A Gemma Calduch Barneda, Lost Paradise A Maria Tarragó Ambròs, Fleur du Mal A Ovidi Montllor, in memòriam
PRIMERS D’OCTUBRE / 1
Òscar : Endavant, passa, seu…
Joana : Joana, em dic Joana.
Òscar : Seu, Joana. Un moment, estic de seguida. (Pausa) Així que tu…
Joana : Soc alumna seva. Tercer curs, grup de tarda.
Òscar : Així m’agrada, dona. Veig que no t’estàs de romanços, tu vas per feina. Abans es deia així, anar per feina i no perdre temps, ara es diu ser pragmàtic, que és més lleig però igual de clar. Tant se val. Els noms canvien però el món continua igual, inexorable com una tarda d’agost. (Pausa) Estem abocats a disfressar el nom de les coses per evitar-nos l’avorriment de dir sempre el mateix. Voldríem ser originals, però som previsibles, avorrits, vulgars. Tu en canvi ets diferent: tercer curs, grup de tarda. Lacònic com un senyal de trànsit, a tu que no et vinguin amb retòriques ni…
Joana : Perdoni, només era una manera de presentar-me.
Òscar : Això mateix. (Pausa). T’has parat mai a observar els rètols de les autopistes? Tots són iguals, uniformes, impersonals. Tant se val si anuncien una ciutat sense ànima, una vila de la costa o un poble de l’interior, tens la impressió de ser sempre al mateix lloc. Res no et convida a prendre una drecera. ¿T’imagines, Joana, que de sobte hi trobessis un crit d’exclamació, només això, un inesperat signe d’emoció repenjat a l’última síl·laba del nom? Seria un reclam magnètic, et trasbalsaria el batec de la sang. Però mai no trobes signes així, humans, només la intermitència hipnòtica de la línia blanca que t’amorra a la carretera sense contemplacions. Deu ser una estratègia per evitar accidents i frenar qualsevol accés d’entusiasme que ens torni insensats, imprudents. (Pausa) Fas cara d’haver-te perdut, Joana. No em facis cas, a certa edat no saps per què i de cop comences a pensar en veu alta i a desvariar. Tu diràs.
Joana : Va dir a classe que havíem de passar pel seu despatx i… Bé, això és el que em va semblar entendre. Que no havia de venir, potser?
Òscar : Sí, sí, és clar que sí, per això ho vaig dir.
Joana : És que ho diu d’una manera que sembla que…
Òscar : No et refiïs mai de les aparences, Joana.
Joana : Ja, de vegades enganyen.
Òscar : Et sembla que enganyo, jo? Sembles una bona noia.
Joana : No sé què dir-li, suposo que no, no ho sé.
Òscar : No se sap mai.
Joana : Em sembla que no l’entenc.
Òscar : Dic que sembles una bona noia, però que les aparences enganyen.
Joana : De vegades, potser sí, però suposo que no sempre, no ho sé.
Òscar : Sembla que te’n fotis.
Joana : Jo? Ja sap que no. Com pot pensar que jo… No l’entenc, li prometo, des de bon principi que no l’entenc.
Òscar : Deu ser que no em sé explicar.
Joana : Jo això no ho he dit, només dic que em sembla que no l’entenc, fa estona que…, no ho sé, l’escolto però les paraules que diu se m’escapen.
Òscar : Vaja, ara resulta que se t’escapen les paraules. Però n’agafes el sentit general o això tampoc?
Joana : Potser tampoc.
Òscar : Saps, Joana, que és un gran començament.
Joana : Què vol dir?
Òscar : Res, només això, que és una bona manera de començar. De començar el curs, Joana, el curs.
Joana : Ah, el curs! M’havia espantat. Per què diu que és un gran començament?
Òscar : No diu que les paraules se li escapen?
Joana : Bé, volia dir que les conec però no les entenc.
Òscar : Aquesta sí que és bona. Jo no sé què volies dir, Joana, només sé el que dius.
Joana : Sí, és clar, però…
Òscar : No hi ha però que valgui, Joana.
Joana : Tothom es pot equivocar, no?
Òscar : Que no te n’adones? Dius el que dius i després resulta que no és això el que volies dir. Fantàstic. O no saps què dius o potser no saps què dir i per això dius el que dius, què dius?
Joana : Em fa ballar el cap. Ara sí que m’he perdut.
Òscar : Dona, ja és un gran què saber que t’has perdut. I per què t’has perdut, si es pot saber, ho saps?
Joana : No ho sé, només sé que no l’entenc, i que dius coses extravagants. No es rigui de mi, sisplau.
Òscar : Joana, tercer curs grups de tarda, oi? Et diré una cosa que convé que no oblidis mai. Mira, encara que et sembli estrany, encara que potser ara mateix no ho entenguis, hauries de saber que les paraules són sagrades, encara que et semblin extravagants. I saps per què són sagrades? Perquè són tramposes, verinoses, i tan aviat dissimulen un silenci com simulen un pensament o amaguen un sentiment inconfessable. Ja t’ho he dit abans, no et refiïs de les aparences, de vegades enganyen, o només ho fan veure, i aleshores enganyen doblement.
Joana : Silencis…, trampes…?
Òscar : Paraules, Joana, que semblen criatures sense malícia però que de vegades són malvades, pèrfides, i si no es dominen, et dominen, i aleshores o t’enganyen, o t’enganyes, tant és, perquè al final la trompada és colossal.
Joana : Tal com ho explica, sembla complicat i perillós.
Òscar : Només són paraules, Joana.
Joana : Ja, però costen d’entendre.
Òscar : I d’aprendre.
Joana : Ja ho veig; perdoni els malentesos, però de debò que no l’entenc, ho dic sense malícia.
Òscar : Malentesos, dius? No, Joana, jo t’entenc molt bé, ets tu que no t’expliques, que no et saps explicar.
Joana : Però vostè ja m’entén.
Òscar : Sí que t’entenc, però no t’equivoquis: entenc que dius una cosa però que en volies dir una altra.
Joana : No sé què vol dir.
Òscar : Jo tampoc, i això és el que m’agradaria saber: què vols dir. Potser et semblarà que exagero, però quan parles hauries de saber què dius i què vols dir, perquè si no, no ens entendrem.
Joana : Sí, ja ho entenc, però és que no…
Òscar : Aquest és el problema, que sí però no.
Joana : És que no em deixa parlar.
Òscar : Disculpa, acaba, dona, acaba, explica’t.
Joana : Que… Ara, he perdut el fil, ja no sé què li volia dir.
Òscar : És increïble. Vols que et digui una cosa. Tu no tens preu, Joana.
Joana : Em sembla que ja l’he entès.
Óscar
Òscar : Al·leluia. T’escolto. Digue’m què has entès, sense por.
Joana : Em sembla que es burla de mi, que ho diu amb ironia.
Òscar : No et facis il·lusions, Joana, soc un docent respectable, no te n’oblidis. No sé pas què et deus pensar. Et sembla irònic un punt d’admiració? No, no és bona època per la ironia, això són coses de l’art i la literatura, no pas no de la vida. Però tu vals un imperi, t’ho ben asseguro.
Joana : No s’ho prengui malament, em sap greu però cada vegada l’entenc menys.
Òscar : No m’entens? Jo tampoc t’entenc. Però no és el mateix. Tu no m’entens perquè no m’entens, en canvi jo no t’entenc perquè no et puc entendre. Si parles, t’equivoques, i quan no t’equivoques, no te’n recordes. Tot plegat resulta una mica còmic, fa riure.
Joana : Potser sí, no ho sé.
Òscar : Doncs riu, dona, riu, no te n’estiguis.
Joana : No…, no volia dir això.
Òscar : Joana, tens una gran virtut, la de dir sempre alguna cosa que no volies dir. Si no és massa preguntar, digue’m, quants anys tens?
Joana : Vint, aviat en faré vint-i-un.
Òscar : Vint, és curiós. A les autopistes passa el mateix, rodes i rodes i sempre et sembla que ets al mateix lloc, igual que aquí, passa el temps però tens la falsa sensació que els anys no passen, la mateixa edat de sempre, sempre la mateixa edat, com qui mira sempre el mateix àlbum. Igual que a l’autopista perds la noció de velocitat, sempre el mateix cartell, sempre els mateixos senyals, fins que un dia et gires enrere i t’adones que el cartell només és un minúscul puntet definitivament perdut en el passat, i l’embut de la perspectiva t’encomana el vertigen i el verí de la memòria, i els anys et cauen a sobre com una pluja gelada. És curiós, és un vidre transparent però tu et creus que és un mirall. Com a l’autopista, igual, sempre les mateixes cares, mentre la vida s’escola sota les rodes del cotxe i desapareix en el retrovisor. (Pausa) Perdona, ja torno a desvariejar. N’estàs completament segura de la teva edat?
Joana : Sí, és clar, per què?
Òscar : Per res. En fi, una criatura.
Joana : Una criatura?
Òscar : Vint, m’has dit, oi?
Joana : Sí, camí dels vint-i-un.
Òscar : Ja, tercer curs, grup de tarda. Una criatura.
MITJAN NOVEMBRE / 2
Òscar : Endavant, seu. Saps que no anem gaire bé?
Joana : M’ho diu a mi?
Òscar : Et penses que parlo sol? No, Joana, no anem gens bé. Perquè m’entenguis, si continues així, em sembla que t’hauré de suspendre sense remei. Més ben dit, al pas que vas no aprovaràs.
Joana : Però si tot just acaba de començar el curs.
Òscar : Sí, ja ho sé. No em queixo del que no has après, em queixo, del que no saps o sembla que no saps i que al meu entendre ja hauries de saber. Això no és un institut, Joana. Mira…
Joana : I què és això que no sé i que…
Òscar : No m’interrompis, per favor.
Joana: Només preguntava.
Òscar : Calla i escolta, et farà més profit. No sé si ho saps, suposo que no, però escrius com una criatura, redactes d’una manera tan infantil que…
Joana : Infantil? En quin sentit ho diu, infantil?
Òscar : En el sentit més trist, Joana, en el sentit d’alumna immadura de col·legi de monges. El teu text és d’una ingenuïtat que fa riure, d’una tristesa que desespera, d’una eloqüència de parvulari, postís, desmanegat, ortopèdic, patètic…
Joana : I jo que em pensava que…
Òscar : Què et pensaves Joana?
Joana : És igual, no he dit res.
Òscar : Que potser et fas l’ofesa ara? Si que tens la pell prima. O és que estàs mal acostumada? (Pausa). No, si a sobre et deus pensar que ho escrius bé. Joana, no et vull ferir, però et seré franca: la teva redacció, diguem-ho així, perquè és una redacció i no pas un text, és ridícula, lamentable… Em pregunto si te la vas rellegir.
Joana : No me’n recordo, suposo que sí.
Òscar : Només ho suposes. Fantàstic. I què, no et va caure la cara de vergonya?
Joana : Si em va caure, no me’n vaig adonar.
Òscar : Joana, em sembla que has triat mal moment per fer broma. M’intriga saber si és així com escrius habitualment. Això és tot el que saps fer? Com a paròdia, colaria.
