Per a Gemma Calduch Barneda
La sirena del buc ressonava com un bram somort, amenaçador. Un cel de plata bruta presagiava pluja. L’aire era quiet, l’atmosfera enxubada. La tarda, xafogosa. El temps, morbós. Les entranyes urbanes destil·laven un baf pestilent, oliós. Excitats, els coloms s’arraconaven en ampits rudimentaris, parrupaven amb neguit. La llum cendrosa, metàl·lica, anunciava tempesta. La suor dels cossos s’escampava per la roba. Els peus bullien i pudien, escanyats pels cordons de les sabates. La gent caminava d’esma, sense pressa, en silenci. La pol·lució de les fàbriques, acorralada pel pes dels núvols, s’arrapava al perfil de la ciutat i a la pell de la gent. El port era una nau embarrancada en un laberint de carrers tristos que enyoraven el mar i el sol.
Les sensacions s’assolaven en la memòria tèrbola d’aquell intrús eventual. Era un paio jove, en altre temps cepat i vigorós. Els llavis molsuts, sensuals com una clàudia madura que s’obre i vessa de mel. La mirada inquietant, fonda, amb un brillant clavat al centre de l’enigma, com una gota de gel. El nas poderós, les orelles discretes, una mica obertes de costat. Els cabells rapats delataven la brusca silueta del crani. El pit de mantega agra, sota la camisa descordada. Les mànigues replegades mostraven uns braços musculats però dèbils, pàl·lids. Maurice era un fugitiu. A Marsella havia eludit la vigilància dels gendarmes. D’amagat, es va enrolar en un mercant, camí d’Alger. Una avaria havia obligat el capità a improvisar l’escala a Barcelona. Maurice, com la nau, va canviar de ruta. Tant li feia, havia esquivat el perill.
Maurice vagava per aquell laberint d’ombra infecta, de mullena malsana. Rondava pels carrers sòrdids de vora port, a l’aguait de qualsevol ocasió de pispar qualsevol cosa. Maldava per arrambar algun beuratge que li estronqués aquell refredat maligne, les llargues nits pels carrers costeruts i humits de Le Panier. Fatigat i malalt, es veia abocat a la indigència. A la pell, els ossos denunciaven la lenta però implacable corrosió de la intempèrie. Tenia un aspecte demacrat. El seu cos, abans brau i feréstec, s’apagava a poc a poc, reclamava repòs. De nit, jeia pels racons amb un farcell de misèria sota el braç, però als migdies, estirat en un banc d’una plaça qualsevol, sota l’escalf benèfic i reconfortant del sol, el seu cos recobrava un llustre formidable, i aleshores Maurice mostrava, orgullós i pèrfid, l’esplendor de la seva pitrera, amb la camisa mig oberta i arromangada.
De sota els porxos, un ulls l’observaven com un esfinx, s’insinuaven sense estridència. Maurice descansava mig ajagut en un banc de la plaça Reial, de cara a la llum del dia, amb la camisa desbotonada. Aquell pit mig descobert, a penes tacat per l’ombra d’uns pèls escassos, suscitava un llampec de plaer al clatell de l’espia. L’imprudent salivava. D’incògnit, aquells ulls li resseguien les galtes, els llavis, el coll… Eren uns ulls misteriosos, amagats rere l’ala inclinada d’un elegant barret de feltre gris. Aquella mirada, furtiva, secreta, impúdica, intensa, covava un desig ardorós, buscava la complicitat carnal d’una altra mirada. De lluny estant, Maurice sentia vagament que aquells ulls li refregaven el pit amb una procaç determinació. Sota l’ala inclinada, aquella indiscreta mirada convidava les mans a descordar-li la bragueta.
Maurice tossia el fred de la nit, escopia la febre. Esvaït com estava, la flegma, espessa i verdosa li queia a plom, com la melassa, enganxifosa i elàstica, s’estirava, arrencava la cua del gargall amb els dits, sacsejava la mà per desfer-se del moc, es refregava el braç pels morros, s’eixugava als pantalons, on quedaven rastres que semblaven bava de caragol.
Només de tant en tant, i encara sense interès, Maurice mirava aquells ulls que el vigilaven, com si tant li fes. Els ulls s’atansaven, cada cop més a prop. Ell a penes els pressentia, de reüll. Aquell desconegut avançava lentament però amb decisió, directe al flanc encara magnífic del descamisat. Indolent, Maurice esquivava aquella provocació evident, cap gest no delatava curiositat, ni tampoc una raonable inquietud. Ara estava només a quatre passes; l’ombra d’ aquell paio, estrafeta, s’allargassava a tocar del banc. Feixugament, Maurice va redreçar el seu cos, es va asseure, desesmat, es repenjava a l’ espatllera. Es va treure la petaca, el paper de fumar, es va cargolar un cigarret. La primera pipada li va reactivar aquella tos arrossegada i fonda que el corsecava. Es va inclinar lleugerament, va deixar anar un altre gargall morbós. Amb certa arrogància. Sense amagar una ganyota de desdeny impersonal, Maurice va girar el cap. Per primer cop, les dues mirades van topar obertament. Maurice el contemplava amb una indiferència gairebé natural, només una lleu inflexió de fàstic a les comissures. Les parpelles inquietes, la mirada vacil·lant, delataven la secreta flaquesa del desconegut que, amb contingut desassossec, es va ensalivar els llavis amb la llengua abans de llançar un brut gest d’insinuació a Maurice. De seguida es va girar, en direcció a la Rambla. Maurice es va aixecar, el seguia sense entusiasme.
