RULETA RUSSA (Una comèdia amarga)

 A Paula Granda, Sílvia Puglisi i Géla Babluani

 

 

U

 Ell : Endavant, passi, segui…

Ella : Sílvia, em dic Sílvia.

Ell : Segui, senyoreta Sílvia. Un moment sisplau, estic de seguida. Així que vostè…

Ella : Sóc alumna seva. Tercer curs, grup de tarda.

Ell : Així m’agrada. Veig que no s’està de romanços, vostè va per feina. Abans es deia així, anar per feina i no perdre temps, ara es diu ser pràctic, que és més lleig però igual de clar. Tant se val. Els noms canvien però el món continua si fa no fa. Ja ho veu, estem abocats a disfressar les coses per evitar-nos l’avorriment de dir sempre el mateix. Voldríem ser originals, però som previsibles, vulgars. Vostè en canvi és diferent: tercer curs, grup de tarda. Lacònic com un senyal de trànsit, a vostè que no li vinguin amb retòriques ni floritures.

Ella : Perdoni, només era una manera de presentar-me.

Ell : Això mateix.

S’ha fixa’t mai en els rètols de les autopistes? Tots són iguals, uniformes, impersonals. Tant se val si anuncien una ciutat sense ànima, una vila de la costa o un poble de l’interior, tens la impressió de ser sempre al mateix lloc. Res no et convida a prendre una drecera. S’imagina, Sílvia, un crit d’exclamació, només això, un inesperat signe d’emoció repenjat a l’última síl·laba del nom? Seria un reclam magnètic, et trasbalsaria el pols. Però mai no trobes signes així, només la intermitència hipnòtica de la línia blanca que t’amorra a la carretera. Deu ser una estratègia per evitar accidents i frenar qualsevol accés d’entusiasme que ens torni insensats, imprudents. Quin perill, no li sembla?

Fa cara d’haver-se perdut, Sílvia. No en faci cas, no saps per què i comences de cop a pensar en veu alta. Vostè dirà.

Ella : Vostè va dir a classe que havíem de passar pel seu despatx i… Bé, això és el que em va semblar entendre. Que no havia de venir, potser?

Ell : Sí, sí, és clar que sí, així ho vaig dir.

Ella : Ho diu d’una manera que sembla que…

Ell : No es refiï de les aparences, senyoreta.

Ella : De vegades enganyen.

Ell : Li sembla que enganyo, jo? Vostè, Sílvia, sembla una bona noia.

Ella : No sé què dir-li, potser sí, no ho sé.

Ell : O potser no.

Ella : Em sembla que no l’entenc.

Ell : Dic que sembla una bona noia, però les aparences enganyen.

Ella : De vegades, no sempre.

Ell : Que potser se’n fot?

Ella : Jo? Ja sap que no. Com es pot imaginar que… No l’entenc, li prometo, des del principi que no l’entenc.

Ell : Així que no em sé explicar.

Ella : No, això no ho he dit, dic que em sembla que no l’entenc, fa estona, no ho sé, l’escolto però les paraules se m’escapen.

Ell : Vaja, ara resulta que se li escapen les paraules. Però n’agafa el sentit, suposo.

Ella : No, tampoc, el sentit també se m’escapa.

Ell : Sap, Sílvia, que és un gran començament.

Ella : Què vol dir?

Ell : Res, només això, que és una bona manera de començar. De començar el curs, Sílvia, el curs.

Ella : Ah, el curs! M’havia espantat. Un gran començament, per què ho diu?

Ell : Que no diu que les paraules se li escapen?

Ella : Volia dir que…

Ell : No em vingui amb excuses barates. Jo no sé què volia dir, només sé el que diu.

Ella : Sí, és clar, però…

Ell : No hi ha però que valgui, Sílvia.

Ella : Tothom es pot equivocar.

Ell : Que no se n’adona? Diu el que diu i després resulta que no és això el que volia dir. Fantàstic. O no sap què diu o no sap què dir i per això diu el que diu.

Ella : Que em vol fer ballar el cap? Ara sí que m’he perdut.

Ell : Dona, ja és un gran què saber que s’ha perdut. I per què s’ha perdut, ho sap?

Ella : No, només sé que no sé on sóc.

Ell : Doncs ja ho hauria de saber: tercer curs, grup de tarda.

Ella : No es rigui de mi, sisplau.

Ell : Sílvia, li diré una cosa que convé que no oblidi mai. Miri, encara que li sembli estrany, encara que potser ara mateix no ho entengui, hauria de saber que les paraules són sagrades. I sap per què són sagrades? Perquè són tramposes, i tan aviat dissimulen un silenci com amaguen el pensament. Ja li he dit abans, no es refiï de les aparences, de vegades enganyen, o només ho fan veure, i enganyen doblement.

Ella : Silencis…, trampes…?

Ell : Paraules, Sílvia, que semblen criatures sense malícia però enganyen, i si no es dominen, et dominen, i aleshores o t’enganyen, o t’enganyes.

Ella : Sembla prou complicat.

Ell : Només són paraules.

Ella : Costen d’entendre.

Ell : D’entendre i d’aprendre, Sílvia.

Ella : Ja ho veig, perdoni els malentesos, però és que no l’acabo d’entendre.

Ell : Malentesos? No, Sílvia, jo l’entenc molt bé, és vostè que no s’explica, i potser és que no se sap explicar.

Ella : Però vostè ja m’entén.

Ell : Sí que l’entenc, però no s’equivoqui: entenc que diu una cosa però que en volia dir una altra.

Ella : No sé què vol dir.

Ell : Jo tampoc, i això és el que m’agradaria saber, què vol dir. Potser li semblarà una exageració, però quan parla hauria de saber què diu i què vol dir, perquè si no no ens entendrem.

Ella : Sí, ja ho entenc, però és que no…

Ell : Aquest és el problema, que sí però no.

Ella : És que no em deixa parlar.

Ell : Perdoni, acabi, dona, acabi.

Ella : Que… He perdut el fil, no sé què li volia dir.

Ell : És increïble. Vol que li digui una cosa, senyoreta. Vostè no té preu.

Ella : Em sembla que ja l’he entès.

Ell : Al·leluia. L’escolto, sense por, Sílvia, digui’m què ha entès.

Ella : No ho sé del cert, però em sembla que es burla de mi, que ho diu amb ironia.

Ell : No es faci il·lusions, senyoreta, no oblidi que sóc un respectable professor. No sé què es pensa. Li sembla irònic un punt d’admiració? No, no són bons temps per la ironia, això són coses de la literatura, no de la vida. Però vostè no té preu, li asseguro, no té preu.

Ella : No s’ho prengui malament, però cada vegada l’entenc menys.

Ell : No m’entén. Jo tampoc no l’entenc. Però vostè no m’entén perquè no m’entén, en canvi jo no l’entenc perquè no la puc entendre. Si parla, s’equivoca, i quan no s’equivoca, no se’n recorda, és còmic. No li sembla que fa riure?

Ella : Potser sí, no ho sé.

Ell : Doncs rigui, no se n’estigui.

Ella : No…, no volia dir això.

Ell : Sílvia, vostè té una gran virtut, la de dir sempre alguna cosa que no volia dir. Si no és massa preguntar, digui’m, ¿quants anys té?

Ella : Vint-i-un, bé aviat en faré vint-i-dos.

Ell : Vint-i-un, és curiós. A les autopistes passa el mateix, rodes i rodes i sempre et sembla que ets al mateix lloc, igual que aquí, passa el temps però tens la sensació que els anys no passen, la mateixa edat de sempre, sempre la mateixa edat, com qui mira sempre el mateix àlbum, igual que a l’autopista perds la noció de velocitat, sempre el mateix cartell, sempre els mateixos senyals, fins que un dia et gires enrere i t’adones que el cartell només és un minúscul puntet perdut en el passat, i l’embut de la perspectiva t’encomana el vertigen i el verí de la memòria, i els anys et cauen a sobre com una pluja gelada. És curiós, és un vidre transparent i tu et creus que és un mirall. Com a l’autopista, igual, sempre les mateixes cares, mentre la vida s’escola sota les rodes del cotxe i desapareix en el retrovisor. Perdoni, n’està completament segura de la seva edat?

Ella : Sí, és clar, per què? Com tothom, suposo.

Ell : Ho suposa. En fi, una criatura.

Ella : Una criatura?

Ell : Vint-i-un, m’ha dit, oi?

Ella : Sí, camí dels vint-i-dos.

Ell : Ja, tercer curs, grup de tarda. Una criatura.

