JO NO PERDONO. Violència i abusos a l’escola del meu temps

FOTO 1965-66

Orla del meu primer curs de batxillerat a l’Escola Pia de Balaguer; a dalt amb birret l’aleshores escolapi Joan Sala

  1. COPS

Una mica més, i aquell malparit m’obre el cap.

Aleshores jo tenia 10 anys, feia primer de batxillerat. Aquell energumen —gras, panxut, sense coll, amb papada, galtaplè, curt de tiro, curt de braços, dits abotifarrats, mirada vidriosa, malcarat, violent, fanfarró— acabava d’arribar als escolapis de Balaguer. Duia sempre un birret de tres aletes, com si fos algú lletrat, i feia dies que es passejava per l’aula d’estudi —la peça, en dèiem— amb un barró de pi bast, d’uns dos centímetres de costat, metre i mig de llarg, i a la punta un clau d’enllatar que feia ganxo, com un arpó primitiu i bàrbar.

La peça era una aula llarga, que ocupava gairebé la primera planta del costat del col·legi que repenja a la muralla medieval, que aleshores donava a l’escorxador, avui carrer del germà Peralba, un escolapi fabulós a qui vaig tenir de mestre a pàrvuls. La peça era l’aula habitual de primer i segon de batxillerat, uns vuitanta alumnes, que a l’hora de classe es partia amb una porta d’acordió de quatre fulles que, un cop tancada, es convertia en pissarra. A les hores d’estudi, la porta es replegava, i les dues aules es convertien en una, la peça.

Aquell sàdic —Joan Sala Parcerisas— era el nostre vigilant habitual, i es passejava amunt i avall de l’aula amb el semaler ben armat, repenjat a l’espatlla, preparat per la bastonada. De vegades, però, se n’anava i deixava d’encarregat algun protegit, el fill d’un mestre per exemple, amb la comesa d’apuntar qualsevol que feia xivarri. Un dia, cap al migdia, mentre el Sala era fora, un alumne de segon se la va jugar. R. P. va tocar un trompeteta de plàstic enmig del silenci i el fill del mestre es va xivar. Al Sala se li va encendre l’oli de la mirada quan va saber què havia passat, i sense avisar li va fotre un cop descomunal al xaval, i dos pams del garrot van sortir volant.

L’endemà, a primera hora de la tarda d’un dia qualsevol de primavera, em va tocar el rebre a mi. Era l’hora d’estudi, a penes se sentia una mosca, només el cruixir de les sabates resseques, llordes, del Sala, que passejava amunt i avall entre les tres fileres de pupitres de la peça. Tots estàvem amorrats a la taula, més atents però als nyecs del kapo quan s’atansava per darrere que a la lletra d’aquells tristíssims llibrots que havíem de memoritzar per força. I de cop, la garrotada. Amb el metro llarg de barra que li quedava, gairebé em rebenta el crani aquell malparit. La sentida va ser brutal. La destralada, tremenda, per darrere, sense motiu ni explicació, a traïció. Entremig dels parietals, m’ha quedat un bony que encara arrossego, com la ràbia amarga.

Molt temps després vaig entendre l’advertència del pederasta. Dies abans, l’havia enxampat al camp d’esports.

  1. CARÍCIES

Fa cosa d’un any, María Jesús Ibáñez i Guillem Sánchez, d’El Periódico, entrevistaven un dels maristes denunciats per abusos sexuals. Tot i que no revelaven en quin lloc s’estava l’acusat, publicaven una foto on se’l veia d’esquena a tocar d’una horrorosa escultura de Marcellin Champagnat que hi ha en un replà d’una magnífica finca dels maristes que conec bé, el Monestir de les Avellanes, a prop d’Os de Balaguer. En tals circumstàncies, veure el pedòfil al costat de la figura del fundador dels maristes, voltat d’innocents criatures, podia semblar una broma de mal gust o un retrat amb mala llet, mordaç.

