tono con que se trata, las repeticiones, la estructura de análisis bajo el que se presenta, así como los hechos conexos que lo acompañan y le dan significado (o impiden su comprensión). Que un lector meticuloso en busca de un hecho, dé a veces con él con diligencia y mirada escéptica, nada nos dice acerca de si ese hecho ha recibido la atención que merecía y ha sido debidamente contextualizado, de si ha resultado inteligible para el lector o si en realidad ha sido distorsionado o suprimido […].
“La opinión pública no se da cuenta del silencio que se cierne sobre las víctimas de los estados clientes, lo que es tan importante para el apoyo de la política del Estado como la concentrada atención sobre las víctimas del enemigo. Al gobierno de Guatemala le hubiera resultado muy difícil asesinar a cientos de miles de ciudadanos durante la pasada década si la prensa de los Estados Unidos hubiese prestado la misma cobertura informativa a ese hecho que la que ha dedicado a las dificultades de Andrei Sajarov o al asesinato de Jerzy Popieluszko en Polonia”.[75]
No obstant les concessions pragmàtiques ara mateix documentades, a Chomsky en particular i a la gramàtica generativa en general se’ls ha acusat de fomentar la lingüística objectivista, d’avalar el mite de l’objectivisme i de perpetuar així la il·lusió i la trampa de l’objectivitat. Remarquem que la premissa fonamental de l’objectivisme dóna per fet que “el pensamiento es una manipulación mecánica de símbolos abstractos, que adquieren su significado por correspondencia directa con el mundo exterior”, de manera que, segons el credo objectivista, a cada concepte o representació mental del món li correspon una paraula. L’objectivisme, doncs, circumscriu el significat a la correspondència establerta entre un símbol lingüístic i el concepte associat. I d’acord amb aquests principis, que despleguen al peu de la lletra les relacions elementals del conegut triangle d’Ogden i Richards[76](1923), es dedueix que la ment humana és un mirall de la realitat, que la comunicació verbal és un procés mecànic similar al model de la teoria de la informació i que el significat lingüístic és unívoc i objectiu.
Segons Lakoff i Johnson[77], les figures més representatives de la filosofia i la lingüística objectivistes pressuposen, entre altres despropòsits, que el significat d’una oració és objectiu i independent de la comprensió humana, o sigui, una funció exclusiva dels significats de les paraules i de les relacions sintàctiques que mantenen tals paraules, que és exactament la idea de significat de l’oració de la semàntica interpretativa[78]; que, en conseqüència, la comunicació verbal és un simple procés de transmissió mecànica d’un missatge, amb un significat fix, objectiu, d’un parlant a un oient, de manera que, segons aquesta idea del llenguatge i la significació:
“[…] es posible decir objetivamente lo que uno quiere decir y los fallos de la comunicación se deben a errores subjetivos. Puesto que los significados son correctos objetivamente, están en las palabras objetivamente, o bien uno no ha usado la palabra adecuada para decir lo que quería o bien ha sido mal entendido.”[79]
Les diverses temptatives pragmàtiques que s’afirmen sobretot a partir dels anys setanta —la teoria dels actes de parla d’Austin i Searle, la teoria de la implicatura conversacional de Grice, la teoria de l’argumentació d’Anscombre i Ducrot, la teoria de la rellevància d’Sperber i Wilson, l’anàlisi del discurs de Van Dijk, Brown i Yule, la lingüística textual de Beaugrande i Dressler, l’anàlisi de la conversació de Gumperz, etcètera—, sorgeixen en bona mesura com una reacció contra les restriccions seculars de la lingüística que, de manera implícita o explícita, es nega a considerar i sobretot a incorporar els aspectes extralingüístics del llenguatge i es limita a estudiar el sistema de la llengua, és a dir, la llengua virtual o ideal, tal com exposa Chomsky en una frase manta vegades citada amb to d’acusació:
“Lo que concierne primariamente a la teoría lingüística es un hablante-oyente ideal, en una comunidad lingüística del todo homogénea, que sabe su lengua perfectamente y al que no afectan condiciones sin valor gramatical, como son limitaciones de memoria, distracciones, cambios del centro de atención e interés, y errores (característicos o fortuitos) al aplicar su conocimiento de la lengua al uso real. Esta me parece que ha sido la posición de los fundadores de la lingüística general moderna [en referència a la lingüística que s’inicia amb el Cours (1916) de Saussure]”.[80]
La dimensió merament fonològica i morfològica de l’estructuralisme, que Saussure funda com una lingüística concentrada en la paraula, i l’ambició bàsicament sintàctica de la gramàtica generativa, que se cenyeix als límits de l’oració, abocarà la lingüística formal a una mena de cul de sac que les diverses disciplines pragmàtiques tracten de reconduir des de la convicció que més enllà i també més ençà de l’oració —unitat gramatical— s’ha de considerar l’enunciat, el text o el discurs —unitats de comunicació—. Des de la consideració fonamental que la llengua s’ha fet per ser usada, les diverses temptatives pragmàtiques restitueixen a l’estudi del llenguatge dos elements específics i determinants de la comunicació verbal: el subjecte i el context. Considerada com a eina fonamental de la comunicació humana, la visió textual més que gramatical de la llengua que proposen les diverses perspectives pragmàtiques és per principi més funcional que formal, contextual i no pas ideal, més explicativa que descriptiva:
“Née d’horizons divers, cette linguistique du discours[81] cherche à aller au-delà des limites que s’est imposées une linguistique de la langue, enfermée dans l’étude du système. Dépassement des limites de la phrase, considérée comme le niveau ultime de l’analyse dans la combinatoire structuraliste; effort pour échapper à la double réduction du langage à la langue et au code; tentative pour réintroduire le sujet et la situation de communication exclus en vertu du postulat de l’immanence, cette linguistique du discours est confrontée à l’extralinguistique.”[82]
Vist com era d’estret trenta anys enrere el camí de la lingüística, no costa gaire de reconèixer, tal com apunta Castellà, que “la gramàtica generativa, i en general l’oracional, ha motivat el desenvolupament de la lingüística del text per les seves pròpies insuficiències”.[83] Unes insuficiències que segons la lingüista Catherine Kerbrat-Orecchioni, continuadora de la tradició lingüística francesa de projecció pragmàtica encetada per Émile Benveniste amb la reflexió sobre l’enunciació i la subjectivitat en el llenguatge i catapultada per la semàntica discursiva de Jean-Claude Anscombre i d’Oswald Ducrot, deriven directament dels postulats que, al seu entendre, han fonamentat la lingüística de bona part del segle XX:
“(1) C’est une linguistique du code, auquel doivent être ramenés tous les faits de parole.
“(2) Dans cette perspective, l’unité supérieure qu’atteint l’analyse, c’est la phrase: “On a fait coïncider les limites de la frase avec les frontières de la linguistique”.
“(3) Le mécanisme de production du sens et relativament simple; on lui reconnaît un double support: le signifiant lexical, lequel véhicule en contexte, en dehors de certains cas jugés plus o moins pathologiques (ambiguïté, trope, jeu de mots), un seul signifié; certaines constructions syntaxiques, sémantiquement pertinentes, qui signalent les rélations sémantiques entre signifiés lexicaux.
[…]
“(5) Postulat de l’immanence, enfin, qui affirme la possibilité et la nécessité méthodologiques d’étudier “la langue en elle-même et pour elle-même”, en évacuant radicalement l’extralinguistique.”[84]
Sense posar en dubte ni la pertinència ni la necessitat de les investigacions fonològiques, lexicals i sintàctiques que han acaparat l’atenció de la lingüística més de mig segle després del Cours (1916) fundacional de Saussure, Kerbrat-Orecchioni pensa que va arribar un moment en què la llengua era ben bé l’arbre que no deixava veure el bosc del llenguatge, fins al punt que “la linguistique risquait d’être menacée d’asphyxie, si elle s’obstinait à reléguer hors de son champ d’investigation certains aspects du langage trop rapidement taxés de performantiels.”[85] Per això, en contra de la perspectiva immanent que “apparaît plus réductrice que productrice”, la lingüista francesa considera que “aujourd’hui, l’attitude le plus rentable en linguistique, ce n’est pas l’ascetisme héroïque, mais une audacieuse ouverture aux disciplines apparentées”. En aquest sentit i en contra dels principis bàsics de la lingüística objectivista citats més amunt, manifesta “qu’il est dans certains cas impossible de décrire adéquatement les comportements verbaux sans tenir compte de leur environement non verbal”, i que així mateix tampoc “on ne peut décrire un message sans tenir compte du contexte dans lequel il s’enracine, et des effets qu’il prétend obtenir.”[86] En definitiva, a títol d’esmena general, podríem dir que “les modalités d’emergence du sens sont infiniment plus complexes que la théorie du signe ne le laisse supposer.”[87]
Si d’una banda la lingüística ha claudicat davant el laberint del significat i, sense reconèixer obertament el fracàs, ha donat a entendre que la qüestió pertocava a la filosofia, la lògica, la psicologia, la sociologia i l’antropologia més que no pas a la mateixa lingüística, de l’altra ha volgut resoldre l’univers de la significació amb una teoria del signe tan atractiva com simplista, objectivista i finalment insatisfactòria, formulada en primera instància per Saussure a través de la seva concepció diàdica del signe lingüístic, diàdica només en aparença[88], i reinterpretada d’aviat per Ogden i Richards amb el seu cèlebre triangle que, fet i fet, tampoc no resol la qüestió de la significació, però delimita el problema secular del llenguatge, és a dir, la relació entre llengua, pensament i realitat:
Més enllà de les divergències sobre el nom o les entitats que defineixen els vèrtexs del triangle, més enllà de les discussions sobre la mena de relació que mantenen, representada per la línia contínua o discontínua dels costats del triangle, la idea que prevaldrà per sobre de totes les diferències és que la significació es negocia a través d’unitats discretes i unívoques i, conseqüent amb el disbarat original, la comunicació verbal es descriu com un procés de transferència mecànica i literal de missatges entre font i destinatari que és, si fa no fa, els discurs de l’objectivitat informativa. Encara que aquesta visió simple i mecànica de la significació ara pugui semblar ingènua, increïble, en el seu moment, amb la complicitat oportuna del model matemàtic de la comunicació, va desencadenar una notable credulitat entre la família lingüística, en alguns casos amb un entusiasme tan autèntic i tan ben intencionat que es van dedicar un munt d’hores i de dòlars a dissenyar programes i màquines de traducció automàtica que, d’acord amb l’ideal objectivista, traduïen d’una llengua a l’altra paraula a paraula, o més exactament: paraula per paraula, com si traduir fos un mer intercanvi d’etiquetes. Els resultats, és clar, van ser altament deficients[89]. Tanmateix, entabanats com estaven per la simetria matemàtica del model de Shannon i Weaver, no es rendien, i inventaven nous sistemes de traducció automàtica igualment insatisfactoris però cada vegada més complicats i més costosos. El fracàs sembla fàcil d’entendre: la quimera de la traducció automàtica es pot equiparar si fa no fa al deliri de creure que només amb un diccionari i una gramàtica es pot aprendre una llengua: és el resultat d’un segle de lingüística objectivista.
