La periodista i la baieta 

 

Florence Aubenas, periodista francesa que el 2005 va ser retinguda com a ostatge durant mesos a Irak
Florence Aubenas, periodista francesa que el 2005 va ser retinguda com a ostatge durant mesos a Irak

    

Si Florence Aubenas (Brussel·les, 1961), reconeguda periodista de prestigioses capçaleres franceses, segrestada durant cinc mesos a l’Iraq el 2005, juntament amb el seu guia, quan treballava per Libération, publica un llibre reportatge en què, amagant la seva condició de periodista, convertida en separada sense ofici ni benefici, es disposa a sobreviure a base d’escombra, baieta i estrès durant sis mesos (de febrer a juliol del 2009) i a explicar després què cony és això de la crisi, doncs, home, em venia de gust llegir-me’l. I si veus que al pròleg la mateixa autora refereix coneguts i polèmics precedents del periodisme d’investigació, i que el reportatge es titula El muelle  de Ouistreham, doncs, dona, et comences a imaginar que potser el llibre d’Aubenas té la força i la intensitat del reportatge que Kapuscinski va dedicar als maltractats obrers de Nowa Huta (1955) o el cèlebre Cabeza de turco (1985) de Wallraff, per exemple, dos solemnes cops de puny als morros del sistema: socialista, l’un, capitalista, el segon.

Si l’objectiu era desentranyar la crisi, donar veu, ulls i dolor a tot aquest “món que s’ensorrava” sota el pes de la crisi, i si per fer-ho Aubenas se’n va a Caen, a l’oest de París, on no té cap vincle, per buscar feina des de zero, amb un trist currículum (dona, separada, estudis de batxillerat), aleshores un espera trobar dues o tres o quatre coses bàsiques en Le quai de Ouistreham: les pressions, els abusos, els atropellaments de les empreses; la negligència o la complicitat de l’administració; el joc poc clar o tèrbol dels sindicats; i és clar les víctimes immediates de la crisi, famílies que de cop es troben davant l’abisme de l’atur, gent abocada a una vida precària, a deixar el pis per viure en una habitació, a una joventut sens expectatives, i etcètera.

Passes pàgines i pàgines, i de tot això, en trobes poca cosa. I el resultat és una decepció, una notable decepció, perquè t’esperaves molt més: El muelle de Ouistreham és un reportatge menor, ben escrit, això sí, però que dóna una visió limitada i superficial de la crisi, que no explica res que no sàpiga la majoria de la gent, que si sous de misèria, perquè misèria és el salari mínim legal, que si hores extres que no es paguen o, pitjor, cues a les oficines d’ocupació que sovint només serveixen per alimentar la depressió i anunciar el desastre. Tothom sap que el sector de la neteja, a Caen o a Granada, és un sector rebentat. Com altres. Conec un romanès que l’hivern passat anava a collir olives en un poblet de Lleida a tres euros l’hora: deu hores al dia, trenta euros! Mesos enrere, TV3 va emetre un programa (L’endemà) dedicat a gent que s’havia quedat sense feina i de cop veien com se’ls ensorrava el món: doncs té més interès aquest reportatge que el llibre d’Aubenas.

Per començar, no entenc el sentit d’amagar la condició de periodista. Només pot ser perquè Aubenas no tenia ganes de fer de periodista o, al marge del periodisme, tenia ganes de provar l’aventura de què se sent quan no tens un duro i no trobes feina. Però és una impostura que no té res a veure amb l’estratègia de Wallraff, que ho fa per descobrir allò que si es presenta com a periodista li amagaran. No, la impostura d’Aubenas no és una tècnica d’investigació: el que explica ho podia trobar fàcilment fent de periodista al descobert, amb observació, recollint testimonis, fent preguntes, buscant documents…, vaja, tal com s’acostumen a fer els reportatges. Però és clar, fer-ho així era més cansat i molt menys lluït. A més a més, fer veure que ets una penjada quan no ho ets només per veure què se sent no s’hi val, és fer trampa, perquè ja saps que és una interpretació que té final.