Obro parèntesi. Ironies del destí, un anys abans, el 2010, en celebrar els 100 anys al Monestir de les Avellanes, el Superior general de l’Institut, Emili Turú, en un turó al peu del monument a la Verge, deia als maristes reunits: “L’Institut ha viscut moments més difícils que els que vivim ara. Vegeu que Maria porta un nen als seus braços: un nen és una vida fràgil. És com el símbol de l’Institut. Ella assenyala amb el dit a Jesús. Aquest gest ens invita a anar a llocs on la vida és fràgil. El Senyor compta amb nosaltres per anar a tants llocs en què es viu la fragilitat d’allò petit”.

_DSC1609

Escultura, horrorosa, dedicada a M. Champagnat, fundador de l’orde, a la magnífica finca que l’Institut té al Monestir de les Avellanes, als peus de la qual El Periódico va entrevistar fa cosa d’un any un dels maristes denunciats per pederàstia

Vist tot el que s’ha sabut després —alguns maristes es van passar un munt de fràgils criatures per la pedra i per la fava, els van trencar literalment, i l’Institut va tapar els crims—, l’apel·lació al Senyor del germà Turú sona a sarcasme. Vistos els nombrosos casos d’abusos i violacions comesos durant dècades en només dos centres dels maristes a Barcelona, destapats l’any passat pels periodistes abans citats, no em vull imaginar què pot haver passat al monestir de les Avellanes, que fins el 1994 va ser seminari de maristes i, durant dècades, va acollir centenars de novicis a l’internat. Tanco parèntesi.

A l’entrevista citada, l’anònim marista negava els abusos i recorria a un eufemisme habitual en casos així: “Eren carícies, només carícies”. Altres encara van més lluny. El conegut com a pare Román, del clan dels Romanones, jutjat setmanes enrere a Granada, també va negar els abusos sexuals, diu que tot eren només “mostres d’amor cristià”.

Carícies, que no tenien res d’innocent. Als escolapis de Balaguer del meu temps hi havia un altre capellà que tenia les mans llargues, V. S., però no se n’amagava. Li dèiem “el santo”, potser perquè feia pinta de no tenir sang, una pell fina, setinada, color de mantega, aquells llavis prims de conill vell, aquella expressió beneita, però amb una mà dreta mig serp, mig rateta, que així que podia se’t colava per dessota la bata, el jersei, la camisa…, i lentament et repassava coll, espatlla, esquena… O pit i panxa, si entrava per davant.

El confessionari era el seu racó habitual de rapinya. Quan la criatura s’agenollava davant seu, amb la mà esquerra et subjectava el cap, t’amorrava a tocar del seu, ben arrambats, galta contra galta —l’olor de talc i lavanda barata, l’alè que pudia a cigrons i col bullida—, i aleshores la mà dreta furgava entre la roba, buscava el camí sota la samarreta, s’escorria esquena avall, sense pressa, sense remordiments de cap mena, sempre avall, fins on podia arribar.

Però aquell matí a classe, es va posar en evidència. Com feia sovint, va començar amb carícies al clatell, buscava el forat sota la roba, i així que el va trobar… A.G. va notar que la mà li baixava per l’esquena, i de cop, no sap com ni per què, se li acut de dir:

—Si baixa gaire més, padre, es trobarà el cul cagat!

Tota la classe de segon de batxillerat es va pixar de riure, però era un riure sense malícia, només per la gràcia escatològica, res de dolent, però ell es va sentir descobert. L’escolapi ‘afectuós’ es va transformar en un homenet furiós, el va fer fora de classe a crits i empentes, i al passadís es van abraonar tots dos:

—Em va fotre una hòstia i jo m’hi vaig tornar; el vaig agafar per la sotana i el vaig sacsejar; em va amenaçar de fotre’m fora del col·legi; jo vaig fotre el camp corrents cap a casa.

Després d’un espectacle així, tothom veia a venir l’expulsió fulminant de l’alumne, on va a parar, pegar un capellà. Aquella mateixa tarda, però, el seu pare va anar a veure el pare rector. Ningú no sap què li devia dir, què es devien dir. Però el cert és que l’endemà A.G. va tornar a l’escola com si no hagués passat res.

  1. CALÇOTETS

Aquella tarda el vaig descobrir, per casualitat, però el vaig enxampar en flagrant delicte en un racó amagat rere el camp de futbol.