Joana : Si li he de ser sincera, trobo que el meu text està prou bé, a mi m’agrada.
Òscar : I què te n’agrada, si es pot saber.
Joana : Doncs el text, la redacció que diu vostè.
Òscar : Però què t’agrada del teu text? La idea, l’estructura, la intenció, l’estil…, què exactament?
Joana : Així en concret, no li sabria dir, però en conjunt trobo que està força bé, que té presència, alegria, color…
Òscar : I fa bonic, oi, com un ram de roses de plàstic al menjador. Joana, hauries de saber que només les nècies poden sentir-se satisfetes de la seva ignorància. No voldria desanimar-te, però de vegades convé ser realista, mirar-se les coses de cara. No has pensat mai que potser t’equivoques d’ofici, que això d’escriure et va una mica ample, que potser valdria més que…?
Joana : Que ho deixi estar, que plegui? És això el que em vol dir?
Òscar : Tu ho has dit.
Joana : I per què no m’ho diu vostè mateix?
Òscar : M’ho faràs repetir? No siguis tan masoquista, dona.
Joana : Li agrada burxar, es diverteix, es deu sentir superior a…
Òscar : Joana, no m’agradaria emprenyar-me, encara no, així que fes el fotut favor de…
Joana : De mossegar-me la llengua, és això el que m’anava a dir?
Òscar : De contenir-te.
Joana : I què més m’hauré de mossegar després?
Òscar : Faré veure que no t’he sentit.
Joana : No té pietat, li agrada fer mal.
Òscar : T’equivoques, Joana, tot això no és per fer-te mal, és per estalviar-te mals pitjors. La meva feina és procurar que obris els ulls abans que no te la fotis de debò. Aquí, la caritat està fora de lloc, seria una falta de respecte i un disbarat imperdonables.
Joana : No, si encara li hauré d’estar agraïda.
Òscar : Joana, no t’ho prenguis malament, això no és res personal ni et vull cap mal, però hauries d’entendre que per aquest camí no vas enlloc, aniràs de cap a la més trista mediocritat.
Joana : Què vol que faci, saltar pel balcó?
Òscar : Aquí ja no m’hi fico, això és decisió teva, però hauries de saber que només hi ha dos camins, reconèixer la teva ignorància i plegar o bé plantar cara a la misèria i aleshores deixar-t’hi la pell.
Joana : I vostè què em recomana?
Òscar : Que si tens valor, et miris al mirall.
Joana : Per veure’m la cara d’idiota, és clar.
Òscar : Veig, Joana, que tens una altra grandíssima virtut, la d’endevinar el pensament. Per primera vegada algú et diu les coses clares i no ho pots suportar, et fa ràbia. Et vols passar de llesta però t’equivoques. Si em permets un consell, aquesta insolència no et farà cap bé.
Joana : És una advertència, això?
Òscar : No, és un favor que et faig
Joana : Gràcies.
Òscar : De res, dona. I perquè vegis que t’aprecio, et diré una altra cosa que també hauries de saber: la ignorància i la insolència fan mala parella, no t’enganyis.
Joana : No és insolència, si de cas és orgull.
Òscar : L’orgull, Joana, és una falta que només es pot perdonar de gran.
Joana : I la crueltat, a quina edat s’ha de tolerar?
Òscar : T’equivoques, confons passió amb violència; quan la responsabilitat és tan alta no hi ha lloc per la a indulgència, i encara menys per la compassió, seria una insensatesa. Entenc que tot això et ve de nou i t’irrita, però et farà bé prestar atenció, perquè de moment no m’entens i, això és pitjor, no em vols entendre. De fet és que ni m’escoltes. Pitjor per tu. Pobra de la ignorant que ignora fins i tot la seva condició d’ignorant.
Joana : De faltar al respecte, sí que en sap.
Òscar : Ho veus, no escoltes. Com es pot dir, i tu ho has escrit, que els ulls d’aquella gata brillaven com una sardina?
Joana : Senzill, perquè brillaven.
Òscar : D’acord, brillaven, però… ¿com una sardina?
Joana : Que potser no brillen les sardines?
Òscar : Però com els ulls d’una gata?
Joana : A mi no em sembla cap barbaritat, és ben simple. Si els ulls de la gata brillen, i les sardines també, a veure per què no poden brillar com una sardina?
Òscar : Quan dius que brillen com una sardina, exactament què vols expressar?
Joana : Que brillen, només això, que brillen.
Òscar : Aleshores, em pots dir què cony hi pinta la sardina?
Joana : Ja li he dit, coi, que brilla.
Òscar : Com els ulls de la gata.
Joana : Això mateix.
Òscar : I brillaven molt?
Joana : Com una sardina.
Òscar : O sigui, que la intenció era d’expressar que els ulls de la gata brillaven molt, ¿no és això?
Joana : Ni molt ni poc, com una sardina i prou.
Òscar : Una sardina…, vulgar?
Joana : Vulgar com qualsevol sardina.
Òscar : O sigui que eren uns ulls vulgars.
Joana : No ho sé, però brillaven.
Òscar : Com una vulgar sardina.
Joana : Com una sardina.
Òscar : Vulgar.
Joana : No, sardina a seques.
Òscar : No, dic que la comparació és gratuïta i vulgar.
Joana : Exactament vulgar com una sardina.
Òscar : Joana, no soc el teu enemic, no t’equivoquis, res del que et dic és arbitrari, no hi ha ni falta de respecte ni mala intenció en les meves paraules, però tard o d’hora t’hauràs de trobar cara a cara amb la teva misèria, i millor que ho facis avui, perquè demà podria ser massa tard.
Joana : Escolti, i tota aquesta bronca per una sardina, per una vulgar sardina que té la pega de brillar? No li sembla una discussió fora de lloc i de mida, una mica absurda?
Òscar : El que em sembla totalment fora de lloc és la teva reacció de criatura consentida i malcriada que, de cop, un bon dia, es troba algú que en comptes de riure-li les gràcies li canta la veritat pura, crua i dura. Perquè la veritat objectiva, Joana, és que el teu text és senzillament impresentable. Avui això encara té una importància relativa, perquè això és un simulacre, com una mena de comèdia i res és ben bé de veritat i tot és una mica de teatre, jo soc el professor i tu, l’alumna, i cadascú fa el seu paper. Però jo vull que tothom se’l cregui el seu paper, que tothom hi posi el coll com si fos de debò, la representació ha de resultar convincent, i si cal no seré una amable directora de comèdies, sinó una dèspota implacable, sense cap mena de concessions ni compassió, i si la comèdia resulta tova i fa riure, no et preocupis, veuràs com en un no res es torna un drama brutal.
Joana : Un programa encantador, professor.
Òscar : I saps per què tota aquesta exigència? Per tu, Joana, per totes vosaltres, perquè un dia entre vosaltres i jo ja no hi haurà una tarima ridícula ni tampoc papers provisionals, sinó una taula de despatx, no com aquesta, que és escenogràfica, lletja i com de mentida, sinó una taula de veritat, i darrere algú que mana de debò, i entremig un contracte, i llavors ningú no et dirà que el teu text és dolent, impresentable, senzillament, et diran passi-ho bé, senyoreta, això si tens la sort que siguin educats.
Joana : Li ha quedat molt paternal el discurs, commovedor i tot.
Òscar : Continua així, Joana, com més va més a prop del precipici, i un cop t’hauràs estimbat, ja t’ho faràs, perquè jo no et vindré pas a rescatar. Com ja et pots imaginar, una menys a classe no es nota. Ni dos, ni vint. I si em quedo sol, menys feina i més tranquil, o sigui que tu mateixa.
Joana : Mai no es concedeix una treva?
Òscar : No m’agrada perdre el temps.
Joana : Ningú no ho diria, perquè…
Òscar : Se t’acaben les oportunitats.
Joana : Ah, però encara me’n queda cap, d’oportunitat? Llàstima, ara que ja m’havia fet il·lusions.
Òscar : Mira que arribes a ser tossuda. Per què t’obstines a plantar cara, Joana, si saps que quan surtis d’aquest despatx tremolaràs com una fulla i ploraràs llàgrimes amargues? Que no veus que t’equivoques. T’ho agafes com si fos una qüestió personal i, t’ho repeteixo, t’equivoques, no és res personal.
Joana : Vostè em té mania, no hi ha cap més explicació.
Òscar : Torna-hi. Mira que… Et penes que em faràs cap mal a mi? Tot això no em fa ni fred ni calor, n’he vistes de tots colors, jo, en canvi, a tu…, et compadeixo.
Joana : No en necessito de compassió.
Òscar : Aquest orgull t’ha de matar, Joana, i quan te n’adonis potser ja serà massa tard i et farà massa vergonya rectificar.
Joana : I què vol que faci? Escoltar i callar, sentir que em diu que soc una inútil i dir amén, deixar que m’atropelli sense pietat, i tot plegat només per satisfer el seu sadisme?
Òscar : T’explicaré una història personal, potser et serveixi, agafa-ho com un vot de confiança. Devia tenir la teva edat, més o menys, feia tercer curs i era tan ingenu com tu ara, o potser més, igual d’espantat, igual d’orgullós, igual d’equivocat. Vaig tenir un professor que era brutal, brutal en tots els sentits, o l’odiaves a mort o el veneraves de manera incondicional, no hi havia terme mig. Jo també el vaig odiar, però l’odi només em va durar dos dies, temps d’empassar-me l’orgull, d’acceptar la meva ignorància i d’entendre el seu joc de bastons. Diguem que era un gran seductor però sense ni una engruna de tendresa.
Joana : Doncs ja té a qui assemblar-se.
Òscar : Deixa’m acabar, Joana. Era un home apassionat però agre, abrupte, àcid, podia ser molt desagradable quan volia, amb el sarcasme sempre a punt, i quan rebien els altres, resultava divertit. Recordo que ens va encarregar un text descriptiu sobre la posta de sol, i la gent, és clar, va recórrer als tòpics més impersonals, tronats i ridículs, que si el disc d’or, que si la bola de foc que s’apaga, que si l’astre rei…, espantós. Jo, cregut i pagat de mi mateix, càndid, vaig comparar la posta de sol amb un ou ferrat —que vindria a ser la teva sardina— que de cop rebenta i escampa el rovell ataronjat per l’horitzó, convençut d’haver fet una descripció superlativa.
Joana : A mi em sembla original, no se m’hauria acudit.
Òscar : Tan original com la teva sardina, Joana. Quan va tornar els exercicis corregits a classe, ell sempre ho feia així, es plantava a quatre pams de la primera fila, deia el teu nom, es mirava el full, et mirava de reüll, de vegades te’l tornava sense dir res i respiraves alleujat, de vegades feia un somriure sardònic en silenci, no calia dir res més, tremolaves com un flam però agraïes l’indult ocasional, de vegades esbufegava, agafava aire, posava cara de circumstàncies i el llegia en veu alta; aleshores estaves llest, escollia fragments que, dits per la seva veu impostada i greu, sonaven com ximpleries, quin espant, i tu et volies fondre, quin turment, empal·lidies, mort de vergonya, el maleïes i t’empassaves la ràbia i les llàgrimes.