  

DOS

 Ell : Endavant, endavant. Sap que no anem gens bé?

Ella : M’ho diu a mi?

Ell : Es pensa que parlo sol? No, senyoreta, no anem gens bé. Perquè m’entengui, si continua així, em sembla que l’hauré de suspendre sense remei. Més ben dit, al pas que va no aprovarà.

Ella : Però si tot just acaba de començar el curs.

Ell : Sí, ja ho sé. No em queixo del que no ha après, em queixo, senyoreta, del que no sap o sembla que no sap i que entenc que ja hauria de saber. Miri…

Ella : I què és això que no sé i que…

Ell : No m’interrompi, per favor.

Ella : No s’ho prengui així, només preguntava.

Ell : Calli i escolti, li farà més profit. No sé si ho sap, suposo que no, però escriu com una criatura, redacta d’una manera tan infantil que…

Ella : Infantil? En quin sentit ho diu, infantil?

Ell : En el sentit més trist, senyoreta, de nena consentida de col·legi de monges. El seu text és d’una ingenuïtat que fa riure, d’una tristesa que desespera, d’una eloqüència de parvulari, postís, desmanegat, ortopèdic, carrincló…

Ella : I jo que em pensava que…

Ell : Pensar diu? I què es pensava senyoreta?

Ella : És igual, no he dit res.

Ell : Que potser es fa l’ofesa ara? No, si a sobre vostè es deu pensar que ho fa bé. Senyoreta, no la vull ferir, però li seré franc: la seva redacció, diguem-ho així, és ridícula, lamentable… Em pregunto si se la va rellegir.

Ella : No me’n recordo, suposo que sí.

Ell : Només ho suposa. Fantàstic. I què, no li va caure la cara de vergonya?

Ella : Si em va caure, no me’n vaig adonar.

Ell : Senyoreta, em sembla que ha triat mal moment per fer broma. De veritat, escolti, això és tot el que sap fer?

Ella : Si li he de ser sincera, trobo que està bé, m’agrada.

Ell : I que li agrada, si es pot saber.

Ella : Doncs el text, la redacció que diu vostè.

Ell : Però què del text? La idea, l’estructura, la intenció, l’estil…, què exactament.

Ella : Així en concret, no li sabria dir, però en conjunt trobo que estava prou bé, que tenia presència i color…

Ell : I feia bonic. Sílvia, hauria de saber que només els necis poden sentir-se satisfets de la seva ignorància. No voldria desanimar-la, però de vegades convé ser realista, mirar-se les coses de cara. No ha pensat mai que potser s’equivoca d’ofici, que potser valdria més que…?

Ella : Que ho deixi estar, que plegui? És això el que em vol dir?

Ell : Vostè ho ha dit.

Ella : I per què no m’ho diu vostè mateix?

Ell : M’ho farà repetir?

Ella : Li agrada burxar, hi disfruta, es deu sentir superior a…

Ell : Senyoreta, encara no m’agradaria emprenyar-me, així que faci el favor de…

Ella : De mossegar-me la llengua, és això el que m’anava a dir?

Ell : De contenir-se.

Ella : I què més m’hauré de mossegar després?

Ell : Faré veure que no l’he sentit.

Ella : Vostè és cruel, li agrada fer mal.

Ell : S’equivoca, senyoreta, no és per fer-li mal, és per estalviar-li mals pitjors. La meva feina és procurar que obri els ulls abans que no se la foti de debò.

Ella : No, si encara li hauré d’estar agraïda.

Ell : Senyoreta, no s´ho prengui malament, ni és res personal ni jo li vull cap mal, però hauria d’entendre que per aquest camí no anirà enlloc..

Ella : Què vol que faci, penjar-me?.

Ell : Aquí ja no m’hi fico, això és decisió seva, però ha de saber que només hi ha dos camins, reconèixer la seva ignorància i plegar o bé plantar cara a la misèria i aleshores deixar-hi la pell.

Ella : I vostè què em recomana?

Ell : Que si té valor, es miri al mirall.

Ella : Per veure’m la cara d’idiota, és clar.

Ell : Senyoreta Sílvia, veig que també té una altra virtut, la d’endevinar el pensament. Es vol passar de llesta i s’equivoca. Si em permet un consell, aquesta insolència no li farà cap bé.

Ella : És una advertència, això?

Ell : No, és un favor que li faig

Ella : Gràcies.

Ell : De res. I perquè vegi que l’aprecio, li diré una altra cosa que també hauria de saber: ignorància i insolència fan mala parella, no s’enganyi.

Ella : No és insolència, és orgull.

Ell : L’orgull, senyoreta, és una falta que només es pot perdonar de gran.

Ella : I la crueltat, a quina edat s’ha de tolerar?

Ell : Confon vehemència amb violència, senyoreta, i es torna a equivocar, és una qüestió d’atenció, no m’entén però tampoc no em vol entendre. De fet és que ni m’escolta. Pitjor per vostè. Pobre de l’ignorant que ignora fins i tot la seva condició.

Ella : Insultar, això sí que en sap.

Ell : Ho veu, no escolta. Com es pot dir, i vostè ho ha escrit, que els ulls d’aquella gata brillaven com una sardina?

Ella : Senzill, perquè brillaven.

Ell : D’acord, però… ¿com una sardina?

Ella : Que potser no brillen les sardines?

Ell : Però com els ulls d’una gata?

Ella : A mi no em sembla cap disbarat, és ben simple. Si els ulls de la gata brillen, i les sardines també, a veure per què no poden brillar com una sardina.

Ell : Quan diu que brillen com una sardina, exactament què vol expressar?

Ella : Que brillaven, només això.

Ell : Aleshores, em pot dir què hi pinta la sardina?

Ella : Ja li he dit, que brilla.

Ell : Com els ulls de la gata.

Ella : Sí, és clar.

Ell : I brillaven molt?

Ella : Com una sardina.

Ell : O sigui, que la intenció era d’expressar que els ulls de la gata brillaven molt, ¿no és això?

Ella : No, com una sardina i prou.

Ell : Una sardina…, vulgar?

Ella : Vulgar com qualsevol sardina.

Ell : En fi, que eren uns ulls vulgars.

Ella : No ho sé, però brillaven.

Ell : Com una vulgar sardina.

Ella : Com una sardina.

Ell : Vulgar.

Ella : No, sardina a seques.

Ell : No, dic que la comparació és vulgar.

Ella : Exactament tan vulgar com una sardina.

Ell : Sílvia, li parlo amb el cor a la mà, tard o d’hora s’haurà de trobar cara a cara amb la seva misèria, i millor que ho faci avui, potser demà ja no hi serà a temps.

Ella : Escolti, i tota aquesta bronca per una sardina, per una vulgar sardina que té la pega de brillar? No li sembla una mica bèstia?

Ell : El que em sembla totalment fora de lloc és la seva reacció de criatura consentida i malcriada que, de cop, un bon dia, es troba algú que en comptes de riure-li les gràcies li canta la veritat pura i crua. Perquè la veritat objectiva, senyoreta Sílvia, és que el seu text és senzillament impresentable. Avui això encara té una importància relativa, perquè això és com una mena de comèdia i res és ben bé de veritat i tot és una mica de teatre, jo sóc el professor i vostè l’alumna, i cadascú fa el seu paper. Però jo vull que tothom se’l cregui el seu paper, que tothom hi posi el coll com si fos de veritat, i si cal no seré un amable director de teatre, sinó un dictador exemplar, implacable, i si la comèdia resulta tova i fa riure, no es preocupi, ja veurà com en un no res es torna un drama brutal.

Ella : Encantador, senyor professor, un discurs commovedor.

Ell : I sap per què tota aquesta exigència? Per vostè, senyoreta Sílvia, per tots vostès, perquè un dia entre vostès i jo ja no hi haurà una tarima ni tampoc papers provisionals, sinó una taula de despatx, no com aquesta, que és escenogràfica, com de mentida, sinó una taula de veritat, i darrere un empresari, i entremig un contracte, i llavors ningú no li dirà que el seu text és impresentable, senzillament, li diran passi-ho bé, això si té la sort que sigui educats.

Ella : Li ha quedat molt paternal, commovedor i tot.

Ell : Continuï així, senyoreta, com més va més a prop del barranc, i un cop s’haurà estimbat, ja s’ho farà, perquè jo no la vindré pas a rescatar. Com ja es pot imaginar, una menys a classe no es nota. Ni dos, ni vint. I si em quedo sol, menys feina i més tranquil, o sigui que vostè mateixa.

