Gaziel, una història d’amor amarga. París, 1909.

Per a Anna Serrat 

Acaba de fer cinquanta anys que va morir Gaziel, i l’aniversari és un bon pretext per recuperar la seva obra, les seves memòries i el seu pensament. I a l’estiu farà un segle que va esclatar la I Gran Guerra, on Gaziel va néixer i consagrar-se com a corresponsal de primera fila. Una guerra atroç, amb aquelles batalles de trinxeres que eren una monstruosa carnisseria diària de soldats —més de sis mil morts cada dia: de fet morir a l’instant era una sort, perquè els ferits es passaven hores de cruel agonia estesos en terra de ningú—, que seria també el darrer escenari d’una fabulosa història d’amor que el va fulminar el 1909, quan el seu pare, davant el perill que cridessin la lleva del seu fill per anar a jugar-se-la al Marroc amb els rifenys —és l’any de la Setmana Tràgica, ja s’entén—, li proposa, com a premi per haver acabar tan brillantment la carrera de Filosofia, que se’n vagi diguem que d’Erasmus a París. I se n’hi va anar, és clar. De tota la seva extensa obra, m’entusiasma el seu llibre de Memòries. Història d’un destí (1893-1914). Tots els camins duen a Roma (1953), que em semblen escrites amb ploma fina de finíssim observador, i  que són a més apassionants, sobretot per la increïble i desgraciada història d’amor que hi relata amb detall i emoció de vegades descordada, gairebé audaç, de vegades resignada com un ocell eixalat. Si les Memòries de Gaziel són excepcionals és, entre altres raons, perquè l’autor ens fa una crònica lluminosa, eloqüent de la Barcelona d’aquell final de segle XIX i principis del XX, d’aquella ciutat en què “no hi havia, ni en somnis, tramvies elèctrics, automòbils ni tampoc bicicletes, perquè encara no era inventat el pneumàtic, i on tots els vehicles eren tirats per cavalls, eugues, mules o rucs”, una capital “molt comprimida, força allunyada encara de Montjuïc i, sobretot, de Collserola, que s’alçava enmig de l’ample aiguamoll de la maresma, tota voltada d’un bosc de xemeneies”. Vista des de la serra de Collserola, aleshores nua i deserta com l’esquena d’un ruc, podríem dir, Barcelona, recorda Gaziel, “guarnida amb el seu cenyidor de xemeneies que anaven traient glopades de fum —blanques, negres, grises i groguenques—, semblava una pastís d’aniversari, on havien clavat tantes candeles enceses com dies té l’any”. Les cròniques que Gaziel fa de la Barcelona d’aquell tombant de segle, no són pintoresques, ni superficials, sinó que lluny dels tòpics i de l’estil pla de postal sense interès, ens en dóna una imatge formidable, feta de matisos i detalls altament reveladors i de primers plans vivíssims i de significatives panoràmiques i d’honestes, instructives reflexions, sobre l’expansió urbana d’aquella petita ciutat que comença a créixer —El Paral·lel, l’Eixample…— , sobre les tensions polítiques i el malestar social de l’època —l’atemptat contra el general Martínez Campos, la bomba del Liceu, la pèrdua de les colònies espanyoles, la Setmana Tràgica…—, o sobre l’educació de la burgesia catalana, centrada sobretot en dues institucions dels jesuïtes i en la Universitat. Em semblen emotives, brillants, impagables, les pàgines que dedica a la mola imponent del pensionat dels jesuïtes a Sarrià: escenari talment d’una pel·lícula de terror, pel règim directament militar que hi impera —els rapaven al zero—, per la severitat i austeritat literalment espartanes —feia un fred que pelava i tots tenien penellons, a les mans, als peus, al nas i fins a la cresta de les orelles—, pel credo de temor i obediència cega —calia eradicar la voluntat i la raó—, per l’estat de vigilància permanent:  les portes dels minúsculs dormitoris tenien un reixat de persiana fixa, “però les persianes de les nostres cambretes tenien la rara singularitat d’estar girades cap endins, de manera que des de l’interior era impossible de veure res del que passava al defora, i en canvi des de fora….” Una criatura delicada i emmarada com Gaziel, que acabava de fer 9 anys, a penes va resistir un trimestre internat a Sarrià: després de cap d’any el van portar als jesuïtes de Casp, on pel que explica, la disciplina militar i el fervor religiós no eren tan fora de mida. També m’agrada la crònica de la seva primera llarga estada a Madrid, on es trasllada a finals de 1908 a estudiar Filosofia —aleshores ja té 21 anys, s’acaba de treure la carrera de Lletres a Barcelona—,  pel retrat expressiu, erudit, sense verí, amistós, que fa d’aquell “poble gran, crescut a l’ombra de la monarquia” i sobretot de la gent i de la vida als carrers i de la dispesa on s’està i de la gent amb qui es relaciona. Però ja dic que no és per això, que vull parlar de les seves Memòries. Igualment trobaria un munt de raons —gairebé cinc-centes pàgines— per parlar de la qualitat periodística i literària de la seva prosa, de la conjugació magnífica que fa d’imatge i pensament, poderosa l’una, discret i raonable el segon. Una prosa en què s’endevina la potència original d’una observació fina, atenta, obsessiva, com un dramaturg que busca les lleis bàsiques del teatre de la vida i els ressorts que mouen l’ànima humana i desfermen les passions. Una prosa que serpeja com un camí traçat per uns ulls savis, prou àgil o gens feixuga fins i tot quan s’entreté en reflexions morals. Una prosa que sembla polida per l’experiència d’anys de viure i de llegir i d’explicar històries, cosa que es nota en el domini exhaustiu dels noms de les coses —del noms comuns, vull dir, i comuns ho dic només com a categoria gramatical— i en l’ús afinat dels adjectius, que sovint formen parelles i encara trios sorprenents —“home informat, esquitllent i tinyeta˝—, i en definitiva, un virtuós de l’expressió que dominava amb excel·lència les eines i la melodia de les cròniques, com va demostrar amb París 1914. Diari d’un estudiant a París, relat d’aquell primer mes de guerra que el va enxampar a París, i que poc després es van convertir en un èxit admirable i un impensable impacte social quan La Vanguardia les va publicar traduïdes al castellà. Una prosa, en definitiva, que no va poder ser, per raons històriques evidents, far secular, resplendent del nostre periodisme, i prou que ho lamentem, i més amb tanta boira com hem patit.