Vistos els resultats del programes de traducció automàtica, d’aviat es van idear dues estratègies que si d’una banda atenuaven el fiasco, en la mateixa mesura certificaven el disbarat conceptual de la traducció automàtica i desvirtuaven la il.lusió original. Els uns van renunciar als programes de traducció autònoms i van inventar sistemes dits interactius que comporten la intervenció d’un traductor que controla i corrigeix tot el procés de traducció; els altres van optar per restringir el lèxic, la sintaxi i el tema dels textos originals (TO) i així s’elaborava un text diguem-ne despersonalitzat, de manera que es limitaven i alhora es prevenien els efectes de la intenció i context lingüístic en la traducció:
“L’altra estratègia, la restricció lingüística, es pot dur a terme en diversos graus. És habitual especialitzar el sistema en la traducció d’un determinat tipus de textos [restricció temàtica]. Systran [sistema de la companyia francesa Gachot i Systran Corporation of Japan] té diverses aplicacions específiques, com ara el sistema de traducció de textos de medicina que fa servir la Pan American Health Organization.
“El pas següent es controlar la redacció del TO (Text Original]. Alguns bancs internacionals que fan servir sistemes de traducció automàtica han elaborat extensos manuals d’estil [restriccions lexicals i sintàctiques] destinats a les persones que han de redactar el TO. D’aquesta manera redueixen el cost en temps i diners que originen la preedició i la postedició. [A mi em sembla que més que abaratir costos, l’únic que fan és desplaçar-los de la traducció a la redacció dels TO].
“L’exemple extrem de restricció lingüística és el desenvolupament d’un sistema per a un camp molt concret, amb unes estructures sintàctiques i un vocabulari controlats. Aquest és el cas de Météo-2 que s’utilitza al servei meteoròlogic canadenc per traduir informacions meteorològiques de l’anglès al francès.”[90]
Ara bé, no se’m negarà que les restriccions de tota mena que els sistemes de traducció automàtica imposen als textos originals són de tal magnitud que, finalment, deshumanitzen el text mateix i alhora desnaturalitzen i desqualifiquen el projecte: o els textos són tan artificiosos que gairebé no semblen ni textos o bé els resultats són dit sense estridència impresentables. Per contra, la resistència gairebé insuperable dels textos a la traducció automàtica em sembla que desautoritza amb un revés definitiu les idees simplistes de signe, significat i significació que han animat el deliri objectivista de la lingüística durant bona part del segle XX.
Al capdavall, les estimables inversions destinades a la traducció automàtica i els patètics resultats dels programes ideats han obligat a desestimar el disbarat inicial de crear sistemes de traducció autònoms i, finalment escarmentats, ara ja es proposen objectius modestos de traducció assistida per ordinador. I tanmateix, empreses com Toshiba, Fujitsu o Hitachi, a més de desenvolupar programes comercials de traducció automàtica, també han tret al mercat programes de traducció automàtica per PC, “però si des del punt de vista de l’usuari final els resultats dels grans sistemes ja són pobres, els dels petits són lamentables.”[91]
De manera paral.lela, la lingüística objectivista va dilapidar durant una pila d’anys la part escassa d’energia destinada a la semàntica en qüestions de principis teòrics, sense gaire perspectiva, i que abocaven el lingüista a una persecució circular de definicions que es mossegaven la cua i que, més enllà de totes les divergències, deixaven intactes els postulats objectivistes de la lingüística general. Per posar un exemple elemental: si tradicionalment la semàntica es definia com l’estudi del significat de les paraules, aleshores el problema immediat consistia a definir el significat i la paraula, de tal manera que la recurrència de les definicions multiplicava les dissensions. No és estrany, doncs, que Ogden i Richards recullin ja 16 accepcions de significat en The meaning of meaning (1923)[92]. I una cosa semblant va passar amb el concepte de signe i la idea de significació implícita: més enllà de les disputes merament nominals, els semantistes maldaven per resoldre la naturalesa dels signes i la mena de relacions entre signe, idea o concepte i cosa, és a dir, tothom volia dir la seva sobre les relacions entre llenguatge, pensament i realitat, i ni que només sigui per una qüestió de números, això va generar una inflació i una confusió notables: tants caps, tants barrets, podríem dir. I pel que sembla aquestes secessions i dissensions no eren exclusives de la semàntica sinó que eren generals en la lingüística i, en bona mesura, es corresponien a l’ímpetu i la febre de creixement d’una disciplina relativament jove. Mounin, per posar un exemple, de la mateixa manera que destaca el mig segle de quasi unanimitat estructuralista que obre el Cours (1916) de Saussure, també critica la dispersió que provoca la irrupció de la gramàtica generativa que Chomsky prefigura en Syntactic structures (1957) i fixa en Aspects of the Theory of Syntax (1965):
“Por el hecho mismo de su desarrollo impetuoso, la lingüística de 1968, al menos en apariencia, ha cambiado mucho. Por todas partes surgen teorías y ‹modelos› lingüísticos, hipótesis, terminologías; hasta el desmigajamiento, hasta el babelismo. Actualmente, no es hijo de buena madre quien no funda o no piensa en fundar, en lingüística, su ‹ismo› correspondiente.”[93]
Només com a mostra del caos acumulat durant anys recullo una significativa relació de les considerables divergències que ha suscitat la idea de signe lingüístic i la manera d’entendre la significació derivades del clàssic triangle d’Ogden i Richards que, recordem-ho, proposa una relació a tres bandes entre Símbol (A), Pensament (B) i Referent (C) que reprodueix la visió escolàstica medieval de la significació segons la qual “vox significat [rem] mediantibus conceptibus”[94], és a dir, que “la paraula significa [la cosa] mitjançant els conceptes [interposats]”:
“No han faltado frecuentes intentos orientados a eliminar B o C, sin dejar por ello de consignar que el significado de las palabras alude a algo exterior a ellas mismas. Ullmann arguye que C no interesa directamente al semanticista […y] siguiendo el análisis de Saussure (en el cual el signo no es A, sino la entidad compuesta por A+B), afirma que tanto B como A aparecen como una realidad mental al decir que se hallan dinámica y recíprocamente vinculadas en la mente. El significado, pues, consiste en una relación recíproca entre A y B, que “les permite evocarse entre sí”. Otros investigadores […] han puesto en tela de juicio la necesidad de B, es decir, los pensamientos o los conceptos interpuestos entre las palabras y las cosas. Para ellos el significado de una palabra no es más que el objeto o la clases de objetos que representa.
“Hay un considerable desacuerdo sobre los detalles del análisis ternario de la significación, incluso entre los que aceptan los tres componentes A, B y C. ¿Debe definirse A como entidad física o mental? ¿Cuál es el estatuto psicológico u ontológico de B? ¿Acaso C es una referencia especíifica en cada ocasión? ¿O más bien es la totalidad de una clase de cosas lo que queda referido al enunciar el signo (o una señal que lo codifique)? O, aún más, ¿es algún representante típico o ideal de esta clase?”[95]
Per embolicar encara més les coses, alguns linguistes parlen de signe en lloc del símbol original (A), o directament de paraula; així mateix, allí on Ogden i Richards situaven el pensament, altres hi situen el concepte i aleshores desplacen el significat al vèrtex que inicialment ocupava el referent (C), o simplement els fan equivalents[96]; uns altres, d’acord amb la definició de signe proposada per Saussure, consideren que B correspon al significat i A a la forma o significant, de manera que el signe lingüístic ja no és A com hem dit abans, sinó A+B; en aquest cas, els uns diuen que C és el referent, però uns altres parlen de denotació… En fi, considerar que la semàntica és l’estudi del significat, cosa que no deixa de ser una obvietat i una indeterminació, sembla que és gairebé l’únic punt de consens general entre els semantistes. Però més enllà d’aquesta tautologia elemental, els interessos acadèmics i els punts de vista lingüístics dels uns i dels altres desemboquen en una veritable babel teòrica, de termes i de conceptes que genera més confusió que cap altra cosa. No m’hi estendré, només assenyalaré d’acord amb Lyons que, així que algú mira d’adjectivar, de definir o de descriure l’objecte de la semàntica, la sintonia inicial entre els semantistes salta en mil diferències:
“Tan pronto como analicemos consideraciones más particulares sobre el tema, nos veremos envueltos por una abrumadora variedad de aproximaciones a la definición y determinación del ‹significado›. Por lo regular, se hacen distinciones entre significado ‹emotivo› y ‹cognitivo›, entre ‹significancia› y ‹significación›, entre significado ‹preformativo› y ‹descriptivo›, entre ‹sentido› y ‹referencia›, entre ‹denotación› y ‹connotación›, entre ‹signos› y ‹símbolos›, entre ‹extensión› e ‹intensión›, entre ‹implicación›, ‹motivación› y ‹presuposición›, entre ‹analítico› y ‹sintético›, y así sucesivamente. La terminología del tema es muy rica, y [sobre todo] más bien confusa, puesto que los distintos autores la utilizan sin poner un gran rigor ni en la coherencia ni en la uniformidad.”[97]
Vist el que s’ha dit, no em sembla equivocat dir que la mirada semàntica de la llengua sembla encara massa tèrbola, afectada més de miopia que no pas de presbícia, és a dir, que peca més de vista curta que no de llarga vista. Sigui quina sigui la patologia, però, sí que vull assenyalar tres aspectes de la significació que em semblen fonamentals en la descripció del llenguatge verbal en general i el llenguatge informatiu en particular.
