COTORRES (Relat)

Cotorra

A Maria Tarragó Ambròs, Fleur du mal

Es trobaven cada dia al mateix lloc, a la mateixa hora, perquè ella era una dona de costums, fidel, puntual. Ell en canvi era més aviat informal, una mica calavera, però per raons de misericòrdia humana mirava de ser sempre al seu lloc abans que ella no arribés, no per res, només per estalviar-se retrets innecessaris. A penes mitja hora, tres quarts de xerrameca, que de manera intermitent s’esbravava en discussions sonores, i el diàleg emprenia una espiral furiosa que, per norma, després d’un exabrupte escabrós, sec, desembocava en un mutis vehement, solidari, aprensiu: mentre ella serrava les dents i rondinava la lletania habitual d’improperis, poca-solta, home sense cor, etc., ell, impassible, callava com un mort. I això cada dia, i així fins l’endemà.

Si dimarts la conversa havia acabat com el rosari de l’aurora, cosa prou habitual en les relacions de l’estranya parella, dimecres ella es va presentar a la cita amb un bon humor no gaire enraonat però en aparença consistent, pel to eufòric que gastava. Ell l’esperava al lloc de sempre, a l’hora de costum, com cada dia; ella hi arribava sempre en punt, a les quatre de la tarda, que aquell dimecres era una tarda neta, lluminosa.

—Saps que ja et trobava a faltar? Doncs sí. Et sorprèn potser? I què si ahir ens vam fotre els plats pel cap? Són coses que passen, sense importància. Doncs m’és igual si per tu la tenen, m’enyorava i punt. Tan estrany és que et trobi a faltar? És que fas un posat com aquell que… No estic boja encara, eh. A què vénen aquests romanços? Potser és el temps. I no m’agrada que diguis que són romanços. No sé si ho has dit sense mala intenció, amb tu mai se sap, sempre tens el moc a punt. Molt bé, un malentès. Saps, aquestes tardes de bonança sempre m’estoven, fan que em miri el món amb uns altres ulls. Tu sentiments? A tu no t’estova ni l’aigua bullent. Ara et fas l’enfadat? Va, no exageris. No ho espatllem abans d’hora. Molt bé, perdona. Estàs content? Però somriu una mica, cony! Està bé, no t’empipo més. Però després… Te’n recordes? Aquelles tardes de primavera en què… M’escoltes o què? Doncs mira’m quan et parlo no? Aquelles tardes vora el mar, la brisa del capvespre… Te’n recordes o no? Fas un posat de ninot que… Que no? Que no què? Ah, que la memòria curteja. Només recordes el que vols. També era primavera quan ens vam conèixer tu i jo. Tardor, dius? Que no, a finals d’abril, me’n recordo bé. Setembre no. Doncs t’equivoques. O et confons de persona. Però setembre ja et dic jo que no. Me’n recordo bé, la cara d’espantat quan et vaig fotre la rosa pel cap. Ho tornaria a fer, sí senyor. Devia ser la que vas regalar a ta mare. Ja puc venir contenta jo, tens la rara virtut de posar-me de mal humor. Bestieses? Què vols, no recordes ni quan ens vam conèixer. Ni la rosa, que me la vas portar no el dia que tocava, sinó l’endemà. Sí, vermella. Però una mica pansida ja. Amb tu és impossible tenir una tarda tranquil·la, sempre ho has d’espatllar. Quan he vist aquesta tarda tan fina, m’ha vingut al record… I tu, que no, que setembre. Amb quina m’hauràs confós. Ara calles, eh? No hi ha dret. Mira que venia feliç jo avui, et trobava a faltar… Ja me n’has fet passar les ganes. Sempre ho has d’esguerrar tot. Mira que hi poso voluntat jo, i entusiasme, però tu sempre tan impertinent. Que no has badat boca, dius? Et sembla poc no recordar quan ens vam conèixer? No és el mateix primavera que estiu. Molt bé, que no has dit estiu. I què, la tardor encara queda més lluny. M’atabales, cony. Potser només ho fas per fotre. Ni perdona ni punyetes. Que no te’n recordes? Doncs va ser a la primavera, a l’abril, un 8 d’abril per ser exactes. No hi tornis, al setembre no. Que et dic que no. Aleshores és que et confons de dona. Que no? Et dic que sí. Equivocada? Això tu. Me’n recordo com si fos ara. En un cine, dius? Que em vols fer parar boja? Ja és prou trist que no… Et dic que prou. Tan enamorat que semblaves aleshores, aquella tarda de primavera, vora el mar, tu i jo, el cotxe aparcat a l’ombra dels quatre pins de pàrquing. No et sona? No recordes que em vas descordar la brusa, que em vas apujar les faldilles… Nooo? Gràcies, home. Desmemoriat quan vols sí que ho ets. O és que… Ah… Ara ho entenc. Allà portaves totes les pardales, i jo era una pardala més. Normal, se’t confonen els mesos, les cares, els pits i els conys, oi? Perquè n’hi va haver moltes altres abans que jo, eh que sí? Quantes… deu, vint? Després de mi, suposo que… No fotem eh? També? Que no va ser res, dius? Porc, no tens vergonya. Que no m’emprenyi? I què he de fer, celebrar que érem tres de família? Quan parles d’octubre… era aquesta? Perquè jo a la tardor ja et dic segur que no. Ah, no te’n recordes. O falta memòria o és que hi ha massa gent. Saps què et dic, que ets un penques, que no paga la pena perdre ni un minut amb tu. Contenta que venia jo avui, aquesta tarda tan lluminosa, i només veure’t, a la merda tot. Que no m’amoïni, dius, que no n’hi ha per tant? Tens uns pebrots com un bou de pastisseria. T’hauria d’engegar a passeig, però no com sempre, sinó per sempre.