L’home del barret l’esperava en un cotxe negre, un hispano-suïssa J12, assegut al volant. Maurice va obrir la porta, es va asseure, no va dir res, va deixar caure el farcell als seus peus. Sense mirar-se, en silenci, el cotxe va arrencar, Rambla amunt. Tots dos homes miraven endavant. L’un, amb la tensió acumulada a les barres, conduïa nerviós, de manera gairebé negligent. L’altre, Maurice, amb un posat inalterable, la majestat de les pedres, escanyada de vegades per aquella tos aspra, profunda, persistent. Tot i la feblesa, Maurice era un cos bellíssim estirat en aquell seient negre, amb la camisa arromangada i oberta, com s’escau als mariners. Maurice es va passar la mà pel pit, es va acariciar el coll, va fer una secreta ganyota de dolor. Amb la mà dreta es va agafar el braç esquerre, com si s’hagués ferit. Va arronsar el cap, el va deixar anar sobre l’espatlla, la mirada sense expressió, perduda al sostre. Recelós, el conductor es girava sovint, se’l mirava amb una mirada penetrant, impacient, respirava de manera anguniosa, s’empassava l’aire a glops i, en treure’l pel nas, deixava anar l’estrofa rude dels asmàtics.
Indecís, el desconegut va deixar anar una mà sobre les cuixes de Maurice. Ell no es va inquietar. Excitat, imaginava el tacte de la carn fogosament. La mà de l’intrús resseguia el cos de Maurice, lentament, camal amunt, camí dels plecs irregulars de la bragueta. Aquells dit s’arrapaven amb energia, com les urpes d’un animal ferit. Estimulat per l’equívoca passivitat de Maurice, li va palpar els collons. Maurice se’l va mirar amb indiferència. Ell no mirava, només li remenava els ous amb deler, amb un contingut furor animal.
Van arribar a una noble torre dels afores, a peu de muntanya, voltada d’arbres solemnes —cedres, xiprers, oms, roures, verns— i de jardins exquisits, amb arbustos perfilats que resseguien un camí de terra vermella. Una casa de rics, era evident. Rere la balconada principal, els finestrals entreoberts deixaven veure les lluminoses garlandes d’una formidable aranya de cristall. Li va dir que no hi havia ningú, que la seva dona era fora, de viatge, que era el dia de festa de les criades. Van baixar del cotxe, l’imprevist amfitrió el va convidar a passar. Van pujar directament al primer pis. Li va mostrar el bany, li va donar una tovallola, discretament es va retirar al passadís. Maurice no va fer cap gest de tancar la porta, es despullava amb peresa, rendit, mentre ell el contemplava de reüll .
Maurice es banyava amb parsimònia, es delectava en l’agradosa tebior de l’aigua. De la porta estant, ell imaginava el plaer amagat en aquell cos esveltíssim de Maurice. Ja no s’aguantava més, i va entrar al bany. Maurice se’l va mirar fredament, només un instant, amb una certa aquiescència, sense complicitat però. Es va descordar els elàstics, els botons de la bragueta, amb presses, aquells músculs flàccids de carn tendra el trastornaven. Sense acabar de treure’s els pantalons, amb la mà sota els calçotets es masturbava atropelladament, com un adolescent enfebrat. Enrogia, suava, arribaven les primeres alenades de gust profund, ocultes esgarrifances li sacsejaven el cervell, els espasmes li rebotaven al ventre. Es va repenjar al lavabo, va doblegar les cames, gemegava de manera sincopada. Després, un lament sord, l’exhalació final d’ aquell plaer suprem. El cos saciat, la respiració se li alentia, la taca d’esperma s’escampava com l’ombra del pecat per la roba folgada dels calçotets, lentament li regalimava per les cuixes com un almívar calent. Mentrestant, Maurice se’l mirava sense afició ni compassió, despreocupat.