En primer lloc, i des d’una perspectiva merament instrumental, descriptiva, podríem distingir tres nivells interdependents, integrats, de codificació del significat: un significat lexical, un significat oracional i un significat contextual. El significat lexical o significat de les paraules, enteses com la via elemental d’accés als conceptes, constitueix l’objectiu propi de la semàntica estructuralista, que té una idea simplista i insatisfactòria de la comunicació verbal perquè, d’acord amb tot el que hem exposat, “explicar la significación del lenguaje consiste en mucho más que expresar simplemente lo que significa cada palabra”[98]. En un segon nivell que considera la funció sintàctica de les paraules però que tampoc no va més enllà de les estructures gramaticals, trobem el significat oracional, propi de les semàntiques derivades de la gramàtica generativa, que és una funció exclusiva del significat dels lexemes constituents i de les relacions sintàctiques que mantenen tals lexemes; oracional, doncs, fa referència a oracions del sistema, és a dir, oracions idealitzades, descontextualitzades al màxim amb el propòsit d’eradicar qualsevol dependència contextual significativa, a la recerca d’allò que sovint s’anomena significat literal o gramatical. Sembla discutible, però, que pugui existir tal significat literal, deslligat del context, anterior a l’ús, que seria com parlar de llengües revelades. Una altra cosa és la relativa abstracció semàntica dels diccionaris, que pot induir a creure, tal com creia Ullmann, que “si las palabras no tuvieran significados fuera de los contextos sería imposible compilar un diccionario.”[99] A veure, una cosa és que hi hagi paraules que apareguin sempre o gairebé en un mateix context, una mena d’ús característic, i que aleshores tal context es torni invisible o transparent, o que el diccionari sigui tan rudimentari que només reculli el significat més corrent o elemental, però si agafes un bon diccionari i no una caricatura de diccionari i examines qualsevol entrada lèxica d’ús habitual (cara, mà, ull, peu, etcètera), de seguida t’adones que a cada paraula li reconeixen unes quantes accepcions, i que darrere de cada significat es delata o bé s’endevina la presència determinant d’un context:
“Per tant, doncs, el significat no és una cosa, una entitat estable, ni una idea tancada, ni un concepte fix, sempre associat a una certa percepció o a un element lingüístic. […] El que coneixem habitualment com a significat “lingüístic” d’una unitat no és més que el resultat d’un procés d’abstracció de les àrees i especificacions més comunes. Aquest significat de diccionari és, sense cap mena de dubte, insuficient per entendre una paraula o un enunciat lingüístic i encara més per fer-ne la traducció. El que coneixem com a “sentit” o, encara millor, el significat “lingüístic” més el “sentit” i les “connotacions” que ens suscita un terme en un ús concret és el significat complet d’aquest terme en aquest cas.”[100]
En qualsevol cas, les criatures no aprenen la llengua en abstracte, a partir del teòric significat literal i gramatical de les oracions, sinó que l’aprenen en uns contextos determina(n)ts, en unes situacions d’ús, de manera que la descontextualització només es pot entendre o bé com una llicència, perquè en el fons quan es parla del significat d’una paraula o una oració sempre es pressuposa un context o altre, o bé com una construcció i un instrument de la descripció gramatical:
“Podemos, como lingüistas, establecer una distinción entre el significado oracional y el significado enunciativo abstrayendo del primero y atribuyendo a la parte no oracional del segundo todo cuanto tenga que ver con contextos dados de enunciación: creencias y actitudes de las personas, referencia a entidades del medio, convenciones de cortesía entre grupos y así sucesivamente. Pero no hay razón para suponer que los hablantes de una lengua puedan realizar esto en virtud de su competencia lingüística. La competencia lingüística siempre está orientada hacia la actuación.”[101]
A diferència del significat lexical i oracional, el significat contextual ja no s’instal.la en un territori abstracte, purament lingüístic, sinó que se situa en un acte concret de comunicació, i això vol dir que els interlocutors quan fan ús del llenguatge, que és alguna cosa més que la llengua (contorn prosòdic, entorn no verbal del discurs), adapten els seus textos als contextos en funció de determinades intencions, de manera que més enllà del que es diu o s’expressa obertament, hi ha tot allò que es dóna a entendre, amb fortuna desigual, certament, just pel fet de dir el que s’ha dit en aquell context determinat, perquè, com diu Lyons, que es un semantista de filiació lingüística i no pas pragmàtica, “gran parte de la información transmitida desde el hablante hasta el oyente en una conversación ordinaria está implicada más que expresada”.[102]
Més enllà de l’oració i la correcció gramaticals, el significat contextual interpreta de quina manera les paraules s’arrelen en la situació comunicativa en què són usades i delaten o emmascaren la intenció amb què són pronunciades. Ara ja no parlem d’oracions, que són unitats merament gramaticals, sinó d’enunciat, discurs o de text en general, que són unitats d’un altre rang, unitats de comunicació, objecte d’investigació específic de les diverses i encara precàries disciplines pragmàtiques: la teoria dels actes de parla, la lingüística del text, la teoria de la implicatura conversacional, l’anàlisi del discurs, etcètera. A diferència de l’oració, que es considera independent del context, o més ben dit, descontextualitzada, no hi ha text sense context, l’un pressuposa l’altre, i viceversa, o sigui que qualsevol text pressuposa sempre un context d’interpretació que si en primer terme delimita el significat de les expressions lingüístiques, d’immediat determina l’estimació dels implícits i el càlcul de les intencions subjacents.
Des d’un punt de vista més explicatiu que no pas descriptiu, direm que les nocions de significat lexical, significat oracional i significat contextual més que representar diversos nivells de codificació del significat el que fan és descriure la complexitat del procés de significació, i així mateix il.lustren de manera significativa l’evolució de la semàntica en particular i de la lingüística en general al llarg del segle XX: el significat lexical retrata la rigidesa de la semàntica estructuralista que, atordida per la devoció i la il.lusió de les nocions de codi i signe, no va anar més enllà del significat de les paraules i d’examinar els fenòmens de sinonímia, polisèmia i homonímia; el significat oracional delata el pes capital de la sintaxi en les semàntiques sorgides a l’ombra de la gramàtica generativa, sobretot de la semàntica interpretativa, que aviat haurà de reconèixer la seva incapacitat per explicar els fenòmens bàsics de la significació textual a causa de la impertinència del punt de vista estrictament oracional; seran justament aquestes insuficiències de la semàntica oracional les que impulsaran les semàntiques lingüístiques de projecció contextual i la pragmàtica en general que més enllà i més ençà de la llengua, estudien l’ús, la funció i la intenció comunicatives del llenguatge verbal, en el sentit que no són les paraules les que signifiquen, sinó les persones les qui es comuniquen en determinades situacions a través del llenguatge —que és alguna cosa més que una llengua, que és alguna cosa més que un codi— i d’acord amb determinades intencions-
L’obra de John Lyons, professor de lingüística a Cambridge i membre de la British Academy, és un exemple clar de la progressiva consolidació de la perspectiva contextual de la semàntica. Lyons, l’obra del qual s’ha traduït regularment al castellà, és un lingüista que ha prestat una considerable atenció a la semàntica amb una voluntat manifesta d’integració de les diverses semàntiques en una teoria general que finalment ell denomina semàntica lingüística però que en bona part incorpora conceptes i teories fonamentals de la pragmàtica, com ara els actes de parla, la força il.locutiva, les nocions de text i context, etcètera. En aquest sentit, trobo altament reveladora la comparació dels índexs de quatre llibres seus publicats de finals dels seixanta ençà. Així, per exemple, en Introduction to theoretical linguistics (1968)[103], Lyons dedicava els dos últims capítols del manual (9, 10) a la semàntica, centrada sobretot en l’anàlisi de fenòmens propis de la semàntica estructural: sinonímia, hiponímia, antonímia… Com a dada significativa, a la noció de context només li destinava dos apartats de dos subcapítols que plegats a penes si ocupen una pàgina. Deu anys després, Lyons publicava un vast manual de semàntica, Semantics (1977)[104], on modificava de manera expressiva la geografia de la disciplina: és clar que la part que més pesa són els capítols consagrats a la semàntica estructural i a les semàntiques dissenyades des de la gramàtica generativa, però ara ja dedica un capítol sencer (14) al context i un altre als actes de parla i la força il.locutiva (16), i per contra la polisèmia i l’homonímia han quedat arraconades en un apartat del capítol sobre el lèxic (13). El canvi definitiu, però, arribarà quatre anys després, quan la noció de context salta a la portada de Language, Meaning and Context (1981)[105], manual que ell mateix presenta com “una introducción algo personal a la semántica moderna”. I conscient del gir teòric que implica el mapa semàntic que proposa, no sols adverteix que “muchos de mis colegas clasificarían como pragmàtica gran parte de lo que yo incluyo en la semántica lingüística”, sinó que també se situa a certa distància del seu manual de semàntica i alhora exposa una justificació del títol que qualsevol semantista consideraria una confessió pragmàtica:
