LES MOSQUES (Relat)

lucilia2

Exemplar de la mosca Lucilia Cæsar

Per a Lídia López Aguayo

    El curs s’havia acabat. Ja era hora. La nit abans el personal del claustre havien celebrat el sopar de comiat, la postissa formalitat de cada estiu. De fet, l’Isidre Sansa, que se sentia un ser al marge de tots aquells infeliços llicenciats de pacotilla, satisfets amb la seva vitalícia nòmina i rutina de funcionaris, no hi anava mai als sopars de comiat, els considerava una cerimònia ridícula, pròpia d’apocats i d’hipòcrites. Però com tothom l’Isidre Sansa esperava les vacances amb una continguda passió.

Feia cosa d’un mes que havia emparaulat la dispesa en la fonda d’un petit poble de muntanya on, si les coses anaven com havien d’anar i la inspiració no li fallava, havia de començar la seva primera novel.la que —hi tenia una fe massissa, obsessiva— li havia de donar la fortuna i el prestigi suficients per abandonar aquell miserable institut d’ensenyament secundari en què sols es podien consumir els pobres d’esperit i els pocapena. Era un paio ambiciós i tossut, l’Isidre, i un dia ben de matí, amb les bosses més plenes de papers que no pas roba, va començar una anacrònic viacrucis de transports públics que l’havia de dur al poblet de postal triat per parir el seu primer gran èxit editorial.

    Després de mig dia de trens bruts i lents, dues hores d’autocar rebentat, i de llogar un taxi per recórrer els darrers disset quilòmetres de la seva particular odissea, l’Isidre Sansa va arribar al seu destí. El van rebre amb una cordialitat gairebé excessiva, amb una vehemència no ben bé molesta però desmesurada, impostada. Això és el que ell va pensar davant d’aquella benvinguda de comèdia. El senyor Rafel, que a més de ser l’amo de la fonda era l’alcalde del poblet, li va mostrar la cambra, ni gran ni petita, senzilla, d’una austeritat quasi monàstica. Allò, un espai net, sense distraccions, era realment el que l’Isidre Sansa necessitava per escriure la història que l’havia de catapultar al primer rengle dels escriptors del país.

Amb una bona dutxa, amb aigua d’aquella de muntanya, freda i transparent com l’ambició que guardava, l’Isidre es va treure la suor i el cansament del viatge. Es va vestir amb una discreta elegància —sabatilles d’espart terroses, pantalons marengo de llana freda i una camisa de popelín blanca— i va baixar al menjador. El pa, molsut i olorós, el vi fosc i potent, i les truites amb carn de mantega d’aquell racó de món li van retornar l’ànim. Acabat de sopar, després d’un bon passeig vora el rierol que naixia, com aquell qui diu, dotze passes més amunt, es va retirar a la seva cambra, es va ajeure al llit —una relíquia de noguera massissa, encara amb matalàs de llana cardada— i sense estranyar-lo ni gens ni mica es va adormir profundament.

A penes el sol començava a dibuixar el llom sinuós de les muntanyes de la vall, l’Isidre Sansa, calçat amb espardenyes i pantalons curts, es va instal·lar a la vora del balcó que donava al corral, que ara feia de garatge per on corrien una dotzena de gallines rosses que esgratinyaven el terra amb un entusiasme teatral. Ell entenia la literatura com una cosa màgica i alhora sagrada, i per això posar-se a escriure requeria tot un cerimonial. Assegut en una cadira de braços, simple però còmoda, amb el cul i el respatller de bova, amb els ulls perduts en aquell horitzó esplèndid de verds frondosos i d’ombres que destil·laven tels de boira, aquell lletraferit d’estiu assajava les primeres ratlles d’una història immortal amb la seva Parker de plata i la seva llibreta de paper verjurat, a la percaça de la glòria literària.

Bruna, malcarada, amb una mirada que indicava una inequívoca actitud d’emprenyar, desafiant, una mosca va aparcar el seu minúscul bimotor just al talús imaginari d’aquells moscasssprimers gargots pretensiosos. L’Isidre Sansa, fent com aquell que no se n’adona, quasi de forma despectiva i amb la confiança que donava la diferència de pes, volum i sobretot d’intel·ligència, la va espantar amb un cop de mà mecànic que duia, però, males intencions. La mosca, àgil per naturalesa, va esquivar sense gaires dificultats aquella primera bufetada. Amb el vol ràpid i imprevisible per destarotar qualsevol amenaça —una mena de ziga-zaga elèctrica que deixava un rastre de geometries impossibles—, la mosca li va donar mitja dotzena de voltes al cap i finalment se li va plantar al bell mig del vidre esquerre de les ulleres. l un altre cop de mà, més un gest per espantar-la que no una morma, és clar. Després de planejar una bona estona pel cel de la cambra observant l’extensa panoràmica que ofereix el vol de mosca, la criatura es va aturar al punt exacte de sutura del frontal i els parietals del mestre Sansa. Aquest cop l’enèrgica manotada li va deixar l’ombra sanguínia dels dits marcada a la calba i una primera ganyota de ràbia als llavis.

