Acabo de saber, per una necrològica que li ha dedicat LV amb retard —va morir a mitjan març—, i amb error —la foto no és d’ell— que ha mort el semiòleg, filòleg, crític literari i acadèmic Cesare Segre (1928-2014), professor emèrit de la Universitat de Pavia, professor convidat a Manchester, Harvard, Rio, Berkeley, col·laborador de les pàgines culturals del Corriere della Sera…
No recordo com vaig conèixer Cesare Segre, que aleshores era catedràtic de Filologia a Pavia i president de l’Associació Internacional de Semiòtica (IASS-AIS), però sé que va ser a la Università della Calabria, l’estiu del 1979, l’any mateix que arrestaven el professor Toni Negri (Il dominio e il sabotaggio, 1978) acusat d’estar al darrere —de ser-ne l’autor intel·lectual— del precís i sospitós segrest del president de la Democràcia Cristiana Aldo Moro. El segrest va ser obra de les Brigades Roges, que setmanes després d’un ‘judici polític’ l’executaven i n’abandonaven el cadàver en un Renault 4 —vermell, segons la policia, amarant o púrpura com la roba dels cardenals, segons els diaris— aparcat molt a prop de la seu del PCI. Només era una de tantes rares circumstàncies d’aquell estrany crim que a molta gent —a la Democràcia Cristiana, o al mateix Vaticà, per exemple— ja els va estar bé: algú va morir en el moment just, que diria Elias Canetti. Anys enrere, l’actor i director Michele Placido assenyalava sense embuts la complicitat determinant dels serveis secrets de l’Estat en la mort de Moro en una excel·lent i recomanable pel·lícula: Romanzo Criminale (2005).
Aquell estiu de 1979 —jo aleshores estudiava (és un dir) periodisme a la lamentable Facultat de Ciències de la Comunicació (petulants!) de la UAB—, el cas Moro estava ben viu, si més no per mi, perquè m’havia llegit i rellegit el rigorós, documentadíssim i revelador reportatge que el mestre Leonardo Sciascia va dedicar a l’afer —El caso Moro, (1979)—, i perquè entre els personatges involucrats en el cas Moro, hi havia l’activista i físic Franco Piperno —fundador amb Negri de l’organització radical i mig clandestina i en part armada Potere Operaio—, que justament era professor de la Università della Calabria, a Arcavacata di Rende (Cosenza), a l’empenya de la bota italiana, on a mitjans d’aquell setembre es feia un congrés de semiòtica del teatre —una manera ben idiota, absurda de fer bullir el bròquil— al qual m’havien convidat.
No recordo en quin moment, ni per mitjà de qui vaig conèixer Cesare Segre, un home d’aspecte tranquil, gairebé apagat, educadíssim i discret i, sobretot, tremendament tímid: aquells dies jo el veuria tremolar d’emoció, els ulls vermellosos, encesos per una passió que el consumia. Aquells quatre dies, Segre i jo vam compartir estones i converses pel campus, passejades fins al poble d’Arcavacata di Rende, una situació molt còmica a la platja de la Marina di Fuscaldo, i sobretot vam compartir un nom i un secret. Guardo un record preciós d’aquella efímera, ingènua història sentimental de la qual vaig ser testimoni únic i còmplice, i que a mi, aleshores un estudiant de periodisme sense vocació, amb certs fums i llum escassa, em revelava la persona humana que bategava com una criatura perduda en l’ànima d’aquell assagista i erudit.
Rosanna. Ella es deia Rosanna B., i era de Florència. Érem amics, vam ser amics uns quants anys; l’havia conegut un cert temps abans en un festival de teatre al carrer a Santarcangelo di Romagna, un dia que vam veure plegats el llegendari Sol, solet d’Els Comediants i després d’una nit boja a la platja de Rimini: érem set en un fiat 127, i vam acabar tots mamadíssims de grappa i de pèl a pèl a l’Adriàtic. Recordo la imatge estrafalària de l’etnòleg romanès Mihai Pop (1907-2000), que empataiva les quatre noies del grup platja amunt, platja avall. Quin cràpula, el Mihai, que aleshores ja, tenia 70 anys, presidia la Societat Internacional d’Etnologia i es passava més de mig any de congrés en congrés arreu del món, quin morro! Bé, el cert és que Cesare Segre se’n va enamorar com un adolescent vergonyós, amb un sentiment mut, indefens, espantat d’ell mateix, d’aquella bogeria impròpia d’una home de seny i d’ordre com ell, un acadèmic de renom que ara es veia incapaç de contenir-se, de frenar aquell sentiment que cantava en silenci. És clar que se li veia, pobre, que estava penjat: les mirades tímides, inexpertes, les atencions gairebé còmiques… La Rosanna se’n va adonar de seguida, és clar, i em deia, amoïnada, non so cosa fare, Francesco, perquè ella no es podia imaginar res amb aquell catedràtic que semblava un corb desplomat, però tampoc no el volia desairar, i encara menys ferir, i es passava les hores inventant excuses per desaparèixer.
