LA MALA SORT (Relat)

0006103923

 

a Elena GRuiz          

 

            N’estava tip, aquell paio, d’estar tancat entre les quatre parets de la cel.la miserable. Cert que ja no li quedava gaire temps de garjola, que una mica més de paciència i s’acabaria el suplici, però cada cop se li feien més llargs els dies, i les nits cada cop més insuportables. De vegades tenia la sensació que el rellotge caminava enrere, que les hores s’allargaven, que els minuts s’encallaven, que els segons serpejaven, irònics, burletes. Si es mirava el sol, tenia la impressió que aquell malparit s’havia quedat clavat, que només és una manera de dir-ho, perquè de fet seria que la terra s’hauria adormit en un punt qualsevol del seu passeig orbital. I de nit encara era pitjor. Si bé les estrelles amb les seves incessants pampallugues semblaven cremar hores sense treva, allí s’estava, plantada enmig d’aquell formigueig falsari, la lluna, amb la seva rialla congelada, inquietant, indiferent. En fi, aquell pobre paio estava ben desesperat, i si no s’enfilava per les parets era, entre altres raons, perquè tampoc no en trauria gran cosa, només un mareig passatger.

        Ja se sap que quan algú està tan desesperat no s’està de romanços i tira pel dret. Incapaç de suportar aquell desassossec que li ressecava la vista i li rebregava els nervis, aquell paio va decidir, si és que es pot parlar de decisió en un cas així, de penjar-se. No per res en especial, però va ser la primera manera que li va venir al cap d’anar a veure l’altre món, posar-se una soga al coll i dir adéu al calvari. Amb quatre pedaços de llençol bast va trenar una soga precària, va fer el llaç escorredor corresponent, va comprovar que s’escanyava d’una manera raonable, tot i que en aquests casos la raó no se sap què hi pinta, però vaja, que era un llaç de confiança, que s’estrenyia amb prou voluntat per fer ben feta la feina. La va fermar a un dels barrots de la finestra descentrada, va pujar a la cadira, es va col·locar la corbata mortal i amb una puntada rabiosa va projectar la cadira contra la paret mentre començava el compte enrere cap a l’eternitat. Els batzacs de la cadira, però, van alertar el vigilant que, ràpid d’idees i de cames, encara va arribar a temps de despenjar-lo amb la mirada oliosa però viu.

          Es va emprenyar de mala manera, aquell paio, però no va dir res perquè tenia el coll encongit i la nou desencaixada. Sota una estricta vigilància nit i dia, per evitar una altra bestiesa, a la infermeria el van sedar, el van reanimar, i a les 48 hores ja li van donar l’alta. Només li van prescriure repòs, res millor que la cel·la doncs. Amb la consciència encara mig atuïda, el primer dia d’alta mèdica se’l va passar quiet, en una calma aparent, assegut sobre el catre, amb la mirada perduda en l’horitzó vertiginós dels seus pensaments de pres. En fi, que malgrat aquell primer fracàs, no parava de rumiar una nova via de redempció, viable i sobretot eficaç, definitiva. El sol de la tarda li va escalfar tant el clatell que, gairebé per simpatia, li va revelar l’alternativa. Després de cinc minuts de projectar les diòptries de les seves ulleres contra una pàgina sagrada de la Bíblia que l’Estat regalava a cada pres el dia del seu ingrés, va calar foc en un passatge proverbial, foc que d’aviat es va encomanar als sants veïns, als sermons annexos i a la llana morta del matalàs. La combustió no va ser gaire neta, massa fum i massa olor.