Els escolapis tenien un fenomenal camp d’esports a tres-cents metres del col·legi, exactament on ara hi ha el CAP i l’hospital de Balaguer. La porta d’entrada donava just al camí que separava el camp de futbol, a l’esquerra, de les piscines, a la dreta, uns dos metres ensotades. A la piscina gran, de 25 metres, hi havia dos trampolins i un tobogan singular que era un canal pel llom i el coll d’una feliç girafa de formigó, en posició d’abeurar-se, ara jubilada en una rotonda de la ciutat. Rere les piscines, separat per una filera de xiprers, hi havia un pati poliesportiu, on jugàvem a bàsquet i fèiem els salts de plínton, cavall i poltre. El camp de futbol, que ocupava tota l’altra meitat de la finca, també estava mig metre enfonsat, de manera que quedava una vora elevada, d’amplada irregular, que permetia circumdar el camp sense travessar el terreny de joc. Darrere la porteria contrària de l’entrada, hi havia un caminet que portava a una feixa aixecada, ampla com el mateix camp, quatre metres de fondo, oculta rere una vegetació diversa, densa, desendreçada. Era un jardí solitari, fresc, sempre en penombra a causa dels arbres i els arbustos emparrats. Entre heura, lliris blaus, llorers, lilàs i arços blancs, un parell de bancs primaris, una llosa de pedra calcària sobre dos pilons de dos pams.

20170813_100948

La girafa tobogan de la piscina que hi havia al camp d’esports dels escolapis ara està amorrada a una rotonda tristíssima, perduda, gairebé als afores de Balaguer.

Devia jugar a futbol amb algú altre, de porter potser, i devíem embarcar la pilota al jardí de darrere la porteria. Vaig anar a buscar-la, com sempre, però a penes vaig fer el revolt del caminet, em vaig aturar en sec. No esperava trobar-me ningú amagat allà dalt. No sé quanta estona m’hi vaig quedar plantat com un estaquirot —quatre segons, potser deu, sense dir ni mu—, ni si vaig fugir corrents, però l’estampa la tinc encara gravada al cervell.

El Sala estava al banc de pedra, assegut al llarg i no pas a l’ample, de manera que el veia de cara, les cames li queien per una banda. I assegut al seu costat, repenjat a la seva panxa, les cames baldant per l’altra banda, aquell noiet del meu curs, pigat, de pell blanca. El Sala em va mirar fit a fit, i no es va immutar. El noiet tampoc no va fer cap gest especial, una cara inexpressiva, es deixava fer, com atordit. Tenia els pantalons curts i els calçotets blancs abaixats, per sota els genolls. Amb la mà esquerra el capellà sostenia el noi contra el seu cos de bou, amb la mà dreta li magrejava els collons, sense pressa, li palpejava amb delit els genitals, sense pèls, infantils, i em mirava desafiant.

Segon parèntesi. Per caramboles impensables, el 7 de maig vaig parlar del cas amb la víctima dels abusos: potser hauria de dir suposada víctima, perquè ell diu que m’he d’haver confós, que ell no era, que d’una cosa així se’n recordaria. Al seu moment, mesos enrere, només per donar fe de la història d’abusos, jo vaig revelar el nom de la criatura al provincial dels escolapis. Fa dues setmanes, el provincial va comentar el nom a un altre escolapi, i resulta que es coneixien. Pel seu compte, els dos escolapis van decidir preguntar-li directament si havien abusat d’ell a l’Escola Pia de Balaguer, i els va dir que no, que el devia prendre per algú altre. Jo no hauria gosat preguntar-li això així, obertament, quina imprudència: el risc de desvetllar fantasmes em semblava excessiu. Ara, però, no tenia més remei que parlar amb ell, cosa que he fet. I em diu el mateix, que m’he d’haver confós, que d’una cosa així se’n recordaria. Que jo em podria haver confós? Sí, és clar, la memòria bé que em podria trair, com també el podria trair a ell, li dic, però això ja no té solució, el dubte no es pot esbandir enlloc: ell diu que no era ell, i me’l crec, però jo en tinc una memòria precisa de l’abjecta escena, com qui es mira una foto. Tanmateix, que m’hagi confós o no de criatura és secundari: l’important és que l’escolapi Sala va ser un paio malvat, depravat, en dono fe, i així ho reconeixen ara alguns escolapis del seu temps, amb ridículs eufemismes. Tanco parèntesi.