Joana : Jo no hauria tornat mai més a una classe així.
Òscar : Jo vaig pensar el mateix, sobretot quan em va dir el que em va dir, enmig de l’aula, després de l’esclat celestial de l’ou ferrat.
Joana : No m’imagino l’animalada.
Òscar : Em va mirar als ulls, sense acritud, em va allargar el meu full, m’asseia en una punta de la segona fila, quin despropòsit, em va dir, el text; noi, si folles com escrius, planyo la teva nòvia. (Pausa) Això em va dir, a mitja veu, i després va fer una mitja rialla amarga.
Joana : Quin animal!
Òscar : Sí, era un malparit, però era genial. Si resisties el moc, que sobretot era una provocació, al final et resultava entranyable i tot. Vaig tardar quaranta-vuit hores a adonar-me que tot allò era teatre, i que la vergonya era pel text no perquè ell l’hagués llegit en veu alta davant de classe. Em va fer mal, és clar, però em va fer un favor, perquè si ara sé el que sé és gràcies a ell, gràcies a aquella hòstia monumental vaig despertar, vaig esforçar-me a fer les coses a consciència, vaig deixar-m’hi la pell, vaig deixar enrere l’ensopiment natural de la patuleia mediocre i grisa que ronda per les aules, sense interès i nul·la ambició, i vaig aprendre. Ho entens, Joana? Així vaig aprendre!
Joana : No ho entenc, ni ho vull entendre. Em sembla que no són maneres de fer.
Òscar : No saps el que et perds. Escolta. Un dia de finals de novembre, a punt de començar la tortura ritual de retornar els exercicis, li vaig veure un insòlit gest de satisfacció a la cara. Us voldria llegir aquest text, admirable, va dir, desconcertant, atractiu, brillant, jo no el sabria fer millor. Ens havia demanat una columna sobre el Black Friday, saps, i la majoria va repetir el mateix, que si el consumisme, que si el capitalisme, que si ens enganyaven amb falsos descomptes, en fi, ocurrències sense gràcia ni cap interès. La Clara, així es deia l’alumna, va fer un text magnífic: un títol molt suggestiu, un divendres a la sabana. Desconcertat. Com diu? A la sabana? Sí, tu, un divendres a la sabana. (Pausa, busca entre papers, agafa un full). Aquí el tinc, escolta: “Un ramat de nyus pastura tranquil·lament un divendres a la sabana. Ha estat una nit humida. Les girafes mengen les fulles més altes de les acàcies, els hipopòtams es refresquen a les basses i les zebres es comencen a desvetllar. El ramat de nyus ha estat el primer a despertar-se, una femella ha parit ara mateix, tranquil·lament esmorzen herbeta fresca. El que no saben és que els xacals esperen amagats rere els arbustos”. Herbeta fresca, diu, és l’autora que et pica l’ullet: no desesperis, espera, de seguida et sorprenc. Continuo. “Han passat unes hores, la sabana continua igual, però els xacals tenen gana i no s’esperen més. Surten de darrere els arbustos i es llancen contra el ramat de nyus. Els espanten amb la seva bordadissa, els nyus de moment no s’alarmen gaire, però després, d’una queixalada maten el bebè nyu. El ramat s’esvera i comença una estampida. Mai no s’havia vist res semblant en aquella sabana, aixafen les girafes, els hipopòtams i les zebres, i continuen corrent sense parar, sense saber ni on van. Comença el Black Friday.” Bestial, mai més ben dit. Tota la classe va aplaudir de manera espontània, la Clara es va posar vermella de vergonya i d’alegria, les llàgrimes d’emoció estaven a punt de desbordar els ullets del malparit de professor, la Clara havia trobat la seva personal mirada al món, era fantàstic. Quina enveja. Jo també buscava l’aprovació del professor, em va costar, el talent està mal repartit. El dia que em va dir que havia fet un bon text, un molt bon text, em va dir, continua així Òscar, se’m va fer un nus a la gola, de satisfacció, allò em va reconfortar, va reconciliar el meu orgull desmesurat amb el meu talent limitat. Aquell dia vaig celebrar no haver-me rendit a pesar de les esbroncades.
Joana : No m’agraden els concursos de supervivència.
Òscar : Doncs no saps el que et perds, Joana. Ell era un apassionat que intentava desvetllar en nosaltres la mateixa passió i la mateixa exigència, et feia vibrar, estar alerta, i és cert que quan et picava la cresta era insuportable i l’hauries matat, però era igual de vehement tant si t’esbroncava com si t’elogiava. Els elogis anaven cars, certament, però quan arribaven eren sincers, encoratjadors, màgics, et redimien l’autoestima definitivament. M’entens, ara, Joana?
Joana : I vostè entén que fa mal i que no cal, que les coses també es poden dir sense ferir? No l’entenc, no puc entendre què mou la seva crueltat, no entenc que pugui dedicar tanta energia a crucificar la gent, només pot ser que li agrada. Què vol, que m’agenolli, que demani perdó per no tenir més talent, què, digui-m’ho?
Òscar : Que espavilis, Joana, que deixis de buscar excuses i de lamentar-te com una criatura desvalguda, que les patacades no maten, fan créixer, que tot això només és un simulacre, la batalla de debò vindrà després.
Joana : Després, quan?
Òscar : Quan tu deixis de ser l’alumna i jo deixi de ser el teu professor.
Joana : Serà un gran dia, segur que sí.
Òscar : No tens remei, criatura.
MITJAN DESEMBRE / 3
Joana : Puc passar?
Òscar : I tant, dona. Seu.
Joana : Gràcies, no cal, només serà un moment.
Òscar : Tu diràs.
Joana : Després de rumiar-m’ho molt, doncs…, potser tenia raó vostè. (Pausa). Parlo de la sardina, la sardina de la gata, la gata de l’altre dia, se’n recorda? Sí, que tenia uns ulls que…
Òscar : I com és que has canviat de pensament? Ja no brillen ara els ulls de la gata?
Joana : Sí, però potser no com una sardina. Ha sigut cosa de la gata. Me la vaig tornar a mirar força estona, des d’angles diversos, i veig que em vaig precipitar, reconec que em vaig equivocar. (Pausa). No em diu res? No té cap valor l’autocrítica i l’esforç?
Òscar : Ah, no, en això tornes a estar equivocada. L’esforç no serveix de res si després els resultats no són satisfactoris, és un esforç estèril. El que compta és la capacitat de millorar, Joana, perquè sense competència, les bones intencions són perfectament inútils.
Joana : No val per res la bona voluntat?
Òscar : Per si sola, per res. Per què hauria de valdre? Per llàstima, potser? Mira Joana, els sentiments són un luxe que al final sempre es paga molt car, no te’n refiïs. La compassió és mala companyia en la feina.
Joana : Tan perillosos són els sentiments?
Òscar : Els sentiments d’aquesta mena de manera, indulgents i condescendents, i tant que sí. Només se’ls poden permetre els pobres d’esperit.
Joana : Té una manera ben negativa de veure la gent i les coses, la vida no és tan amarga.
Òscar : Ja t’ho trobaràs més endavant.
Joana: Ho diu pel curs?
Òscar : No, no, al capdavall el curs no té gaire importància, és un simple passatemps, només és un joc i les conseqüències no són del tot irreparables, tot plegat és una mica de mentida. Però a fora, a fora la vida és de veres, ni segones oportunitats ni fer-se enrere, els errors surten més cars del que et penses, i convé que et preparis.
Joana : A rebre garrotades, és clar.
Òscar : Si li vols dir així, em sembla força eloqüent, sí.
Joana : Vostè com ho diria?
Òscar : Tant se val. Preparar-se a sobreviure, si així t’agrada més. O a patir, si t’agrada més tràgic, fet i fet tampoc no hi ha gaire diferència.
Joana : Ho pinta d’una manera que sembla una guerra.
Òscar : No és que ho sembli, Joana, és que és una guerra que deixa un llarg rastre de mutilats i de cadàvers, morts de pura por!
Joana : No m’espantarà, si això és el que busca.
Òscar : Mira, si et vols enganyar, a mi m’és ben igual, per tu faràs, però no oblidis que a les meves classes no trobaràs cap més consol que les teves llàgrimes. Si caus, potser et donaré la mà, però encara et faré suar més que abans, sense contemplacions, i si tornes a caure, aleshores ni la mà ni res, allí et quedaràs, tu, la teva santa innocència i el teu rotund fracàs.
Joana : Gràcies per endavant, dona.
Òscar : Tant me fa el que pensis, res no em farà canviar. De mi no esperis ni llàstima ni clemència, només rigor i exigència, que és l’únic camí cap a l’excel·lència. Si t’hi veus amb cor, endavant, i si no…
Joana : Sense pietat, home, ara no es talli.
Òscar : Hi ha moltes escombres que vaguen, sí.
Joana : I un munt de plats per fregar, és clar.
Òscar : Veig que ja m’ha entès.
Joana : Li agrada fer mal. Vostè és de pedra, inhumà.
Òscar : La vida és inhumana, Joana, jo només us ajudo a enfrontar la brutalitat de la vida, a plantar cara al destí. Potser et semblarà un mètode cruel, i què? Ets lliure de pensar el que vulguis, de canviar de classe, de plegar o de saltar per la finestra, tant me fa.
Joana : Quantes bestieses.
Òscar : Pensa el que vulguis. Ja ho sé, sempre hi ha algú que es queda pel camí. I què? Ni que fossin la meitat de classe, tant se val, i saps per què? Perquè sé que qui resistirà fins al final, tindrà clares esperances de sobreviure.
Joana : Si que pinta malament, doncs.
Òscar : Depèn de les il·lusions que et facis.
Joana : Poques, aprendre i prou.
Òscar : Au va, Joana, no em vinguis amb històries, tu només esperes aprovar i prou, com tothom.
Joana : Sí, és clar que vull aprovar, però també vull aprendre.
Òscar : Potser al final només hauràs après que no pots aprovar.
Joana: Sap que té molta gràcia a donar ànims.
Òscar : No tinc cap vocació de samaritana, t’ho ben asseguro. Mira, aquest és el meu mètode, i qui vulgui que s’hi apunti, i qui no…
Joana : Per ensenyar no cal fer mal.
Òscar : Potser no, però no es pot aprendre sense prendre mal, els cops com més forts més fort et fan, si no et maten abans, és clar.
Joana : Li agrada jugar amb les paraules, li agrada.
Òscar : D’això es tracta, de jugar, però no és un joc qualsevol, eh, és un joc apassionant, terrible, perquè sempre hi ha un moment d’ambigüitat, inquietant, en què la comèdia i la vida es barregen, es confonen, xoquen i…
Joana : Sembla un joc ben estúpid.
Òscar : Com t’ho diria…, és una mica com el joc de la ruleta russa. Tothom sap que només hi ha una bala al tambor, que la probabilitat de matar-se és relativa, però només el fet de saber que pot passar, o més ben dit, el fet de no saber què pot passar, només aquesta brutal incertesa ja dona al joc una tremenda emoció tràgica, i és just aleshores que la vida cobra el sentit que mai no havia tingut abans. No és la bala el que mata, és la incertesa, la por, l’angoixa de no saber si la bala et rebentarà el cervell o si aquest cop et salvaràs. I ves a saber, potser no hi ha cap bala al tambor i tot plegat només és una broma, però també hi podria ser, és clar. Aquest és el joc.