La intuïció però sobretot el bon nas van alarmar el vigilant que, amb un sarpat, va despenjar un dels extintors del passadís i no sense dificultat va obrir la cel.la, arrencar l’anella de seguretat de l’aparell, desencallar la vàlvula i, amb una ziga-zaga instintiva de la mànega, buidar la bombona de neu per tots els racons d’aquell infern de fum. Després, enmig d’una boira alimentada per la pols ignífuga, gairebé a les palpentes, va trobar el cos gairebé exànime del pres, i arrossegant-lo per les cames el va treure al passadís. Només estava mig desmaiat i, amb una mica d’aire i d’aigua freda, el va reanimar. Foc, ja té nassos. Mira que li van prohibir de fumar a la cel.la. Era el guàrdia qui li custodiava el paquet de tabac i l’encenedor, i cada cop que volia fer un cigarret, ho havia de demanar, i si el vigilant estava de bon humor, el deixava sortir al passadís, li encenia un fortuna, li controlava el vici de prop i, en acabat, li recollia la burilla, la llençava a la tassa del wecé, l’engabiava de nou, i fins al pròxim cigarret. El guàrdia no feia gaire de grat aquesta feina de zelador, però es va armar de paciència, més per una qüestió professional que de compassió. Sabia que si el pres s’arribava a matar, el suïcidi constaria com una taca negra en el seu immaculat full de serveis. Especialista en vigilàncies conflictives, mai no se li havia matat cap pres.

El vigilant confiava que ara, després de dues temptatives frustrades, avortades per la seva diligència, el pres es resignaria a la seva mala sort i desistiria de fugir de la presó pel tobogan de l’eternitat. Però el vigilant anava ben equivocat. Només quatre dies després s’adonaria del seu error de càlcul, o de la seva imperfecta perspicàcia. A pesar de l’uniforme idèntic, impersonal, la identitat reduïda a un número i un expedient, cada pres és distint, i aquest d’ara, ho comprovaria aviat, era molt tossut, d’un masoquisme obstinat, incansable, reincident. Que aquell paio no era un vulgar ximplet sinó un calculador prou astut, ho certifica que del seu pas per la infermeria en va treure una capsa de tranquil·litzants d’aparença anodina, unes píndoles minúscules, gairebé ridícules, però d’efectes traïdors. I així que el vigilant es va confiar, i dilatava les seves inspeccions rutinàries, que de vegades es limitaven a treure el nas i dibuixar un gest amb el cap que aproximadament significava, què, tot bé?, el pres va pensar que havia arribat la seva oportunitat definitiva.

Sense presses, per no cometre cap error i evitar un nou fiasco, va destapar la capsa, es va posar una cinquantena llarga de pastilles a la mà esquerra, va fer un parell de ganyotes per badar la boca fins al límit de les comissures, i aleshores amb un cop de braç sec i precís les va abocar coll avall, va fer un cop de banyes per empassar-se-les a l’engròs, amb tanta mala sort, però, que la gargamella, per un simple reflex fisiològic, imprevisible, va descarregar un esternut enèrgic i, malgrat els esforços per escanyar-lo, la meitat si fa no fa de les pastilles li van sortir disparades i van començar a rodolar com una estampida de confits pel terra de la cel.la. S’hi va llançar per plegar-les, però tot i l’habilitat de camaleó no va poder evitar que tres pastilles, empeses per la inèrcia arbitraria de l’esternut, anessin a raure a mig passadís.

Va ser la seva sentència. El guardià, atent a qualsevol indici sospitós, es va adonar d’alguna cosa estranya que remolinava pel terra, s’hi va atansar, i allí, en una rajola negra del terra escaquer, va descobrir tres minúsculs punts suspensius… Es va abocar a la porta, la va obrir i es va trobar el pres que gatejava mig estabornit empaitant les llenties mortals. Sense pensar-s’ho, el vigilant li va clavar un clatellot tan expeditiu que, d’un cop, el paio va expulsar una dotzena llarga de pastilles mig bavejades. El va agafar pels braços, se’l va carregar a coll i el va traslladar a la infermeria. Li van administrar un vomitiu poderós i amb quatre reglots asmàtics va treure la melassa lletosa d’aquell passatge a l’eternitat. D’immediat, per assegurar la desintoxicació, li van fer un rentat que li va buidar totes les sopes de les tripes.