 

paris01

 

La fille du Rat Mort, Maurice de Vlaminck, 1905

La fille du Rat Mort, Maurice de Vlaminck, 1905

Tot això que he explicat abans, és perquè no sigui dit; ara anem on havíem d’anar de bon començament, a París, al cafè/cabaret Le Rat Mort, a la plaça Pigalle, als peus alegres de Montmartre, lloc de trobada habitual d’artistes i bohèmia en general, on unes temporades abans que hi vagi a raure una matinada d’estiu de 1909 Agustí Calvet —Gaziel, el periodista, el cronista, encara no ha nascut—, s’hi guanyava les garrofes tocant el violí a l’orquestreta del local el pintor Maurice de Vlaminck, el fauvista més conegut després de Matisse, que a més hi va pintar alguns retrats: La fille du Rat Mort (1905), La danseuse du Rat Mort (1906). Le Rat Mort, que va néixer a finals del XIX amb el nom de Cafè Pigalle, estava davant per davant d’un altre local conegut, el cafè de la Nouvelle-Athènes, cau dels impressionistes al seu moment, i on Edgar Degàs va pintar una tela seva prou coneguda, L’absinthe (1876).

Bé, continuem, a veure si ara aconseguim finalment arribar a París. Ja he avançat abans que, davant el panorama tan negre que es veia a venir —una nova guerra al Marroc l’estiu de 1909, el trasllat a Melilla de tres lleves de Barcelona, la revolta de La Setmana Tràgica a finals d’aquell mateix juliol…—, el pare de Gaziel li va proposar de tocar el dos cap a París i evitar així qualsevol perill de morir estúpidament guerrejant contra les tribus del Rif, que es limitaven a defensar allò que era seu. Amb la por de ser detinguts per algun control militar, el pare va preparar un viatge gairebé de fugitius: en tren de Barcelona a Puigcerdà, d’allí van saltar cap a França en tartana: dues hores baixant pel Puimoren entre una espessa boira, mentre queia una tempesta estrident, espantosa; finalment, el 10 d’agost, a Tolosa, el fill petit dels Calvet de Sant Feliu de Guíxols agafava el tren cap a París, i els seus pares se’n tornaven cap a Catalunya.