Els nervis li començaven a escalfar la sang, a recargolar-li les entranyes, a l’Isidre Sansa, que estava més aviat mosca. Ara veia que no podia continuar com si res davant les intermitents impertinències d’aquell pesadíssim insecte, sentia la necessitat de prendre la iniciativa, d’atacar i acabar d’un cop —mai més ben dit— aquell ridícul i desigual combat. Per una estona l’Isidre va deixar de banda l’ofici d’inventar històries per dedicar-se en exclusiva a empaitar la malvada criatura que no el deixava viure. Ni escriure.

    Intentar d’enxampar-la amb la mà era un disbarat i un perill relatiu perquè amb l’últim mastegot furiós però imprecís va despenjar el sagrat cor que presidia el capçal del llit, i sort encara que el va poder caçar al vol, a quatre pams escassos de la trencadissa i del sacrilegi. Calia, doncs, inventar una nova estratègia insecticida. Ho va provar amb la tovallola de mans, que era una manera d’allargar el braç i d’afinar la punteria o escampar la perdigonada. De primer feia servir el drap com una pala, i res, sempre feia tard. Després va assajar la tècnica del fuet, i prou que petava, però igual, re de re. Finalment, fart de fracassos, l’Isidre es va convertir en una mena d’hèlice que giravoltava amb la clara determinació d’abatre la infame mosca amb una xurriacada precisa, fulminant.

    Tancat en aquella petita habitació, l’animal anava de bòlit buscant protecció i mirant d’esquivar les fuetades enverinades que l’Isidre deixava anar amb més ràbia que punteria. La mosca estava ben atabalada, havia repassat l’habitació de dalt a baix, havia examinat tots els racons i enlloc no trobava cap sortida ni cap amagatall segur. No li quedava més camí que fugir sense parar, encomanar-se a les formidables acrobàcies aèries del seu vol elèctric, aquells canvis bruscos de velocitat i de direcció que desconcertaven el furibund caçador. Li havia pujat més amunt del nas, la mosca, certament.

La batalla, aquell accidental safari domèstic, va acabar bé, és a dir, ben malament per la desgraciada mosca. En l’enèsim intent desesperat d’escapar, panteixant com una gossa i desorientada com un turista, marejada de tantes voltes, acorralada, la mosca es va aturar als vidres de la balconada, i aleshores, la fibra travada d’aquella tovallola li va caure a sobre com un clatellot fulminant. El cos de la mosca va rebentar com una figa madura i regalimava pels vidres com una caguerada de colom, diminuta, llefiscosa.

     L’Isidre Sansa va sentir aleshores la rara, íntima satisfacció d’alguna cosa semblant al triomf —o a l’èxit, o al plaer, no ho sabia ben bé—, una sensació de balsàmiques esgarrifances mentre contemplava la budellada indefinida, sanguinolenta, de la mosca morta que lliscava vidre avall. Amb un tros de paper va recollir el minúscul moc de mosca, tot i que al vidre hi va quedar el rastre evident de l’atemptat mortal. El wàter va fer l’ofici de cementiri i el glo-glo-glo del dipòsit, l’absolta alegre de les modestes exèquies. Acabat el funeral, assossegat i amb una redescoberta alegria de viure i d’escriure, l’Isidre es va asseure de nou vora el balcó que donava al corral.

Amb prou feines havia tingut temps de posar una cama damunt de l’altra que va sentir un soroll agut i vibrant a dos dits de l’orella esquerra. Va saltar de la cadira com de rebot i de seguida va descobrir ben escarxofada al bell mig de la vànova una altra mosca. Després de la ridícula persecució d’abans, l’Isidre Sansa no estava disposat a interrompre altre cop la cerimònia de concentració; es va calmar, o això és el que es deia ell mateix: calma, no t’atabalis, que només és una mosca, una vulgar mosca. Va agafar la tovallola d’abans, la va recargolar i amb una xurriacada de professional, precisa, letal, la va esclafar allí mateix on s’havia aturat. De l’insecte no en va quedar sinó un llepet de maduixa madura que trencava la blanca monotonia del madapolam de la vànova. El cop sec i precís denotava que, amb poca pràctica, l’Isidre Sansa havia adquirit una inconeguda tècnica insecticida.