Ella : Mai no es concedeix una treva?

Ell : No tinc temps per perdre.

Ella : Ningú no ho diria, perquè…

Ell : Se li acaben les oportunitats.

Ella : Ah, però encara me’n queda cap, d’oportunitat? Llàstima, ara que ja m’havia fet il·lusions.

Ell: N’arriba a ser de tossuda. Per què s’obstina a plantar cara, senyoreta Sílvia, si sap que quan surti d’aquest despatx tremolarà com un flam? Que no veu que s’equivoca. S’ho agafa com si fos una qüestió personal i…

Ella : Vostè em té mania, no hi ha cap més explicació.

Ell : Es torna a equivocar, de ple. Així, a mi no em farà cap mal, n’he vistes de tots colors, en canvi, vostè…, la compadeixo.

Ella : No en necessito de compassió.

Ell : Aquest orgull l’ha de matar, i quan se n’adoni potser ja serà massa tard, li farà massa vergonya rectificar.

Ella : I què vol que faci? Escoltar i callar, sentir que em diu que sóc una inútil i dir amén, deixar que m’atropelli sense pietat, i tot plegat només per satisfer la seva necessitat de fer mal?

Ell : No ho vol entendre, no em vol entendre, no té remei. Potser valdrà més que ho deixem estar.

Ella : No s’adona que fa mal i que no cal, que les coses també es poden dir sense ferir? No l’entenc, no puc entendre què mou la seva crueltat, no entenc que pugui dedicar tanta energia a fer mal. Què vol, que m’agenolli, que reconegui el seu talent, que demani perdó de no saber més, què?

Ell : Ja li he dit, Sílvia, que això només és un joc, la batalla de debò vindrà després.

Ella : Després, quan?

Ell : Quan vostè deixi de ser alumna i jo deixi de ser el seu professor.

Ella : Serà un gran dia, segur que sí.

Ell : Criatura.

TRES

 Ella : Puc passar?

Ell : I tant que sí. Segui, sisplau.

Ella : Gràcies, no caldrà, només serà un moment.

Ell : Bé, vostè dirà.

Ella : Després de rumiar-m’ho molt, doncs…, potser tenia raó vostè. Parlo de la sardina, la sardina de la gata, la gata de l’altre dia, se’n recorda? Sí, que tenia uns ulls que brillaven com…

Ell : I com és que ha canviat de pensament? Ja no brillen ara els ulls de la gata?

Ella : Sí, però potser no com una sardina. Ha sigut cosa de la gata. Me la vaig tornar a mirar força estona, des d’angles diversos, i potser em vaig precipitar, reconec que em vaig equivocar. No em diu res? L’important és que m’hi he esforçat, no?

Ell : Ah, no, en això torna a estar equivocada. L’esforç no serveix de res si després els resultats no són satisfactoris. El que compta és l’ofici, Sílvia, sense competència, les bones intencions són perfectament inútils.

Ella : No val per res la bona voluntat?

Ell : Per si sola, res. Per què hauria de valdre? Per llàstima, potser, per pietat? Miri, els sentiments són un luxe que sempre es paga molt car, no se’n refiï.

Ella : Tan perillosos són els sentiments?

Ell : Els sentiments d’aquesta mena de manera misericordiosa, sí. Només els pusil·lànimes es poden permetre misericòrdia.

Ella : Té una manera ben negativa de veure les coses, la vida no és tan amarga.

Ell : Ja s’ho trobarà més endavant.

Ella : Ho diu pel curs?

Ell : No, no, el curs no té gaire importància, és un simple passatemps, només és un joc i les conseqüències no són irreparables, tot plegat és una mica de mentida, un simulacre. Però a fora, a fora la vida és de veres, ni segones oportunitats ni fer-se enrere, els errors surten més cars del que es pensa, convé que es prepari.

Ella : A rebre garrotades, és clar.

Ell : Si li vol dir així, sí.

Ella : Vostè com li diria?

Ell : Tant se val. Preparar-se a sobreviure, si així li agrada més. O a patir, si li agrada més tràgic, al capdavall tampoc no hi ha gaire diferència.

Ella : Ho pinta d’una manera que sembla una guerra.

Ell : No ho sembla, Sílvia, és una guerra.

Ella : No m’espantarà, si això és el que busca.

Ell : Mira criatura, si et vols enganyar, a mi m’és ben igual, per tu faràs, però no oblidis que a les meves classes no trobaràs cap més consol que les teves llàgrimes. Si caus, potser et donaré la mà, però encara et faré suar més que abans, sense contemplacions, i si tornes a caure, aleshores ni la mà ni res, allí et quedaràs, tu, la teva innocència i el teu fracàs.

Ella : Gràcies per endavant, home.

Ell : Tant me fa el que pensis, res no em farà canviar. De mi no esperis ni compassió ni llàstima, només rigor i exigència, que és l’únic camí cap a l’excel·lència. Si t’hi veus amb cor, endavant, i si no…

Ella : Sense pietat, home, ara no es talli.

Ell : Hi ha moltes escombres que vaguen, sí.

Ella : I un munt de plats per fregar, és clar.

Ell : Veig que ja m’ha entès.

Ella : Vostè és inhumà.

Ell : La vida és inhumana, criatura, jo només us ajudo a suportar la brutalitat de la vida, a plantar cara al destí. Potser et semblarà un mètode cruel, i què? Ets lliure de pensar el que vulguis, de canviar de classe, de plegar o de saltar per la finestra, m’és ben igual.

Ella : Quantes bestieses.

Ell : Pensi el que vulgui. Ja ho sé, sempre hi ha algú que es queda pel camí. I què? Ni que fossin la meitat de classe, tant se val, i saps per què? Perquè sé que qui resistirà fins al final, aquest encara té alguna possibilitat de sobreviure.

Ella : Si que pinta malament.

Ell : Depèn de les il·lusions que et facis.

Ella : Poques, aprendre i prou.

Ell : No em vinguis amb històries, tu només esperes aprovar i prou, com tothom.

Ella : Sí, és clar, però també aprendre.

Ell : Potser al final només hauràs après que no pots aprovar.

Ella : Sap que té molta gràcia a donar ànims.

Ell : No tinc cap vocació de samarità, t’ho puc ben assegurar. Mira, aquest és el meu mètode, i qui vulgui que s’hi apunti, i qui no…

Ella : Per ensenyar no cal fer mal.

Ell : Potser no, però no es pot aprendre sense prendre mal.

Ella : Li agrada jugar amb les paraules, li agrada.

Ell : D’això es tracta, de jugar, però no un joc qualsevol, sinó un joc apassionant, perquè sempre hi ha un moment d’ambigüitat, inquietant, en què comèdia i vida es barregen, es confonen, xoquen i…

Ella : Sembla un joc ben animal.

Ell : Com t’ho diria…, és una mica com el joc de la ruleta russa. Tothom sap que només hi ha una bala al tambor, que la probabilitat de matar-se és relativa, però només el fet de saber que pot passar, o més ben dit, el fet de no saber què pot passar, només això sol ja dóna al joc una tremenda emoció tràgica, i és aleshores que la vida cobra el sentit que mai no havia tingut abans. No és la bala el que mata, és la incertesa, l’angoixa de no saber on és. I vés a saber, potser no hi ha cap bala al tambor i només és una broma, però també hi podria ser, és clar. Aquest és el joc.

Ella : Ho explica d’una manera que sembla que s’ho passa bé. Com pot ser que li agradi tant fer patir la gent?

Ell : Que m’agradi o no, això és secundari, l’important és que s’ha de patir.

Ella : No entenc que s’hagi de patir tant.

Ell : No et preocupis, aviat ho entendràs, ningú no regala res, tot al contrari. Mira, quan algú es lesiona un braç o bé una cama…

Ella : Què té a veure això amb les lesions.

Ell : Vols més lesió que tenir vint anys.

Ella : Vint-i-un per ser exactes.

Ell : Ja, camí dels vint-i-dos, no ve d’un any. Doncs bé, quan algú es lesiona, una lesió greu com aquesta vull dir, en quatre dies se li atrofia la musculatura, i per recuperar-se ha de patir de valent.

Ella : Tant patir no pot ser gens bo.

Ell : És l’única manera de doblegar el destí, perquè al final, després d’haver patit molt, se sent una gran satisfacció, t’acostumes al dolor, i això et fa més fort, més resistent, més…

Ella : Més insensible.

Ell : Menys vulnerable, que és diferent.