 

L'absenta, d'Edgar Degàs, 1905

L’absenta, d’Edgar Degàs, 1905

I a la ciutat dels Cafès, un dia d’agost xafogós, després de sopar amb dos amics seus d’infantesa en una terrassa de la plaça Clichy, passada la mitjanit, van anar a petar al cabaret Le Rat Mort, aleshores famós a mig món. Ell i els dos amics es van asseure a la barra, des d’on es veia la sala de ball, i de cop, sense saber d’on havia sortit, “una noia preciosa, tendra, que devia tenir disset o divuit anys, rossa, blanca i rosada com una flor de presseguer”, s’esmuny per entre les seves cames, se’l mira embadalida i “amb una veu meravellosa, de dolça”, li diu, “bon soir, chéri”. Però la noia havia d’anar a ballar, és clar, que era la seva feina, i no es podia passar l’estona a la barra fent manetes amb l’Agustí que, tot i que el seu seny poruc s’hi resistia, estava ja definitivament tocat. És curiós, resulta estrany, el llarg preàmbul de justificació que Gaziel exposa abans de relatar aquesta història d’amor que, per com va començar i sobretot pels finals que va tenir, resulta increïble, de pel·lícula: de fet, costa d’entendre que mai ningú no n’hagi elaborat un guió per dur-la al cine: ens caldria un Giuseppe Tornatore. En aquesta llarga introducció, que sembla un acte de contrició, fa l’efecte que Gaziel gairebé s’avergonyeix d’aquesta història d’amor preciosa i fatal, vergonya d’haver-la viscut abans i vergonya d’explicar-la ara. D’explicar-la, perquè s’hauria estimat més que la contés un altre ja que sent, així ho diu, “una repugnància instintiva, absoluta, d’ara i de sempre, per les confessions d’aquesta mena”. I d’haver-la viscut, per bé que el destí o el seny de l’Agustí, vés a saber què o qui, van actuar a temps i van evitar una tragèdia com la de l’abat Prévost: “Ara a París, l’embriaguesa de l’amor, portada gairebé a un grau de follia, m’ensenyà que jo no podria ser mai un Des Grieux ni dur la meva estimada a una desventura com la de Manon”. Mais non, Gaziel, pel que sé ni l’òpera ni la novel·la no diuen pas això: Manon és sobretot víctima de la seva ambició, i és Des Grieux qui és víctima de la seva passió, o no és així? Ai, mestre Gaziel, en la teva lliçó moral, pròpia d’aquells que volen i dolen, indecisos, no s’hi sent ni Massenet i encara menys Puccini: apenes una sardana de poca volada, saltironets de la mala consciència avant le fait i prou. I tornem a París, perquè el cert és que després d’una quants dies de neguit i desassossecs per les dues bandes, una nit, després d’hores de ballar abraçats, mentre ella, com un xiuxiueig a cau d’orella, li diu, je t’aime, je t’aime, je t’aime, en tancar el cabaret, se l’endú a la cambra del seu hotel, i allí, encara que ell, així ho conta, volia que ella li parlés d’ella, ella li tapava la boca i li deia, demà, demà, ara calla, vine, vine, je t’aime, je… I va passar el que havia de passar, vet aquí. Però no va ser fins l’endemà que ell es va adonar del que havia passat: “estava bojament enamorat d’aquella petita que encara dormia a la meva vora, lassa i confiada, amb un somrís difús per tot el rostre, però que brillava més en les parpelles closes”. I així van començar uns dies de felicitat extrema, ella va deixar al cap de poc el cabaret, se’n van anar a viure junts, i només vivien l’un per l’altre: “Jo i ella ho deixarem tot —tot el que no fos ella per mi, jo per ella. Si ella abandonà el seu treball, jo també abandonava els amics, els estudis i els llibres. ¿què havia de fer-ne, si ho tenia i ho sabia tot, si el món, per mi, i l’univers sencer eren només ella?”