De seguida Segre es va adonar que jo era amic de Rosanna, i no parava de preguntar-me coses, que si sabia si vindria, que on era, que què feia… Al de matí, un parell de dies, segur, vam baixar plegats tot passejant al poble d’Arcavacata i, en un cafè que hi havia a l’entrada, on preníem un capuccino o el que fos, ell després comprava pastissets industrials, recordo sobretot els tigretón, però n’agafava sempre tres o quatre de variats, i quan arribàvem al campus, ell, que veia que ella no s’havia mogut de l’habitació, em deia, Francesco, prego, può dare questo a Rosanna, che credo que ancora non ha fatto la prima colazione. Resultava tan tendre com patètic, graciós i commovedor alhora.
A més del congrés, del qual no en recordo gran cosa, ens van portar d’excursió per la província de Cosenza, mitja Calàbria com aquell qui diu, un territori d’escasses planes i rebregat per una trama de muntanyes i serres, al cims i als lloms de les quals s’estiren tota mena de pobles i poblets com si algú hagués escampat pel paisatge encantador una trencadissa de ceràmiques antigues, on predominen els vermells apagats i els ocres terrosos. I en una d’aquestes excursions, ens van portar a la costa, a la Marina di Fuscaldo, a dinar en un hotelet que tenia una cala privada, no gaire gran, més una tallada de síndria que de meló, amb una platja de codines mitjanes que donaven al racó un color entre gris i blau, com un cel tapat. Passerell com era, encara no tenia gaire idea de què era un congrés, i no portava banyador, ni jo ni tampoc ell. Non ti preoccupare, ens van dir els de l’hotel, i de seguida van enviar un xicot amb bicicleta al poble de Fuscaldo a buscar banyadors pels dos congressistes despistats. En deu minuts, el noi de l’hotel arribava amb una bossa amb mitja dotzena de… tangues! Vam triar el que ens semblava que ens aniria bé i, amb la tovallola de l’hotel penjada, vam fer cap a la platja on la resta feia estona que es banyaven, s’empaitaven, s’insinuaven i miraven de donar un sentit pràctic al congrés. Just al centre de la cala, enmig de la lluna de pedres, hi havia dues casetes de fusta d’aquelles típiques de platja antiga. Hi vam entrar, cadascú a la seva, és clar, i en cosa de dos o tres minuts, jo treia el nas amb el meu tanga de macarra meridional ocasional. Instants després, s’obria la porta d’ell i, redéu, apareixia un cos tan pelut que li agrisava el formatge tendre de la pell, amb un aspecte de pollastre escaldat que els mostatxos de les celles i el nas de mussol accentuaven, amb el tanga llampant que li cavalcava per sobre de les anques estretes, i estret de pit i d’espatlles com era, el pobre professor va perdre davant del mar tota la dignitat i l’autoritat acadèmiques. Però més enllà del ridícul inevitable de l’escena, de les rialles a penes dissimulades de la gent, als meus ulls Cesare Segre havia despullat tota la seva humanitat, la tímida, fràgil, secreta humanitat d’un pobre home enamorat.
Ens vam tornar a veure anys després a Roma. Segre em va saludar amb aquella seva cordialitat modesta, tranquil.la . Ni una paraula de Rosanna, ni dels tigreton, ni de res d’aquells dies de setembre a Arcavacata di Rende. Tampoc no calia. Reconec aquests silencis de tristesa arrapada a les escates dels ulls, vaig pensar aquella última vegada que em vaig trobar l’home que ara s’ha mort a la ciutat eterna.