    I tornem a començar. Amb la llibreta i la ploma a les mans, es va de nou asseure a la poltrona. Tot intentant de trobar la posició més còmoda, remenava el cul i l’esquena, feia tota mena de provatures amb les cames, les estirava, les arronsava, les plegava una sobre l’altra, les repenjava a la barana del balcó… , fins que va adonar-se, per una elemental sensació de molèstia, que la posició més confortable era la que insinuava la mateixa cadira amb la seva forma de quatre. A punt d’iniciar la galopada literària, l’Isidre Sansa va quadrar el cos, va repenjar la punta de la ploma al paper i va deixar la mirada en blanc, perduda en una boira desenfocada, tot esperant l’arribada a raig de la incerta, adormida fantasia.

Però més que la pluja viva de la imaginació li va sobrevenir la pedregada del neguit, una mena de formigueig que li ratava l’ànima, un esbarzer viu que li esgarrinxava les entranyes. Les cames no li paraven de ballar, els dits jugaven amb la ploma o picaven a la llibreta, els ulls eren incapaços de mantenir quiet l’objectiu, els intestins li cantaven una música lletja, l’ofec li escanyava tant el cor, que a penes podia bombar sang amb una parsimònia dramàtica. No podia concentrar-se en res, era captiu d’un misteriós impuls que el dominava, que el recargolava des de dins, que li centrifugava els sentits i el distreia sense remei de la vocació literària. L’Isidre no era amo de la seva voluntat, una estranya inquietud l’arrossegava d’esma, sense sentit, sense poder fer res més que deixar-se endur per aquella força imprevisible, aquell trastorn animal.

    Impel·lit per aquell desassossec morbós, l’Isidre Sansa només era capaç de fer una cosa, resseguir, impacient, excitat, els quatre punts cardinals de la cambra per descobrir una nova mosca, de manera obsessiva, instigat per una atracció salvatge, fatal. Ara, sense adonar-se’n i sense remei, necessitava les mosques, o més ben dit, necessitava sentir el desafiament d’aquells sers insignificants, i després, el combat desigual i la victòria, és clar. Empaitant-les sentia una rampa narcòtica al cervell, i finalment, quan amb un cop precís o fortuït les estripava, sentia un plaer polifònic, esponjat, diabòlic, que li recorria tot el cos, li eriçava la pell, li escorria les vísceres, mentre que al baix ventre li arribava un onatge càlid, cruixent, relaxant, com mai no havia sentit en cap aventura amorosa.

Com un irresponsable va abandonar la llibreta i la ploma, es va calçar bé les espardenyes i en lloc de la tovallola va agafar una samarreta imperi com a arma, només per allargar més la batalla i l’agonia de les mosques. D’un cantó a l’altre de l’habitació, saltant per sobre el llit o per sota de la taula, l’Isidre Sansa buscava noves víctimes, nous plaers. I ves per on, n’acabava de descobrir dues alhora, l’una al pom de la porta, on destacava per contrast amb la lletosa porcellana, i l’altra, de panxa enlaire, fent botifarra al mateix Newton, al cul de la bombeta del sostre. No va voler atacar d’imprevist, i per fer el joc més emocionant, de primer els va fer un toc d’atenció, avís irònic de la imminent persecució i assassinat, una mica a l’estil de la llei de fugues.

    Sense adonar-se’n, l’Isidre Sansa anava refinant l’estratègia insecticida, recreant-se en el ritual criminal, introduint-hi noves i perverses variants de tortura que posaven al descobert una dimensió sàdica desconeguda i apagada fins aleshores. ¿Qui havia de pensar que aquell professor d’institut sense vocació, però amb una gran passió literària, havia d’acabar com un vulgar matamosques en una fonda de muntanya? Ningú, és clar, ni les mateixes mosques.