Ella : Per què tanta desconfiança, tanta mala sang? A mi em sembla que no cal ser tan exagerat, que les coses es poden fer d’una altra manera més raonable.

Ell : No et semblo raonable jo?

Ella : Només dic que les coses també es poden fer d’una manera més…, més amable.

Ell : No és el mateix.

Ella : Jo diria que sí, que és allò de l’ampolla, que jo la veig mig plena i tu la veus mig buida.

Ell : I tots dos tenim raó, és clar.

Ella : Però hi ha una raó més humana que l’altra.

Ell : La teva, és clar.

Ella : L’ampolla mig plena, sí.

Ell : Però resulta que el professor sóc jo, o sigui que l’ampolla és mig buida i és impossible que estigui mig plena.

Ella : Ja vas avisar, que si convé seràs un dictador exemplar.

Ell : Si convé, seré exemplar, sí. No tindré compassió, creu-me, no seré indulgent, tot al contrari, seré desagradable i hostil, no apel·laré a la teva responsabilitat, sinó al teu orgull, no t’animaré amb afalacs, t’estimularé amb la por de fer el ridícul.

Ella : I per què has de ser tan odiós i no, per exemple, una mica cordial, amable, afectuós…?

Ell : Ja hauries de saber que això de l’afecte i en general totes aquestes carallotades sentimentals no fan res més que tornar la gent idiota, els fan passius, dèbils, beneits… L’orgull en canvi és una sentiment elèctric, intens, altament sensible, verinós, una passió que rebrega les entranyes però excita les neurones, que et fa més insolent, més temerari, però també et manté sempre alerta, atent a parar el cop i llançar l’estocada. Altres s’estimen més sentiments més innocents, més educats i sobretot més avorrits, no és el meu cas, ja t’ho pots imaginar. M’agraden les passions intenses, extremes, sí, ja sé que poden fer por, però també has d’entendre, estimada Sílvia, que si no hi ha ni provocació ni perill la seducció és una representació penosa, vergonyant, ridícula. I ja saps que ensenyar és seduir, i que aprendre és una batalla entre deixar-se seduir i plantar cara a la seducció.

Ella : Estranya manera de seduir, sí senyor.

Ell : Estranya? Hauries de saber que atrau molt més l’abisme desconegut, insondable, d’una mirada que intimida, que no pas el somriure graciós de sempre, tan convencional com mortalment avorrit.

QUATRE

Ella : Que te’n vas?

Ell : Em trobes ben bé per casualitat?

Ella : Doncs ja vindré un altre dia.

Ell : Espera’t, dona. Què volies?

Ella : No res, res d’important vull dir.

Ell : Tant és que en parlem ara com d’aquí un mes?

Ella : Home, tampoc no és això.

Ell : Vols que en parlem o ho deixem per més endavant?

Ella : No dius que te’n vas?

Ell : A punt d’anar-me’n, sí.

Ella : Doncs ja ho trobarem un altre dia.

Ell : No tinc cap pressa especial, si vols em puc esperar una estona.

Ella : No, no, és igual.

Ell : Ara ja és curiositat. Què carall deu ser això que t’ha fet venir però que resulta que no és important?

Ella : Res, no té cap importància, de veritat.

Ell : Aleshores, es pot saber a què has vingut?

Ella : Ja t’ho he dit, a parlar-ne.

Ell : Doncs parlem-ne, dona.

Ella : Segur que no et fa res esperar-te? És que ara em fa una mica de respecte.

Ell : Fa una estona no te’n feia.

Ella : Ja, però és que te n’anaves i ara dius que no te’n vas.

Ell: M’ha semblat entendre que em demanaves si em podia quedar.

Ella : Home, més o menys, volia parlar amb tu, sí.

Ell : Només parlar, no m’ho crec. M’agradaria saber a què ve la mala cara que fas.

Ella : No és mala cara. Home, te n’anaves i m’estranya que ara et vulguis quedar, no em fa gaire gràcia, què vols que et digui.

Ell : Arribes a ser susceptible. A veure si ens entenem d’una vegada, jo me n’anava, és cert, quan has arribat, entenc que m’has vingut a trobar per parlar de no sé què i jo, amb tota la naturalitat del món, et dic que em puc esperar, que no tinc pressa. Té res d’estrany això?

Ella : és que et veig a venir.

Ell : Mira que arribes a ser malpensada.

Ella : No m’equivoco de gaire, segur. I si no, per què dius que sóc una malpensada?

Ell : Perquè desconfies, així de simple, es nota, ho portes escrit a la cara.

Ella : Molt bé, saps que desconfio i amb raó.

Ell : I quina culpa hi tinc en tot això? A veure ara amb què em sortiràs.

Ella : No és que malpensi perquè sí, ja ho saps. De totes maneres, i què si malpenso. Però ets tu que jugues a provocar, que burxes sense parar, només busques la manera d’emprenyar. No cal que t’ho digui que desconfio, ho saps prou bé, és això el que busques, aquest és el teu joc. M’equivoco? No dius res ara?

Ell : Dona, si és com ho expliques, tampoc no sembla un mal joc.

Ella : Sobretot per tu, al final és el teu joc i tu dónes les cartes quan vols i com et dóna la gana.

Ell : I de què et queixes, que no tens un bon joc potser?

Ella : No em serviria de res, ja sé que guanyaràs, tu sempre fas trampes. Tant me fa, d’acord, t’ho dic: no m’agrada gens la nota que m’has posat.

Ell : Què li trobes, que potser és excessiva, massa generosa?

Ella : No sé si ho saps que m’has suspès.

Ell : Per això mateix.

Ella : Tu sempre amb el ganivet a punt, eh.

Ell : T’esperaves alguna altra cosa?

Ella : L’aprovat, és clar. La nota que m’has posat no és justa, no se’m reconeix la feina que he fet.

Ell : I si et dic que sí?

Ella : Aleshores no m’hauries suspès. Digues-m’ho clarament, amb l’aprovat.

Ell : Així que el que jo et pugui dir no compta per res, només t’interessa la nota, oi. Doncs té l’aprovat i no en parlem més.

Ella : No vull cap regal.

Ell : No és cap regal.

Ella : Ja ho sé que no, però tu vols fer veure que sí, i jo només vull la nota que em mereixo, un aprovat.

Ell : Ja t’he dit que si només és això, tranquil.la, aquí el tens i fora maldecaps.

Ella : Així no el vull.

Ell : Ja t’entenc, tu vols l’aprovat però el favor no.

Ella : Saps què et dic, que deixem-ho estar, que m’és igual.

Ell : No, dona, no, té, té l’aprovat.

Ella : Ara ja no el vull, te’l pots quedar.

Ell : No t’entenc, fa no res me’l demanaves i ara que…

Ella : Te’l reclamava, que no és el mateix.

Ell : Com tu vulguis, me’l reclamaves, i ara que te’l dono resulta que no el vols.

Ella : Tu no m’has de donar res, torna’m el que és meu i prou.

Ell : L’aprovat.

Ella : Sí, però ara ja no el vull, te’l pots confitar.

Ell : Sílvia, tens sort que no em vull emprenyar.

Ella : No, si encara resultarà que ets una bona persona..

Ell : En el fons saps que sí.

Ella : Ho dissimules prou bé.

Ell : Sóc indulgent, i acostumo a ser generós.

Ella : Amb tothom o només amb mi?

Ell : Sobretot amb tu, sí.

Ella : Quina por em fas. I tot plegat, quant em costarà?

Ell : Depèn. Quant estàs disposada a pagar?

Ella : Què t’esperes?

Ell : Si t’he de ser sincer, no gran cosa.

Ella : Tan barat no m’ho crec. Parlem clar, què esperes de mi?

Ell : Res, però ho pots fer més bé.

Ella : T’equivoques, faig el que puc, no en sé més.

Ell : M’enganyes. Sé que ho pots fer molt millor, ho sé. Ho fas malament a propòsit, perquè ho vols fer malament, expressament.

Ella : Jo diria que això és ser una mica idiota.

Ell : No, això és saber que pots ferir.

Ella : Ara sí que no t’entenc. O sigui que segons tu ho faig malament perquè sí, que tant me fa suspendre com aprovar.

Ell : No, això no, no és el mateix. Si ho fas malament és perquè saps que ho pots fer malament.

Ella : Tampoc no deu costar gaire, és clar.

Ell : Vull dir que saps que ho pots fer bé i per això ho fas malament, a posta, perquè saps que no et costarà res.

Ella : No sé si recordes que m’has suspès.

