SENSE TÍTOL (Relat)

per a Teresa López B.

Después nos subimos por la barranca, porque queríamos oír bien lo que decía la gente, pues abajo, junto al río, hay un gran ruidazal y sólo se ven las bocas de muchos que se abren y se cierran y como que quieren decir algo; pero no se oye nada”.
Es que somos muy pobres, Juan Rulfo

     DSC_0622

      Admirava la prosa sòbria, estàtica, gairebé anestesiada de Juan Rulfo, la monotonia severa i per això mateix dramàtica dels seus contes, on sembla que el temps s’adorm, la dolorosa quietud dels cadàvers familiars; l’extasiava l’angoixa sorda dels seus relats, l’agonia de l’home solitari que contempla sense fe ni nostàlgia com es desploma la volta simbòlica de les coses, la nuesa muda d’un món extraviat. Li encantava el seu caràcter reservat, el silenci embalsamat de la seva vida, la insubornable ètica i exigència literàries, sense concessions de cap mena, de la seva obra. En fi, l’enlluernava el laconisme tenaç, impenitent, prodigiós, de la seva prosa, no escriguis res que no sigui imprescindible, si pots més val que callis, sobretot si no tens res a dir, no pastis retòrica fraudulenta, si no et pots contenir, escriu, però abans de publicar res, pensa-t’ho dues vegades, si no és una gran obra, esvellega-la, però si no hi ha més remei, que sigui prim, que escriure no és omplir pàgines, a raig, ni explicar històries amb una certa gràcia i estil, que la literatura és un interrogatori violent de la memòria, una penosa profanació de la nostra tomba. Vaja, una cosa realment tràgica.

Però estava ben decidit a seguir les instruccions tàcites del mestre, i cada cop que el temptava l’ambició, obria el miracle literari de Pedro Páramo, rellegia aquelles pàgines sagrades, i el contrast sanguinari entre l’obra divina i la seva temptativa rudimentària descarregava una sentència implacable: deixa-ho estar, sòmines, que ja n’hi ha prou de galifardeus que fan el tifa. Però ni el calibre lapidari del moc el feien desistir d’escriure. Amb una mescla d’obstinació, temeritat i disciplina sondejava els laberints més inexplorats de la seva intel·ligència, com algú que busca un tresor en un illot desconegut guiat només per la intuïció i la fe en ell mateix. Si Rulfo havia estat capaç de refinar les partícules d’eternitat enterrades en la contingència natural de les coses humanes, ¿per què no havia de conjurar ell una alquímia semblant i desvetllar, per exemple, l’ànima polièdrica de l’infinit? Estava persuadit que només calia aixecar les faldilles a les anècdotes de la vida per reconstituir el trencaclosques del destí.

I això és el que intentava, matí i tarda, en aquell despatx precari, desordenat, les fileres de llibres de cara a la paret, la cadira de tisora incòmoda, la taula austera, el llum d’acordió, la bombeta de llum polsosa, pàl·lida, la màquina d’escriure en un racó, un plec de fulls immaculats sobre la taula que covaven un silenci espès. Llegia algun fragment d’un llibre qualsevol, només per estimular les sinalefes del pensament, rumiava, explorava les coves de la memòria, repassava els negatius de la consciència, convençut que els fòssils conserven oculta però intacta la fórmula genètica de la immortalitat.

craven-a-cigarettes-galleryPassava les hores entre el fum dels seus craven sense filtre, el glops de Barbancourt i aquella espera provisionalment estèril. De tant en tant, a manera d’exorcisme, posava un full a la màquina, se’l mirava amb una simpatia familiar, palpejava les tecles amb els dits, a veure si així confessaven la combinació secreta de la sopa de lletres, però res, ni una indicació, llavors provava d’escriure una paraula, qualsevol, només per jugar, però no sabia de quina manera continuar, tirava el carro enrere, i a sobre la paraula ociosa escampava les creus del gargot, passava ratlla, o dues, o tres, o les que calgués, i ho tornava a intentar, i així sense parar, inútilment. Quan se’n cansava, o quan li semblava que el paper estava prou tacat, l’arrencava, el rebregava sense miraments i feia cap a la paperera. Al capdavall, abandonava la màquina, recuperava la seva parker, que es bellugava indecisa entre els seus dits. I cada dia era si fa no fa el mateix, només el cendrer i la paperera més plens, l’ampolla més buida, el paper en blanc. Tanmateix no es desanimava, tenia la convicció que el geni és sobretot qüestió de paciència i tenacitat, i en lloc d’amoïnar-se perquè feia cosa de tres mesos que esperava sense fortuna el favor de la inspiració, al contrari, estava content perquè sabia que cada dia era més a prop del seu bateig literari, que tot allò només era el purgatori que anunciava el paradís.