Joana : Doncs és un joc ben pervers. Ho explica d’una manera que sembla que s’ho passa bé. Com pot ser que li agradi tant fer patir la gent?
Òscar : Que m’agradi o no, això és secundari, l’important és entendre que no hi ha manera d’aprendre sense patir.
Joana : No entenc que s’hagi de patir tant.
Òscar : No et preocupis, aviat ho entendràs, ningú no regala res, tot al contrari. Mira, quan et lesiones un braç o bé una cama…
Joana : Què té a veure això amb les lesions.
Òscar : Vols més lesió que tenir vint anys.
Joana : Camí dels vint-i-un per ser exactes.
Òscar : Ja, tampoc no ve d’un any. Doncs bé, quan algú es lesiona, una lesió greu com aquesta vull dir, en quatre dies se li atrofia la musculatura, i per recuperar-se ha de patir de valent.
Joana : Tant patir no pot ser gens bo.
Òscar : Però és inevitable, perquè és l’única forma de doblegar el destí, perquè al final, després d’haver patit molt, sents una fonda satisfacció, t’acostumes al dolor, i això et fa més fort, més poderós, més…
Joana : Més insensible.
Òscar : Menys vulnerable, que és diferent.
Joana : Per què tanta desconfiança, tanta mala sang? A mi em sembla que no cal exagerar tant, que les coses es poden fer d’una manera més civilitzada, més raonable…
Òscar : Et semblo salvatge, jo?
Joana : Només dic que les coses també es poden fer d’una manera més…, més amable.
Òscar : L’amabilitat no hi pinta res, puc ser amablement cruel.
Joana : Jo diria que sí, que és allò de l’ampolla, que jo la veig mig plena i tu la veus mig buida.
Òscar : I tots dos tenim raó, és clar.
Joana : En qualsevol cas hi ha una raó molt més humana que l’altra, sí.
Òscar : La teva, és clar.
Joana : L’ampolla mig plena, sí. El pessimisme no porta enlloc, només genera malestar i frustració.
Òscar : Però resulta que el professor soc jo, o sigui que l’ampolla és mig buida i és un greu error pensar que està mig plena.
Joana : Ja vas avisar, que si convé seràs un dictador insensible i exemplar.
Òscar : Si convé, seré implacable, sí. No tindré compassió, creu-me, no seré indulgent, tot al contrari, seré desagradable i hostil, no apel·laré a la teva responsabilitat, sinó al teu orgull, no t’animaré amb afalacs, t’estimularé amb la por de fer el ridícul i de fracassar.
Joana : I per què has de ser tan odiós i no, per exemple, una mica cordial, amable, afectuós i tot?
Òscar : Ja hauries de saber, ho dic pel teu bé, que això de l’afecte i en general totes aquestes carallotades sentimentals no fan res més que tornar-nos més idiotes, passius, dèbils, beneits… L’orgull en canvi és una sentiment elèctric, intens, altament sensible, verinós, una passió que et rebrega les entranyes i alhora t’excita les neurones, que et fa més insolent, més temerari, però també et manté sempre alerta, atent a parar qualsevol cop i a llançar l’estocada oportuna. Altres s’estimen més sentiments més innocents, més educats i sobretot més avorrits i eixorcs, no és el meu cas, ja t’ho pots imaginar, Joana. M’agraden les passions intenses, extremes. Sí, ja sé que poden fer por, però també has d’entendre, estimada, que si no hi ha ni provocació ni perill la seducció és una representació penosa, vergonyant, ridícula. I ja saps que ensenyar és seduir, i que aprendre és una batalla entre deixar-se seduir i plantar cara a la seducció.
Joana : Estranya manera de seduir, sí senyor.
Òscar : Estranya? A la teva edat ja hauries de saber que atrau molt més l’abisme desconegut, insondable, d’una mirada tremenda que intimida, que no pas el somriure graciós de sempre, tan insuls i convencional com insuportable i mortal.
FINALS DE GENER / 4
Joana : Que te’n vas?
Òscar : Em trobes ben bé per casualitat?
Joana : Doncs ja vindré un altre dia.
Òscar : Espera’t, dona, sembles desenganyada. Què volies?
Joana : No res; res d’important vull dir.
Òscar : Tant és que en parlem ara com d’aquí un mes?
Joana : Home, tampoc no és això.
Òscar : Vols que en parlem o ho deixem per més endavant?
Joana : No dius que te’n vas?
Òscar : A punt d’anar-me’n, sí.
Joana : Doncs ja ho trobarem un altre dia.
Òscar : No tinc cap pressa especial, me n’anava perquè ja estava avorrit del despatx, i per fer el que faig aquí, me’n vaig a casa, però si vols em puc esperar una estona, tinc temps.
Joana : No, no vull destorbar, és igual.
Òscar : Dona, ara ja és curiositat. Què cony deu ser això que t’ha fet venir però que ara resulta que no és important?
Joana : Res, no té cap importància, de veritat, ximpleries.
Òscar : Llavors, es pot saber a què has vingut?
Joana : Ja t’ho he dit, a parlar-ne.
Òscar : Doncs parlem-ne, dona.
Joana : Segur que no et fa res esperar-te? És que ara em fa una mica de respecte.
Òscar : Fa una estona semblava que no te’n feia.
Joana : Ja, però és que te n’anaves ben decidit i ara dius que ja no tens pressa.
Òscar : A veure, Joana, m’ha semblat entendre que em demanaves si em podia quedar, no?
Joana : Home, no t’ho he demanat, però volia parlar amb tu, sí, però ja t’he dit que no ve d’un dia, no és res urgent.
Òscar : Només parlar? Costa de creure. M’agradaria saber a què ve, per exemple, la mala cara que fas.
Joana : No és mala cara. Però resulta que te n’anaves i m’estranya que ara et vulguis quedar, no em fa gaire gràcia aquest interès sobtat, què vols que et digui.
Òscar : Mira que arribes a ser susceptible. A veure si ens entenem d’una punyetera vegada: quan has arribat, jo me n’anava, és cert, però entenc que m’has vingut a trobar per parlar de no sé què i jo, amb tota la naturalitat del món, sense segones, et dic que si vols em puc esperar, que no tinc cap pressa. Té res d’estrany això?
Joana : És que et veig a venir.
Òscar : Arribes a ser malpensada, Joana.
Joana : No m’equivoco de gaire, segur. I si no, per què dius que soc una malpensada?
Òscar : Perquè desconfies, així de simple, es nota, ho portes escrit a la mala cara que fas d’ençà que has arribat.
Joana : D’acord, és cert, desconfio i amb raó.
Òscar : Arribes a ser complicada. No et refies de mi, i la culpa és meva, oi? Ja m’explicaràs per què.
Joana : No és que malpensi perquè sí, ja ho saps. De totes maneres, i què si malpenso. Ets tu que jugues a provocar, que burxes sense parar, que busques la manera d’emprenyar i de fer mal, que no pares fins fer perdre els papers a la gent, t’hi recrees, jugues…
Òscar : Com una gata, potser?
Joana: Veus com te’n fots. No cal que et digui que desconfio de tu, ho saps de sobres, és això el que busques, aquest és el teu joc miserable i malvat. M’equivoco de gaire? (Pausa) No dius res ara?
Òscar : Dona, si és com ho expliques, tampoc no sembla un mal joc.
Joana : Sobretot per a tu, perquè a fi de comptes és el teu joc i tu dones les cartes quan vols i com et dona la gana.
Òscar : I de què et queixes, Joana? Que no tens bones cartes potser?
Joana : No em servirien de res, ja sé que sempre guanyaràs, perquè si arriba el cas, faràs les trampes que calgui, tu fas i desfàs per capritx, tu manes, o sigui que és una partida perduda abans de jugar. (Pausa) Bé, m’és igual, t’ho dic i ja està: no m’agrada gens la nota que m’has posat.
Òscar : Què li trobes? Que potser és excessiva, massa generosa?
Joana : No sé si ho saps que m’has suspès.
Òscar : Per això mateix.
Joana : Tu sempre amb el ganivet a punt, eh.
Òscar : Què t’esperaves, Joana?
Joana : L’aprovat, és clar. La nota que m’has posat no és justa, no se’m reconeix tota la feina que he fet.
Òscar : I si et dic que sí?
Joana : Aleshores no m’hauries suspès. Digues-m’ho clarament, amb un aprovat.
Òscar : Així que el que jo et pugui dir no compta per res, només t’interessa la nota, eh! Doncs si només és això, té l’aprovat i no en parlem més.
Joana : Així, no. No vull cap regal.
Òscar : No és cap regal.
Joana : Ja ho sé que no, però tu vols fer veure que sí, i jo només vull la nota que em mereixo, un aprovat.
Òscar : Ja t’he dit que si només és això, cap problema, aquí el tens i fora maldecaps.
Joana : Així no el vull.
Òscar : Ja t’entenc, tu vols l’aprovat però el favor no.
Joana : Saps què et dic, que deixem-ho estar, que m’és igual.
Òscar : No, dona, no, té, té l’aprovat.
Joana : Ara ja no el vull, d’aquesta manera te’l pots quedar.
Òscar : No t’entenc, fa no res me’l demanaves i ara que te’l regalo…
Joana : No necessito cap regal teu. L’aprovat, te’l reclamo, que no és el mateix.
Òscar : Com tu vulguis, me’l reclames, i ara que te’l dono resulta que no el vols.
Joana : Tu no m’has de donar res, torna’m el que és meu i prou.
Òscar : L’aprovat.
Joana : Sí, però ara ja no el vull, te’l pots confitar.
Òscar : Joana, tens sort que no em vull enfadar.
Joana : Ara resultarà que ets una bona persona, carregada de bons sentiments.
Òscar : En el fons saps que sí.
Joana : Doncs ho dissimules prou bé.
Òscar : Encara que no ho sembli, al final soc indulgent, i acostumo a ser generós, massa i tot.
Joana : Amb tothom o només amb mi?
Òscar : Sobretot amb tu, sí.
Joana : Uf, quina por que em fas. I quant em costarà la teva magnanimitat?
Òscar : Depèn. Tu, quant estàs disposada a pagar?
Joana : Què t’esperes?
Òscar : Si t’he de ser sincer, no gran cosa.
Joana : Tan barat no m’ho crec. Parlem clar, què coi esperes de mi?
Òscar : Res, però ho pots fer més bé.
Joana : T’equivoques, faig tot el que puc, no en sé més.
Òscar : M’enganyes. Sé que ho pots fer molt millor, ho sé. Ho fas malament a propòsit, perquè ho vols fer malament, a posta.
Joana : Jo diria que això seria ser una mica idiota, no?
Òscar : No, això és saber que pots fer mal.
Joana : Ara sí que no t’entenc. O sigui que segons tu ho faig malament perquè sí, que tant me fa suspendre com aprovar.
