Per a Elvira Carmona
Aquella parella prenia tota mena de precaucions: previsió a l’hora de citar-se, atenció al moment de trobar-se, prevenció a l’instant de cardar. O això és el que ells suposaven. Sabien que jugaven amb foc i no volien cremar-se, escalfar-se i prou. Cap dels dos, ni Ella ni Ell, estaven disposats a arruïnar la seva estabilitat matrimonial, ni la solvència econòmica de parella benestant, ni a crebantar l’amistat entre les dues famílies. Però tampoc no volien renunciar de cap manera a l’aventura intermitent d’aquelles còpules furtives que els aplacaven el furor fisiològic que tots dos compartien de manera tan secreta com salvatge.
Cadascú ja estava bé on estava. Ell al quart primera amb la seva Paula, una dona moderna, inquieta, d’una sensibilitat melindrosa però més aviat apagada al llit. Sempre tenia una excusa o altra per eludir els compromisos d’alcova, que si estic cansada, que si m’he de llevar a les set, i liquidava els requeriments del marit amb un parell de petons endolcits amb sacarina sentimental i una abraçada desganada, postissa, acompanyada d’un badall definitiu. Ella, al segon segona, amb el seu Albert, un paio ben plantat i elegant, un home que feia goig d’ensenyar i passejar, gairebé un maniquí però sense entranyes, com aquelles figures de guix tan ben proporcionades però buides per dins. Sí, el seu Albert era un home sense complicacions, però també sense misteris ni màgia, que gastava un sexe diguem-ne aparatós per fora però insolvent per dins, com aquestes taronges vistoses, lluentes, que tenen l’ànima fibrosa, eixuta i dessaborida. En fi, un pipioli inexpert que al catre es limitava a refregar-li la carxofa tendra a la parenta sense gràcia i sense traça, i sempre la hi deixava a mig fer, a penes escabellada. L’Albert es conformava amb una penetració compulsiva, descompassada, una penetració com de seminarista però sense ni el vici ni els remordiments del pecador impenitent, i que en cosa de dos minuts rebentava com un furóncol infantil i s’esbravava sense remei.
Sumes i restes, i resulta que tant ella com ell eren feliços en la seva vida triangular. Entenem-nos, feliços vull dir que vivien un matrimoni estable, despreocupat, serè, sense grans passions però també sense sobresalts. Una relació ordenada, amable, cordial. Però tant Ella com Ell, per raons d’índole estrictament fisiològiques —aquí els sentiments només destorbarien, ja se sap— també eren uns insatisfets sexuals, i és clar, quan les hormones els recargolaven les entranyes havien de fer esforços de voluntat formidables per refrenar l’animal que se’ls despertava al ventre.
D’aquesta sintonia, que eren pastats en la felicitat de l’esperit i en la insatisfacció de la carn, se’n van adonar aquella revetlla de sant Joan a la terrassa del quart primera. No eren gent de soroll ni de pólvora, però els agradava contemplar les fogonades calidoscòpiques que espetegaven en un desordre festiu aquella nit d’estiu. Sopaven plegats en una atmosfera d’amistat harmònica, tèbia, parlaven de coses banals, sense connotacions, mai no deixaven anar ni un sol moc, mai no se’ls escapava cap esgarrapada, res, sempre era una tertúlia inconsistent, desnatada, civilitzada tanmateix.
Però aquell vespre, ara ja farà un any, a Ella se li va acudir de posar aquell compact de boleros: Si hasta en mi propia cara coqueteabas mi vida, que será a mis espaldas si yo… No se sap com, però de manera impulsiva Ella els va proposar de ballar. No, balleu vosaltres dos si us ve de gust, van dir de manera estereofònica —una sincronia ben còmica— la Paula i l’Albert. I ells dos, allí plantats amb un somriure que tenia un estrany dibuix nerviós, no van saber què dir. De seguida una vergonya inconfessable, inconcreta encara, els va pessigar els llavis, els va infectar el pensament. No es van dir res, a penes si es van mirar de reüll. Moguts per un nervi atàvic es van agafar, es van posar a ballar. El primer contacte tímid dels cossos els va descarregar una esgarrifança al clatell, tenien els sentits afinats i els sentiments encongits. Es miraven inquiets, somreien per aplacar l’angúnia i emmascarar el desig, es mantenien a una distància de tres pams: l’estampa ridícula delatava la imprudència del fet. Aleshores impostaven una mitja rialla amb aresta de ganyota, i més que mirar-se, es miraven la Paula i l’Albert, que no els feien ni cas, encantats com estaven entre les pampallugues del cel i les anècdotes insubstancials que mastegaven, un diàleg inofensiu com l’excipient d’una pomada balsàmica.