“Ya he mencionado mi obra anterior, Semántica. Lenguaje, significado y contexto difiere de ella no sólo en extensión, estilo y nivel de exposición, sino también en énfasis. […] Pero también hay cuestiones desarrolladas aquí con cierto detalle y, posiblemente, expresadas con más claridad que en Semántica. Esto es lo que ocurre en particular en lo referente a la diferencia entre el significado de la oraciones y el significado de los enunciados. Utilizo deliberadamente la palabra ‘contexto’ en el título para poner de relieve la función desempeñada por la información contextual, de varias clases, para establecer la forma y significado de los enunciados”.[106]
Lyons organitza la seva introducció a la semàntica en tres parts: la primera s’ocupa del significat de les paraules, la segona del significat de les oracions i la tercera, d’índole obertament pragmàtica, va “más allá de la oración: enunciados y textos”. De fet, quan anys després publica Linguistics semantics (1995)[107], que ben mirat és una segona edició redefinida i ampliada de Language, meaning and context, Lyons modifica sobretot el capítol introductori, però manté intacta l’estructura del volum original en tres parts, que ara s’identifiquen amb les tres etapes històriques de la semàntica: significat del lèxic, significat de l’oració, significat de l’enunciat. Així mateix, Lyons es reafirma en la seva idea de significat, “un poco más amplio de lo que entienden muchos otros lingüistas” i, en conseqüència, incorpora com a objecte d’estudi propi de la semàntica lingüística “cosas que excluirían muchos lingüistas […], cosas que otros considerarían, no dentro de la semántica, sino en lo que se considera pragmática”.[108] En qualsevol cas, ja en les primeres pàgines de la renovada introducció, Lyons ratifica la funció capital del context en la significació:
“La mayoría de los enunciados de la lengua, orales o escritos, dependen para su interpretación en mayor o menor grado del contexto donde se usan. Y la creencias ontológicas de los participantes estan incluidas en el contexto del enunciado, no se olvide. […] La gran mayoría de los enunciados de las lenguas naturales, reales o potenciales, tienen una amplísima gama de significados o interpretaciones, que se nos manifiestan por primera vez cuando se nos plantean fuera de contexto. Éste es un punto al que los semantistas no le conceden siempre la importancia que merece.”[109]
En segon lloc, destaquem que la producció i la recepció verbals o textuals, i també la producció i la recepció de la informació, és clar, no és un procés mecànic i simètric tal com apunta l’esquema general de la teoria de la informació, sinó un procés d’interpretació que té en compte el text, per descomptat, però no sols el text, sinó també o sobretot els elements paralingüístics, extralingüístics i contextuals significatius que poden determinar i de fet determinen el sentit últim del text, perquè més enllà del que podríem anomenar el significat de les paraules, més ençà de la façana textual de la comunicació verbal, hom assigna un sentit al text en funció de la intenció comunicativa identificada i reconstituïda mitjançant un procés d’interpretació contextual que pren en consideració tots els elements verbals i no verbals més amunt indicats. Que centrem l’anàlisi en la recepció textual, i sobretot en la recepció de la informació, no significa pas que la interpretació sigui una feina exclusiva del lector. La codificació i la descodificació, per dir-ho en termes de la teoria de la informació, són tots dos processos de naturalesa interpretativa: si d’un costat el locutor construeix o crea un sentit a través d’un text enunciat en un context, amb un contorn prosòdic i un entorn extralingüístic, de l’altre costat l’oient, a partir de la informació textual, paratextual i contextual, recrearà o reconstruirà un sentit que, justament perquè és feina d’interpretació, podrà coincidir molt o poc amb les intencions originals. Al capdavall, doncs, d’acord amb Escandell Vidal, considerem que:
“La tarea del destinatario consiste, pues, en intentar reconstruir en cada caso la intención comunicativa del emisor […] Para ello, evalúa el contexto verbal y no verbal del intercambio comunicativo, buscando la información suplementaria que necesite para poder inferir un mensaje adecuado al propósito común de la comunicación.
“De este modo, la interpretación establece una relación multívoca entre una expresión lingüística y la situación en que se emitió. Este tipo de relación puede reflejarse en la fórmula ¿Qué me quisiste decir (tú) el otro día cuando dijiste X?, que pone ya en relación al menos cinco elementos diferentes: emisor (tú), destinatario (me), significado de la expresión lingüística (X), entorno (el otro día) e interpretación (qué). De acuerdo con este planteamiento, la distancia que media entre la intención del emisor y el significado de la expresión que ha utilizado, da la medida de lo implícito”.[110]
Dit de manera expressiva però rudimentària, la majoria de lingüistes admet que la significació és finalment la metamorfosi del significat gramatical per obra d’un context, una situació i, al capdavall, una intenció, encara que al meu entendre el procés és més aviat al revés, és a dir, que el significat gramatical es correspon a grans trets a la descontextualització i despersonalització del sentit usual. En general, però, ni que sigui només per raons metodològiques, semantistes i pragmàtics coincideixen a distingir entre un significat diguem-ne literal, potencial i bàsicament descontextualitzat de l’expressió lingüística i el significat concret, actual, interpretat i per sobre de tot intencional que tal expressió lingüística pren en un determinat context de comunicació. A l’hora d’etiquetar tal contrast, hi ha autors que contraposen significat o contingut semàntic i interpretació pragmàtica, n’hi ha que oposen significat gramatical o literal a significat conversacional o contextual, designacions que els uns i els altres consideren equivalents si fa no fa a l’oposició entre significat explícit i significat implícit. Una equivalència que em sembla equívoca, perquè els territoris semàntics definits no són exactament coincidents: ni que només sigui per raons referencials, el significat explícit també té una naturalesa contextual, situacional, intencional.
Encara que els conceptes puguin resultar si fa no fa equivalents, sinònims, i sense cap intenció de fer teoria semàntica, m’estimo més parlar de significat i de sentit una mica a la manera de Prieto[111] que, més enllà de la peregrina ocurrència d’aplicar els mètodes de la fonologia a la semàntica, té una idea contextual de la significació que es posa de manifest quan, per distingir entre significat i sentit d’una expressió lingüística, diu que “su sentido es el valor preciso que adquiere ese significado abstracto en un contexto único.”[112] De manera semblant, però amb termes inadequats, Benveniste separa un sentit semiòtic, que segons ell es “un sentido inmediato, en cierta manera sin historia ni ambiente”, i un sentit semàntic “resultante del encadenamiento, de la adecuación a la circunstancia y del ajuste de los diferentes signos entre ellos.”[113] D’una manera o altra, Prieto i Benveniste legitimen els conceptes d’oració i enunciat, paral.lels i anteriors als de significat i sentit, que anys després formularà de manera oberta Lyons, a Semantics (1977) però sobretot a Language, Meaning and Context (1981), i també Ducrot quan, en un conegut assaig, Esquisse d’une théorie polyphonique de l’énonciation,[114] presenti les credencials de la seva recerca sobre significació que ell mateix qualifica de pragmàtica semàntica o lingüística:
“Pour mener à bien cette description, il me semble nécessaire d’établir et de maintenir ensuite (même si cela coûte un peu) une distinction rigoureuse entre “l’énoncé” et “la phrase”. Ce que j’appelle “phrase”, c’est un objet théorique, entendant par là qu’il n’appartient pas, pour le linguiste, au domaine de l’observable, mais constitue une invention de cette science particulière qu’est la grammaire. Ce que le linguiste peut prendre pour observable, c’est l’énoncé, considéré comme la manifestation particulière, comme l’occurrence hic et nunc d’une phrase.”[115]
De manera immediata, i en correlació a la distinció entre oració (phrase) i enunciat[116], Ducrot proposa els conceptes de significació i sentit per marcar els territoris semàntics corresponents i que, a grans trets, delimiten els objectes d’investigació propis de la semàntica i de la pragmàtica. I en contra de la idea de la llengua com un codi que associa de manera unívoca significants i significat, Ducrot no sols defensa que el sentit és fruit d’un procés d’interpretació contextual del text, sinó que alhora rebutja la idea d’una mena de significat literal o gramatical bàsic que és més o menys modificat per la situació del discurs:
“Quand il s’agit de caractériser sémantiquement une phrase [oració], je parlerai de sa “signification”, et je reserverai le mot “sens” pour la caractérisation sémantique de l’énoncé. Entre le sens et la signification il y a pour moi á la fois une différence de statut méthodologique et une différence de nature. De statut méthodologique, car, dans le travail du linguiste sémanticien, le sens appartient au domaine de l’observable, au domaine des faits: le fait que nous avons à expliquer, c’est que tel énoncé ait tel(s) sens, c’est-a-dire, qu’il soit susceptible de telle(s) interpretation(s).