El paio ja en començava a estar tip i fart de la cadena de desgràcies i fracassos acumulats, i es va persuadir que calia actuar de manera més professional, més racional potser, i en definitiva més expeditiva. Havia d’aplacar, doncs, el bull de la sang que li ofuscava la visió i el pensament, no podia deixar-se arrossegar ni pel desànim ni pels impulsos, calia pensar-s’hi amb deteniment, analitzar els pros i sobretot els contres dels suïcidis que la imaginació li proposava, sovint sense gaire convicció, tot s’ha de dir, assegurar l’eficàcia del mètode i l’aplicació òptima, escollir el moment oportú, i davant de qualsevol dubte, recomençar la prospecció, cavil·lar en una altra direcció. És clar que tot això era la teoria, perquè a l’hora de la veritat el fervor suïcida l’acostumava a trair. Així, per exemple, quan va provar d’electrocutar-se, la temptativa es va saldar amb un curt circuit que va alarmar no ja al seu diligent vigilant sinó a tots els funcionaris del centre que, durant uns minuts tensos i anguniosos, van témer que l’apagada no fos l’anunci d’un motí sobtat. Però no va passar res, una falsa alarma general i un disgust particular: l’expressió de cera groga a la cara, la mirada de gos apallissat, el posat vençut d’aquell desgraciat.

         Paciència, es va dir, rumiem-nos-ho amb calma, va pensar mentre mastegava amb atenció les síl·labes del consell davant del mirall de paret que certificava l’expressió de confusió mal païda. Es mirava en silenci, clavava la mirada a la rèplica gelada dels seus ulls, i de seguida va sentir algunes punxades d’esquizofrènia, un malestar general de la identitat en dissolució, i va haver d’estirar-se la sotabarba per recobrar una mínima expressió de consciència i la percepció intermitent d’un cor que bategava amb una indiferència crònica. Es va passar la mà per la cara com aquell que passa pàgines d’un llibre en blanc o que palpa una figura de perfils inexplorats, i va notar un tacte apagat, no ben bé de guix, però anònim, i es va mirar les mans amb un sentiment de traïció indeterminat. D’una manera mecànica, aquella percepció de deslleialtat manual va desencadenar una col·lisió premonitòria a tres bandes quan en la seva imaginació escaldada van coincidir el fervor suïcida, les ales d’aquelles mans convictes, obertes en un gest de capitulació, i els llavis lluents, finíssims i esmolats de les fulles d’afaitar de doble tall. Les pupil·les, dilatades, delataven la satisfacció desencadenada per l’associació d’imatges. Per primera vegada en la seva lamentable carrera de suïcida va tenir la convicció que aquest cop no fallaria. Algú, des del més enllà, compadit de la seva reincident mala sort, li va indicar un camí recte que ell, per aquelles coses de l’ofuscació, no havia vist ni previst, i això que cada matí el tenia al davant mateix dels seus nassos.

A força de tancar i obrir els punys de manera enèrgica, la pressió de la sang acumulada va dilatar les venes que, lentament, van desenterrar el seu relleu sinuós i blavós, com unes varices preocupants. Amb un tall curt però vigorós, concentrat, es va obrir els dos canells. Dues incisions no gaire aparatoses però profundes que van segar tot el diàmetre dels vasos i van descordar una hemorràgia encoratjadora. Assegut al catre, l’infeliç contemplava l’espectacle hipnòtic de la sang lliure, sentia l’escalfor del líquid que li brollava a glopades de les mans i se li escolava mansa cames avall, notava la sensació freda de la sangassa que se li acumulava sota les cuixes, un patamoll espès que escampava lentament l’ombra tèbia de la mort. Aquest cop havia tingut la precaució de fer el fet a l’hora que el guardià es dedicava amb avidesa a despatxar la carmanyola, havia calculat d’asseure’s al catre per evitar que, en el moment de perdre la consciència vertical, caigués a plom i el batzac alertés el vigilant.

I el cert és que mentre la sang començava a burlar la travada retícula del matalàs de poliuretà, el guàrdia s’estava a la seva oficina de butxaca compartint l’estofat amb quatre mosques que li rondaven la cassola amb una impertinència que a qualsevol li haurien amargat el dinar. Però ell tolerava sense amoïnar-se aquelles criatures de naturalesa nerviosa i de vol elèctric, i més d’una vegada, quan les veia amorrades en un coàgul de suc, s’havia posat a barrinar sobre aquella estúpida vida de mosca, condemnades a donar voltes sense sentit, víctimes d’una visió desmesurada i d’un cos d’esquitx. Una vida ben trista, la de les mosques, pensava. A mig dinar, però, alguna cosa va destarotar la rutina d’aquella soledat pastosa, alguna cosa indefinida havia alterat el ritme minimalista del silenci. Després d’un desconcert momentani, es va adonar que les mosques havien deixat d’inquietar-lo. No estarà pas passat, l’estofat?, va pensar. No, la seva Jenny era una dona de fiar i una cuinera impecable. Va repassar els racons de la saleta, i enlloc no va veure ni rastre de cap mosca. Que haguessin desaparegut així, de manera fulminant, totes, havia de ser per alguna raó poderosa que no endevinava.