L’Isidre es va lliurar amb un fervor atàvic a la persecució implacable d’aquells insignificants i primaris parents biològics. Aquelles mosques de muntanya, acostumades com estaven a la passivitat crònica dels turistes de balneari o al rutinari cop de cua de les vaques de la comarca i, a tot estirar, a la flaire narcòtica dels insecticides comercials, no acabaven d’entendre d’on havia pogut sortir aquell boig sanguinari. Estaven tan espantades que una i altra vegada s’estavellaven contra els finestrals del balcó, víctimes de la transparència del vidre. O potser només era un desesperat intent de suïcidi abans de caure a les mans d’aquell esperitat. Tancades entre aquelles quatre parets, condemnades a fugir sense treva, les forces els fallaven cada cop més i cada cop veien més a prop l’hora de la mort. Per exemple, la mosca que va ser descoberta al pom de la porta va acabar trinxada als vidres en el darrer, inútil intent d’escapar d’aquella sala d’extermini sistemàtic. L’altra, que havia fet una perillosa parada al cul de la bombeta del sostre, quan va voler reprendre el vol es va adonar que no sabia on anava, enlluernada com estava, i feliçment l’Isidre Sansa la va caçar al vol amb un cop de samarreta que la va fer caure a terra malferida, i entre la garrotada i la topada de morros contra el mosaic, la mosca va perdre el coneixement. De panxa enlaire, amb les neurones rebregades com una madeixa de llana després d’haver-hi jugat una gata, les potes se li movien i se li arronsaven amb un desordre mecànic, les ales semblaven les aspes d’un ventilador espatllat i no parava de donar voltes com una baldufa. La mosca tenia, això era evident, l’eternitat ben a la vora.

L’anava a rematar amb el peu, i la mosca, en veure aquella descomunal sola d’espardenya que li queia a sobre, va tancar els ulls i es va encomanar al destí inclement. Però a dos dits escassos d’estampar la indefensa mosca a la rajola mortuòria, l’Isidre Sansa es va aturar, no pas commogut per una mena de compassió imprevista que l’hauria d’abocar a la commutació de la pena capital, sinó perquè la imaginació, aquella dama vella i arrogant que mai no li havia fet cas, com un cicerone atent i pervers ara li descobria els recòndits, pèrfids viaranys del seu sadisme.

Es va ajupir, la va agarrar per una ala, se la va endur al bany. La mosca es veia a venir que allò acabaria malament, pitjor del que s’esperava. Aquell somriure sardònic, aquella mirada glacial no podien anunciar res de bo, va pensar la mosca, tal com hauria pensat qualsevol en tal situació d’extrema indefensió. L’Isidre va deixar la mosca al prestatge del lavabo, va obrir la cremallera d’un estoig que tenia a sobre del dipòsit del wàter, en va agafar una fulla d’afaitar Palmera per estrenar, la va desembolicar lentament. La pobra mosca s’ho mirava aterrida i no volia ni imaginar el munt d’intencions macabres que s’estaven congriant a la closca d’aquell paio estrambòtic. Un full de paper del seu quadern de treball va servir d’altar pel sacrifici i la pagana dissecció del desvalgut dípter.

     Semblava una gallina plomada després de tallar-li les ales. De seguit li va escapçar les potes, una a una, fins que va quedar totalment immòbil, amb els ulls oberts de bat a bat i plens de por, i un cos de cuc, curt i negre, que no se’n sabia avenir de la paràlisi que l’afectava. Mentrestant, l’Isidre Sansa bavejava de plaer —una bava densa, blanca, calenta, com esperma— i sentia com mai no havia sentit unes divines rampes de satisfacció. En la cresta d’aquell orgasme criminal, l’Isidre va subjectar el cos de la mosca amb una agulla de cap que la travessava i amb la fulla d’afaitar li va llescar els ulls, com qui talla pernil, que es van desinflar com un matalàs d’aire. Era al darrer replà de l’agonia. Paralítica i cega, la mosca no pensava en altra cosa que en la mort i implorava la ganivetada definitiva que acabés aquell atroç suplici. Més satisfet que no pas compadit, i encara menys penedit, l’Isidre va encetar el darrer i mortal tall, pel mig, de davant endarrere, obrint l’insecte com un llonguet.

L’Isidre Sansa es va quedar mig adormit en un son delirant i plaent damunt del llit, moll de suor i amb les galtes xopes d’una saliva bromosa i calenta que s’escorria coll avall fins fer un toll a banda i banda del coixí. A poc a poc, el seu cos va recobrar el pols normal i es va aigualir aquell vermell de sang a sota pell. Va obrir els ulls, semblava extenuat però feia cara d’haver estat al paradís. Es va llevar i va recollir els cadàvers de les mosques per desar-los en una capseta de mistos.