  1. CAPITÀ CAPELLÀ

A finals d’agost de l’any passat, m’arribava una carta del provincial de l’Escola Pia a Catalunya, Eduard Pini, em demanava una entrevista. Dies abans, en una tertúlia a El Món a RAC 1, arran de no sé quin altre despropòsit contra els gais de l’arquebisbe de València, jo havia dit:

—Un dia explicaré un cas de pederàstia de quan estudiava als escolapis de Balaguer; no passava només als maristes, passava a tot arreu això, i arreu ho tapaven.

Es veu que algú va alertar el provincial, i estava amoïnat, és clar. Ens vam trobar, li vaig explicar el cas, i es va comprometre a buscar informació. Dies després rebia un succinta biografia de l’escolapi Joan Sala:

— Entrà a l’Escola Pia abans de la guerra, que va passar a Pamplona. Després de la guerra, va estar als col·legis d’Olot, Vilanova i la Geltrú i Sant Antoni de Barcelona. D’allí fou enviat a Amèrica l’any 1956. En tornar passa per Granollers l’any 1962, i el 1965 va al col·legi de Balaguer, on s’estarà els cursos 1965-1966 i 1966-1967. Torna a Nostra Senyora de Barcelona per un any i d’allí se’n va a Madrid el 1971, i el 1972 es desvincula de l’Escola Pia. I pel que em diuen alguns escolapis ancians, sembla que va passar a treballar per l’exèrcit o per la Guàrdia Civil per terres d’Andalusia. Em comenten que va morir cap al 1993.

En parlo amb un company de curs, el meu germà de llet Joan, i aleshores em revela una cosa que no havia sentit a dir mai:

—Sí, quan el Sala era als escolapis de Balaguer, ja era capellà militar. Això deia ell, m’ho recordava cada dia al pati mentre m’estrenyia la mà amb força fins fer-me agenollar de dolor, que malparit. Cada matí, quan deia missa, li feia d’escolà jo, i sempre m’ho deia, que ell era capità de l’exèrcit espanyol.

_DSC1620

Costat de l’edifici dels escolapis del meu temps, a la vora del riu Segre, que repenja directament sobre la muralla medieval: a la primera planta hi havia l’aula d’estudi anomenada la peça. Ara és seu de la biblioteca municipal i l’escola de música entre altres entitats.

Li comento la notícia al provincial, que de primer s’estranya, després hi troba una explicació:

—En acabar la guerra, de tant en tant l’exèrcit demanava religiosos joves a ordes diversos per fer de capellans castrenses. A ell li devia tocar d’anar-hi, i fins on jo sé, el tractament que rebien era d’alferes. Però no conec cap escolapi que li hagi tocat de fer aquest servei de capellà militar i que després vagi proclamant que és alferes o capità.

El Sala, però, era un fatxenda. I a més de fer el merda li agradava fer mal, perquè sí, per afició. I no és d’estranyar. Un escolapi de Tàrrega que també repartia hòsties a base de bé —a mi em va doblegar d’un cop de puny a la boca de l’estómac—quan li pregunto que en recorda del Sala em diu per correu:

—Era una persona molt primària, amb qui era difícil la convivència, molt de dretes, amb tendències descaradament franquistes.

Segur que calla coses. Sap coses que no explica. Les coses que hi ha darrere d’això que diu: home primari, de tracte difícil, de dretes, franquista devot…

Un home primari. I sobretot violent. El meu germà de llet em conta que un dia, al camp d’esports, vora la piscina gran, va estabornir un alumne d’un cop de puny sec a la cara, jo no me’n recordo. Era més gran que nosaltres, diu, dos o tres anys més potser, anava un curs per darrere, eren dos germans d’un poblet del Pallars Jussà. Era un paio cepat, recorda, però va caure com un sac, va perdre el coneixement del batzac. Em diu el nom, no em sona. Busco, trobo un arquitecte amb el mateix cognom, li escric, però no em respon. Li telefono, poques ganes de parlar, deu ser el seu oncle, diu, però no em passa cap telèfon, que si de cas ja li dirà.