Òscar : No, això no, no és el mateix. Si ho fas malament és perquè saps que ho pots fer malament.
Joana : Tampoc no costa gaire, sembla prou fàcil fer les coses malament.
Òscar : Vull dir que saps que ho pots fer bé i per això ho fas malament, expressament, perquè saps que no tindrà conseqüències.
Joana : No sé si te’n recordes que m’has suspès.
Òscar : Sí, aquesta vegada t’he suspès, però saps que facis el que facis, al final…
Joana : Al final què, digues? (Pausa) Ara calles?
Òscar : Hi ha coses que no necessiten paraules.
Joana : Per pudor potser?
Òscar : Per dignitat, Joana, per dignitat.
MITJAN MARÇ / 5
Joana : M’han dit que em buscaves.
Òscar : Dit així, sembla una urgència i no ho és, però bé, volia parlar amb tu, sí, si no és molèstia.
Joana : Cap ni una, aquí em tens.
Òscar : Seu, sisplau.
Joana : Ui, ja veig que això serà llarg.
Òscar : Que sigui llarg o curt, dependrà de tu.
Joana : Quin és aquest cop el problema? (Pausa) No, no facis aquesta cara de sorpresa. Sempre tan susceptible. Si no és un malentès no pot ser res més, perquè jo tinc la consciència ben tranquil·la.
Òscar : Això ja m’ho suposo, però tampoc no t’he acusat de res, que jo sàpiga.
Joana : No, encara no, però amb la cara pagues. Cara d’ofès, naturalment.
Òscar : I si fos així, t’estranyaria?
Joana : Si t’he de dir la veritat, a aquestes alçades, de tu ja no m’estranya res. A veure, digues quina majúscula queixa tens ara per fer aquest posat d’indignat?
Òscar : No em diguis que et ve de nou; pensa-hi una mica i…
Joana : No em facis perdre el temps, per favor. No sé si ho saps, però tinc molta feina acumulada.
Òscar : Si te’n vols anar, per mi no te n’estiguis, la porta és oberta.
Joana : De fet, a tu tant te fa que em quedi o que me’n vagi.
Òscar : Això ho dius tu, i com passa sovint, t’equivoques. Tu, per què diries que t’he fet venir?
Joana : No em facis ballar el cap. (Pausa) No ho sé, ni idea.
Òscar : No et crec.
Joana : Problema teu, doncs. Per què t’hauria d’enganyar? Arriba a ser alarmant i sobretot cansat tot això, les teves ocurrències i els teus canvis d’humor imprevisibles.
Òscar : Ni desvariejo ni canvio d’humor perquè sí. I no és cap misteri; potser ho sembla però no ho és, que no és igual.
Joana : Jo no sé veure’n la diferència.
Òscar : L’una és una mala impressió i l’altra en canvi és una falsa aparença.
Joana : I aquest misteri d’ara, deixa-m’ho dir així, és una mala impressió o bé…
Òscar : Tant pot ser una cosa com l’altra, depèn de si t’ho mires amb innocència o amb mala fe.
Joana : I no hi ha dubte que jo m’ho miro amb mala fe, és clar. (Pausa, Òscar assenteix). Serviria de res que et digui que no?
Òscar : Dona, depèn de l’entusiasme o la ironia que hi posis.
Joana : Saps què et dic, que estàs carregat de punyetes.
Òscar : I què esperes? Encara no obro la boca sempre t’agafes les coses a la tremenda.
Joana : Et penses que soc idiota, jo? Ara ja sé per on vas.
Òscar : Meres imaginacions.
Joana : I males intencions, és clar. Molt bé, i ara que ja sabem el títol potser és el moment que m’expliquis l’argument.
Òscar : Quin argument?
Joana : El que ve després del títol, naturalment.
Òscar : Tant t’interessa, l’argument?
Joana : Si m’interessa o no, tu no n’has de fer res.
Òscar : En aquest cas, potser val més deixar-ho estar.
Joana : No, que no et quedaries tranquil i seria molt pitjor.
Òscar : Que potser t’importa gaire el meu neguit?
Joana : Que potser m’hauria d’importar? (Pausa) Aleshores, a què venen tantes prevencions?
Òscar : D’acord, el títol podria ser aquest, la mala fe, les males intencions.
Joana : Sí, això ja ho sé, ara vull que m’expliquis l’argument.
Òscar : Després no t’emprenyis, eh. Te’n recordes que et vaig suspendre?
Joana : Em vas suspendre injustament, per ser exactes.
Òscar : Això no és cert, perquè tu ho pots fer molt millor.
Joana : Això és el que tu et penses, una mania com una altra.
Òscar : Saps que tinc raó, però és igual, deixem-ho estar. El fet és que des del dia que em vas venir a demanar l’aprovat…
Joana : A demanar no, a reclamar. Les coses tal com són.
Òscar : Com tu vulguis. Doncs des del dia que vas venir a reclamar-me l’aprovat, ¿em pots dir què has fet?
Joana : Anar a classe cada dia i fer tot el que has manat tan bé com he sabut; vaja, igual que sempre.
Òscar : Com sempre, no, molt pitjor, cada dia pitjor.
Joana : Et refereixes als exercicis?
Òscar : No, no em refereixo als exercicis, que també, parlo sobretot de la teva actitud a classe.
Joana : Trobes que és massa passiva potser? Soc una persona tímida jo.
Òscar : No, de passiva no en té res, encara que ho pot semblar.
Joana : Llavors ja em diràs de què et queixes.
Òscar : Que és una actitud subtilment pro-vo-ca-ti-va.
Joana : I tot amb mala fe, és clar. Veig que el misteri es comença a fer gros.
Òscar : Jo diria que es comença a fer clar. (Pausa) Vens a classe cada dia, això ja ho sé, però…
Joana : Si et faig nosa m’ho dius i em quedo al bar.
Òscar : Saps que no és això, però saps molt bé com molestar, passes de tot, sempre distreta, mai no pares de xerrar i ho fas de forma ostentosa, que es vegi, que es noti.
Joana : Home, de vegades comento coses de classe amb alguna col·lega, no et diré que no.
Òscar : Si te n’has de fotre així, pleguem.
Joana : No me’n foto, és la pura veritat. De totes maneres, si xerro tant com dius, per què no m’ho dius?
Òscar : No t’he avisat prou, potser?
Joana : Home, potser un parell de vegades, potser tres, però a penes una mirada tímida de regany.
Òscar : I com volts que t’avisi? A crits? Mira, jo et puc avisar una vegada, dos també, potser tres, però tu saps molt bé que no insistiré més.
Joana : No t’entenc. Per què no m’hauries d’avisar?
Òscar : Dissimules malament, te’n fots a posta. Prou que ho saps per què no insisteixo: per no posar-me en evidència.
Joana : Aquesta sí que no me l’esperava; és un argument ben estrany.
Òscar : Estrany, dius? Què pensaries si cada dia de classe jo cridés l’atenció de manera vehement, irada, aparatosa, tres, quatre, cinc vegades a una mateixa alumna?
Joana : Que potser és una alumna molt pesada.
Òscar : O que jo li tinc mania, oi? I què més podries pensar? A veure, no se t’acut cap altra explicació? Et donaré una pista. I si després resulta que veus que aquesta alumna parla sovint amb el professor, encara més, que cada dos per tres va al seu despatx i tothom ho sap. Llavors què pensaries? Digues.
Joana : Jo què sé, que potser ella és una pesada però que tu no li tens mania.
Òscar : Vas ben encaminada. I què més?
Joana : No m’ho sé imaginar.
Òscar : Fes un esforç, dona.
Joana : Doncs… Em semblaria estrany que si és tan pesada tu no li tinguis mania.
Òscar : I per què no li hauria de tenir mania si és tan pesada com sembla?
Joana : Això ho hauries de saber tu.
Òscar : Potser és que em vol fer la punyeta, potser és ella qui em té mania.
Joana : No hi havia caigut, sí, també podria ser això. (Pausa) Escolta, no et pensaràs pas que jo… (Pausa) Arribes a ser recargolada. A veure, si et tinc mania, ja m’explicaràs què cony faig ara mateix al teu despatx.
Òscar : Més clar, l’aigua.
Joana : Això són imaginacions teves.
Òscar : Aleshores per què no pares a classe, m’ho pots dir?
Joana : Suposo que no me n’adono, ho faig sense voler.
Òscar : I una merda! I tant que te n’adones, però saps que no et diré res allí, davant de tota la classe, i bé que te n’aprofites, de manera descarada perquè tothom se n’adoni.
Joana : De què s’han d’adonar?
Òscar : No ho saps? De la teva insolència, del meu silenci i del teu furtiu poder.
Joana: I tot això, segons tu, per què?
Òscar : Ah, això és el que m’agradaria saber.
Joana : I si no hi ha res a dir?
Òscar : Si de cas digues que no m’ho vols explicar.
Joana : Molt bé, i si no t’ho vull explicar, què?
Òscar : Tampoc no costa gaire d’endevinar.
Joana : Com ara què, per exemple?
Òscar : Per exemple una venjança. (Pausa) No cal que facis aquesta cara d’estupor, és falsa. Una venjança, i tu sabràs per quins secrets motius. I el pitjor de tot és que és una venjança executada amb la impunitat del franctirador, com aquell que dispara amagat entre la gent, perquè saps que llavors no m’hi puc tornar.
Joana : I per què no t’hi pots tornar?
Òscar : No et facis la innocent. Ja ho saps, perquè em posaries en evidència davant de tota la classe.
Joana : D’això en diuen sentit del ridícul, i és clar, et podria delatar.
Òscar : No em costaria gaire posar-me vermell de vergonya, això tu ja ho saps.
Joana : Ara resultarà que tu també ets tímid.
Òscar : Sí, i què? Però no és per timidesa que em puc posar vermell, sinó de ràbia, per la indefensió absoluta en què em poses.
Joana : Jo diria que més aviat és perquè no pots atacar.
Òscar : Ve a ser el mateix. Tu ataques deliberadament perquè saps que no em defensaré.
Joana : No em facis riure. I tot el teu poder sense pietat?
Òscar : Jo no tinc cap altre poder que la vostra simple por a suspendre.
Joana : I et sembla poca cosa?
Òscar : Dona, em sembla molt trist.
Joana : No em surtis amb escrúpols morals de professional honest.
Òscar : No, però és lamentable veure que el meu únic poder es la vostra por al fracàs acadèmic.
Joana : I què t’esperaves?
Òscar : De fet no gran cosa, però resulta molt decebedor veure que només us mou l’obligació i el temor.
Joana : Que potser ets professor per vocació, tu?
Òscar : Tampoc no és això, però faig alguna cosa més que el meu horari laboral.
Joana : Què busques, un pedestal?
Òscar : No me’n cal, ja tinc la tarima.
Joana : Aleshores no sé pas de què et queixes.