“Indépendamment même de cette différence méthodologique, je pose, entre le sens et la signification, une différence de nature. Je veux par là prendre le contre-pied de la conception habituelle selon laquelle le sens de l’énoncé, c’est la signification de la phrase assaisonnée de quelques ingrédients empruntés à la situation de discours. Selon cette conception, on trouverait donc dans le sens, d’une part la signification, et d’autre part les ajouts qu’y apporte la situation. Pou moi, je refuse —sans que je puisse ici justifier ce refus— de faire de la signification une partie du sens. Je préfère la représenter comme un ensemble d’instructions données aux personnes qui ont à interpréter les énoncés de la phrase, instructions précisant quelles manoevres accomplir pour associer un sens à ces énoncés.”[117]
Quan Ducrot escriu que rebutja “de faire de la signification une partie du sens”, entenc que es pronuncia en contra de considerar la llengua com un codi i, alhora, de la idea de la comunicació verbal com un procés simple de (des)codificació, és a dir, que es nega a admetre una mena de significat literal fora de context i, per contra, dóna a entendre que això que anomena significació, que vindria a ser allò que altres anomenen significat literal, oracional o gramatical, és només una abstracció resolta mitjançant la descontextualització relativa dels enunciats i de les paraules. Tot plegat, potser es pot explicar dient que el Sentit (S) no és igual al significat (s) més el context (C), sinó que en tot cas el significat ve a ser el Sentit menys el Context, que no és exactament el mateix, encara que les fórmules semblin equivalents: s = S–C, però S ≠ s+ C. Tampoc no volem anar més enllà en aquestes apreciacions, perquè el nostre objectiu primordial no és intervenir en el litigi teòric entre semàntica i pragmàtica sinó, per entendre’ns, subratllar que més enllà de les paraules hi ha les intencions, que més enllà del que es diu, hi ha allò que no és diu o que es calla, o perquè no cal i ja se sobreentén, o perquè no es vol o no es pot dir, i per això s’emmascara o s’amaga, per bé que igualment es dóna a entendre, impúnement. Així doncs, de manera orientativa acceptarem la distinció elemental entre significat i sentit que proposa Castellà:
“Usarem significat per designar el potencial d’una expressió lingüística pre representar el coneixement, mentre que el sentit serà el coneixement més les actituds, emocions, etc. que efectivament s’expressen i s’interpreten en un text i un context concrets. D’aquesta manera, el significat pertany més al terreny de la lingüística interna i el sentit correspon a la pragmàtica, la psicolingüística i la sociolingüística.”[118]
Entenc, doncs, que el processament de la informació verbal (o textual, en un sentit general d’unitat de comunicació, oral o escrita, tant li fa) és d’índole inferencial, i que una part substancial del sentit interpretat és de naturalesa implícita. D’una manera encara intuïtiva, distingiré dues categories bàsiques d’informació implícita que són correlatives, l’una, a allò que no cal dir perquè en un grau o altre ja se sobreentén, i l’altra, a tot allò que no es vol o no es pot dir però que tanmateix es vol comunicar i que, en una mesura o altra, finalment es dóna a entendre. La primera s’associa a interaccions sense tensió o de baixa intensitat, i està representada per l’el.lipsi, un dels recursos de més rendiment i més habituals de la cohesió textual que, en funció del context compartit pels interlocutors, permet agilitar la conversa i el discurs: sense el.lipsis, la comunicació faria riure i resultaria esgotadora. La segona mena d’implícits es refereix a situacions compromeses o conflictives, tot i que de vegades el conflicte o el compromís és latent, i en aquest cas els implícits apunten directament a les intencions subjacents i, per dir-ho així, als sentits dissimulats: allò que es diu sense dir, podríem dir. Això és si fa no fa el que expliquen Calsamiglia i Tusón, dues lingüistes dedicades a l’anàlisi del discurs que, en sintonia amb els principis bàsics de l’anàlisi de la conversació formulats per Gumperz[119], contraposen el significat literal o referencial de les paraules al significat conversacional[120], que només es pot obtenir a través d’un procés d’inferència que per sobre de tot és un procés d’interpretació d’intencions:
“Como en todo tipo de uso lingüístico, el sentido discursivo suele ir siempre mucho más allá del significado literal o referencial de las palabras. Ahora bien, en la conversación espontánea, la distancia entre el significado literal y el conversacional puede ser especialmente grande. Debido a la inmediatez en que se produce la interacción, al conocimiento compartido, al contexto físico común, al uso de un registro predominantemente coloquial, entre otros factores, los conversadores confían en la participación de los demás para “llenar los huecos” de sentido [el.lipsi] o para interpretar aquello que se dice de forma indirecta, implícita o irónica, por ejemplo.”[121]
Sense voluntat d’esgotar la qüestió de la significació implícita, ens interessa per damunt de tot identificar, descriure i sistematitzar els recursos textuals i contextuals del periodisme que tramen la informació implícita, sobretot en els casos de conflicte obert o encobert, on més enllà del que es diu obertament hi ha tot allò que no es diu o que es calla i allò que es dóna a entendre que, tot plegat, són estratègies per dissimular interessos i ocultar intencions. Al capdavall, voldríem desemmascarar les trampes que s’engreixen a sota mateix de la retòrica de l’objectivitat informativa: una retòrica de l’engany. Vull dir que és justament aquesta dimensió implícita de la significació el que permet despatxar de forma subterrània, amb una notable impunitat doncs, bona part de la informació, la més compromesa, conflictiva o delictiva. En poques paraules, vull advertir que proclamar obertament alguna falsedat és mentir, en canvi, només suggerir-la o insinuar-la, això ens permet eludir la mentida però enganyar igualment, és a dir, que ens permet mentir impúnement. És clar que en última instància les intencions són inaccessibles, i per això sempre es pot argüir que no hi havia intenció d’enganyar, que s’han malinterpretat les paraules, que…, però de vegades l’excusa del malentès només és una simple coartada que afegeix un punt de sarcasme a l’engany.
En definitiva, vull subratllar a) la naturalesa intencional de la comunicació, b) la condició polifònica del llenguatge, verbal i no-verbal, i c) la funció determinant del context en la interpretació del sentit i l’atribució d’intencions. Que el significat i la intenció són, de fet, carn i ungla, indissociables, ho diu el diccionari mateix: entre les accepcions bàsiques del verb anglès mean, hi trobem “voler dir”, “significar”, però també “tenir la intenció de”, “pretenir”, etc. De la mateixa manera, el substantiu meaning es pot traduir per “significat”, “sentit”, però igualment com “propòsit”, “intenció”… Així mateix, l’adjectiu corresponent, meaning, tant pot voler dir “significatiu” com “ple d’intenció”. En fi, que sembla el moment pertinent de refer el joc de paraules d’Ogden i Richards i afirmar que The meaning is meaning, o sigui, que el significat és ple d’intencions.
En tercer lloc, directament relacionat amb les implicacions dels enunciats, hauríem “de mettre l’accent sur le fait que “dire”, c’est en même temps “faire””, tal com reconeix Kerbrat-Orecchioni, que es feia eco de les aportacions sobre el significat fetes des de la filosofia del llenguatge, sobretot les investigacions d’Austin que després d’adonar-se que en certs casos “parece claro que expresar la oración (por supuesto en las circunstancias apropiadas) no es describir ni hacer aquello que se diría que hago al expresarme así, o enunciar que lo estoy haciendo: es hacerlo”[122], proposarà la teoria dels actes de parla, en què ocupa un lloc clau el concepte d’acte il.locutiu, “esto es, llevar a cabo un acto al decir algo, como cosa diferente de realizar el acto de decir algo.”[123] I si bé en les conferències primeres del seu llibre pòstum, Austin contraposa els enunciats i els verbs realitzatius, “en los que decir algo es hacer algo”, als enunciats constatius que són merament descriptius, és a dir, es limiten a dir alguna cosa, al final s’adonarà que sempre, o gairebé sempre, diu ell, dir és fer, i que en conseqüència la classificació entre realitzatius i constatius deixa de tenir cap sentit:
“Cuando, al comienzo, contrastamos la expresión realizativa y la expresión constatativa dijimos que: 1) el realizativo debía consistir en hacer algo, como cosa opuesta al mero decir algo; y 2) el realizativo es afortunado o desafortunado, como cosa opuesta a verdadero o falso.
¿Eran estas distinciones realmente fundadas? Por cierto que nuestra discusión subsiguiente, relativa al hacer y al decir, pareció apuntar a la conclusión de que cada vez que “digo” algo (salvo, quizá, cuando emito una mera exclamación tal como “pfff” o ¡caramba!) realizo conjuntamente actos locucionarios e ilocucionarios. Estos dos tipos de actos parecen ser, precisamente, los medios que intentamos usar para trazar una distinción, bajo la denominación de “hacer” y “decir”, entre los realizativos y los constatativos. Si por lo general hacemos ambas cosas a la vez, ¿qué puede quedar en pie de esa distinción?”[124]
Cada vegada que interpretem i emparaulem un sentit implícit, i això és el nostre pa de cada dia en la informació, no fem res més que posar de manifest que dir alguna cosa és també fer alguna cosa. Quan un diari titula, per posar un exemple qualsevol, que “La UE refuerza su alianza con Estados Unidos” (El País, 22-06-03, p. 2) no fa altra cosa que que atribuir un sentit d’acció (implícita) al text acordat durant la cimera de Salònica pels presidents i primers ministres dels quinze països de la Unió Europea i dels 10 candidats a integrar-s’hi: la declaració s’interpreta, doncs, com una manera de reforçar l’aliança amb els EUA, pel que diu i pel context en què es diu.
I si dir alguna cosa és, alhora, fer també alguna cosa (il.locució) a més a més del fet de dir-la (locució), no costarà gaire d’entendre que deixar de dir alguna cosa és igualment una manera de fer alguna cosa, o de no fer-la. En determinades situacions, el silenci pot ser altament eloqüent, significatiu. I si dir és fer, viceversa també, és a dir, que fer també és una manera de dir, d’expressar-se: hom pot protestar aïradament amb paraules, que també poden anar acompanyades de gestos prou expressius, és clar, o ben al contrari no dir res, cap paraula s’entén, aixecar-se de la taula i tocar el dos amb un cop de porta perquè s’entengui bé.