Passen els dies, ningú no diu res. Busco a la xarxa, i en un informe de concentració parcel·lària trobo un pagès del Segrià amb el mateix cognom. Li truco, em diu que sí, que va anar als escolapis de Balaguer, que el de la patacada no va ser ell, potser sa germà. Em passa el número, li truco de seguida, no té gens de ganes de parlar, ni de recordar, em diu, que aquesta mena de coses no li interessen, fa tants anys. Un altre company em confirma la tremenda trompada.

El provincial d’ara, Eduard Pini, no en sabia res de les maleses de l’escolapi Joan Sala, ni tan sols un rumor apagat. Però ara em sembla que el provincial Pini no té cap dubte que l’escolapi Joan Sala era un paio sinistre, que tant de bo no hagués estat mai escolapi. La convicció no és tan sols pel que jo li he dit, sinó pel que li han explicat alguns escolapis vells que van conèixer aquell malparit. Només així es pot entendre que la segona vegada que ens vam trobar em digués:

—Li he comentat el cas al superior dels escolapis a Europa, i li he preguntat si, arribat el cas, es podria fer una expulsió pòstuma del Sala; no ha sabut què dir-me, perquè mai no s’ha plantejat una situació així.

Em va sorprendre la seva inquietud i la seva proposta, però estaria bé fer alguna cosa en aquest sentit, perquè pel que ell m’explica, aquell depravat va tenir un final gloriós, entre els seus:

—Li van fer un funeral amb honors militars, m’explica un escolapi molt vell.

  1. RUMORS, I AL FINAL CALCETES

En aquell temps, els mastegots eren el pa de cada dia. Per no res et queia una sonora clatellada. No tothom era violent, hi havia excepcions, ni tampoc era igual la còlera que gastaven els violents, però les bufetades i els castanyots venien de totes bandes.

Hi havia un falangista que anava sempre mig gat, que bevia whisky dyc a l’ombra i fumava compulsivament bisontes cara al sol, encarregat de gimnàstica i Formación del Espíritu Nacional, que despatxava garrotades com a forma habitual d’expressió: a mi em va tombar d’un cop de puny a sisè de batxillerat. Anys després, me’l vaig trobar al bar del parador just el dia que va palmar la senyora de Meirás, i em va treure la pistola perquè me’n vaig refotre, de la vídua dels collars: avui els joiers estan de festa, Manolo, les perles ja no perillen!

Hi havia un escolapi de Sabadell, molt pagat d’ell mateix, que anava de paio progre i enrotllat, que solia fer el tifa i solia tocar-se els ous, que alguna vegada va despertar els interns amb la sensual, eròtica Je t’aime… moi non plus de Jane Birkin, pobres nois, però que si convenia repartia llenya sense gaires miraments:

—Un dia al pati em va fotre una hòstia que encara avui em xiulen les orelles! —em recordava no fa gaire un company de curs, P.R., un alumne exemplar, de conducta irreprotxable.

Hi havia l’escolapi de Tàrrega d’abans, que amb les mans repartia hòsties i amb la boca capellans, i a més d’un tocava els pebrots: xarneguet, li deia a P.A., alumne tremendament tímid, sempre seràs un xarneguet! Oi que sí, xarneguet? Què és el que no li perdonaves? ¿el segon cognom de sa mare potser?

Hi havia rumors, m’ho diuen molts companys, m’ho confirma el provincial, que el Sala tocava nens. Rumors que l’havien tancat, sense saber ni per què ni on, només rumors. I eufemismes. Quan li pregunto si en va saber mai res del que feia el Sala, amb qui va coincidir un curs a Balaguer, l’escolapi de Tàrrega em diu per correu que corria “un rumor sobre tracte inadequat amb els nois”. Una resposta insubstancial, una manera d’emmascarar els fets, encara avui. Però com d’inadequat? “Rumors de carícies”, escriu. Ah, sí, carícies, només carícies. Carícies que els uns van callar, que uns altres van tapar, i avall, que fa baixada.