Òscar : No jugues net, Joana. Saps que a classe estic lligat de mans, que la teva calculada insolència em desarma. T’aprofites d’estar enmig de la gent, t’amagues a la trinxera de l’última fila per fer-ho encara més descarat, més flagrant, mai no dones la cara, mai no dius les coses pel seu nom, sempre actues així, impunement i a traïció, com aquell que no fa res però te la fot pel darrere, i allà davant de tota la classe, exposat al ridícul, no em queda altre remei que empassar-me les teves ironies descarades, les teves provocacions i callar, perquè si m’hi torno encara seria pitjor.
Joana : Una confessió commovedora, bravo. (Pausa) Saps que fa riure veure’t així, tan indignat, tan vulnerable. De què tens por? Que algú descobreixi la teva fragilitat i els teus secrets?
Òscar : No, que s’adonin del teu poder… confidencial.
Joana : Confidencial? El meu poder és la teva debilitat: no ho dius així, tu?
Òscar : Quan vols tens bona memòria, Joana.
Joana : Però que no havies de ser un professor arrogant i dur, un dictador exemplar, implacable si calia?
Òscar : Només era un joc.
Joana : I jo jugo a fer d’alumna insolent. No era així com havíem quedat?
Òscar : Tu jugues a fer mal i ho fas de mala fe.
Joana : T’equivoques de ple a ple, i saps per què? Perquè a tu només t’agrada manar, voldries tenir sempre carta blanca, i que nosaltres fóssim les comparses i les víctimes de la teva llengua corrosiva, verinosa, i ja hauries de saber que per jugar cal ser dos, o més. No has pensat mai que si jo parlo a classe es per…
Òscar : És que no pares.
Joana : I no has pensat mai que si no paro és per tu, només per provocar-te?
Òscar : Però tu saps que a classe no m’hi puc tornar.
Joana : Justament aquesta és la gràcia de jugar a camp contrari, perquè sé que allà t’hauràs d’aguantar i callar.
Òscar : Això és una cabronada, Joana.
Joana: No, que va, és una manera simple de picar-te, perquè reaccionis, perquè esmolis bé les teves armes i afinis la punteria, perquè maquinis el teu millor contraatac, però ara ets tu qui m’ha de venir a trobar, jo ja he fet el meu paper.
Òscar : Ja en començo a estar fart, del teu joc.
Joana : Fart, ara que jo m’hi començava a entusiasmar? Que no ho veus que tot el que faig és per cridar-te l’atenció, per fer-te veure que el joc m’apassiona, que estic plenament disposada a jugar?
Òscar : Per fi! Mira que m’ha costat, eh, la confessió.
Joana : Què coi dius?
Òscar : Res, que per jugar cal ser dos, ho has dit tu.
Joana : Tu i jo, sí.
Òscar : T’equivoques, i ara potser perilles.
Joana : Vols parlar clar d’una puta vegada.
Òscar : Els jocs, Joana, són de mentida, ja se sap, són jocs. O sigui que res del que t’he dit és veritat, només era per veure com reaccionaves. Podria dir que jugava a mentir, que és una manera de jugar com qualsevol altra.
Joana : No m’ho crec, és mentida.
Òscar : No exactament, jugava a enganyar-te.
Joana : Ets fals com una bambolina.
Òscar : Una mena de comèdia, certament.
Joana : No m’enganyaràs més.
Òscar : Dona, tampoc no et refiïs gaire del que et dic ara; ves a saber si abans t’he dit la veritat i en canvi ara t’enganyo, qui ho pot saber, és un mar d’aparences i d’incerteses.
Joana : Arribes a ser malparit. Com pots ser tan recargolat?
Òscar : Ja t’has cansat de jugar, justament ara que deies que t’hi començaves a entusiasmar?
Joana : Estic farta de les teves mentides.
Òscar : La gràcia del joc és aquesta, que pots enganyar però també et poden enganyar.
Joana : Ets un trampós de merda.
Òscar : No, només soc un intèrpret notable, hàbil, són molts anys d’experiència, d’anys de fer el mateix paper.
MITJAN MAIG / 6
Òscar : Dimecres passat, encara t’espero. (Joana, cara de sorpresa). Sí, dimecres. No te’n recordes que havíem quedat?
Joana : D’aquella manera. Home, havíem dit de veure’ns, però jo em pensava que era de broma.
Òscar : Va, no em facis riure.
Joana : De debò, creia que era parlar per parlar. És cert que et vaig dir que passaria, però…, no ho sé, era una manera com una altra de ser educada, però em va semblar que no era una cita formal. Tan important era?
Òscar : No és qüestió d’importància, però si quedo amb algú, quedo i ja està.
Joana : Molt bé, doncs aprofita que soc aquí.
Òscar : Sí, però ara no és abans d’ahir.
Joana : Tant de pressa s’aigualeixen les coses que m’havies de dir?
Òscar : No t’havia de dir res, res concret vull dir.
Joana : Aleshores, em pots explicar per què havíem quedat?
Òscar : Per res concret, però havíem quedat.
Joana : No veus que això no té ni solta ni volta.
Òscar : Tu creus que no té cap sentit passar-se tres hores esperant? (Pausa). Sí, tres hores, tal com ho sents.
Joana : I què vas fer tantes hores?
Òscar : Que què vaig fer? Cony, esperar, esperar-te. Si quedo amb algú, hi vaig, això és sagrat.
Joana : Bé, si vols ara tens dret a queixar-te tres hores seguides i estarem en paus.
Òscar : I què en trauré? Fer-me encara més mala sang?
Joana : No, fer-me sentir culpable, que d’això es tracta.
Òscar : Que potser te’n sentiries?
Joana : Si me’n sentiria o no, això és secundari, l’important és que això és el que tu busques, que em senti culpable.
Òscar : T’agrada capgirar les coses, Joana, jo només dic que em vas deixar plantat.
Joana : Jo no et vaig plantar.
Òscar : Ah, no? I què hi feia jo aquí tantes hores dret com un badoc? Et penses que esperava l’esperit sant potser?
Joana : Tu ja sabies que no vindria. (Pausa). Sí, i no cal que facis aquesta cara d’estranyesa, com si et vingués de nou. No em diràs que no t’ho imaginaves.
Òscar : I per què m’ho havia d’imaginar si es pot saber?
Joana : Perquè aquella no és manera de quedar, i no m’ho facis explicar, que em fas sentir idiota.
Òscar : Idiota és com em vaig sentir jo, allí plantat com un ninot de palla. A veure, havíem quedat que vindries, sí o no?
Joana : Potser sí, però només perquè tu m’hi vas forçar, ja ho saps.
Òscar : Saps que és mentida, que si vas quedar va ser perquè tu vas voler.
Joana : Em sembla que no ets la persona més indicada per acusar ningú de mentir, perquè mentir, això sí que en saps. O potser ja no te’n recordes de l’altre dia?
Òscar : Només recordes el que et dona la gana. Jo no t’he dit mai que mentia; en tot cas et vaig dir que jugava a enganyar, que és diferent.
Joana : Fet i fet és exactament el mateix.
Òscar : T’equivoques, perquè puc fingir que enganyo. Si es pot fingir la veritat, també es pot fingir que menteixes, no et sembla? I encara que t’hagués mentit, què? Que potser em diràs la veritat tu?
Joana : Pregunta i et diré què sé. A veure quina veritat oculta vols saber?
Òscar : Que n’hi ha més d’una?
Joana : Que jo sàpiga, dues. Més i tot.
Òscar : La teva i la meva, és clar.
Joana : No exactament. Hi ha una qüestió d’ordre, la teva primer, la que tu vols sentir, i només després les altres.
Òscar : I segons tu, quina és aquesta veritat que jo vull sentir?
Joana : Si no la saps tu que n’ets l’autor principal, no seré pas jo qui te l’expliqui per regalar-te l’oïda.
Òscar : Si que t’has tornat hermètica.
Joana : Perds el temps, Òscar; ja pots burxar que no te la diré.
Òscar : Me l’hauré d’imaginar, doncs? Deixa’m pensar…, a veure. Que potser t’has emprenyat?
Joana : Jo? I per què m’hauria d’emprenyar?
Òscar : Per res, però com que tens la pell tan prima…
Joana : Les aparences enganyen, no te n’oblidis.
Òscar : Veig que t’has après la lliçó.
Joana : He tingut un bon mestre, sí senyor.
Òscar : Gràcies, dona.
Joana : Veig que no estem gaire fins avui, la ironia va de baixa.
Òscar : No t’amoïnis, només faig una pausa perquè et relaxis.
Joana : Dissimules malament. Quin desengany, et veig en mal moment, com quan de nit et quedes a les fosques a les escales.
Òscar : Calla, no m’espantis.
Joana : La ironia se’t desinfla, i això et delata definitivament. Tens més por que vergonya, Òscar.
Òscar : I de qui puc tenir tanta por, perquè si no és de tu, aquí no hi veig ningú més.
Joana : Com tu vas dir, mira’t al mirall i ho descobriràs.
Òscar : Suposo que és una metàfora.
Joana : Per un cretí potser sí, però no és el teu cas, oi?
Òscar : Veig que ja s’ha obert la veda de caça major.
Joana : No et preocupis, no m’agraden els safaris, els trobo mortalment avorrits i grotescos, ja t’ho faràs.
Òscar : Tanta indiferència no me la crec.
Joana : Tu mateix, jo ja m’he tornat insensible a les teves gracietes impertinents, ara ja sé de quin peu coixeges.
Òscar : T’ha agafat fort això de la retòrica, eh.
Joana : És una mala defensa; has perdut facultats, comences a fer riure, la indiferència et mata.
Òscar : Ja saps que no m’agrada fer sang.
Joana : El cinisme encara et deixa més en evidència. Fas una mica de pena, creu-me.
Òscar : Mira com tremolo, estic ben trastornat, confús, espantat i tot.
Joana : Perds el temps, gastes saliva debades, t’esforces a semblar fred, dur, cerebral, però és inútil, en el fons saps que…
Òscar : Que soc un sentimental.
Joana : Un sentimental? No, tu no en tens de sentiments. Un amargat, això sí, desenganyat de tu mateix.
Òscar : Quina desgràcia.
Joana : No fas gens de gràcia. Tanta por et fa mirar-te la cara?
Òscar : Ja tinc una edat, és cert, però tan lleig soc?
Joana : Una mica, també, però ja m’has entès. Ara, si insisteixes t’ho puc dir més clar.
Òscar : Dona, ni que sigui per no cagar-la, t’ho agrairé.
Joana : El teu pitjor enemic ets tu mateix.
Òscar : Qualsevol dia em mataré, ja ho veig.
Joana : No hi ha perill que et matis, t’estimes massa, Òscar.
Òscar : Sembla una contradicció.
Joana : T’estimes tant que encara t’odies més.
Òscar : A veure si t’entenc: o sigui, que jo mateix em tinc mania.
Joana : Et tens mania, sí, i justament per això encara et fan més fàstic els altres.
Òscar : I no és molta mania per una sola persona?
Joana : És la teva gran especialitat, no et suportes però encara suportes menys la indiferència dels altres.
Òscar : Doncs si que soc insuportable.
Joana : Un amargat és el que ets, Òscar, ja t’ho he dit.
Òscar : Hi haurem de posar sucre doncs.