A mig bolero, Ella i Ell van tenir la perversa sensació d’estar sols, una sensació d’impunitat, i ara es miraven com qui contempla una fotografia eròtica, sense dir-se res, que tampoc no calia, perquè les ninetes, atrapades en aquella bassa de complicitat i desig, cal·ligrafiaven signes fulgurants d’excitació recíproca. Ell va obrir els llavis com un albercoc esberlat de madur, els d’Ella van esclatar com una magrana, a penes un pam entre els fruits, les boques imaginaven la macedònia, la saliva a punt d’arrencar el bull escaldava la confitura i el paladar, les llengües, al bany maria, remenaven la melmelada, un congre i una anguila a punt d’empassar-se ham i esquer abans de capitular als braços del pescador. Però van haver de contenir l’impuls de vampir vegetarià. Aleshores les mans de tots dos van segregar la suor freda de la dimissió, Ell va notar un tacte de vulva entre els dits, Ella una sensació de pinyot sota el braç, i se’ls va escapar una primera carícia, un primer tacte de vellut que encebava les passions. Ell va escórrer la mà del costat esquerre i amb el polze va palpar lleugerament la galta del seu pit, i de seguida per de sota la samarreta de seda, el mugró va estrenar una agraïda erecció, que es va escampar al pit veí, i el cigró pansit del galet es va tornar un gerd molsut, i empesos per la garbinada de popa, els calçotets d’Ell van desplegar les veles del pal major. l així, en aquesta situació a punt de caramel prou compromesa, el bolero es va acabar.
Sense el vaivé estupefaent del bolero, van sentir els peus en fals, i es van desenganxar de manera abrupta, el temor de ser enxampats en maniobres espúries els va enrampar l’espinada. Però re de re, la Paula i l’Albert parlaven amigablement, sense preocupacions, sense tenir ni el més precari indici de sospita. A més, és que tampoc no ho necessitaven. No és que fossin immunes a les gelosies, és que aquesta mena de patologies dels sentiments no entraven en la seva concepció de la vida ni en els seus càlculs de l’amistat. Ells dos es van adonar aviat que el secret a penes estrenat estava prou ben guardat. Aquell vespre, emparats en la confiança congènita que preservava l’amistat dels dos matrimonis, Ella i Ell es van enfilar pels espadats de la seducció, un joc de mirades clandestines, humides, que expiaven les sotragades crepusculars del sexe.
L’endemà, no, que era festa, però l’endemà passat Ell es va presentar al segon segona. Sabia que Ella estava sola, que l’Albert no plegava fins a mitja tarda, que la Paula mai no plegava de la feina abans de les sis, com sempre. Ella va obrir la porta, es van mirar però no es van dir res, estava tot dit. Encara no havien tancat la porta del pis, es van abraonar com dos depravats, i allí mateix, de peus, sota la mirada indiferent de la gata, van inaugurar el seu adulteri. l sempre va ser així, era Ell qui anava a casa d’Ella, sense temps de desvestir-se ni d’escoltar les amonestacions de la consciència, Ella oberta sobre la tauleta del rebedor, Ell crucificat contra el mirall, celebraven el misteri de la levitació, i la gata es mirava displicent la falla, el castell de focs i la traca final.
Després del primer mes, superades les etapes crítiques de la febre, van dedicar-se a redimir la castedat honorària del sofà, i a mesura que aquella passió prenia la consistència de les coses normals, es van instal·lar al llit, i tret d’algun migdia calorós, que van cardar a la banyera sota una pluja fina d’aigua freda, ja sempre es van rebolcar al llit, una o dues vegades, segons els temps, segons les ganes. En acabat, Ell sempre feia el mateix, es preparava un martini, s’asseia al sofà, s’entretenia amb la gata, que si de primer, desagraïda, pagava les moixaines amb una indiferència de cactus, més endavant, filistea, li consentia una certa familiaritat, sobretot d’ençà que la va aviciar al vermut. Li va agafar tan forta l’afició al martini, que així que Ell arribava, la gata miolava d’una manera tan escandalosa que sovint no sabia a qui satisfer primer, si a la pantera insaciable o a la gateta exigent.