Després de les escaramusses habituals del quart d’hora inicial, després d’uns minuts de morros, arribava la primera treva, precària, fràgil. Aleshores ella, amb una actitud que tenia una mica de rutina i una mica de joc, deixava d’ arrufar el nas, de girar-li l’esquena, i obria els braços com dient què hi farem, mala cara quan morirem.

—Au, home, deixem-ho estar, m’és igual si no te’n recordes, m’és igual si n’hi va haver una altra, m’és igual si va ser al maig o bé al setembre quan ens vam conèixer, m’és igual si el mar era d’aigua salada o era de pel·lícula, m’és ben igual tot, però sisplau … Calla, no em tornis a dir que era la tardor i al cine, que tant me fa, el que tu vulguis, però no hi tornis. Em faràs emprenyar. Entre altres raons perquè me’n recordo molt bé. No vas parar fins que no em vas grapejar els pits. Que sóc jo qui…? T’acabo de dir que m’és igual, que va ser a l’abril però que si vols… Al setembre et sembla bé? Però para, ostitú, fes el fotut favor de callar. Mira que venia contenta com un gínjol jo, com si fos la nostra primera cita, aquell dia de … Ara de què cony rius? Que no reies? Et penses que sóc ximpleta jo? Ho he vist amb els meus ulls que reies! Que només somreies, dius? Sé distingir prou bé un somriure d’una rialla jo, i tu reies, i tant que reies. No sé de què, però reies. I no em fa cap gràcia, cap de ruc blanc. Qui t’has pensat que ets? No em busquis les filigranes perquè… Que no tinc sentit de l’humor jo? Mira qui parla? Cony de món, el que m’he de sentir! Tu que sempre fas cara de fàstic, sentit de l’humor? Tu no tens ni pessigolles als peus. Fas riure, totxo.

Era un estira i arronsa que pràcticament no tenia solució de continuïtat. Eren com la gata i el gos, no es podien veure però tampoc no podien passar l’una sense l’altre, sobretot ella. S’hauria mort de pena si ell li hagués faltat, això si no moria abans d’un atac de nervis al seu costat. Els primers assalts eren més aviat exercicis d’esgrima, un simulacre ben representat que sovint acabava amb una ensopegada més teatral que cruenta, però que feia la seva impressió. Extingides definitivament les regalèssies i confits sentimentals dels primers mesos, la seva relació era d’una mena de manera tempestuosa però grotesca, lletra de bolero i música de carrau.