Ell : Sí, ara t’he suspès, però saps que facis el que facis, al final jo no…

Ella : Al final no què, digues? Ara calles?

Ell : Hi ha coses que no les cal dir.

Ella : Per pudor potser?

Ell : Per dignitat, criatura, per dignitat.

CINC

Ella : M’han dit que em buscaves.

Ell : Dit així, sembla una mica exagerat, però bé, volia parlar amb tu, sí.

Ella : Aquí em tens.

Ell : Seu, sisplau.

Ella : Comencem bé, veig que això serà llarg.

Ell : Que sigui llarg o curt, dependrà de tu.

Ella : Quin és aquest cop el malentès? No, no facis aquesta cara. Tu sempre tan susceptible. És que si no és això no pot ser res més, perquè jo tinc la consciència ben tranquil.la.

Ell : Això ja m’ho suposo, i tampoc no t’he acusat de res, que jo sàpiga.

Ella : No, encara no, però amb la cara pagues. Cara d’ofès, naturalment.

Ell : T’estranya?

Ella : Si t’he de dir la veritat, a aquestes alçades, de tu ja no m’estranya res. A veure, digues quina majúscula queixa tens ara per fer aquest posat d’indignat.

Ell : No em diràs que et ve de nou, pensa-hi una mica i…

Ella : No em facis perdre el temps, per favor. No sé si ho saps, però tinc molta feina.

Ell : Si te’n vols anar, per mi no te n’estiguis, la porta és oberta, ja ho saps.

Ella : De fet, a tu tant te fa que em quedi o que me’n vagi.

Ell : Això ho dius tu, i com passa sovint, t’equivoques. Tu, per què diries que t’he fet venir?

Ella : Ja t’he dit que no ho sé, ni idea.

Ell : No et crec.

Ella : Problema teu. Per què t’hauria d’enganyar?

Ell : Això ja no ho sé.

Ella : és ben misteriós tot això.

Ell : No és cap misteri, potser ho sembla però no ho és, que no és el mateix.

Ella : I quina diferència hi ha si es pot saber.

Ell : Que l’una és una mala impressió i l’altra en canvi és una falsa aparença.

Ella : I aquest misteri, deixa-m’ho dir així, és una mala impressió o bé…

Ell : Tant pot ser una cosa com l’altra, depèn de si t’ho mires amb innocència o amb mala fe.

Ella : I no hi ha dubte que jo m’ho miro amb mala fe, és clar.

Ell : Tu què hi dius?

Ella : Serviria de res que et digui que no?

Ell : Dona, depèn de l’entusiasme que hi posis.

Ella : Saps que et dic, que estàs carregat de punyetes.

Ell : I què vols, si encara no obro la boca sempre t’agafes les coses a la tremenda.

Ella : Que et penses que sóc idiota jo? Ara ja et veig a venir, ja sé per on vas.

Ell : Imaginacions.

Ella : I mala fe, és clar. Molt bé, i ara que ja sabem el títol potser és el moment que m’expliquis l’argument.

Ell : Quin argument?

Ella : El que ve després del títol, naturalment.

Ell : I tant t’interessa?

Ella : Si m’interessa o no, tu no n’has de fer res.

Ell : Aleshores potser val més deixar-ho estar.

Ella : No, que no et quedaries tranquil.

Ell : Que potser t’importa gaire?

Ella : Que potser m’hauria d’importar? Aleshores, a què vénen tantes prevencions.

Ell : D’acord, el títol podria ser aquest, la mala fe, la teva mala fe.

Ella : Sí, això ja ho sé, ara vull que m’expliquis l’argument.

Ell : Després no t’emprenyis. Te’n recordes que et vaig suspendre.

Ella : Em vas suspendre injustament, per ser exactes.

Ell : Saps que no és cert, perquè tu ho pots fer molt millor.

Ella : Això és el que tu et penses.

Ell : Saps que tinc raó, però és igual, deixem-ho estar. El fet és que d’ençà del dia que em vas venir a demanar l’aprovat…

Ella : A demanar no, a reclamar. Les coses com són.

Ell : Com tu vulguis. Doncs des del dia que vas venir a reclamar-me l’aprovat, ¿em pots dir què has fet?

Ella : Venir a classe cada dia i fer tot el que has manat, com sempre.

Ell : Com sempre no, molt pitjor.

Ella : Et refereixes als exercicis?

Ell : No, ara no parlo dels exercicis, parlo de la teva actitud a classe.

Ella : Trobes que és massa passiva potser.

Ell : No, de passiva no en té res.

Ella : Llavors ja em diràs de què et queixes.

Ell : Que és de mena pro-vo-ca-ti-va.

Ella : I amb mala fe. Saps que el misteri es comença a fer gros.

Ell : Jo diria que es comença a fer clar. Véns a classe cada dia, ja ho sé, però…

Ella : Si et faig nosa m’ho dius i…

Ell : Saps que no és això, però també saps com molestar, passes de tot, mai no pares de xerrar…

Ella : Home, de vegades comento coses de classe amb algun colega, sí.

Ell : Si te n’has de fotre així, pleguem.

Ella : No me’n foto, és la veritat. De totes maneres, si xerro tant com dius, per què no m’ho dius?

Ell : No t’he avisat prou, potser?

Ella : Home, potser un parell de vegades, potser tres.

Ell : I quantes vegades més vols que t’avisi? Mira, jo et puc avisar una vegada, dos també, potser tres, però saps molt bé que no insistiré més.

Ella : No t’entenc.

Ell : Dissimules malament, ho saps molt bé, per no posar-me en evidència.

Ella : Aquesta no me l’esperava, és un argument ben estrany.

Ell : Estrany, dius? Que pensaries si cada dia de classe jo avisés vuit, deu, dotze vegades una mateixa alumna?

Ella : Que potser és una pesada.

Ell : O que jo li tinc mania. I què més podries pensar? A veure, no se t’acut res més? Et donaré una pista. I si després resulta que veus que aquesta alumna parla sovint amb el professor, encara més, que cada dos per tres va al seu despatx i tothom ho sap, llavors què pensaries, digues.

Ella : Jo què sé, que potser ella és una pesada però que tu no li tens mania.

Ell : Vas bé. I què més?

Ella : No m’ho sé imaginar.

Ell : Fes un esforç, dona.

Ella : Home, ben mirat em semblaria estrany que si és tan pesada tu no li tinguis mania.

Ell : I per què no li hauria de tenir mania si és tan pesada com sembla?

Ella : Això ho has de saber tu.

Ell : Potser és que em vol fer la punyeta, potser és ella qui em té mania.

Ella : No hi havia caigut, sí, també podria ser això. Escolta, no et pensaràs pas que jo… N’arribes a ser de complicat. A veure, si et tinc mania, ja m’explicaràs què coi hi faig al teu despatx.

Ell : Més clar que l’aigua.

Ella : Això són imaginacions teves.

Ell : Aleshores per què no pares a classe, digues.

Ella : No me n’adono.

Ell : I tant que te n’adones, però saps que no et diré res allí, enmig de tota la classe, i bé que te n’aprofites, de manera descarada perquè tothom se n’adoni.

Ella : De què s’han d’adonar?

Ell : No ho saps? De la teva insolència i del meu silenci.

Ella : I tot això, segons tu, per què?

Ell : Ah, això és el que m’agradaria saber.

Ella : I si no t’ho sé explicar.

Ell : Si de cas digues que no m’ho vols explicar.

Ella : Molt bé, i si no t’ho vull explicar, què?

Ell : Tampoc no costa gaire d’endevinar.

Ella : Per exemple, què.

Ell : Per exemple una venjança, sí, i no cal que facis aquesta cara de sorpresa que és falsa. Una venjança, i tu sabràs per quins motius. I el pitjo de tot és que és una venjança executada amb la impunitat del franctirador, com aquell que dispara amagat entre la gent, perquè saps que llavors no m’hi puc tornar.

Ella : I per què no t’hi pots tornar?

Ell : Ho saps molt bé, perquè em posaries en evidència davant de tota la classe.

Ella : D’això en diuen sentit del ridícul, i és clar, et podria delatar.

Ell : No em costaria gaire posar-me vermell, això tu ja ho saps.

Ella : Ara resultarà que també ets tímid.

Ell : Sí, i què? Però no és per timidesa que em puc posar vermell, sinó per indefensió.

Ella : Jo diria que més aviat és perquè no pots atacar.

Ell : Ve a ser el mateix. Tu ataques perquè saps que jo no em puc defensar.

Ella : No em facis riure. I la teva autoritat acadèmica?