Maurice va sortir de la banyera, només es va eixugar la cara, immòbil, restava tot nu davant d’aquell perdulari. Ell, que amb una mà se sostenia els pantalons, es va avançar, va obrir la porta d’una habitació gran, clara, la cambra del matrimoni. Maurice, el cos perlejat d’aigua, es va asseure al llit, repenjat al capçal, amb una cama arronsada. Li va oferir un cigarret, Maurice el va encendre, se’l va posar als llavis, xuclava de forma cerimoniosa, expel·lia el fum amb una íntima complaença. Maurice mirava el fum, o no mirava res. L’espectador es va acabar de despullar, enlluernat per aquella estampa prodigiosament sensual. Es va acostar al llit, es va amorrar a les cuixes de Maurice. Ell no es va sobresaltar gens, fumava, observava les contorsions mandroses del fum. Ell li llepava la fava, salivant, frenètic, li engrapava el cul, voraç, definitivament histèric. Maurice admirava aquella volta de cel gris que els amples finestrals de la cambra emmarcaven. Ell li repassava el cos, vehement, s’arrapava al pit o al coll amb una mà, l’altra l’encaixava entre les natges, li refregava el cul. Maurice fumava, displicent, mirava el fum que es fonia en l’arcada del cel gris. Va llençar la cendra al coixí, una última xuclada abans d’apagar el cigarret a l’esquena d’aquell cràpula brutal, amb una indefinida ràbia. Va xisclar de la sentida, va fer un cop de cap instintiu, sense deixar de xuclar, un vaivé atropellat, furiós. Maurice perseverava en el seu posat impassible, però ara va deixar anar una rialla prima, maliciosa. Es va escórrer sense ganes, una pinçada de plaer indistint li va recórrer les vísceres, li saltava pel prepuci. L’amant mamava amb passió, xarrupava la lleterada com un verro excitat.
Al cim del deliri, va mossegar feroçment el magnífic perpal de Maurice. Va sentir un dolor agudíssim, com si li haguessin esqueixat la collonada. De manera instintiva, va obrir els braços, va palpar unes tisores que hi havia a la tauleta de nit, les va agarrar pel mànec. L’estocada va ser fulminant. Amb un cop sec, precís, pel forat de l’orella, li va rebentar el cervell. El ferit va fer un gemec de bèstia degollada i es va desplomar. La sang li rajava pel costat, una taca calenta, com caramel de robí. Maurice, impertorbable, va encendre un altre cigarret. El moribund bavejava l’esperma xarrupat, un fil de sang ribetejava l’espessa lleterada. Maurice va arrencar les tisores, aquell rostre ja no va recobrar el vigor d’abans, feia mala cara. El condemnat a mort jeia enmig d’una vívida taca de sang que s’escampava pels llençols. Respirava encara. Maurice el va tombar panxa enlaire. Tenia els ulls oberts, la mirada en blanc.
Amb una tisorada tremenda li va rebentar el cor. La sang, calenta, li va esquitxar la cara. Se’n va anar al bany, va prendre la navalla d’afaitar, una navalla de barber vull dir. Després de tallar-la-hi, mastegava la llengua com un gos rabiós. Es va atansar al balcó, va escopir els bocins de llengua contra els vidres. Va retornar al llit, una mel de sang i saliva se li escorria dels llavis. Amb la mà esquerra, va agafar el llavi superior d’aquell desconegut, amb la navalla d’ afaitar, per dins de la boca, cap al nas, el va espellar, li va llevar tota la carn del cap, d ‘una peça, una admirable obra de carnisseria. La calavera sanguinolenta mostrava uns ulls desorbitats, incrèduls. A Maurice li plaïa aquella mirada de terror congelat. Va agafar aquella rebregada màscara humana, va baixar a la planta noble de la casa, va enfundar aquell passamuntanyes de carn al pom lluent de l’escala. Aleshores la cara va recobrar una certa expressió de bust funerari. Un reguitzell de sang adornava l’efígie. Va tornar a l’habitació. Amb un tall profund, li va obrir el ventre. A sarpats i mossegades, l’estripava literalment, escampava les vísceres contra els mobles, les parets, els miralls. La freixura va anar a caure als braços d’aquella senyorial aranya de cristall que presidia l’estança. Va ficar el cap en aquell ventre obert de dalt a baix, encara ple de líquids sangonosos, s’hi rebolcava mentre reia sorollosament. Es va empastifar tot el cos de sang. Amb la navalla, li va seccionar els ulls, l’ espantosa mirada del cadàver va esvanir-se, només en van quedar dues taques esponjoses, inexpressives, cendroses.
Maurice es va banyar, l’aigua va prendre un bellíssim color de magrana. Maurice no va buidar la banyera, li semblava una imatge fascinant, com una almadrava domèstica. Va penjar el fetge a les canelles, com un ram de roses preciós. Es va vestir. Se’n va anar cap al port, camí d’un altre port desconegut, guiat per la inèrcia d’aquell destí de lladre i fugitiu que li havia tocat viure. Caminava d’esma, amb el farcell de sempre sota el braç, la mateixa tos de sempre, la mirada perduda mar endins, la camisa arromangada i oberta, tal com s’escau als mariners i als apàtrides, si no són la mateixa gent.