—M’agrada recordar aquells primers anys, saps?, quan em tractaves com una nena malcriada, sempre atent als meus capricis. M’agradava sentir-me protegida entre els teus braços, encara que tu be que ho aprofitaves de seguida per refregar-me els mugrons, per grapejar-me els pits, sí, que sempre has tingut les mans molt llargues tu, o potser no te’n recordes que fins i tot aprofitaves l’ascensor de casa dels papàs allà a l’Eixample per fotre’m mà sota les faldilles, directe al musclo i quan no podies atacar per davant, aleshores furgaves per darrere? Si sempre has sigut igual. Però mira, sóc una beneita, t’ho he consentit tot perquè jo… Estreta jo? No pots tenir queixa, que sempre estava a punt encara que…. Calla, no em toquis. Que no em toquis, cony, et dic! Que exagero? No te’n recordes del primer dia que vas venir a dinar a casa dels papàs? Boig per arrencar-me les calces a l’ascensor em vas fer una carrera de dalt a baix a les mitges. Nena, on t’has enganxat? La vergonya que vaig passar. Sí que te’n recordes, eh. Que vol dir aquest i tant? Que potser no et vam tractar com un senyor? Si va ser un dinar de festa major va ser només en el teu honor. Un dinar de mal pair, dius? Això serà que tenies l’estómac regirat. Que no era un problema de digestió? Què insinues? No tindràs els sants pebrots de criticar ara els canelons finíssims que fa la iaia Pilar, eh? Són famosos a tota la família. No em diràs que no era melosa aquella espatlla de cabrit. A què ve la mala digestió, doncs? Ho hauria de saber jo? Vols parlar clar d’una vegada. Que et van amargar el dinar? Els papàs? Arribes a ser desagraït. Que no et treien els ulls de sobre? Observat i vigilat, dius? Quina barra que tens, tot eren atencions i compliments, només tenien ulls per tu. Els papàs uns xafarders de mena? Que jo també? Idiota, no et mereixes ni la beixamel! Tens la llengua llarga i la rialla falsa. Mite’l el fariseu, ell sempre tan amable, tan formalet davant els altres. Sempre has sigut igual? No, sempre no. No portàvem ni set mesos de casats que les galanteries van desaparèixer, les floretes van deixar pas a un repertori creixent de retrets, crits i morros. Mentider. Calla que ara parlo jo. L’elegància només la deixaves pels altres. A mi ja em tenies fermada ben curta, és clar. I per això t’havies de posar sempre aquell maleït xandall i les crocs color butà ? Ah, sí, la comoditat! I que me’n dius dels rots, eh? Acabat de dinar i mai no podia faltar el rotet del senyor! Sense voler? Sense dissimular voldràs dir! Excuses rai, una darrere de cada rot, el senyor deia perdó que semblava que te’n foties. Gasos? Bé que te’ls aguantaves quan venia a sopar algun conegut teu de la feina, sobretot si també venia aquella gata maula de secretaria. Sí, és clar, m’estimes tant que te’ls guardaves tots per mi! I si primer els gasos només feien soroll, aviat ja van venir perfumats. No m’entens? Que després dels rots pel davant, van arribar els pets pel darrere! De primer encara dissimulaves, disparaves de lluny. Jo muts i a la gàbia, què havia de dir? Plourà, Ramon, se senten trons? Setmanes després ja me’ls ventaves als nassos. Que exagero? T’hi recreaves! Sovint els arrossegaves com un solo de trompa; de vegades t’eixarrancaves per amplificar la percussió. Que et veig a venir. Ramon, no. No ho intentessis pas. Et dic que no! Tu tira’t un pet, serà l’últim que t’aguantaré!

Sempre igual, una traca de greuges, queixes i amenaces que ell, immutable, entomava sense escarafalls, cosa que ella es prenia com una ofensa. A pesar de la renovada declaració de guerra, s’ha de dir que ella era feliç així, en aquest estat de crispació intermitent, les baralles eren una saludable manera de descarregar l’energia que acumulava tancada a casa tots els dies, fent el dinar, rentant els plats, planxant roba, cosint botons, engreixant-se sense remei com una verra, arrugant-se… Les seves vides en lloc d’aproximar els seus mons van separar encara més els seus camins: ella, un pou de ressentiments, un sac de gemecs; ell cada dia més sord, com qui sent ploure. El matrimoni estava a punt de petar, i si no petava no era pas per falta de metxa sinó per falta de decisió i la por aquella de, ai, que dirà la gent. La rutina i la transigència passiva, doncs, s’havien escampat en les seues vides com un tumor inestable però benigne. Més que resignar-se, ella es compadia d’amagat, es limitava a fer-se mala sang, a somicar als braços de la mamà; ell, entre la feina, els dinars de treball, els viatges de negocis, les sortides amb els amics i el pàdel, a penes si feia vida familiar de mitja pensió. La descomposició del matrimoni s’havia aturat a dos dits escassos del daltabaix definitiu.