Joana : Tu només hi saps posar més sal.
Òscar : Senyal que encara ho trobo massa dolç.
Joana : No, senyal que t’espanta el gust del sucre. Necessites amargar la vida als altres perquè t’emprenya amargar-te-la tot sol, necessites humiliar la gent per aplacar totes les teves frustracions, totes les teves pors. Ets un amargat i un ressentit, ni vius ni deixes viure.
Òscar : Continua, és magnífic.
Joana : T’agrada rebolcar-te en la rancúnia que et devora per dins, t’agrada recrear-te en les misèries dels altres per aplacar el vidriol que et crema l’ànima, necessites cridar l’atenció ni que sigui a costa de ser corrosiu i malvat, si alguna cosa no suportes és ser un qualsevol, no toleres sentir-te un no ningú, la vanitat et corseca, l’orgull et recrema, la modèstia et queda falsa, la indiferència et mata, incapaç de fer-te admirar només busques que et temin o que et menyspreïn. T’agrada que et diguin que ets un fill de puta.
Òscar : Ja saps que és una cosa que m’encanta.
Joana : Cada cop et costa més fingir.
Òscar : Potser no fingeixo i només ho faig veure, ves a saber.
Joana : Ja no ho saps ni tu mateix, acabaràs boig, no sabràs ni què vols ni qui ets.
Òscar : M’hauré de treure la màscara a veure què surt.
Joana : No podries, t’hauries d’arrencar la pell. (Pausa) No et canses de fer sempre aquest paper de cínic?
Òscar : De vegades i segons com, ser cínic és una bona manera de ser sensat, i sobretot prudent.
Joana : És una actitud pròpia de covards.
Òscar : Ara sembles molt valenta, Joana, però tu també amagues la veritat.
Joana : Ni l’amago ni menteixo, no en tinc cap necessitat.
Òscar : Això no té sentit.
Joana : I tan que en té, però se t’escapa perquè no escoltes. T’ho tornaré a dir, no dic la veritat però tampoc no menteixo.
Òscar : Això és un contrasentit, ja saps que no pot ser.
Joana : Si a tu ja et va bé així, jo encantada.
Òscar : Si et penses que així em picaràs, t’equivoques de ple.
Joana : Penses massa, però no ho endevinaràs i jo no t’ho diré pas, ja t’ho faràs.
Òscar : Va, dona, una pista, només per curiositat.
Joana : Comences a resultar ridícul, sincerament, no fa per tu el salacot de carnaval. Ja hauries de saber que no es pot saber allò que no és ni deixa de ser. I si no és, llavors ni et puc mentir, ni et puc deixar d’enganyar.
Òscar : Un joc de paraules sense sentit, que no volen dir res.
Joana : I tant que tenen sentit, però a tu no t’agrada i per això l’evites. No t’amago res. I saps per què? Perquè fatalment per a tu no jo tinc res a amagar-te, res de res.
Òscar : No és veritat.
Joana : Això et fot, eh? No és veritat ni mentida, és que no és res, la veritat és aquesta.
Òscar : M’enganyes. Jugues a riure’t de mi.
Joana : I tu què, jugues o ja ho has deixat estar ara que van mal dades?
Òscar : Ara no jugo, parlo seriosament.
Joana : Jo tampoc no jugo, de debò.
Òscar : No m’ho crec.
Joana : Jo tampoc.
PRIMERS DE JUNY / 7
Òscar : Entra, Joana, entra.
Joana : Ho sento, no he pogut venir abans. Avui tenia un examen i s’ha allargat més del que em pensava.
Òscar : No passa res, tranquil·la. T’ha anat bé, suposo, se’t veu contenta, fas cara de satisfeta.
Joana : No sé què dir-te, arriba un punt que ja no saps què està bé i què està malament, i a més cansada de tanta tensió, potser perquè era l’últim.
Òscar : Ja no et queda res més?
Joana : Poca cosa. Espero que quan surti del teu despatx ja s’haurà acabat aquest memorable curs.
Òscar : Irònica? No t’amoïnis, anirem de pressa.
Joana : M’has aprovat?
Òscar : Encara no he dit res.
Joana : Que m’has suspès?
Òscar : No, ni una cosa ni l’altra, si t’he de ser sincer encara no m’ho he mirat.
Joana : I quan t’ho miraràs, doncs? Em faràs patir molt més o què?
Òscar : No et faré patir gaire. M’ho miraré ara i et diré què. No et preocupis que tot arribarà i encara acabarem d’hora. (Pausa ) I no facis aquesta cara d’espant, comedianta, que de tu no me la crec.
Joana : No sé què et penses de mi. No m’agradaria suspendre, m’entens? Soc pragmàtica, ja ho saps, però no em refio de tu, no tinc gaire clar que m’aprovis.
Òscar : Això no t’ho creus ni tu. A què ve ara tanta desconfiança? Hem arribat al final del camí, Joana, s’ha acabat, o sigui que deixa de fer aquest paperot de criatura innocent, que no t’escau. Se’t veuen les urpes ben afilades darrere el posat de gata maula.
Joana : Ara, gata maula? Però quin paper esperes que faci? (Pausa) Au va, digues. Com que és l’últim dia de curs, estic disposada a complaure’t.
Òscar : Tant se val, aquest mateix ja et va bé; per l’estona que ens queda ja no paga la pena canviar res, farem un final arregladet i llestos.
Joana : Veig que estàs de mala lluna, Òscar. Què et passa? Decebut potser?
Òscar : No. Deu ser el temps que fa, aquesta xafogor tan apegalosa, que se t’enganxa la roba.
Joana : Fa calor, sí, és cert, cosa que d’altra banda ja toca, la setmana que ve arriba l’estiu.
Òscar : Això mateix, farem una clausura en la més estricta i discreta asèpsia acadèmica.
Joana : I a la pràctica, no serà molt complicat tot això?
Òscar : Res, dona, simple rutina i formalitat. (Pausa) Bé, deixem-nos d’històries que encara ens posarem sentimentals i al final prendre’m mal. (Pausa) En fi, Joana, el curs s’ha acabat. O com diuen amb pompa ridícula, hem arribat al final del trajecte, ara és l’hora de la veritat.
Joana : Ui, quina por. Tal com ho dius, sembla que hagi arribat l’hora de la venjança.
Òscar : I de què m’hauria de venjar?
Joana : Suposo que de res, però amb tu mai no se sap.
Òscar : Doncs suposes malament, la feina seria a triar; la llista de greuges és tan llarga, que no sabria per on començar.
Joana : Doncs molt bé, si t’has de venjar de no sé de què, endavant, acabem-ho aviat, que tinc una mica de pressa.
Òscar : No t’esveris, calma’t, que l’últim acte de la comèdia només acaba de començar. Tranquil.la, tot això només és música de festa major, sense malícia, un simple passatemps. (Pausa) Escolta, et veig una mica atabalada.
Joana : De tu no me’n refio; sé per experiència que després de la broma sempre arriba la pedregada.
Òscar : No pateixis, Joana. Tu et penses que soc estúpid i mala persona, però de fet soc una persona honesta i generosa, tothom té febleses.
Joana : Estúpid? Això no ho diria mai de tu, Òscar.
Òscar : I honest tampoc, oi? (Pausa) Sí, ja ho sé que no has dit res, però també sé llegir la mirada i el pensament.
Joana : Trobo que saps un munt de coses.
Òscar : Gairebé tantes com tu.
Joana : Poca cosa doncs.
Òscar : La modèstia no t’escau, i encara menys en un dia com avui.
Joana : A tu en canvi la modèstia et queda falsa.
Òscar : Ara tampoc no t’embalis, que podries ensopegar, tinguem la festa en pau.
Joana : No vindrà d’una ensopegada.
Òscar : Però avui no, Joana, avui és un gran dia, festa grossa, festival final de curs. (Pausa) Sembla que tens pressa.
Joana : Tinc pressa, sí, i sobretot tinc ganes de fotre el camp, però si cal m’esperaré.
Òscar : Veus, això està bé, la paciència és una gran virtut.
Joana : De vegades una virtut èpica.
Òscar : Deixa’t d’ironies, Joana, avui no em picaré, si això és el que busques.
Joana : Ja t’agradaria, però no. Què més vols?
Òscar : La lluna plena en un cove. (Pausa) Potser ni saps què és un cove, oi? (Pausa). Com tantes altres coses, la lluna no es pot tocar, només contemplar de lluny i prou.
Joana : Això si no hi ha núvols, és clar.
Òscar : Dona, de moment avui hi ha un cel ben blau i s’espera una nit serena.
Joana : Doncs aprofita-ho, que demà potser ve tronada.
Òscar : Ja estaria bé que refresqués, no recordo un mes de juny com aquest, aquesta calda, tanta humitat, tanta suor… I ara que faig memòria, ja m’has lliurat l’últim exercici que vaig demanar?
Joana : No, però… Un moment, a veure si el trobo. (Pausa, el busca a la bossa) Té, aquí el tens. No sé si estarà prou bé, però d’hores me n’hi vaig passar moltes. Em vaig quedar tota la nit de dissabte sense sortir, ja clarejava quan vaig acabar.
Òscar : Ara es fa de dia prou aviat. En fi, ho lamento.
Joana : No està bé o què?
Òscar : No, dic que lamento que la nit de dissabte et quedessis tancada a casa.
Joana : És igual, tampoc no hauria sortit.
Òscar : Una pena.
Joana : L’exercici?
Òscar : No, vull dir un dissabte sense sortir.
Joana : Sí, i això que no ho faig mai.
Òscar : Sortir?
Joana : No, quedar-me tancada a casa.
Òscar : Surts cada nit.
Joana : Només els dissabtes. I algun divendres molt de tant en tant.
Òscar : Està bé.
Joana : Està bé, l’exercici?
Òscar : No està malament.
Joana : Però bé tampoc.
Òscar : Ni bé ni malament.
Joana : O sigui, regular.
Òscar : Més aviat irregular, per ser precís.
Joana : Ho sento. No és pas per falta de ganes de fer-ho bé, t’ho asseguro, mira que hi dedico hores, però ja no sé què més puc fer.
Òscar : Jo et demanaria de repetir-lo.
Joana : No servirà de res, el tornaré a fer igual de malament.
Òscar : No siguis fatalista, Joana, pensa en positiu, segur que et sortirà millor. Ho hauries d’intentar, dona.
Joana : Fa mesos que ho intento i mira de què m’ha servit, tantes hores per un exercici irregular.
Òscar : Sí, és una llàstima perdre així una nit.
Joana : Molt pitjor seria perdre un curs sencer.
Òscar : Tampoc no cal que et posis dramàtica, només és un simple exercici, però me l’hauries de repetir, necessito convence’m que ho saps fer bé, molt millor que això.
Joana : No en sé més, de veritat, si no ho faig millor és perquè no en sé més, el talent és té o no es té, i sembla que a la fàbrica se’n van descuidar. El cabronàs del meu pare de vegades em mira i diu que és una llàstima que el talent no s’hereti, quins ous que té. (Pausa) Després hi ha un problema, és que no podré repetir-lo, no tinc temps.