Ben aviat —contemplava encara extasiat la budellada de les víctimes— el misteriós neguit el va revoltar de nou, una mena de secreció glandular incontrolable que li avivava el desig, li disparava els instints. Altre cop li fimbrava tot el cos, el delit li encenia la mirada, li governava els actes. l no hi podia fer res llevat de proporcionar noves víctimes al seu incontenible deler insecticida. Era com una mena catalèpsia mental que li encartonava la consciència i l’abocava a una conducta primària en què tot girava a l’entorn de l’instint de matar mosques. Vist com es precipitaven les coses, era fàcil de preveure un devessall de sang, una mena de barranc del Llop ple de mosques mortes. Aquella instint criminal era més fort que la seva voluntat, i si no volia embogir havia de concentrar tots els seus sentits en la descoberta i captura de les diminutes, vulgars criatures domèstiques. Fins a l’hora de dinar d’aquell primer matí literari a la muntanya, l’Isidre n’havia caçat prop de tres dotzenes, que guardava en la capseta que feia de fossa comuna. I sempre es repetia la mateixa història. El neguit, l’espectacular cacera i la desesperada fugida de la mosca, el cop mortal i el plaer total. Cinc minuts d’èxtasi, i recomençava la persecució com una bobina que es rebobina i no para de passar sempre la mateixa pel·lícula. Una cruel i trista paradoxa que, com qualsevol altra sense solució de continuïtat, no trobava enlloc el final de l’embut. Ara mateix, l’Isidre Sansa ja no se’n recordava de la gran novel·la que havia d’escriure ni de l’aurèola futura ni de tot el seguit d’ambicions creatives que l’havien dut al retir de muntanya. El seu magí no s’entretenia en altra cosa que no fos aquella fenomenal, superlativa concupiscència satisfeta d’una manera ben estrafolària, patètica, malsana.

A l’hora de dinar va haver de fer un esforç sobrehumà, èpic, per resistir la torbadora temptació; tot i l’escàs domini de la voluntat, havia d’evitar que el senyor Rafel o qualsevol dels hostes de la fonda descobrissin la seva estranya, inexplicable conducta. La dutxa freda que va prendre el va animar a baixar al menjador amb una recobrat coratge, amb una certa seguretat i convicció de passar si més no desapercebut, i sobretot de no aixecar sospites de cap mena entre els comensals. Es va asseure en un racó del menjador, prop de la porta, per si de cas, i vora els finestrals que donaven al carrer, tot evitant qualsevol diàleg més enllà de les paraules estrictament necessàries. Va demanar que li servissin el dinar al més aviat possible, que tenia molta feina, va comentar. La filla de l’amo, l’Elvireta —una noia senzilla però esvelta, una mica rudimentària i malcriada però que feia goig de mirar, sobretot aquells ulls de cafè, i aquella pell de mantega de vaca, i aquell garró enèrgic i una mica pelut però graciós— li va dur una esplèndida amanida reforçada amb uns talls generosos d’embotits casolans i un parell de llonzes amb escalivada que deixaven un aromàtic rastre de llenya. L’Isidre va començar a endrapar voraçment —potser més per ànsia que gana de veres— les lluminoses hortalisses, aquelles tendríssimes fulles de ruca i escarola, aquell tomàquet carnós, aquella fibrosa llonganissa seca, aquell bull melós… I en el precís instant en què acabava d’aconduir una oliva negra morta a la boca, els ulls se li van engrandir com els pits d’una nodrissa. Allí mateix, a dos pams escassos dels seus nassos, una mosca preciosa, de cos gras i tornassolat, havia clavat la seva trompa en el greix de la llonza. Era un exemplar formidable de la coneguda mosca verda, sòcia habitual del caganer.

Davant d’un animal magnífic com aquell, la voluntat de l’Isidre es tornava vidriosa, vulnerable, fins a la rendició incondicional. Va mirar a banda i banda de la sala, amb el temorlucilia 3 raonable que algú s’hagués adonat de la seva debilitat, de les seves íntimes intencions, i aleshores, amb una sarpada mig encongida va intentar enxampar aquell confit de tornassol que l’encegava. La mosca va tocar pirandó amb una extrema facilitat i amb una volada fulgurant se’n va anar fins a l’altra punta del menjador. Davant la sorpresa dels comensals, l’Isidre es va aixecar bruscament i es va apropar a corre-cuita a la taula en què la mosca estava xarrupant tranquil·lament una goteta de vi. Amb un cop de tovalló precís la va deixar ben atordida, la va agafar i se la va endur. La gent es va quedar bocabadada davant d’aquell extravagant comportament del jove, se’l miraven, desconcertats, amb una aire de curiositat i compassió barrejades. L’Isidre Sansa va fer un esforç secret per dissimular la torrentada de gust que el va travessar com una llança, i alhora va contrafer la ganyota que després de la suprema glopada de plaer passa, sense solució de continuïtat, a la pinçada dolorosa, insuportable. En fi, que va haver d’estroncar l’orgasme per no passar per boig ni per malalt, i en un intent penúltim d’explicar a la concurrència els fets insòlits, es va girar amb una aparent calma i els va dir: és una Lucilia Cæsar,saben, un exemplar de mosca magnífic. En acabat, va donar mitja volta, va sortir del menjador i amb quatre gambades va pujar a la seva habitació. Va tancar amb clau i es va estirar al llit per sentir les darreres alenades de la concupiscència furtiva.