Un company de tota la vida, m’objecta: ¿vols dir publicar això ara, després de tants anys? Era l’època, em diu. No, li dic jo, tot allò també era franquisme, i ja que es va amagar, almenys s’ha de destapar. I saps per què, Josep Maria? Perquè van abusar de la nostra innocència, perquè es van aprofitar de la nostra por, i de la por de les famílies, que si sabien res, callaven, perquè actuaven amb total impunitat, perquè ho van encobrir, perquè encara és hora que hagin demanat perdó, i també perquè no tothom era així: hi havia també bona gent i gent excepcional, com Jaume Riera, escolapi entranyable, de qui tots guardem un record fantàstic, per qui sentim, tots, una viva admiració.

Érem tan innocents! Un col·lega d’escolapis em conta una anècdota que ara fa riure, però que aleshores feia por. Ens obligaven a anar a missa, no cal dir-ho, i ens feien anar a confessar, és clar. Un dia, però, va sentir tanta vergonya dels seus pecats que no va gosar confessar-se als escolapis, i se’n va anar als franciscans, a l’altra banda del riu, perquè allà no el coneixerien.

—Quins pecats has de confessar, fill meu —li va demanar el capellà.

—Pare —va fer ell, amb un fil de veu, ofegat pel temor de Déu—, m’acuso d’haver fornicat moltes vegades.

—Fornicaaaar? Amb qui has fornicat? —Va replicar, alarmat, el confessor.

Ell es va espantar tant davant l’estupor del capellà —allò havia de ser molt gros!—, que va fer un bot i va arrencar a córrer com un esperitat.

No va ser fins dies després que gràcies a l’enciclopèdia Espasa de la biblioteca de La Caixa va descobrir l’error i la ignorància. Creia que fornicar era allò que ell de tant en tant feia d’amagat: pelar-se-la! Tenia tretze anys. Ara riu, però aleshores no.

Jo mateix no entenc el meu silenci. ¿Per què no vaig escriure vint trenta anys abans tot això que conto ara? I em faig moltes preguntes. Només jo vaig enganxar el Sala? El va enxampar algú més? Sempre violentava la mateixa criatura, o hi va haver més víctimes? I als altres col·legis què? Només a Balaguer o en altres llocs també?

La resposta, Spotlight, l’equip d’investigació del diari The Boston Globe que el 2002 va destapar un escàndol de pederàstia descomunal: desenes de capellans catòlics de Massachusetts van abusar de centenars de criatures durant anys, abusos que van ser silenciats i encoberts per l’arxidiòcesi del cardenal Bernard Law, que de fa anys viu refugiat al Vaticà per evitar els tribunals dels Estats Units.

Després de la investigació del Boston Globe, que relata de forma magnífica Spotlight, de Tom McCarthy, Oscar a la millor pel·lícula del 2016, es van destapar centenars de casos més en moltes altres diòcesis dels Estats Units, i a països de mig món: Irlanda, Austràlia, Alemanya, Itàlia, Àustria… No és un mal d’aquí o d’allà, és de tot arreu. No és una cosa general ni exclusiva de l’església, és clar, però a parròquies i escoles religioses de mig món hi ha hagut, i potser encara hi ha, centenars de depredadors, sovint protegits per la mateixa institució.

I els depredadors són insaciables, agafen la víctima més indefensa i més a mà, nens o nenes, tant els fa.

Una veïna de Balaguer m’explica una història de quan era petita, de quan va fer la primera comunió, potser una mica després, vuit o nou anys. Ella estudiava a l’escola pública que llavors es deia Primo de Rivera, i ara es diu Àngel Guimerà, a mig camí entre el col·legi i el camp d’esports dels escolapis. A ella i altres criatures les van agafar per la coral de la parròquia de sant Josep, que estava on ara hi ha l’Arxiu Comarcal.

—Moltes tardes, quan anàvem a assajar a la parròquia, el mossèn m’asseia a la seva falda i em deia: “oh, nena, que mudada que vas! A veure, ensenya-mos les calcetes que portes!” I jo, com una carallot, m’aixecava les faldilles, li ensenyava les calces, i ell de vegades em tocava la panxa, i quines calcetes més boniques… I després de mi, una altra, i una altra… Un dia, tota innocent, jo que li dic a la meva mare:

—Mare, posa’m unes calcetes ben netes, que avui vaig a la parròquia.

—I per què vols unes calcetes tan netes, filla?

—Oh, mare, perquè les he d’ensenyar al mossèn, les calcetes.

No tenen perdó de Déu.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*