—No escarmento mai, sóc una sentimental sense remissió. Mira que me n’has fet de malifetes, i ruca de mi, sempre et perdono. Que no t’has de disculpar de res tu? T’hauria de caure la cara de vergonya! I grosses! Tant se val, avui no tinc ganes d’enfadar-me. Para de fer la murga, cony. Si vols no m’escoltis, no em vindrà de nou, però calla. Venia jo… Sí, no te’n fotis, ben contenta que venia jo, saps que m’enyoro. Ho saps, oi? M’havia fet la il·lusió que avui potser…, no ho sé, alguna paraula dolça, ni que fos de mentida, no t’hauria costat gens. Però no, el senyor ni cas, sempre a la seua, i si parla només és per fer la punyeta. Sisplau, deixa de fer el beneit, no t’escau el posat innocent. No saps de què et parlo. Ja n’hi ha prou, para. Que callis com un mort, això encara, però que te’n fotis així, a la meva cara, això sí que no Ramon. Que no n’hi ha per tant? Què esperes, que t’aguanti la mala gaita sense dir ni mu? Qui et deus pensar que sóc. Que què coi vols de mi? Ara resulta que no res. Mira-te’l! Et faig nosa, és clar. No, no ho has dit. Tampoc no calia. Sempre amb el barró a punt, només a fer mal. No et mereixes ni viure. Para de riure, vols? Deixa’m! Que em deixis! Ja estàs content? Si no em veus plorar no estàs satisfet. Ah, aleshores sí, aleshores surts amb el ciri trencat que sóc una bleda, que no tinc personalitat… Sé per on vas. Em vols fer tornar boja. Bestieses? Un malparit! No t’ho havia dit mai, però ara t’ho dic, ets un malparit! Tu, com qui sent ploure. Figuracions meves? Només amb la manera de mirar ja insultes! No em tornis a fer aquest gest. Et dic que no. Deixa’m. Que em deixis dic. N’estic tipa i farta de tu i dels teus sarcasmes. Ah, brometes. Brometes pesades, doncs. Ni que em matessis et sentiries culpable tu. Calla, no ho espatllis més. No vull sentir-te. Fes-me un favor: mossega’t la llengua. Que jo m’ho he buscat? Deixa estar la meva mare. Tu no n’has de fer res. Ets un desgraciat. Que no t’insulti? Això tu. No saps parlar sense insultar. Aquesta sí que és bona. Guarda’t la compassió, no en necessito. Si m’he sentit poca cosa és només d’ençà que estic al teu costat. Que no m’havia d’haver mogut de la falda de la mamà? N’arribes a ser de malparit. No tens perdó. Mira que vaig ser burra. Saps que et dic Ramon? S’ha acabat, ara sí. Que ja estàs bé on ets. Sola, estic més tranquil.la.

Ella es va aixecar de la llosa de marbre de la tomba familiar, tenia una cama enrampada, li picava l’ull dret, es va espolsar les faldilles, va omplir el gerro d’aigua, va desembolicar la dotzena de roses que portava a la bossa, i de peu davant les inicials de llautó del difunt, brandant el ram, va exclamar:

—Te les hauria de fotre al cap, que és l’únic que et mereixes, però no ho faré, encara sóc una senyora jo, te les posaré al gerro, però duraran mentre duraran. Després s’han acabat les roses, els clavells i les visites. No tornaré més, Ramon. No te les mereixes.

Si fa no fa a quarts de cinc, ella sortia del cementiri, amb el pas decidit i el gest contrariat. Una ganyota acompanyava el joc de palanca dels seus braços per obrir la pesada porta de forja, mai no la tancava, ja podria ser automàtica, pensava ella. L’enterramorts l’espiava de lluny, discretament, se la mirava amb uns ulls curiosos, estovats per la misericòrdia cristiana. L’enterramorts es mirava el rellotge, s’adonava que era l’hora d’aixecar el mort, però abans s’assegurava que ella se n’anava per no tornar. Fins l’endemà, és clar. L’enterramorts ajustava la porta i aleshores retirava la làpida postissa de la tomba, tal com havien acordat amb el marit d’ençà que ella, ofuscada perquè el seu home s’havia fugat amb la garsa de la secretària, havia agafat la mania que el seu Ramon havia mort d’un atac al cor fulminant. I ja se sap que a les dones no se’ls pot portar la contrària. T’hi va la vida.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*