[1] Lyons, John (1968): Introducción en la lingüística teórica, Barcelona, Teide, 1971, VIIIª edición, 1986, p. 424
[2] Saussure, Ferdinand de (1916): Curso de lingüística general. Publicado por Charles Bally y Albert Sechehaye con la colaboración de Albert Riedlinger, Buenos Aires, Editorial Losada, 1969, p. 57 i 56.
[3] Ogden, C. K. y I. A. Richards (1923): El significado del significado. Una investigación acerca de la influencia del lenguaje sobre el pensamiento y de la ciencia simbólica, Buenos Aires, Paidós, 1964; primera reimpresión en España, Barcelona 1984.
[4] Saussure, Ferdinand de (1916): Obra citada, p. 127, 128 i 129.
[5] Com explica el mateix autor en el prefaci del seu manual, Semantics (1962, Oxford) era fruit de revisar i corregir un text anterior, Principles of Semantics, publicat el 1951.
[6] Guiraud, Pierre (1955): La semántica, México, Fondo de Cultura Económica, 1960, 1979, p. 12.
[7] Ibídem, p. 30.
[8] Ibídem, p. 29.
[9] Ibídem, p. 28.
[10] Ibídem, p. 12.
[11] Ibídem, p. 16.
[12] Ibídem, p. 13.
[13] Bloomfield, Leonard (1933): Language, New York, Holt, Rinehart & Winston. (Edició castellana —(1964): Lenguaje, Lima, Universidad de San Marcos. Ed. catalana: —(1978): El llenguatge, Barcelona, Seix Barral).
[14] Watson, John. B. (1924, 1925): Behaviorism, New York, People’s Institute Publishing Co. —(1930): Behaviorism, New York, W. W. Norton & Co.; —(1970): Behaviorism, New York, The Norton Library.
[15] Citat per Lyons, John (1977): Semántica, Barcelona, Editorial Teide, 1980, segunda edición, 1989, p. 120
[16] Skinner, Burrhus Frederic. (1957): Verbal behavior, Englewood Cliffs, New Jersey, Prentice-Hall. (Versió castellana: —(1981); Conducta verbal, México, Editorial Trillas).
[17] Chomsky, Noam (1957): Syntactic Structures, The Hague, Mouton. (Traducció castellana: —(1974): Estructuras sintácticas, México, Siglo XXI).
[18] Chomsky, Noam (1965): Aspects of the theory of sintax, Cambridge, Massachusetts, The MIT Press. (Traduccions castellanes: —(1971): Aspectos de la teoría de la sintaxis, Madrid, Aguilar; —(1975): Aspectos de la teoría de la sintaxis, Barcelona, Labor; —(1999): Aspectos de la teoría de la sintaxis, Barcelona, Gedisa).
[19] Chomsky, Noam (1974): Estructuras Sintácticas, ‘Introducción a la edición española’, México, Siglo XXI, p. 3-23, 2ª edición, 1975, p. 19. Aquesta mateixa ‘Introducción a la edición española’ de SS va ser republicada amb el títol ‘Introducción a la teoría estándar extendida’, dintre de Chomsky, Noam et alt. (1979): La teoría estándar extendida, Madrid, Cátedra, p. 19-41, citació p. 35, una compilació de Mitsou Ronat publicada originalment en francès: (1977): Langue. Théorie générative étendue, París, Hermann.
[20] Chomsky, N. (1957): Estructuras Sintácticas, México, Siglo XXI, 1974, 2ª edición, 1975, p. 121, 122 i 123.
[21] Chomsky, N. (1965): Aspectos de la teoría de la sintaxis, Madrid, Aguilar, 1971; Barcelona, Gedisa, 1999, 6.
[22] Chomsky, N. (1975): Cuestiones de forma y de interpretación, Valencia, Revista Teorema, 1978, p. 75-76. Edició original en anglès: ‘Questions of Form and Interpretation’, Linguistic Analysis, 1, 1975, p. 75-109.
[23] Algunes traduccions i alguns autors en lloc de Teoria Estàndard Ampliada (TEA) parlen de Teoria Estàndard Estesa (TEE), i en conseqüència, de Teoria Estàndard Estesa Revisada (TEER) en comptes de Teoria Estàndard Ampliada Revisada (TEAR). Serrano, Sebastià (1993), per exemple. I també el volum Chomsky, N. et alt. (1979): La teoría estándar extendida, Madrid, Cátedra.
[24] La primera proposta d’integrar el component semàntic al model original de la gramàtica generativa, estrictament sintàctic, exposat per Chomsky en Syntactic Structures (1957), de primer va ser esbossada per Katz i Fodor (1963) en ‘The structure of a semantic theory’ (Language, 39, p. 170-210), revisada i corregida després per Katz i Postal (1964) en An integrated theory of linguistic descriptions (MIT Press) i, finalment, assumida per Chomsky (1965) en Aspects of the theory of sintax (MIT Press,), on l’autor exposa el que s’ha anomenat Teoria Estàndard (TE) de la gramàtica generativa-transformacional.
[25] Chomsky, N. (1965): Obra citada, p. 11.
[26] Katz, Jerrold J. & Jerry A. Fodor (1963): ‘The structure of a semantic theory’, Language, 39, p. 170-210. Reimprès en Fodor, Jerry A. & Jerrold J. Katz (1964): The structure of language: Readings in the philosophy of language, Prentice-Hall, Englewood Cliftts, New Jersey, p. 479-518. Versió castellana: Fodor, J. A. y J. J. Katz, eds. (1976): La estructura de una teoría semántica, Madrid, Siglo XXI.
[27] Katz, Jerrold J. & Paul M. Postal (1964): An integrated theory of linguistic descriptions, Cambridge, Massachusetts, MIT Press. Versió castellana: (1981): Teoría integrada de las descripciones lingüísticas, Madrid, Aguilar.
[28] Fodor, Janet D. (1977): Semántica: Teorías del significado en la gramática generativa, Madrid, Ed. Cátedra, 1985, p. 101.
[29] Chomsky, N. (1970): ‘Remarks on nominalization’, en Jacobs, R.A. y P.S. Rosenbaum, eds (1970): Readings in English transformational grammar, Ginn & Co., Waltham, Massachusetts. Traducció al castellà: ‘Observaciones sobre la nominalización’, dintre de Sánchez de Zavala, Víctor, comp. (1974): Semántica y sintaxis en la lingüística transformatoria, 1, Madrid, Alianza Universidad, p. 133-187.
Chomsky, N. (1970): ‘Deep structure, surface structure and semantic interpretation’, en Steinberg, D. D. & L. A. Jakobovits, eds (1971): Semantics: an interdisciplinary reader in Philosophy, Linguistics and Psychology, London & New York, Cambridge University Press. Traducció al castellà: ‘Estructura profunda, estructura superficial e interpretación semántica’, en Sánchez de Zavala, V., comp. (1974): Semántica y sintaxis en la lingüística transformatoria, 1, Madrid, Alianza Universidad, p. 276-334.
Ambdós textos, reimpresos en Chomsky, N. (1972): Studies on semantics in generative grammar, The Hague, Mouton, p. 11-61 i 62–119. Versió espanyola, Chomsky, Noam (1979): Sintáctica y semántica en la gramática generativa, México, Siglo XXI editores, p. 25–74 i 75–129 resp.
Vegeu també Chomsky, N. et alt. (1979): La teoría estándar extendida, Madrid, Cátedra.
[30] Jackendoff, Ray S. (1972): Semantic interpretation in generative grammar, Cambridge, Mas., MIT Press.
[31] Lyons, John (1980): Obra citada, segona edició, 1989, p. 357.
[32] Fodor, Janet D. (1977): Semántica: Teorías del significado en la gramática generativa, Madrid, Ed. Cátedra, 1985, p. 13.
[33] Chomsky reelabora la TEA (Teoria Estàndard Ampliada o Estesa) sobretot en dos textos: ‘Questions of Form and Interpretation’, Linguistic Analysis, 1, 1975, p. 75-109 (traducció espanyola: Chomsky, N. (1978): Cuestiones de forma y de interpretación, Valencia, revista Teorema); i ‘Some General Features of Language’, publicat en : Chomsky, N. (1975): Reflections on Language, New York, Pantheon Books of Random Haouse, part I, capítol 3, sense paginar (traducció espanyola: ‘Algunos rasgos generales del lenguaje’, dintre de Chomsky, N. (1979): Reflexiones sobre el lenguaje, Barcelona, Ariel, p. 121-208. En el primer text citat, Questions of Form and Interpretation, Chomsky presenta una primera versió de la TEAR, o revisió de la TEA, segons la qual la estructura profunda determina encara part de la interpretació semàntica: “Creo que existe buena evidencia de que uno de los elementos centrales de la interpretación semántica está determinado por las estructuras profundas y las piezas léxicas que en ellas aparecen, a saber: el de las ‘relaciones temáticas’ como las de Agente, Meta, Instrumento y demás, […] Aparte de las relaciones temáticas, me parece que la interpretación semántica guarda relación sólo con la estructura superficial […]. Si esto se da así, podemos asumir que las estructuras temáticas son ‘transportadas’ por la transformación, de modo que la estructura superficial, en este sentido ampliado, determina por completo la interpretación semántica, incluyendo los asuntos de anáfora, presuposición, predicación, tema y comento, fuerza ilocucionaria y quizás otros más.” Cuestiones de forma y de interpretación, p. 78-79.