Aquell vespre, Ella i l’Albert els van convidar a sopar, festejaven els sis primers anys de casats. Tots quatre es van vestir d’etiqueta, es van intercanviar els petons de rigor, es van dedicar uns somriures descongelats, i els uns van felicitar els altres amb la simpatia de les amistats fermentades pel seny i la reserva. En el trajecte formal que va de galta a galta, Ella i Ell es van fregar lleugerament els llavis, humits, calents, i van acordar una cita amb una contracció imprecisa de les ninetes. Es van asseure a taula, parada de manera impecable, estovalles de lli, porcellana de Capodimonte, cristalleria de Kosta, un ram de tulipes grogues i lliris blaus, etcètera, i per acompanyar el fetge gras fresc d’oca saltejat amb oli de cava i unes engrunes de tòfona negra, l’Albert va destapar un Müller Thurgau de la vall del Rin. La Paula encara cantava l’excel·lència del fetge, la seua consistència delicada, untuosa, el gust de codonyat i nyora escalivada, el perfum d’ametlla amarga, rossinyols i safrà … , i la gata va despatxar un reng de mèus, de primer impacients, aviat escandalosos, al voltant dels comensals. L’Albert la va voler tancar a la terrassa i només en va treure una esgarrapada a la mà, poca cosa, però el fet li va estranyar perquè la gata mai no s’havia comportat així, de manera histèrica, sempre havia tingut un caràcter flegmàtic, indolent. La va deixar estar, a veure si així es calmava. Doncs no, ben al contrari la gata va alçar el to dels seus mèus nerviosos. Atabalat, l’Albert li va posar un platet d’encenalls de pernil dolç, però la gata ni cas, ni mirar-se’l, concentrava les seves energies en la serenata de marrameus impertinents, emprenyadors. I va ser aleshores quan, sense pensar-s’hi, Ell va dir:
—Dóna-li una mica de martini, home, i ja veuràs com calla.
Es va fer un silenci d’hospital, en cada boca una bola de billar, vermella Ella, blanca ells dos, i en cosa de segons l’Albert va intuir la carambola muda: l’àcid de la sospita li va desembussar la canonada de la memòria, obstruïda pels ganglis de la bona fe, i de seguida l’associació d’imatges va suscitar la interpretació clarivident dels fets. L’Albert ara descobria les arrels pèrfides d’aquella frase, tan innocent en aparença, dóna-li una mica de martini, home, i ja veuràs com calla: ja, més que un adverbi era una confessió. Ara entenia la raó de l’entusiasme que la seua dona tenia pel martini d’un any ençà, en liquidava una ampolla a la setmana, ara s’explicava aquella mullena apegalosa dels cendrers de la tauleta del sofà que en apagar els seus havans desprenien una bombolla de sucre cremat.
—Sí —va dir l’Albert— potser sí que és això el que vol la gata, una mica de martini, dona —va dir amb un to eixut, simètric, comprometedor—. Maria, ¿per què no proves això que diu el Marc, una mica de martini … en un cendrer mateix, dona!
Ella es va posar vermella com una gamba fora de l’aigua, Ell va perdre el color, un aspecte de cera, li va quedar una mirada d’idiota. L’Albert, que encara no havia pogut esbandir el gust de terra a la boca, va esborrar l’estampa de marit burlat amb un gest de dignitat; la Paula, que contemplava desconcertada i incrèdula l’escena, no entenia res, pensava que allò havia de ser una broma o un malentès.
—No ho sé, però la gata m’ha tret les ganes de celebrar res. Me’n vaig a dormir —va fer l’Albert amb una mala hòstia continguda, filtrada per l’orgull.
Ell es va acomiadar amb el secret despullat als ulls; la Maria, atordida, mústia, no va pensar ni a donar la bona nit als seus amfitrions; Ni els va acompanyar al replà, potser per no somoure els fantasmes del rebedor, es va quedar dreta al costat de la taula, l’ampolla de martini a la mà, la mirada perduda en aquell sopar deshabitat, testimoni de càrrec, i als seus peus la gateta xarrupava amb delit la ració confidencial de vermut, prova documental número u. Després de llepar el cul del cendrer, l’animal va saltar a la taula i amb quatre cops de coll es va empassar els malaguanyats filets de fetge d’oca. La porta del segon segona va petar enmig d’un silenci de fang a les boques.
De matinada, mentre Ella encara dormia, l’Albert es va aixecar, va recollir el cendrer, va cridar la gata, la va fer seguir fins a la cuina, va tancar la porta per si de cas, va col·locar el cendrer al prestatge inferior del forn, el va omplir de vermut, ben arran, la gata va llegir la invitació, de seguida la va acceptar. L’Albert va dubtar un moment si posar el termòstat a 200 o 270 graus, finalment va decidir una temperatura intermèdia. Al cap de tres quarts, va retirar el cadàver socarrimat de la gata, el va tancar en una bossa d’escombraries, va baixar al carrer, el cel ja clarejava, la va depositar en un contenidor marró, que en això ell era molt escrupolós. Que la dona li fes el salt, mira, què hi farem, però que la gata posés en evidència davant de tothom les banyes que duia amb tanta innocència, això sí que no, de cap manera.
Va tornar a casa, es va estirar al llit, va dormir com un condemnat a mort, i a les set i cinc es va sentir un crit.