paris02

Durant aquelles setmanes de felicitat —“una felicitat perfecta, vull dir la que té una mesura, un començament i una fi: l’única possible en aquesta vida”, escriu Gaziel, escèptic, descregut, desconfiat i tot, mentre recorda—, ella li va explicar que feia cosa de tres mesos que vivia a París, que era filla única d’un propietari rural benestant de la Turena, a sota mateix de la regió de París, òrfena de mare des dels 9 anys, sempre havia estat la nineta dels ulls del seu pare fins que es va tornar a casar: la madrastra va enverinar de tal manera la relació amb el seu pare que, dolguda, se’n va anar de casa. Al cap d’un temps que feien vida de parella feliç —l’estiu ja començava a perdre color, la calor afluixava—, ella va rebre una carta del pare que ell va llegir d’amagat: en resum, el pare li explicava que estava molt malalt, que estava penedit de tot, que reconeixia el disbarat del segon matrimoni, que aquella dona era una mala peça, que li demanava perdó i li suplicava que tornés a casa per tenir el consol últim de poder morir als braços d’ella. Ella, però, no va cedir. Dies després, va rebre carta d’un oncle, canonge de la catedral de Tours, que li comunicava que el pare havia empitjorat de mala manera. Ell li va suggerir: —I si anaves a veure’l? —Anar-me’n? —respongué amb veu ofegada, com si li hagués proposat un pensament esfereïdor—. Sola? Com vols que em separi de tu? Des de la talaia de la memòria, Gaziel escriu que aquestes paraules i aquella veu desfeta i aquells ulls plorosos, expressaven l’agonia i la desesperació, que ell ja pressentia des de feia dies, d’aquella criatura que es debatia entre la raó, que li recordava el deure de filla d’anar al costat del pare i ajudar-lo a ben morir, i la passió, tremenda, ardent, que la lligava a ell. No pas per atzar sinó per sortir a la força del cul de sac en què es trobaven, va aparèixer de nou el canonge de Tours, el germà de la mare de la noia, amb una nova carta. Però aquest cop la carta no era per ella, era per a ell: era el 7 d’octubre de 1909, i venien de celebrar el seu aniversari quan, d’amagat d’ella, la mestressa li va donar la carta mortal. L’oncle el citava per l’endemà mateix a la residència dels canonges de Notre Dame per tractar una cosa urgentíssima i greu, i li demanava secret i discreció. Gaziel ja es veia a venir el desastre. O la salvació, segons ho expliqui el seny o la passió de l’autor, obstinat ja de jove a no deixar-se endur per la rauxa ni les passions, que considera coses més aviat malsanes. El canonge no es va estar de gaires romanços i va agafar de seguida el martell i les lletanies: que el pare estava ja a les portes de la mort, que la noia havia de tornar a casa sí o sí i de seguida, que era urgent, que havia d’entendre que ara mateix ell era no un obstacle sinó l’obstacle per la felicitat de la noia i del pare, que havia de desaparèixer, que sabia que era un cavaller i que ho entendria, que sabria resignar-se… I per si de cas, li advertia que la noia era menor, que ell era estranger i que la policia n’estava al corrent, i que si calia els faria prendre a tots dos. En fi, un cabronàs com déu mana, que va tancar així el seu xantatge misericordiós: —Ho tinc tot previst —declarà el canonge amb una sang freda que m’esfereïa—. Ja pot pensar que no he vingut a París per fracassar, sinó per complir el meu deure. Jo he d’emportar-me demà la noia, costi el que costi. Ara triï vostè. I Gaziel va triar, o es va enfonsar, o es va acovardir, o no va saber què fer, o es va sacrificar, o va trobar l’ocasió per posar punt final, sense fer-se’n però responsable, a una història d’amor que l’apassionava tant com l’espantava, o vés a saber què.