I el cert és que no anava del tot errat, perquè un divendres cap al tard, mentre remenava cromos curiosos de la seva biografia, va ensopegar un cabdell d’arguments fantàstics i gairebé sense adonar-se’n va posar fil a l’agulla i la història va emprendre la seva aventura imparable cap a la glòria. No escrivia, era encara molt més fàcil, les paraules li brollaven sense esforç, gairebé per inèrcia, les frases s’afileraven amb un sentit prodigiós de la sintaxi, els verbs catapultaven amb autoritat l’acció, els noms amb la col·laboració dels adjectius desplegaven descripcions esplèndides, els paràgrafs s’arrengleraven amb un sentit portentós de l’estratègia narrativa, l’argument rodava amb una precisió de coixinets, el conte creixia esponerós, florit com una buguenvíl·lea.

      Diumenge a mig matí va posar punt final al relat, les contraccions de l’orgull li van descentrar la mirada, el sentiment de satisfacció legítima li estovava el clatell, sentia l’emoció del pedestal. El va voler passar en net de seguida, tallar el diamant amb una perfecció geomètrica minuciosa, enlluernadora. A penes si va haver de retocar res, quatre tares ínfimes: sufocar la inflamació aparatosa de l’al·legoria capitular, descartar un fragment artificiós, merament decoratiu, suprimir tres adjectius deshidratats i un parell de cultismes fatus, retallar alguna hipèrbole desorbitada, corregir l’angle d’un oxímoron preciós, extirpar sense miraments el flegmó d’un pleonasme innocent, estarrufar les ales d’un trio de metàfores hipocondríaques, apuntalar l’ogiva audaç de les set el·lipsis que aguantaven la trama, geminar d’acord amb la normativa vigent un parell d’eles que només dupliquen quatre catedràtics anacrònics, reblar l’accent d’alguna vocal que ell sempre tancava per fidelitat dialectal i que segons el diccionari era greu, afinar finalment l’apèndix irònic, substituir el traç gruixut de l’evidència pel rastre equívoc, subtil del suggeriment.

DSC_0622 copia      Tot plegat, un cop escrit i revisat, vint pàgines ajustades, lúcides, lluminoses, per caure de cul i glatir d’enveja, vint pàgines de geni condensat i substanciós. Se’l rellegia, no pas per desconfiança sinó per complaença, i cada vegada hi descobria un nou al·licient, un mèrit més. Trobava que estava bé, més, molt bé, gairebé perfecte, rodó, capiculat de manera impecable. Ja només quedava rubricar la feina, posar-li un títol atractiu, enginyós, hipnòtic si podia ser. D’aviat se li ‘n va acudir un, però el va trobar massa llarg, un pèl ampul·lós, sense fàstics el va desestimar. En va pensar un altre de més curt, que li va semblar desmaiat, sense energia. En va idear un tercer, massa informal, cridaner. Després va arribar el quart, massa discret, convencional. I així va passar la tarda, i cap títol no li feia el pes. Tots cantaven per defecte o per excés, o eren massa abstractes i pecaven de grandiloqüents, o eren tan literals que ofenien l’ambició. En cap cas tenien ni la gràcia ni la màgia que el relat demanava.

Li va costar, perquè era un home pacient, però al final es veu a venir que el títol se li escaparà de les mans, que sense títol el conte quedarà coix, esguerrat. Es comença a posar una mica nerviós, encara no es dóna per vençut, combina paraules, juga als disbarats, prova una brainstorming desesperada que no aboca resultats satisfactoris. S’atura, mira de posar ordre a les idees i contenir el desfici, pensa. I si el deixa sense títol? De seguida s’adona que això és insensat, ordinari. On s’ha vist un conte sense títol, un títol en blanc? Seria una confessió d’impotència que contaminaria el conte sencer. On s’ha vist, per exemple, una mamella sense mugró? No, no podia ser, seria un nyap.

      Van tocar les dotze, i després la una, les dos, les tres, i en lloc del títol va arribar el desengany. A les quatre, el fum de l’últim craven es rebolcava entre els papers, la lluna feia hores que feia el ple, es va rendir, no trobava enlloc un títol digne del relat, l’omissió deixaria una cicatriu escandalosa. Esgotat, resignat al naufragi, va cremar una a una les veles immortals però combustibles d’aquella barca sense timó, de les vint pàgines glorioses només en va quedar una escarola de paper socarrat i una fumera alfabètica. Es va empassar el darrer glop de rom, els llagrimalls destil·laven grumolls de sal marina, la derrota apagava els fanals del centre histèric del cervell, es va mig adormir, els braços plegats, els ulls tancats, el cap vençut, les sotragades de la memòria interferien la programació dels somnis. A l’alba, la brisa matinera que pujava del port el va desvetllar, el pensament encara rondava pels passadissos secrets de l’inconscient, i aleshores, no se sap com ni per què, en un replec de la col del seny va endevinar, ressuscitat per la llum del dia que filtraven els ulls, la fosforescència pàl·lida de dues paraules perfectes. Sí, és el títol exacte del seu conte, però ara … , ara ja era massa tard.
Exacte, massa tard, era un títol perfecte, precís.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*