Passat el primer moment de sobresalt, la gent de la fonda s’ho va prendre mig rient, com una anècdota graciosa, fins i tot algú va comentar, no se sap si amb gaire ironia, que les extravagàncies —i ara per ara, allò no passava de l’excentricitat—- són senyals de genialitat. Als cinc minuts la xerrameca de la sala es va dissipar com els bons propòsits de cap d’any, mentre l’Isidre Sansa, s’estava ajagut llit, tot amarat de suor, amb els llençols enganxats i el clatell i els polsos que li rajaven com una bugada sense escórrer. Amb tot, l’Isidre sentia per dins del cos una mena de marejol que embriagava la carn i aplacava el desig. Era com fer l’amor però amb l’avantatge de no haver de suportar la nosa de ningú un cop la carn s’ha saciat i el que es vol és silenci i espai i solitud per sentir com s’apaga el foc salvatge del sexe, aquella narcòtica tebior sensual de la felicitat. Vaja, és una manera melindrosa de dir que després del joc més o menys atropellat dels cossos i de l’èxtasi definitiu, un no està per gaires romanços i no li agrada que l’amoïnin, que el deixin clapar, que té son, collons.

Durant tota la tarda l’Isidre Sansa no va fer altra cosa que buscar noves víctimes per satisfer la seva dèria de carnisser i col·leccionista. Però cada cop li era més difícil, cada cop trigava més temps a trobar una nova criatura, i això l’atabalava. Calia trobar d’immediat algun sistema de protecció de les mosques que evités l’anorreament de l’espècie local. Què poda fer? Atraure potser totes les mosques del poble amb algun estratagema singular? Muntar una granja que li proveís la teca necessària per satisfer la seva voluptuosa afició? No sabia exactament què, però alguna cosa hauria de fer si no es volia corsecar. A l’hora de la posta de sol, ja n’havia mortes més d’una cinquantena, però com més anava més escasses. Calia, doncs, trobar o inventar-se un remei i a més a més havia de pensar què faria a l’hora de sopar.

Mentrestant, i amb l’ajut incondicional de la imaginació va continuar diversificant el seu sadisme. Una que en va caçar de ben grossa —una mosca de la carn, com un tàvec, grassa— la va clavar en una agulla i la va escórrer fins a l’extrem del cap. Llavors va doblegar una mica la punta de l’agulla per fer un ganxo, i hi va lligar un fil de cosir. Amb la mà esquerra sostenia l’artefacte de fil, agulla i mosca —com un fil de pescar amb l’ham cap per avall i amb l’esquer fora de lloc, travat pel cap de l’agulla— i amb la mà dreta va obrir la clau del gas de l’encenedor fins al límit i el va convertir en un llançaflames proporcional. De primer va fer unes quantes passades a distància per escalfar-li el cul, a la mosca, i fer-li saber per simple aproximació el rostit que se li atansava. De fet, amb la primera flamarada en va tenir prou per perdre el coneixement la infeliç, que es removia inútilment a batzegades per fugir de l’escalfor letal. Però no hi podia fer res —tret de fer ballar el pèndol—, la flama cada cop era més a prop. Amb l’escalfor, les ales se li arrugaven com el plàstic, la febre li baixava als ulls, que rebentaven com magranes madures, les potes se li desprenien a trossets de carbó. AI cap, les idees i els records de mosca li bullien i de seguida se li evaporaven. AI final, del cos de la notable mosca no en va quedar sinó una ínfima mandonguilla socarrada i pelada. El cert és que com més brutal era el sacrifici, més profunda i sensual era la satisfacció del pobre Sansa, cosa que semblava una invitació natural a desbordar la imaginació pels marges de la bestialitat.