El cert és, o això és el que diu Gaziel a les Memòries, que de tant en tant l’assaltaven els dubtes, que no s’acabava de creure l’amor d’aquella criatura divina que l’estimava, així li ho deia sovint, plus que ma vie: “En aquelles hores perfectes, quan la felicitat arriba a la plenitud, el seu mateix pes em feia tocar uns instants la realitat dura, i a voltes em demanava, com en despertar d’un somni: Però, com acabarà tot això?  És que pot durar gaire?” Hamlet Gaziel. No gaire, certament, perquè aquella preciosa història d’amor tenia les hores comptades: a penes un dia i una nit, que van ser un calvari, recorda Gaziel, que va haver de fer veure que no passava res, que s’ho va fer venir bé per quedar-se sol aquella tarda a casa, per preparar les maletes i la tristíssima, vergonyosa traïció, mentre ella, innocent, aprofitaria per anar al Barri Llatí a veure un piset que havia trobat anunciat al diari i que potser els podia anar bé a tots dos: pobra criatura! Aquell vespre, l’últim vespre que passarien junts, van sortir a sopar, i no em vull ni imaginar la tortura que devia suposar acomiadar-se així, de manera secreta i amb traïdoria, d’aquella noia preciosa, tendra, de disset anys, blanca i rosada com una flor de presseguer de qui s’havia bojament enamorat. I quin suplici no devia ser aquella última nit en què ell no va poder aclucar els ulls mentre “ella dormia amorosament com sempre, confiada i serena”. Una nit espantosa, un turment, i de matinada aquell adéu mut, aquell silenci àcid a la gola i la coïssor als ulls, que devien deixar una dolorosa ferida, plena de sal, en la memòria d’aquells dos desgraciats: “A les set del matí, quan ella encara era lluny de desvetllar-se, jo em llevava. I de puntetes, com el lladre que posa en pràctica, fredament, el pla assajat, enllestia de pressa i treia fora, sense la més lleu remor, la resta del meu bagatge. Tot enllestit, no sabia estar-me de mirar-la per darrera vegada. Vaig acostar-me al llit, a contemplar-la. No s’havia mogut en tota la nit. M’agafà una angoixa mortal: no sabia anar-me’n, no podia anar-me’n. Ella, que havia escrit al seu oncle, feia només quatre dies, que m’estimava més que a tot el món, “més que la pròpia vida”; ella, que encara no feia una setmana, quan jo li proposava d’anar a veure el seu pare moribund, em respongué: “Com vols que em separi de tu?”; ella, que encara era allí, a frec meu, dormint en mi confiada, jo anava a abandonar-la i a trair-la miserablement. Altre cop vaig estar a punt de desvetllar-la, de dir-li que m’agafés ben fort en els seus braços, per no deixar-me escapar d’una faisó tan vil. Encara hi érem a temps: encara podíem fugir tots dos i prendre el primer tren que trobéssim i batre’ns contra el món sencer, si calgués, per defensar aquell tresor de joia que portàvem dintre”. Però no ho va fer, no va gosar. Va arreglar els comptes amb la mestressa, va avisar l’oncle de la noia que ja podia venir a fer-se càrrec de la neboda quan despertés, i una hora després, tal com havia convingut amb aquell canonge sense escrúpols i amb mala òstia, ja s’havia instal·lat en una pensió familiar a l’altra punta de París, on havia de quedar-se tancat durant vuit dies. I així ho va fer, pobret, l’ànima en pena de l’Agustí Calvet.