Ella mateixa reconeix i confessa la trampa al primer capítol, quan fa una cosa que no faria cap persona que estigués de debò en l’atur que ella simula: rebutja la feina que, al cap de quinze dies de buscar-ne, li ofereixen a casa d’un matrimoni benestant, on haurà de fer companyia a la senyora a canvi mil euros com a mínim a més de la dispesa. Ho entenc, perquè ella no buscava feina sinó una altra cosa: “Nunca he tenido la intención de trabajar en casa del señor y la señora Museau. No quiero ponerme al servicio de particulares y vivir su intimidad, quizá sea la única restricción que me he impuesto a la hora de buscar empleo”. Si acceptava la feina no hi havia llibre, és clar. Ironies del destí, ja té nassos que vulguis fer un reportatge sobre la terrible crisi i, tot i simular que no tens cap mena d’experiència laboral en res, trobis una feina que molta gent voldria en només quinze dies.

El reportatge d’Aubenas no és doncs una càmera oculta que destapa clavegueres, amb prou feines és una càmera subjectiva que es dedica a fer plans curts però que sobretot és un micro, és a dir, una veu que s’ocupa més de les impressions que no pas de les dades, que es lliura a la reflexió i al diàleg intern més que al diàleg a seques, que busca més el color que no pas el dibuix, que ens explica algunes coses que veu i que viu, o més ben dit, que va veure i que va viure i que va sentir, perquè el llibre s’escriu des de la memòria, cosa que anima l’ambició literària de l’autora.

I és una llàstima que en cap moment la periodista no hagi transcendit aquesta mirada limitada, superficial i al capdavall escassa de la seva experiència, perquè en diversos moments del llibre apareix el rastre, només una instantània, d’aquelles tres o quatre coses bàsiques que deia al principi: la passivitat i la complicitat de l’administració en els abusos de les empreses (p. 190 i 220); l’actitud sectària i xantatgista dels sindicats (p. 166); la insolidaritat i l’individualisme creixent de la gent afectada per la crisi, en una zona que en altres èpoques havia sigut exemple de consciència i lluita obrera (p. 170-171). Però això són només tres flaixos perduts al llarg d’un text on abunda més el pa que el formatge, un pa, però, que té una clara voluntat de brioix: “Luce y yo contemplamos el mar, un mar azul, un cielo azul; incluso la brisa es azul, y flotan en ella filamentos de sol. Durante el invierno, las luces menguantes y las nieblas hacían que las barreras que rodean la estación marítima de Ouistreham parecieran opacas. Mientras esperamos el transbordador, tenemos la impresión de estar aisladas del mundo, confinadas en un pedazo de muelle cerrado, lejos de todo. Hoy el resplandor desbordante del verano ha vuelto la reja tan transparente como los visillos  que cobren los cristales de una ventana. Ahora la calle parece muy cercana, al alcance de un suspiro”.

I acabo. Reduïda gairebé a la seva mera experiència laboral de sis mesos en el sector de la neteja, la crisi no sembla la tremenda bufetada que fa trontollar una bona part de la població, tal com l’exposa sembla una història marginal i poca cosa més. I encara més quan en diverses ocasions Aubenas diu coses que o freguen el ridícul de tan exagerades o fan que ella sembli una pàmfila. Per exemple, la punxada d’una roda del cotxe sembla una tragèdia tal com l’explica (p.129); i segons ella, arrossegar el carret de la neteja és un grandíssim drama: “En todas partes, sean del modelo que sean, me cuesta horrores maniobrarlos: se balancean, se encallan, giran como les da la gana, son como animales rebeldes que nunca consigo dominar del todo” (p. 203). Vol dir, senyora Aubenas, que n’hi ha per tant? Bé, potser sí, pel que explica: “Mi madre me educó en unos principios estrictos: siempre pensó que la limpieza era cosa de hombres y me mantuvo sistemáticamente alejada de todo objeto que pudiera servir para esta actividad” (p. 195). Potser això ho expliqui tot.

En fi, llibret menor, decepció, que només als dos últims capítols mostra una certa musculatura de reportatge, i la convicció que si aquest mateix llibre l’hagués presentat a l’editorial algú qualsevol, és a dir, algú que no es digués Aubenas, faria dies que l’original hauria anat a parar a la bossa d’escombraries d’un carro de neteja d’aquests que, segons l’autora, costa tant de governar.

El muelle de Ouistrehamm (Anagrama, 2011), de Florence Aubenas