En aquelles condicions no podia baixar a sopar perquè el risc de ser arrossegat pel cos tornassolat d’una altra Lucilia Cæsar era massa evident i compromès. Baixaria sols a excusar-se, diria que no es trobava gaire bé —cosa que no deixava de ser certa—, va pensar. Ho va fer quan encara estaven parant taula, es va adreçar a la cuina i els va anunciar la seva absència i alhora els va demanar una copeta de moscatell i un platet amb quatre cullerades de sucre. Els de la cuina, que ja sabien punt per punt l’incident del migdia, es van quedar parats, estupefactes davant d’aquella imprevista absència conjugada amb tal excentricitat dietètica, però el van servir amb tota la cortesia del món.

Després d’haver passat la balda, va mesclar el moscatell i el sucre en el plat, el va posar a terra, a la vora de la balconada entreoberta. L’Isidre Sansa va suposar encertadament que l’oloreta dolça de la poció s’escamparia arreu i atrauria totes les mosques del corral. Les previsions —i les provisions— es van acomplir aviat. Al cap de no res, una dotzena de goludes criatures amb trompa xarrupaven amb deler el suquet melós i traïdor. En tota la nit l’Isidre no va poder aclucar l’ull, l’addicció a matar mosques era bestial, i no podia estar-se més d’un quart d’hora sense celebrar la carnisseria de rigor. l així, entre no menjar, ni dormir i per contra consumir tantes energies, el pobre Sansa anava perdent quilos, forces, salut i voluntat.

L’endemà a l’hora d’esmorzar, ja no va gosar ni baixar al menjador. Va aprofitar que passava la noia de la casa per demanar que li pugessin el mateix que havia demanat la nit abans. De seguida, amb una diligència esperonada per la inquietud, l’Elvireta li va portar la copeta de moscatell i el platet de sucre. L’Isidre va recollir la comanda quasi sense obrir la porta, per no deixar-se veure. Amb una veu seca i dèbil, una mica impostada, amablement va donar les gràcies a la pubilla, que somreia sense ganes. Va tornar a preparar el xarop que tant agradava a les mosques i es va disposar a servir la seva insadollable avidesa insectívora.

A l’hora de dinar ja ni es va veure amb cor de sortir de la cambra. El senyor Rafel i tot l’hostal començaven a preocupar-se de debò davant d’aquell estrany comportament del pobre Sansa, que ara ja no era graciosament estrafolari, sinó obertament patològic. Les reiterades absències multiplicaven l’alarma, és clar, i en veure que passava l’hora de dinar i l’estrany hoste no donava senyals de vida, la Ramona, que era la mestressa de la fonda, va optar per pujar a demanar-li si volia alguna cosa. En arribar davant la porta de la cambra, va trobar una quartilla escrita i clavada amb una agulla de cap. La nota era clara, senzilla, previsible i tot: “Els agrairé que em portin una copeta de moscatell i quatre cullerades de sucre fi, com sempre. Moltes gràcies. Isidre”. El diminutiu potser era fruit d’una certa vergonya, però el matís del sucre fi donava fe de la seva voluntat. La Ramona es va quedar de pedra, sorpresa per la nota, inquieta per aquell misteri dolç. Mentre preparava el menú del senyor Sansa, va explicar el fet al seu marit i li va pregar que fes alguna cosa per resoldre aquella situació tan estranya, inquietant.

La història es va anar repetint a diari —al matí, al migdia i al vespre, coincidint amb l’hora dels àpats habituals—, i a força de dies, el fet de pujar-li el moscatell i el sucre al pobre Sansa que no sortia per res de la cambra, va convertir-se en una rutina més de la feina de la fonda. Però encara que aquelles extravagàncies semblaven una cosa ordinària, el fet cert era que ningú no havia vist el senyor Sansa des de l’endemà del dia de l’incident de la Lucilia Cæsar, i d’això ja feia prop de quinze dies. Aquell silenci mantenia el misteri en un to discret, latent, però per dins tothom estava ben preocupat pel final que podia tenir aquella desconcertant història, que no feia presagiar cap cosa bona.