Ell : No tinc cap més autoritat que la vostra por a suspendre.

Ella : I et sembla poc?

Ell : Em sembla trist.

Ella : No em surtis ara amb escrúpols morals.

Ell : No, però és lamentable veure que el meu únic poder es la vostra debilitat transitòria?

Ella : I què t’esperaves?

Ell : De fet no gran cosa, però resulta molt decebedor veure que només us mou l’obligació.

Ella : Que potser ets professor per vocació tu?

Ell : Tampoc, però faig alguna cosa més que el meu horari laboral.

Ella : Què busques, un pedestal?

Ell : No me’n cal, ja tinc la tarima.

Ella : Aleshores no sé de què et queixes.

Ell : No jugues net. Saps que a classe estic lligat de mans, la teva insolència em desarma. T’aprofites d’estar enmig de la classe, t’amagues a la trinxera de l’última fila per fer-ho encara més descarat, més flagrant, mai no dónes la cara, mai no dius les coses pel seu nom, sempre actues així, impunement i a traïció, com aquell que no fa res i te la fot pel darrere, i allà davant de tota la classe, exposat al ridícul, no em queda més remei que empassar-me les teves ironies enverinades i callar, perquè si m’hi torno encara seria pitjor.

Ella : Una confessió commovedora. Saps que fa riure veure’t així, tan indignat, tan vulnerable. De què tens por, que algú vegi la teva fragilitat?

Ell : No, que s’adonin del teu poder confidencial.

Ella : El meu poder és la teva debilitat, no ho dius així tu?

Ell : Quan vols tens bona memòria.

Ella : Però que no havies de ser un professor arrogant i dur, un dictador exemplar, implacable si calia?

Ell : Només era un joc.

Ella : I jo jugo a fer d’alumna insolent, no era així com havíem quedat?

Ell : Tu jugues de mala fe.

Ella : T’equivoques, i saps per què? Perquè a tu només t’agrada manar, voldries tenir sempre carta blanca, i que nosaltres fóssim les comparses i les víctimes de la teva llengua corrosiva, i ja hauries de saber que per jugar hem de ser dos, o més. No has pensat mai que si jo parlo a classe es per…

Ell : És que no pares.

Ella : I no has pensat mai que si no paro només és per provocar-te?

Ell : Però saps que a classe no m’hi puc tornar.

Ella : Per això mateix, justament aquest és la gràcia de jugar a camp contrari, perquè sé que allà hauràs de callar.

Ell : Això és una cabronada.

Ella: No, que va, és una simple provocació, perquè reaccionis, perquè esmolis bé les teves armes i afinis la punteria, perquè maquinis el teu millor contraatac, però ara ets tu qui m’ha de venir a trobar, jo ja he fet el meu paper. Et toca jugar.

Ell : Ja en començo a estar far del teu joc.

Ella : Fart, ara que jo m’hi començava a entusiasmar? Que no ho veus que tot el que faig és per cridar-te l’atenció, per fer-te veure que el joc m’agrada, que estic ben disposada a jugar?

Ell : Per fi, mira que m’ha costat.

Ella : Ara què passa.

Ell : Res, que per jugar cal ser dos.

Ella : Juguem tu i jo.

Ell : T’equivoques, i ara potser perilles.

Ella : Vols parlar clar d’una vegada.

Ell : Els jocs, Sílvia, són de mentida, ja se sap. O sigui que res del que t’he dit és veritat, només era per veure com reaccionaves. Podríem dir que jugava a mentir, que és una manera de jugar com qualsevol altra.

Ella : No m’ho crec, tu m’enganyes.

Ell : Exactament, jugava a enganyar.

Ella : Ets un mentider.

Ell : El joc de la mentida, certament.

Ella : No m’enganyaràs més.

Ell : Dona, tampoc no et refiïs gaire del que et dic ara, vés a saber si abans t’he dit la veritat i en canvi ara t’enganyo, qui ho pot saber.

Ella : Ets un malparit. D’acord, has guanyat.

Ell : Ja t’has cansat de jugar, justament ara que deies que t’hi començaves a entusiasmar?

Ella : Estic farta de les teves mentides.

Ell : La gràcia del joc és aquesta, que pots enganyar però també et poden enganyar.

Ella : Ets un trampós de merda.

Ell : No, només un jugador de primera.

SIS

Ell : Dimecres passat, encara t’espero. Sí, dimecres, no te’n recordes que havíem quedat?

Ella : D’aquella manera. Home, sí, havíem quedat, però jo em pensava que era de broma.

Ell : Va, no em facis riure.

Ella : Sí, que era parlar per parlar. Si et vaig dir que ja passaria va ser…, no ho sé, una manera de ser educada, però em va semblar que no era una cita formal. Tant important era?

Ell : No és qüestió d’importància, però si quedo amb algú, quedo i ja està.

Ella : Molt bé, doncs aprofita que sóc aquí.

Ell : Sí, però ara no és abans d’ahir.

Ella : Tant de pressa perden les coses que m’havies de dir?

Ell : No t’havia de dir res, res concret vull dir.

Ella : Aleshores, em pots explicar per què havíem quedat?

Ell : No ho sé, però havíem quedat.

Ella : No veus que això no té ni solta ni volta.

Ell : Tu creus que no té cap sentit passar-se tres hores esperant? Sí, tres hores, tal com ho sents.

Ella : I què feies tantes hores?

Ell : Que què feia? Cony, esperar, esperar-te. Si quedo amb algú, hi vaig, això és sagrat.

Ella : Molt bé, ara tens dret a queixar-te tres hores seguides.

Ell : I què en trauré? Fer-me encara més mala sang?

Ella : No, fer-me sentir culpable.

Ell : Que potser te’n sentiries potser?

Ella : Si me’n sentiria o no, això és secundari, l’important és que això és el que tu busques, que em senti culpable.

Ell : T’agrada capgirar les coses, jo només dic que em vas deixar plantat.

Ella : Jo no et vaig plantar.

Ell : Ah, no, i què hi feia jo aquí tantes hores dret com un estaquirot? Et penses que esperava l’esperit sant potser.

Ella : Tu ja sabies que no vindria. Sí, i no cal que facis aquesta cara de badoc. No em diràs que no ho sabies.

Ell : I per què ho havia de saber si es pot saber.

Ella : Perquè aquella no és manera de quedar, i no m’ho facis explicar.

Ell : A veure, havíem quedat que vindries, sí o no.

Ella : Potser sí, però només perquè tu m’hi vas forçar.

Ell : Saps que és mentida, si vas quedar va ser perquè tu vas voler.

Ella : Em sembla que no ets la persona més indicada per acusar ningú de mentir, perquè mentir, això sí que en saps. O potser ja no te’n recordes de l’altre dia?

Ell : Només et recordes del que vols. Jo no t’he dit mai que mentia, et vaig dir que jugava a enganyar, que és diferent.

Ella : és exactament el mateix.

Ell : T’equivoques, perquè puc fingir que enganyo. Si es pot fingir la veritat, també es pot fingir que menteixes, no et sembla. I encara que t’hagués mentit, què, que potser em diràs la veritat tu?

Ella : Quina veritat vols saber.

Ell : N’hi ha més d’una?

Ella : Que jo sàpiga, dues.

Ell : La teva i la meva, és clar.

Ella : No exactament, hi ha una qüestió d’ordre, la teva primer, la que tu vols sentir i només després les altres.

Ell : I segons tu, quina és aquesta veritat que jo vull sentir?

Ella : Si no las saps tu, no seré pas jo qui te l’expliqui.

Ell : Si que t’has tornat hermètica.

Ella : No perdis el temps, ja pots burxar que no t’ho diré.

Ell : M’ho hauré d’imaginar. Deixa’m pensar…, a veure. Que potser t’has emprenyat?

Ella : I per què m’havia d’emprenyar.

Ell : Per res, però semblava que…

Ella : Les aparences enganyen, no te n’oblidis.

Ell : Veig que t’has après la lliçó.

Ella : He tingut un bon mestre.

Ell : Gràcies dona.

Ella : Veig que la ironia va de baixa.

Ell : No t’amoïnis, només faig una pausa.

Ella : Dissimules malament, quin desengany, et veig en mal moment.

Ell : Calla, no m’espantis.

Ella : La ironia se’t desinfla, i això et delata. Tens més por que vergonya.

Ell : I de qui puc tenir tanta por, perquè si no és de tu, aquí no hi veig ningú més.

Ella : Mira’t al mirall i ho descobriràs.

Ell : Suposo que és una metàfora.