[34] Chomsky, Noam (1975): Reflexiones sobre el lenguaje, Barcelona, Ariel, 1979, p. 163-164 i 162 (Primera part, Capítol 3, ´Algunos rasgos generales del lenguaje’, p. 121-208). Altres versions en castellà: —(1977): Reflexiones sobre el lenguaje, Buenos Aires, Ed. Sudamericana; —(1981): Reflexiones acerca del lenguaje, México, Trillas.
[35] Espinal, M. Teresa (1988): Obra citada, p. 70.
[36] Serrano, Sebastià (1993): Obra citada, p. 193.
[37] Rigau i Oliver, Gemma (1981): Gramàtica del discurs, Bellaterra, BCN, Departament de Filologia Hispànica de la Universitat Autònoma de Barcelona, p. 160 i 163.
[38] Jerrold J. Katz y Jerry A. Fodor (1963): La estructura de una teoría semántica, Madrid, Siglo XXI, 1976, p 33-34. Edició original en anglès: Katz, Jerrold J. & Jerry A. Fodor (1963): ‘The structure of semantic theory’, Language, 39, p. 170-210. Reimprès, amb modificacions, a Fodor, J.A. & J.J. Katz (eds.) (1964): The structure of language: Readings in the philosophy of language, Englewood Cliffs, New Jersey, Prentice-Hall, p. 479-518. Reimprès també a Jakobovits, L.A. & M.S. Miron, (eds.) (1967): Readings in the psychology of language, Englewood Cliffs, N. J., Prentice-Hall.
[39] En les acusacions llançades contra Chomsky, de primer des de la semàntica generativa i, després, des de la pragmàtica en general, de restringir la lingüística a l’estudi de la competència i, alhora —o sobretot, segons els denunciants—, de menystenir l’actuació, crec que l’expressió subratllada —“desde luego”— és altament significativa i potser justifica les acusacions. Però entre el text original i les traduccions, i entre les mateixes traduccions, hi ha divergències xocants, que no semblen simples qüestions d’estil: Així, les traduccions d’Aspects of the Theory of Sintax al castellà consultades (Aguilar, 1971: Gedisa, 1999) coincideixen en la versió del fragment: “pero desde luego no pueden constituir el verdadero objeto de la lingüística si ésta ha de ser una disciplina seria”. En canvi, en la traducció a l’espanyol d’un llibre italià de pragmática que cita la reflexió de Chomsky (Bertucelli Papi, Marcella (1993): Qué es la pragmática, Barcelona, Paidós, p. 82), el fragment diu: “pero seguramente no pueden constituir el objeto propio de la lingüística, si ésta quiere ser una disciplina seria”. De manera semblant la traducció francesa (Chomsky, Noam (1965): Aspects de la théorie syntaxique, Paris, Éditions du Seuil, 1971, p. 14), diu: “mais ne saurait assurément constituer l’objet effectif de la linguistique, si celle-ci doit être une discipline sérieuse.” I en fi, en l’edició original (Chomsky, N. (1965): Aspects of the Theory of Sintax, Cambridge, Mass., The MIT Press, eleventh printing, 1976, p. 4), l’autor escriu: “but surely cannot constitute the actual subject matter of linguistics, if this is to be a serious discipline”. I bé, segons el diccionari M. Moliner, “desde luego” vol dir “indudablemente”, mentre que “seguramente” s’usa en el sentit de “probabilidad pero no seguridad”. Segurament és una fotesa, però no deixa de ser curiosa, desde luego.
[40] Chomsky, Noam (1965): Aspectos de la teoría de la sintaxis, Barcelona, Gedisa, 1999, p. 6.
[41] Fodor, Janet D. (1977): Obra citada, p. 16.
[42] Serrano, Sebastià (1993): Obra citada, p. 196.
[43] Bourdieu, Pierre, avec Luc Boltanski (1975): ‘Le fétichisme de la langue et l’illusion du communisme linguistique’, Actes de la recherche en sciences sociales 4, juillet, p. 2-32. He manllevat la citació a Kerbrat–Orecchioni, Catherine (1980): L’énonciation. De la subjectivité dans le langage, Paris, Librairie Armand Colin, p. 9-10.
[44] Cuenca, Maria Josep y Joseph Hilferty (1999): Introducción a la lingüística cognitiva, Barcelona, Ariel, p. 21.
[45] Lakoff, G. (1965): On the nature of syntactic irregularity, tesi doctoral, Indiana University, publicada amb la referència Report No. NSF-16, Harvard University, 1965, i també (1970): Irregularity in Syntax, New York, Holt.
Lakoff, G. (1971): ‘On generative semantics’, dintre de Steinberg D.D. & L.A. Jakobovits (eds.) (1971): Semantics, London & New York, Cambridge University Press, p. 232-296. Versió espanyola: ‘Sobre la semántica generativa’, dintre de Sánchez de Zavala, V. (comp.) (1974): Semántica y sintaxis en la lingüística transformatoria, I, Madrid, Alianza, p. 335-443. En aquest mateix volum d’Alianza, es poden trobar altres textos de Lakoff significatius, com ara: ‘Gramática profunda y gramática superficial’, p. 47-132; ‘¿Es necesaria la estructura profunda?’, p. 226-231.
Lakoff, G. (1972): ‘Linguistics and natural logic’, dintre de Davidson, D. & G. Harman (eds) (1972): Semantics of natural language, Dordrecht, Reidel.
[46] Lyons, John (1977): Obra citada, segona edició, 1989, p. 359.
[47] Cuenca, Maria Josep y Joseph Hilferty (1999): Introducción a la lingüística cognitiva, Barcelona, Ariel, p. 20.
[48] Ibídem, p. 19.
[49] Harris, Randy Allen (1993): The Linguistics Wars, Oxford, Oxford University Press.
[50] A més del llibre immediatment citat de Lakoff (1987), els experts consideren cofundacionals de la lingüística cognitiva sengles textos de R.W. Langacker, on el lingüista de San Diego, igualment vinculat en la dècada dels 60 i 70 a la gramàtica generativa, exposa els principis i les estructures bàsiques de la seva concepció cognitiva de la gramàtica, i M. Johnson, on el filòsof nord-americà argumenta la ‘naturalesa corporal’ (embodiment) del pensament i del llenguatge, en el sentit que els processos de conceptualització (categorització) que fonamenten la cognició i el llenguatge estan determinats per l’experiència (experiencialisme) del cos i la percepció del món físic i social:
Langacker, Ronald W. (1987): Foundations of Cognitive Grammar, I: Theoretical Prerequisites, Stanford, California, Stanford University Press.
Johnson, Mark (1987): The Body in the Mind: the Bodily Basis of Meaning, Imagination, and Reason, Chicago, University of Chicago Press. Versió castellana: (1992)): El cuerpo en la mente, Madrid, Debate.
[51] Lakoff, G. (1987): Women, Fire and Dangerous Things. What Categories Reveal about the Mind, Chicago, The University of Chicago Press.
[52] Lakoff, George & Mark Johnson (1980): Metáforas de la vida cotidiana, Madrid, Cátedra, 1991, p. 223, 237 i 275.
[53] Ibídem, p. 39 i 40.
[54] Ibídem, p. 187.
[55] Cuenca, Maria Josep y Joseph Hilferty (1999): Obra citada, p. 19.
[56] Lakoff, George & Mark Johnson (1980): Obra citada, p. 248-249.
[57] Searle, John (1972): La revolución de Chomsky en la lingüística, Barcelona, Anagrama, 1974, p. 64 i 65. Que Searle pren partit obertament pels semantistes, ho diu obertament: “Yo creo, en cambio, que si los semantistas generativistas tienen razón (y está absolutamente claro que la tienen) en que no existe frontera entre la sintaxis y la semántica y, por tanto, tampoco existen estructuras profundas, la lingüística sería, si acaso, más interesante incluso, porque entonces podríamos comenzar la investigación sistemática del modo en que forma y función se influyen mutuamente, de cómo se influencian mutuamente el uso y la estructura, en lugar de suponer arbitrariamente que no lo hacen, como Chomsky ha tendido a suponer tantas veces”. p. 41.
[58] Ibídem, p. 35
[59] Ibídem, p. 38.
[60] Ibídem, p. 41.
[61] Ibídem, p. 36.
[62] Chomsky, Noam (1975): Reflexiones sobre el lenguaje, Barcelona, Ariel, 1979, p. 90, primera parte, ‘Las conferencias Whidden’, capítulo 2, ‘El objeto de la investigación’.
[63] Ibídem, p. 91.
[64] Chomsky, Noam (1957): Estructuras sintácticas, México, Siglo XXI, 1974, 2ª edición, 1975, p. 27.
[65] Ibídem, p. 32.
[66] Ibídem, nota 4 a peu de pàgina 32, capítol 2.
[67] Vegeu, per exemple, els comentaris que dedica a la qüestió Lyons, John (1995): Semántica lingüística, Barcelona y Buenos Aires, Paidós, 1997, p. 40-46.
[68] Chomsky, Noam et alt. (1979): La teoría estándar extendida, Madrid, Cátedra, p. 24.
[69] Chomsky, Noam (1957): Obra citada, segona edició en espanyol, 1975, p. 121.
[70] Chomsky, Noam et alt. (1979): Obra citada, p. 34 i 35. Els fragments que el mateix autor cita entre cometes corresponen a Estructuras sintácticas, apartat 9.3, p. 123.
[71] Chomsky, N. (1975): Cuestiones de forma y de interpretación, Valencia, Revista Teorema, 1978, p. 51.
[72] Chomsky, Noam (1988): La cultura del terrorismo, Barcelona, Ediciones B, 1989.