Es palpava en la gent un aire d’inquietud, de fatalitat. El senyor Rafel es va entretenir a posar en ordre cronològic, una al costat de l’altra, totes les notes del senyor Sansa. Fàcilment imagen-bano-repleto-moscas-Pekin_TINIMA20120523_0072_18s’observava una progressiva pèrdua de pols que reflectia, sens dubte, el deteriorament de la salut de l’escriptor. Si no hi posava remei de pressa, el desenllaç que tothom temia era cosa d’hores, perquè les dues últimes notes més que llegides van haver de ser desxifrades. Era evident que les forces i la vida del senyor Sansa s’acabaven tot i que, de vegades, quan des de darrere de la porta li preguntaven si tot anava bé, ell, amb una veu de vidre, fràgil com una bombolla de sabó, responia que sí, que no passava res. Ningú no s’ho creia, és clar.

La mescla de moscatell i sucre embogia les mosques, que acudien a la cambra del pobre Sansa a cabassos. I una mica per això, i una mica perquè dèbil com estava, amb prou feines encertava a matar tres o quatre mosques cada dia, l’habitació es va convertir en un mosquer colossal i repugnant. Tots els objectes —fins els més insignificants com el raspall de dents o les ulleres o les sabates— havien desaparegut sota l’atapeïda capa de mosques. El mateix Isidre tenia una feinada de mort a treure’s els insectes que se li abraonaven contra els llavis ressecs i ferits, i a penes feia cap gest per espantar aquelles mosques blavoses que li estaven descolorint el cel dels ulls. L’aire, carregat d’una dolçor quieta i xafogosa, i les mosques compartien, meitat i meitat, l’espai de la cambra.

El diumenge que feia tres setmanes justes de l’arribada, al vespre encara va escriure, si és que se’n pot dir així d’aquells quatre gargots rudimentaris, la noteta habitual demanant el menú de sempre. Però ja no va tenir forces per penjar el paper a l’agulla de la minuta, i el va deixar a terra. I malgrat els esforços, a penes va poder empènyer la porta, que va quedar un pèl oberta. L’Isidre Sansa s’adonava que li quedava ben poca corda, notava que el cor havia de fer contraccions heroiques per bombar la sang espessa, veia que la seva mirada se li quedava en blanc, que és com dir negre, i el zum-zum del moscam anunciava un final espantós. En un últim accés de lucidesa i d’energia, l’Isidre Sansa es va atansar a la cadira on suposava que havia deixat el quadern i la ploma, amb la mà va remenar el femer de mosques fins a trobar el que buscava, va escriure no se sap què, va arrencar el full i el va plegar, després es va arrossegar fins al llit i s’hi va deixar caure.

Aquell vespre, en pujar-li el moscatell i el sucre de cada dia, la mestressa es va adonar que la nota era a terra. Malament, va pensar la Ramona, i en veure que el full no duia el forat de l’agulla, signe evident que el senyor Sansa no l’havia penjat, més ben dit, prova que no l’havia pogut penjar, es va espantar. Així i tot, com que la porta no estava ben tancada, s’hi va apropar. Una mica per por, una mica per discreció, no s’atrevia a obrir-la. Inquieta com estava, va optar per trucar. Ningú no responia. Sols se sentia un murmuri gegant però sord, esponjat. Aleshores el va cridar, senyor Isidre, senyor Isidre! I per resposta només el silenci d’aquella bonior multitudinària apagada i morbosa. Llavors va obrir la porta i en veure aquell espectacle sinistre, repugnant, va fer un xiscle de terror que va escampar per tot l’hostal l’anunci d’una descoberta macabra. Es va quedar clavada a la mateixa porta, amb els ulls esbatanats pel terror, amb la mirada congelada pel pànic. El senyor Rafel i l’Elvireta primer, i els clients de la casa i la gent del poble després, van acudir a la cambra del pobre Sansa, persuadits d’un desenllaç desgraciat, definitiu.

La imatge d’aquell cos flac, xuclat de sang i de carns —un sac d’ossos sota una pell sense vida—, i aquell moscam que feia un zumzeig apocalíptic van esgarrifar tothom. De la manera que va poder, i empassant-se el fàstic, el senyor Rafel va arrossegar el cadàver del pobre Sansa fins al passadís, si no les mosques, que ja li havien buidat la conca de l’ull esquerra i li havien assecat els llavis, no li haurien deixat ni un rastre mínim d’humanitat. El pobre Sansa tenia la mà esquerra fortament closa, rígida per la mort; hi duia la nota mal plegada, rebregada, que havia escrit en el seu darrer alè. Dit a dit, li va obrir la mà per agafar el paper. En desplegar-lo van poder llegir un avís inquietant. La redundància retòrica de la frase era signe evident del desassossec que va patir en la seva agonia, i potser també de la urgència de la seva pòstuma revelació: “Les mosques, no mateu les mosques. Isidre Sansa”.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*