Després, per casualitats de la vida, va tenir ocasió d’anar a Londres una setmana i, en tornar a París, va trobar una carta del seu pare en què li deia que tot estava més tranquil i que ja era hora de tornar. Arribava a Barcelona a primers de novembre, ell i el dolor inconsolable d’aquella dramàtica història d’amor: “El viatge de tornada a Espanya fou una nova tortura. Jo m’havia cregut que, posant-hi terra pel mig, el meu dolor es calmaria. Però quan era pel camí, les dolces terres de França, que veia desfilar per les finestres del vagó, com si es fessin enrere, no em deien pas adéu, sinó que fugien com feres després d’haver-se’m abraonat i endut trossos del cor. Desesperat, desfet en llàgrimes inestroncables, volent morir mil vegades, jo m’anava dient nit i dia: No la veuràs mai més!… No la veuràs mai més!” Però s’equivocava. Van passar els anys, no gaires tampoc, va començar a treballar de periodista a La Veu de Catalunya i per aquelles coses del destí o de l’atzar, que diria ell, a l’estiu del 1915, en plena I Gran Guerra, Gaziel tornava a ser a París, on havia reprès la seva fulgurant carrera de cronista, ara ja com a enviat especial de La Vanguardia, després de l’èxit que havia aconseguit mesos abans amb el Diari d’un estudiant, el seu personalíssim retrat del primer mes de guerra. I vet aquí o ves per on, una tarda de juliol, un diplomàtic del Ministeri d’Afers Estrangers de qui s’havia fet amic, Aléxis Léger —que anys després s’hauria d’exiliar als Estats Units, i que com a poeta va ser conegut i reconegut com a Saint-John Perse, Premi Nobel del 1960— el convocava per comunicar-li que estaven organitzant una visita de corresponsals de guerra al sector de Reims, que els permetria conèixer de prop les destrosses ocasionades pels bombardeigs alemanys a la cèlebre catedral de la capital de la Champagne, un dels grans monuments gòtics francesos. Hi van arribar el 23 de juliol, a Reims, però a causa dels bombardejos alemanys, es van haver de passar tot el dia al refugi de l’hotel. L’endemà van tenir un matí més tranquil i encara van poder recórrer amb deteniment la catedral, però una altra granellada d’obusos va tallar la sessió en sec. I vist l’interès que aquells corresponsals estrangers mostraven per saber més coses de la catedral de Reims, les autoritats els van proposar de veure’s amb un dels arquitectes responsables del monument, que a més els va convidar d’anar aquella mateixa tarda a casa, per raons de seguretat, perquè era als afores de la ciutat, i perquè allí disposava de tots els materials necessaris per qualsevol explicació que li demanessin. L’arquitecte els va rebre vestit de militar i de seguida els va fer passar al seu estudi, “una peça que tenia tot l’aire d’un taller d’arquitecte o d’enginyer projectista i era molt lluminosa i calma, agradable a més per l’ordre i la pulcritud que hi dominaven”. Els corresponsals estrangers van passar-se una hora llarga atents a les explicacions d’aquell personatge d’uns trenta anys, d’ulls clars i cabell ros, “extraordinàriament simpàtic” i que donava gust d’escoltar, explica Gaziel, tant pels coneixements que tenia com per l’entusiasme que hi posava. I va anar passant la tarda, és clar, i “cap al tard (feia una posta admirable), i això ja era el màxim de l’atenció, ens invità a prendre el te i ens portà al líving de la casa, situat a la banda oposada. Era disposat amb la mà delicada i exquisida que la casa ja mostrava per fora, i que revelaven encara més els fragments de dins que n’anàvem veient”. Ai, ai, que Gaziel es posa tendre, ai, ai, que això sembla un crescendo del drama: La mà delicada i exquisida… Continua el relat de Gaziel: “A penes ens trobàrem reunits en aquella cambra acollidora i espaiosa, amb alguns llums ja encesos, perquè la densitat del jardí proper l’enfosquia lleument, sentírem que l’hoste ens deia: —Senyors: tinc el gust de presentar-los la meva esposa, que ens farà la gentilesa de servir-nos el te.” Exacte, era ella, sí, ella mateixa, aquella criatura “preciosa i tendra, rossa, blanca i rosada com una flor de presseguer”, que ara devia tenir vint-i-quatre anys, la dona que li deia que l’estimava més que la seva pròpia vida i que ell, per covardia, per temor o vés a saber per què, va abandonar com un canalla una nit d’octubre de 1909 en la cambra d’aquell hotelet de París. La impressió i el vertigen que deurien sentir tots dos devia de ser brutal, com una bomba de sal als ulls, com qui es troba algú que creia mort, una resurrecció que els havia de tallar la respiració i atordir el cor. A penes havien passat sis anys,i segur que les ferides estaven obertes encara per la pena, per força ella havia de tenir un munt preguntes a fer, oi? I ell, dona, suposo que devia tenir ganes d’explicar-se, de justificar aquella fugida de canalla, de demanar-li perdó, de dir-li que… Dir-li què? Aquesta és la cosa: què li devia dir? Què es devien dir? I què devia passar? Van resistir l’un i l’altre aquella trobada inesperada, aquell miracle? Hi va haver una segona oportunitat per aquella història d’amor amarg? El seny, havia doblegat tota la passió del passat? És cert que el temps ho cura o ho mata tot? Es van tornar a veure? Va ser ell qui la va anar a cercar? Va ser ella? I com va anar, van fugir o es van resignar? I al final, què? Va passar res d’extraordinari? O va ser un final decebedor? Aquí m’aturo jo. No desvetllaré el desenllaç, seria un altre crim imperdonable, i no et vull privar de l’emoció de llegir tu mateixa el final d’aquesta història amarga d’amor amarg. Només et donaré una pista, Gaziel li va dedicar el llibre de memòries: a ELLA. Tampoc no podia ser d’una altra manera.         

 

 

imgres-2imgres-1

 

Diario de un estudiante. París 1914. Editorial Diëresis, Barcelona, 2013.    

En las trincheras. Editorial Diëresis, Barcelona, 2009.

Memòries. Història d’un destí, 1893-1914. Tots els camins duen a Roma. Editorial Aedos, Barcelona,  1953.                 

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*