[73] Chomsky, Noam y Edward S. Herman (1988): Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Editorial Crítica, 1990.
[74] Chomsky, Noam y Edward S. Herman (1988): Obra citada, p. 81-153. Vegeu sobretot el Cuadro 2.1. Cobetura informativa de los medios de comunicación de las víctimas dignas e indignas. 1: Un sacerdote polaco asesinado frente a cien religiosos asesinados en América Latina, p. 85.
[75] Chomsky, Noam y Edward S. Herman (1988): Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 1990, p. 19 i 20.
[76] Vegeu Ogden, C. K. y I. A. Richards (1923): The meaning of meaning, London, Routledge & Kegan Paul; edició espanyola Buenos Aires, Paidós, 1964; primera reimpresión en España, Barcelona, Paidós, 1984, p. 36.
[77] Lakoff, George & Mark Johnson (1980): Obra citada, p. 239-240
[78] Janet D. Fodor (1977), per exemple, afirma que “el significado de una oración es, pues, una función de los morfemas que contiene y del modo en que estos morfemas se combinan sintácticamente”: (Semántica: Teorías del significado en la gramática generativa, Madrid, Cátedra, p. 16.). Si la gramàtica generativa restringia l’objecte d’investigació a l’oració, les semàntiques corresponents es veien abocades d’entrada a la mateixa mena de limitació, causa immediata de la seva deficiència i la insatisfacció dels resultats.
[79] Lakoff, George & Mark Johnson (1980): Obra citada, p. 249.
[80] Chomsky, N. (1965): Aspectos de la teoría de la sintaxis, Barcelona, Gedisa, p. 5
[81] Entenc que els autors quan parlen de linguistique du discours no es refereixen de manera particular ni a la lingüística textual ni a l’anàlisi del discurs, que són els noms acreditats de dues disciplines equivalents que es corresponen a dues escoles o tradicions acadèmiques, sinó que delimiten, sobretot per oposició a la linguistique de la langue, el territori de les noves lingüístiques, canviant i precari a l’època (1972).
[82] Maldidier, Denise; Normand, Claudine i Régine Robin (1972): “Discours et idéologie: quelques bases pour une recherche”, Langue française, n.15, setembre 1972, p. 116-142, citació, p. 118.
[83] Castellà, Josep M. (1992): Obra citada, segona edició, 1996, p. 43.
[84] Kerbrat-Orecchioni, Catherine (1980): L’énonciation. De la subjectivité dans le langage, Paris, Librairie Armand Colin, p. 6.
[85] Ibídem, p. 5.
[86] Ibídem, p. 8.
[87] Ibídem, p. 7.
[88] Per bé que Saussure afirma que “lo que el signo lingüístico une no es una cosa y un nombre, sino un concepto y una imagen acústica”, considero que la seva idea de signe lingüístic —unió de significant i significat— és diàdica només en aparença perquè, de fet, és una mica ambigu a l’hora de descriure el Significat, que de vegades sembla una entitat purament psicològica, mental, i de vegades una entitat lògica però material. En certa mesura, doncs, Saussure apunta ja el desdoblament que certificaran de seguida Ogden i Richards amb el seu triangle. Com explica Mounin, Saussure no és gaire clar quan parla del Significat, “bien lo considera como un sinónimo de concepto, es decir una noción psicológica y lógica, bien como un sinónimo de cosa, es decir la noción de un ser que puede ser físico, psicológico o lógico”: Mounin, Georges (1968): Claves para la lingüística, Barcelona, Anagrama, 1976, p. 114. En aquest sentit, doncs, Ogden i Richards formalitzen l’estructura triàdica implícita ja en la noció de signe de Saussure.
[89] Ricardo Muñoz Martín cita per exemple que, en un dels primers sistemes de traducció automàtica del rus a l’anglès, la màquina va traduir My trebuem mira [Volem la pau] per We require world [Requerim món]. (1995): Lingüística per a la traducció, Vic, Eumo editorial, p. 130.
[90] Muñoz Martín, Ricardo (1995): Lingüística per a la traducció, Vic, Eumo editorial, p. 132-133.
[91] Ibídem, p. 133.
[92] Ogden, C. K. y I. A. Richards (1923): El significado del significado, Buenos Aires, Paidós, 1964; primera reimpresión en España, Barcelona, Paidós, 1984, capítol IX, p. 201-222.
[93] Mounin, Georges (1968): Claves para la Lingüística, Barcelona, Anagrama, 1976, p. 16.
[94] Citat per Ullmann, Stephen (1962): Semántica, Madrid, Aguilar, 1965, 1967, segunda edición, quinta reimpresión, 1978, p. 64.
[95] Lyons, John (1977): Semántica, Barcelona, Teide, 1980, segunda edición, 1989, p. 94-95.
[96] Ibídem, p. 93.
[97] Lyons, John (1968): Introducción en la lingüística teórica, Barcelona, Teide, 1970, 8ª edición, 1986, p. 416.
[98] Lyons, John (1981): Lenguaje, significado y contexto, Barcelona y Buenos Aires, Paidós, 1983, p. 24.
[99] Ullmann, Stephen (1962): Semántica, Madrid, Aguilar, 1965, 2ª edición, 5ª reimpresión, 1967, p. 56.
[100] Muñoz Martín, Ricardo (1995): Obra citada, p. 190.
[101] Lyons, John (1981): Introducción al lenguaje y a la lingüística, Barcelona, Teide, 1984, tercera edición, 1993, p. 143.
[102] Lyons, John (1995): Semántica lingüística, Barcelona y Buenos Aires, Paidós, 1997, p. 298.
[103] Lyons, John (1968): Introduction to theoretical linguistics, London & New York, Cambridge University Press. Traducció espanyola: (1970): Introducción en la lingüística teórica, Barcelona, Teide.
[104] Lyons, John (1977): Semantics, Cambridge, London, New York & Melbourne, Cambridge University Press. Traducció espanyola: —(1980): Semántica, Barcelona, teide.
[105] Lyons, John (1981): Language, Meaning and Context, London, Williams Collins Sons & Co.
[106] Lyons, John (1983): Lenguaje, significado y contexto, Barcelona y Buenos Aires, Paidós, p. 17, ‘Prefacio a la edición española’
[107] Lyons, John (1995): Linguistic semantics. An introduction, London, Cambridge University Press. Trad. espanyola: (1997): Semántica lingüística. Una introducción, Barcelona y Buenos Aires, Paidós.
[108] Lyons, John (1995): Semántica lingüística, Barcelona y Buenos Aires, Paidós, 1997, p. 16-17.
[109] Ibídem, p. 28.
[110] Escandell Vidal, M. Victoria (1996): Obra citada, 1ª reimpresión, 1999, p. 37.
[111] Vegeu Prieto, L. J. (1966): Messages et signaux, Paris, Presses Universitaires de France. [Traducció castellana: —(1967): Mensajes y señales, Barcelona, Seix Barral].
[112] Citat per Mounin, Georges (1968): Claves para la Lingüística, Barcelona, Anagrama, 1976, p. 113.
[113] Benveniste, Émile (1974): Problemas de lingüística general II, México, Siglo XXI, 1977, p. 23-24.
[114] Publicat amb aquest títol dintre de Le dire et le dit (1984), p. 171-233., i recollit així mateix per la traducció de Paidós (1986), ‘Esquisse d’une théorie polyphonique de l’énonciation’ va ser redactat a partir de dos articles, ‘La notion de sujet parlant’, publicat per Recharches sur la philosophie et le langage, Université de Grenoble 2, n.2, 1982, p. 65-93, i ‘Polyphonie’, publicat per Lalies, n.4, 1984. La traducció de Le dire et le dit publicada per Hachette (1984) només recull el primer dels dos artciles.
[115] Ducrot, Oswald (1984): Le dire et le dit, Paris, les éditions de Minuit, p. 174. [N’hi ha dues traduccions al castellà, —(1984): El decir y lo dicho, Buenos Aires, Libreria Hachette, p. 253, que només reprodueix el primer dels dos articles —‘La notion de sujet parlant’ (1982) i ‘Polyphonie’ (1984)— que es presenten refosos en ‘Esquisse d’une théorie polyphonique de l’énonciation’ en l’edició original francesa i també en l’altra traducció: —(1986): El decir y lo dicho, Barcelona, Paidós].
[116] Tot i la tradició merament gramatical del concepte d’oració i la filiació clarament discursiva o pragmàtica del terme enunciat, és curiós trobar autors que usen els termes al revés: “Un enunciado es una determinada secuencia de signos, por ejemplo sonoros o escritos; una oración, el uso de un enunciado en una determinada situación.” Alexy, Robert (1978): Teoria de la argumentación jurídica, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1989, p. 51.
[117] Ducrot, Oswald (1984): Obra citada, p. 180-181. [En la traducció castellana d’Hachette (1984), els fragments citats corresponen a les pàgines 254-255].
[118] Castellà, Josep M. (1992): Obra citada, segona edició, 1996, p. 83.
[119] Gumperz, John J. (1982): Discourse Strategies, Cambridge, Cambridge University Press.
[120] Vegeu p. e. Tusón Valls, Amparo (1997): Análisis de la conversación, Barcelona, Ariel, p. 34-37.
[121] Calsamiglia, Helena y Tusón, Amparo (1999): Las cosas del decir. Manual de análisis del discurso, Barcelona, Ariel, p. 37.
[122] Austin, John L.(1962): Cómo hacer cosas con palabras, Barcelona, Paidós, 1981, 3ª reimpresión en España, 1990, Conferencia I, p. 46.
[123] Ibídem, Conferencia VIII, p. 144.
[124] Ibídem, Conferencia XI, p. 179.