Ella : Per un cretí potser sí.

Ell : Veig que ja s’ha obert la veda.

Ella : No et preocupis, no m’agraden els safaris, els trobo mortalment avorrits, ja t’ho faràs.

Ell : Tanta indiferència no me la crec.

Ella : Tu mateix, jo ja m’he tornat insensible a les teves gracietes impertinents, ara ja sé de quin peu coixeges.

Ell : T’ha agafat fort això de la retòrica.

Ella : És una mala defensa, has perdut facultats, comences a fer riure, la indiferència et mata.

Ell : No m’agrada fer sang.

Ella : El cinisme encara et deixa més en evidència.

Ell : Mira con tremolo, estic ben trastornat.

Ella : Perds el temps, gastes saliva debades, t’esforces a semblar fred, dur, cerebral, però és inútil, en el fons saps que…

Ell : Que sóc un sentimental.

Ella : Un sentimental, no. Un amargat, això és el que ets.

Ell : Quina desgràcia.

Ella : No fas gens de gràcia. Tanta por et fa mirar-te la cara?

Ell : Tan lleig sóc?

Ella : Lleig també, però ja m’has entès. Ara, si vols t’ho diré més clar.

Ell : Dona, ni que sigui per no cagar-la, t’ho agrairé.

Ella : El teu pitjor enemic ets tu mateix.

Ell : Qualsevol dia em mataré.

Ella : No hi ha perill, t’estimes massa.

Ell : Sembla una contradicció.

Ella : T’estimes tant que encara t’odies més.

Ell : O sigui, que jo mateix em tinc mania.

Ella : Et tens mania però encara et fan més mania els altres.

Ell : I no és molta mania per un sol home?

Ella : És la teva gran especialitat, no et suportes però encara suportes menys la indiferència dels altres.

Ell : Si que sóc insuportable.

Ella : Un amargat és el que ets, ja t’ho he dit.

Ell : Hi haurem de posar sucre.

Ella : Tu només hi saps posar més sal.

Ell : Senyal que encara ho trobo massa dolç.

Ella : No, senyal que encara no saps quin gust té el sucre. Necessites amargar la vida als altres perquè no acceptes amargar-te-la sol, necessites humiliar la gent per aplacar les teves frustracions. Ets un amargat i un ressentit, ni vius ni deixes viure.

Ell : Continua, és magnífic.

Ella : T’agrada rebolcar-te en el fang, recrear-te en les misèries dels altres, necessites cridar l’atenció ni que sigui a costa de ser malvat, si alguna cosa no suportes és ser un qualsevol, no toleres sentir-te un no ningú, la vanitat et corseca, l’orgull et recrema, la modèstia et queda falsa, incapaç de fer-te admirar només busques que et temin o que et menyspreïn. T’agrada que et diguin que ets un malparit.

Ell : Ja saps que m’encanta.

Ella : Cada cop et costa més fingir.

Ell : Potser no fingeixo i només ho faig veure, vés a saber.

Ella : Ja no ho saps ni tu mateix.

Ell : M’hauré de treure la màscara a veure què surt.

Ella : No podries, t’hauries d’arrencar la pell. No et canses de fer sempre aquest paper de cínic.

Ell : Segons com, ser cínic és una bona manera de ser sensat, i sobretot prudent.

Ella : És un comportament de covards.

Ell : Ara sembles molt valenta, però tu també amagues la veritat.

Ella : Ni l’amago ni menteixo.

Ell : Això no té sentit.

Ella : En té, però se t’escapa, no escoltes. T’ho tornaré a dir, no dic la veritat però tampoc no menteixo.

Ell : Això és un contrasentit, saps que no pot ser.

Ella : Si a tu ja et va bé així, jo encantada.

Ell : Si et penses que així em picaràs, t’equivoques de ple.

Ella : Penses massa, però no ho endevinaràs.

Ell : Va, dona, una pista, només per curiositat.

Ella : Comences a resultar ridícul. Tu ja hauries de saber que no es pot saber allò que no és ni deixa de ser. I si no és, ni et puc mentir, ni et puc deixar d’enganyar.

Ell : Això no pot ser.

Ella . No pot ser, però és. No t’amago res, saps per què, perquè no hi ha res a amagar, re de re.

Ell : No és veritat.

Ella : No és veritat ni mentida, és que no és res, la veritat és aquesta.

Ell : M’enganyes. Tu jugues.

Ella : I tu, jugues o ja ho has deixat estar.

Ell : Ara no jugo.

Ella : Jo tampoc.

Ell : No m’ho crec.

Ella : Jo tampoc.

SET

Ell : Entra, Sílvia, entra.

Ella : Ho sento, no he pogut venir abans. Avui tenia un examen i s’ha allargat més del que em pensava.

Ell : No passa res. T’ha anat bé, suposo, se’t veu contenta, fas cara de satisfeta.

Ella : No sé què dir-te, potser perquè era l’últim.

Ell : No et queda res més?

Ella : Poca cosa. Sortir del teu despatx i ja s’haurà acabat tot.

Ell : No t’amoïnis, anirem de pressa.

Ella : M’has aprovat?

Ell : Això no ho he dit.

Ella : Que m’has suspès?

Ell : No, vull dir que encara no m’ho he mirat.

Ella : T’ho miraràs ara.

Ell : M’ho miraré i et diré què, no et preocupis que tot arribarà i encara acabarem d’hora. I no facis aquesta cara de patir que de tu no me la crec.

Ella : No sé què et penses de mi. No m’agradaria suspendre, m’entens. Sóc pragmàtica, ja ho saps, però em refio de tu, no tinc gaire clar que m’aprovis.

Ell : Això no tu creus ni tu. A què ve ara tanta desconfiança? Sílvia, això s’ha acabat, no cal que facis més aquest paper.

Ella : Quin paper he de fer.

Ell : Tant se val, aquest ja et va bé, per l’estona que ens queda ja no paga la pena canviar res.

Ella : Veig que estàs de molt mala lluna.

Ell : Deu ser el temps que fa, aquesta xafogor tan apegalosa.

Ella : Fa calor, sí, ja tocava.

Ell : Això mateix, farem una clausura en la més estricta i discreta asèpsia acadèmica.

Ella : I a la pràctica, no serà molt complicat tot això?

Ell : Res, dona, simple rutina i formalitat. Bé, deixem-nos de romanços que encara ens posarem sentimentals. Sílvia, tal com s’acostuma a dir, hem arribat al final del camí. O com també diuen, de vegades amb més pompa que solemnitat, ha arribat l’hora de la veritat.

Ella : Tal com ho dius, sembla que hagi arribat l’hora de la venjança.

Ell : I de què m’hauria de venjar?

Ella : Suposo que de res.

Ell : Doncs suposes malament, la feina seria triar; hi ha tantes coses que no sabria pas per on començar.

Ella : Doncs molt bé, si t’has de venjar no sé de què, endavant, acabem-ho aviat.

Ell : No t’esveris, dona, que la comèdia només acaba de començar, la gran farsa acadèmica que avui ens toca representar. Tranquil.la, això només és música de festa major. Escolta, et veig una mica atabalada.

Ella . De tu no me’n refio; després de la broma sempre arriba la tronada.

Ell : No pateixis, Sílvia, els professors podem ser idiotes, però al final sempre som honestos.

Ella : Jo idiotes no ho diria.

Ell : I honestos tampoc, oi. Sí, ja ho sé que no has dit res, però també sé llegir el pensament.

Ella : Trobo que saps un munt de coses.

Ell : Tantes com tu gairebé.

Ella : Poca cosa doncs.

Ell : La modèstia no t’escau.

Ella : A tu en canvi et queda falsa.

Ell : No t’embalis que podries ensopegar.

Ella : No vindrà d’aquesta.

Ell : Però avui no, dona, avui és un gran dia. Sembla que tens pressa.

Ella : Si cal sabré esperar.

Ell : Això està bé, la paciència és una gran virtut.

Ella : De vegades una virtut èpica.

Ell : Deixa’t d’ironies, si això és el que busques, avui no em picaràs.

Ella : Què més voldries.

Ell : La lluna en un cove. No deus ni saber què és un cove, oi? Tant, és; com tantes altres coses, la lluna només és per contemplar i prou.

Ella : Això si no hi ha núvols, és clar.

Ell : Dona, avui hi ha un cel ben blau.

Ella : Doncs aprofita-ho, que demà potser plourà.

Ell : Ja estaria bé que refresqués, no recordo un mes de juny com aquest. I ara que faig memòria, m’has fet l’últim exercici que et vaig demanar?