Òscar : Que també has de sortir aquesta nit?
Joana : No, els dimecres no surto mai.
Òscar : Doncs aquesta nit me’l podries fer, no?
Joana : És que m’hauré de preparar les maletes.
Òscar : Que te’n vas?
Joana : Demà mateix, sí, de vacances. Demà al matí he d’agafar l’avió, surt a quarts de nou.
Òscar : I quan tornes, si no és molt preguntar?
Joana : Si tot va bé seré tot l’estiu a fora, fins a mitjan de setembre; ara me’n vaig dos mesos a fer de cangur a Edimburg, i a final d’agost vull anar quinze dies a Irlanda, i potser una setmana a Islàndia, dependrà de la pasta. Això si tu no em fas tornar abans, depèn de si m’aproves o em suspens.
Òscar : I a tu què et sembla que faré?
Joana : Ets tan imprevisible que no ho sé.
Òscar : Jo ja ho tinc decidit. (Pausa) Ho tens a les teves mans.
Joana : No t’entenc.
Òscar : Molt senzill, Joana, que et posis la nota que vulguis, tu mateixa.
Joana : Que jo mateixa em posi la nota? Podria fer trampa.
Òscar : No m’estranyaria gaire, però no m’importa. Tampoc no vindrà d’una, Joana.
Joana : Ja hi tornem! A què ve ara això? No m’agrada gens la teva actitud, Òscar.
Òscar : Però què més vols? Et dic que tu mateixa et posis la nota que consideris més convenient.
Joana : Ets una impertinent i mal perdedor, hòstia.
Òscar : No tinc res a perdre. T’enfades per no res. Mira, posa’t la nota que vulguis i acabem la comèdia.
Joana : Només vull la nota que em mereixo.
Òscar : I segons tu, què et mereixes?
Joana : Un aprovat. Un aprovat és suficient.
Òscar : Doncs tu mateixa, aprova’t i adeu.
Joana : Me’l poso? No serà una broma de mal gust, eh?
Òscar : En aquestes coses ja saps que soc molt seriós.
Joana : Doncs aquí ho tens, un sis. Et sembla bé?
Òscar : Si a tu et va bé, a mi també, un sis que és una mica més que un cinc.
Joana : A mi em sembla just un sis. No t’ho sembla a tu?
Òscar : Et preocupa gaire el que jo pugui pensar?
Joana : No, però tot aquest misteri per acabar així, em resulta bastant estrany.
Òscar : T’asseguro que tinc la consciència tranquil.la.
Joana : Jo també.
Òscar : Ja m’ho suposo.
Joana : Insinues alguna cosa?
Òscar : No hi busquis segones intencions, que no hi són.
Joana : Amb tu mai no se sap, ets tan innecessàriament recaragolat que s’ha de ser expert en psicologia per entendre on vols anar a parar.
Òscar : No hauries de ser tan desconfiada, Joana, ja no val la pena, el curs s’acaba, tot s’acaba, el curs, els exercicis, les notes, les correccions, les tutories, els malentesos, tot; i de tots aquests mesos no en quedarà res de res, només el teu aprovat.
Joana : Per mi és suficient. (Pausa) Aleshores, què? (Pausa) Estic farta d’aquest joc, Òscar. He aprovat o no? Ja n’hi ha prou, va, digues.
Òscar : Que no t’has aprovat tu mateixa?
Joana : Però vull que m’ho asseguris.
Òscar : Sí, Joana, estàs aprovada, exactament un sis, el que tu mateixa t’has posat.
Joana : Fins que no vegi les notes a la web no estaré tranquil·la. Faràs que me’n vagi de viatge amb aquest neguit?
Òscar : Joana, el curs s’ha acabat i el joc també, no cal que continuïs amb aquest paperot, no cal, de debò.
Joana : Però estic aprovada, sí o no, digues?
Òscar : Legalment aprovada, sí.
Joana : Legalment, només? I justament també, no?
Òscar : No siguis tan suspicaç, només vull dir que aquesta nota és definitiva, és la que trobaràs a l’acta oficial, t’ho prometo, no t’enganyo. De fet no t’he enganyat mai. Ho entens ara, o vols que t’ho torni a dir?
Joana : Tampoc no cal que et posis així.
Òscar : No em poso de cap manera, però et comences a fer una mica pesada amb el teu aprovat. Només una mica, dic.
Joana : Doncs no t’emprenyo més, me’n vaig.
Òscar : Bon viatge, doncs.
Joana : Gràcies. I bones vacances Òscar.
Òscar : Gastes molta formalitat quan vols.
Joana : Soc una alumna educada. (Pausa) No entenc la teva actitud; tant t’emprenya haver-me aprovat?
Òscar : Tant et preocupen les putes notes, Joana?
Joana : Home, no és que em preocupin gaire, però no m’agradaria haver de repetir curs, suposo que ho entens.
Òscar : Doncs aleshores pots estar satisfeta, tampoc no t’ha anat tan malament.
Joana : Ni bé ni malament, però he aprovat. Al final és l’únic que compta. Però si t’has de posar així, no ho sé, potser més val que em suspenguis.
Òscar : I fer-te perdre un curs?
Joana : Més val perdre el curs que no pas la paciència.
Òscar : No cal que perdis res, al capdavall tampoc no hi guanyaríem gran cosa.
Joana : No t’entenc, sovint em desconcertes, no sé què dius, no sé què et passa, no sé què vols… Però, què t’esperaves de mi?
Òscar : Res. De fet, ni les gràcies.
Joana : Aleshores estem en paus.
Òscar : Només falta un petit detall, la carta.
Joana : La carta? Quina carta?
Òscar : No devies venir dimecres passat, i si vas venir no devies escoltar, com és habitual. A l’última classe vaig explicar que tothom m’havia d’escriure una carta, anònima o nominal, m’és ben igual, on cadascú exposi tot allò que no ha dit o ha callat durant el curs o allò que li vingui de gust, barra lliure.
Joana : Arribes a ser pallasso i presumptuós, Òscar. Ja me’n recordo, sí, però saps què? Que no te la podré fer, em sap greu.
Òscar : Digues que no la vols fer, sigues sincera. Tampoc no has tingut temps aquesta vegada?
Joana : No, de temps n’he tingut, però… Et pot semblar una tonteria però no ho és.
Òscar : Si no m’ho dius, no ho puc saber.
Joana : Al llarg del curs ens hem trobat un munt de cops al teu despatx, hem parlat de tot, hores i hores, de les sardines, dels ulls de la gata i del sexe dels àngels, però no em sortiria parlar-te a través d’una carta, em resultaria una cosa estranya, impostada, gens versemblant. No sabria què dir-te, em resultaria molt artificial escriure’t, no m’hi veig.
Òscar : D’acord, si aquest és el problema, la solució és ben fàcil: fes-me-la oral; ara mateix si vols.
Joana : Així, improvisada?
Òscar : Si no hi ha cap més manera, sí.
Joana : Si vols ho puc intentar, però em sembla que ja ens ho hem dit tot, o gairebé. Deixa’m un minut per pensar què et podria dir. (Pausa).
Òscar : Tant se val, Joana, deixa-ho estar, no cal que t’hi escarrassis, farem una excepció, deixem-ho córrer.
Joana : No hi ha qui t’entengui, Òscar. Et queixes que no t’he fet la carta, ja t’he explicat el perquè, i ara que et proposo de… (Pausa) A mi no em fa falta la carta, eh, ho faig perquè veig que per tu sembla un tràmit important, imperatiu. (Pausa) Vols la carta o no, Òscar?
Òscar : Tampoc no em diràs el que penses.
Joana : Per què no t’ho hauria de dir? No sé pas què et penses que t’he de dir, però no tinc res a amagar. És clar que tampoc no tinc gran cosa a dir.
Òscar : Ja m’ho suposo.
Joana : Doncs suposes bé.
Òscar : M’equivoco poques vegades.
Joana : Però quan t’equivoques, la cagues, Òscar. No t’ho repetiré més, vols que et digui el que penso del curs i de tu o no cal?
Òscar : No cal, ja m’ho imaginaré.
Joana : I què t’imagines?
Òscar : La carta que em faries.
Joana : A veure, què diria?
Òscar : Aquí la tens.
Joana : Què és això?
Òscar : Que no ho veus? Un full en blanc.
Joana : Ja, però, i la carta?
Òscar : Això és la teva carta, més ben dit, això seria la teva carta.
Joana : Un full en blanc?
Òscar : Exacte, en blanc.
Joana : Doncs té, te’l firmo i llestos, així semblarà més formal. (Pausa, signa el full).
Òscar : Això és la teva carta?
Joana : Això és el que tu has dit, i ja saps que a mi no m’agrada portar-te la contrària, i encara menys un dia com avui, que finalment i contra pronòstic he aprovat l’assignatura.
Òscar : Així que no m’escriuràs la carta.
Joana : No, no te l’escriuré, Òscar, ara segur que no.
Òscar : Que t’has emprenyat potser?
Joana : A tu què et sembla?
Òscar : I per què?
Joana : Perquè sempre et penses que ho saps tot. Que tinguis un bon estiu.
MITJAN SETEMBRE / i 8
(Òscar ha rebut una carta, l’obre; mentre la llegeix, se sent la veu de la Joana que la diu)
Fa quatre dies sense nits que soc a Islàndia, una terra despoblada, volcànica, pelada, inhòspita, estranyament bonica. Acabo d’arribar a un poblet a dalt de tot de l’illa, trenta cases, a penes cent habitants que es dediquen a la pesca o treballen en una planta on congelen o salen bacallà.
Mentre passejava m’he trobat un contenidor ple de caps de bacallà, centenars d’ulls de mirada lletosa, inexpressiva, congelada, i m’ha sorprès com un flaix dels ulls de la gata que brillaven com una sardina, no sé si te’n recordes encara, i he sentit un impuls imprecís però intens d’escriure’t, i aquí estem, no sé ben bé per què.
No tinc clar què dir-te, i potser no tinc res a explicar més enllà del desig primari de confirmar que he sobreviscut al teu curs, que malgrat tot estic viva, perquè ara mateix, asseguda davant d’aquesta mar plúmbia, grisa, freda, que no convida gens a banyar-se, m’estimo més mirar en silenci l’infinit i no pensar en res.
M’has ensenyat a ser més dura, és cert, més tenaç, a no rendir-me mai, a plantar cara al món, però això també m’ha fet més insensible, desconfiada i menyspreable, i el cost sentimental de tanta fortalesa no m’acaba de convèncer.
La meva opinió sobre tu va canviar al llarg del curs, de primer et temia, després ja no em feies tanta por, al final t’acostumes a tot, a més el guió era previsible. Vaig intentar desxifrar el teu mètode cruel, sever, inclement, i me’n vaig sortir, això crec; després vaig intentar comprendre’t a tu, i ara mateix encara no t’entenc, o potser és que em fa por entendre’t.
Però ja no importa, la nostra història és cosa del passat, i no tornarà mai. Cuida’t una mica, Òscar, et fa falta.
Joana, davant del mar, Bakkafjörður, la carta que et devia.
*****