Ella : Sí. Un moment, a veure si el trobo. Té, aquí el tens. No sé si estarà prou bé, però d’hores me n’hi vaig passar moltes. Em vaig quedar tota la nit de dissabte sense sortir, ja clarejava quan vaig acabar.

Ell : Ara es fa de dia prou aviat. En fi, ho lamento.

Ella : No està bé.

Ell : No, dic que lamento que la nit de dissabte et quedessis tancada a casa.

Ella : És igual, tampoc no hauria sortit.

Ell : Una pena.

Ella : L’exercici?

Ell : No, vull dir un dissabte sense sortir.

Ella : Sí, i això que no ho faig mai.

Ell : Sortir?

Ella . No, quedar-me tancada a casa.

Ell : Surts cada nit.

Ella : Només els dissabtes. I algun divendres de tant en tant.

Ell : Està bé.

Ella : Està bé, l’exercici?

Ell : No està malament.

Ella : Però bé tampoc.

Ell : Ni bé ni malament.

Ella : Regular.

Ell : Més aviat irregular.

Ella : Ho sento. No és pas per falta de ganes de fer-ho bé, t’ho asseguro, ja no sé què més puc fer.

Ell : Si et sembla bé, me l’hauries de repetir.

Ella : El tornaré a fer igual de malament.

Ell : No siguis fatalista, Sílvia, potser et sortirà millor. Crec que ho hauries d’intentar.

Ella : Fa mesos que ho intento i mira de què m’ha servit.

Ell : Sí, és una llàstima perdre així una nit.

Ella : Pitjor seria perdre un curs sencer.

Ell : Tampoc no cal que et posis dramàtica, només és un simple exercici, però me l’hauries de repetir, voldria convence’m que ho saps fer bé.

Ella : No en sé més, de veritat, si no ho faig millor és perquè no en sé més. Després hi ha un problema, és que no podré, no tindré temps.

Ell : Que també has de sortir aquesta nit?

Ella : No, els dimecres no surto mai.

Ell : Doncs aquesta nit me’l podries fer, no?

Ella : És que m’hauré de preparar les maletes.

Ell : Que te’n vas?

Ella : Demà mateix, sí, de vacances. Demà al matí he d’agafar l’avió, a quarts de nou.

Ell : I quan has de tornar?

Ella : Si tot va bé seré tot l’estiu a fora, fins a finals de setembre. Això si tu no em fas tornar abans, depèn de si m’aproves o si em suspens.

Ell : I a tu què et sembla que faré?

Ella : Ets tan imprevisible que no ho sé.

Ell : Jo ja ho tinc decidit. Ho tens a les teves mans.

Ella : No t’entenc.

Ell : Molt senzill, que et posis la nota tu mateixa.

Ella : Que jo mateix em posi la nota? Podria fer trampa.

Ell : No m’estranyaria gaire. I què? No vindrà d’una.

Ella : A què ve ara això? No m’agrada gens la teva actitud.

Ell : Però què més vols, si et deixo posar la nota que consideris més convenient.

Ella : Ets un impertinent.

Ell : T’enfades per no res. Mira, posa’t la nota que vulguis i llestos.

Ella : Només vull la nota que em mereixo.

Ell : I segons tu, què et mereixes?

Ella : Un aprovat. Un aprovat és suficient.

Ell : Doncs tu mateixa.

Ella : Me’l poso? No serà una broma de mal gust, eh.

Ell . En aquestes coses ja saps que sóc molt seriós.

Ella : Aquí ho tens. Et sembla bé?

Ell : Si a tu et va bé, a mi també.

Ella : A mi em sembla just. No t’ho sembla a tu?

Ell : Et preocupa gaire el que jo pugui pensar?

Ella : No, però tot això em resulta bastant estrany.

Ell : T’asseguro que tinc la consciència ben tranquil.la.

Ella : Jo també.

Ell : Ja m’ho suposo.

Ella : Insinues alguna cosa?

Ell : No hi busquis segones intencions, que no hi són.

Ella : Amb tu mai no se sap.

Ell : No hauries de ser tan desconfiada, ja no val la pena, el curs arriba al seu final.

Ella : Ja tinc ganes que s’acabi.

Ell : Tot s’acaba, Sílvia, el curs, tot; i de tots aquests mesos no en quedarà res, només el teu aprovat.

Ella : Per mi és suficient. Aleshores com quedem, he aprovat o no?

Ell : Que no t’has aprovat tu mateixa?

Ella . Però vull que m’ho asseguris.

Ell : Sí, Sílvia, estàs aprovada.

Ella : Fins que no tingui la papereta de l’aprovat a les meves mans no estaré tranquil.la.

Ell : Sílvia, el curs s’ha acabat i el joc també, no cal que continuïs amb aquest paper.

Ella : Però estic aprovada, sí o no, digues?

Ell : Legalment aprovada, sí.

Ella : Legalment, només?

Ell : No siguis tan suspicaç, només vull dir que aquesta nota és definitiva, oficial. Ho entens ara o vols que t’ho torni a dir?

Ella : Tampoc no cal que et posis així.

Ell : No em poso de cap manera, però et comences a fer una mica pesada, només una mica.

Ella : No t’amoïnis, ja me’n vaig.

Ell : Bon viatge.

Ella : Gràcies. I bones vacances.

Ell : Gastes molta formalitat quan vols.

Ella : Sóc una alumna educada. No entenc la teva actitud; tant t’emprenya haver-me aprovat?

Ell : Tant et preocupen les notes?

Ella : Home, no m’agradaria haver de repetir curs, suposo que ho entens.

Ell : Dona, tampoc no t’ha anat tan malament.

Ella . Ni bé ni malament, però he aprovat. Al final és l’únic que compta. Però si t’has de posar així, no ho sé, potser més val que em suspenguis.

Ell : I fer-te perdre un curs?

Ella : Més val perdre el curs que no pas la paciència.

Ell : No cal que perdis res, al capdavall tampoc no hi guanyaríem gran cosa.

Ella : No t’entenc, sovint em desconcertes, no sé què dius, no sé què pretens, no sé… Però, què t’esperaves de mi?

Ell : Res, ni les gràcies.

Ella : Aleshores estem en paus.

Ell : Només falta un petit detall, la carta.

Ella : Quina carta?

Ell : La carta que tothom m’ha de fer per dir allò que no ha dit durant el curs o allò que li vingui de gust.

Ella : És que…, no te la podré fer.

Ell : Digues que no la vols fer, sigues sincera. Tampoc no has tingut temps aquesta vegada?

Ella : No, de temps n’he tingut, però… Et pot semblar una tonteria però no ho és.

Ell : Si no m’ho dius no ho puc saber.

Ella : Amb tu sempre he parlat en català, però resulta que estic acostumada a escriure en castellà, des de petita, i no em surt, vull dir que em resulta molt artificial escriure’t.

Ell : D’acord, si aquest és el problema, la solució és ben fàcil, fes-me-la oral.

Ella : Així, improvisada?

Ell : Si no hi ha cap més manera, sí.

Ella : Si vols ho puc intentar.

Ell : Tant se val, deixa-ho estar, no cal.

Ella : No hi ha qui t’entengui, et queixes que no t’he fet la carta i ara que… Vols la carta o no?

Ell : Tampoc no em diràs el que penses.

Ella : Per què no t’ho hauria de dir. No sé què et penses, però no tinc res a amagar.

Ell : Ja m’ho suposo.

Ella : Doncs suposes bé.

Ell : M’equivoco poques vegades.

Ella . Però quan t’equivoques, la cagues. No t’ho repetiré, vols que et digui el que penso o no?

Ell : No cal, ja m’ho imaginaré.

Ella . Què t’imagines?

Ell : La carta que em faries.

Ella : A veure, què diria?

Ell : Té.

Ella : Què és això?

Ell : Que no ho veus? Un full en blanc.

Ella : Ja, però, i la carta?

Ell : Això és la carta.

Ella : Un full en blanc?

Ell : Exacte, en blanc.

Ella: Doncs té, te’l firmo i llestos.

Ell : Això és la teva carta?

Ella : Això és el que tu has dit, i ja saps que no m’agrada portar-te la contrària.

Ell : Així que no m’escriuràs la carta.

Ella : No, no te l’escriuré.

Ell : Que t’has emprenyat potser?

Ella : A tu què et sembla?

Ell : I per què?

Ella : Perquè tu sempre et penses que ho saps tot.

TELÓ

 

13-tzameti 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*