Sense ni tan sols imaginar la causa d’aquella deserció inesperada, de manera intuïtiva, el seu cervell va concentrar tots els interrogants en la direcció més preocupant: quan aquí passa alguna cosa rara, senyal inequívoca que el pres ha comès un altre disbarat suïcida. Va saltar com un esperitat de la cadira, va travessar el passadís al galop, va obrir la cel.la amb la perícia d’un espanyaportes, i exacte, allí s’estaven les mosques, amorrades al toll escandalós que la sang d’aquell desgraciat acumulava amb un degoteig intermitent després de traspassar el cos porós del matalàs. Per frenar la pèrdua de sang, en lloc de carregar-se’l al coll, el va arrossegar amb els braços ben enlaire, que era la manera més simple de contenir l’hemorràgia. En arribar a la infermeria, van comprovar que havia perdut molta sang a més de la consciència, que encara eren a temps de salvar-lo però necessitava una transfusió de seguida.

El mateix vigilant s’hi va oferir. Després de contrastar les dues sangs i constatar que eren les dues eren del grup be, el vigilant es va ajeure al costat del perdulari i en cosa de minuts, mentre li relligaven les venes truncades i li cosien les lamentables ferides, la bomba va reanimar la pressió sanguínia i el color de la cara d’aquell pobre de mi. Al cap de quatre dies, recobrada la consciència i la calma, li van treure els punts que, segons va assegurar el metge, no deixarien ni rastre de les lesions aberrants. Li van donar l’alta de manera més aviat precipitada, però hi havia una raó determinant: per fi havia arribat el dia que ell tant esperava i que encara el desesperava més. Ves per on, entre els suïcidis imperfectes i les convalescències consegüents, li havia passat el temps sense adonar-se’n. O sigui que malgrat els fracassos, aquelles temptatives esguerrades o desbaratades havien fet el seu servei, mitigar la conjunció infernal d’impotència i desesperació. L’endemà sortiria de la presó i ja no s’hauria de matar més buscant el sistema de treure’s la vida.

        —És l’hora. —li van dir a quarts de sis, que en casos així és l’horari prescrit pel reglament. Es va llevar en un silenci estricte i disciplinat, feia una cara inexpressiva, de màscara mortuòria, sense atributs emocionals tret de la llàntia tímida que li tremolava al centre exacte d’una mirada de peix bullit, apagada i sense llustre. Es va rentar, es va afaitar amb una màquina elèctrica atrotinada que el vigilant li va deixar per impedir bestieses d’última hora, es va pentinar sense gaires escrúpols, es va vestir d’esma, amb una despreocupada diligència, i en acabat, sense badar boca, amb una inapreciable contracció de les parpelles va insinuar que ja estava llest.

El vigilant, amb una afectació viva però dissimulada, el va acompanyar pel laberint de passadissos a pas de parsimònia. Els presos de les cel·les veïnes, desvetllats per l’agitació dels llums encesos i perquè gairebé era hora de tocar diana, li deien adéu a mesura que passava pel seu davant, un adéu sense entusiasme, respectuós però eixut. Ell només assentia amb un gest mínim del cap i una mirada terrosa, impersonal. Van travessar el pati, que en aquelles hores estava ben desert, només mitja dotzena de coloms que picotejaven engrunes de pa sec en un racó. Van entrar en una sala irregular i austera on ja els esperaven. Discretament, el van convidar a seure en una cadira ronyosa, li van fer signar un rebut, li’n van donar una còpia dels papers que ell es va voler guardar a la butxaca de la camisa però que finalment va anar a parar a mans del seu advocat d’ofici, un galifardeu inexpert, carregat d’espatlles i de bona fe.

El metge li va desembolicar les benes que encara duia als canells, i després d’examinar les ferides i comprovar l’excel·lent aspecte de les cicatrius només li va aplicar uns esparadraps testimonials. Tota la cerimònia dels tràmits procedents es feia enmig d’un silenci gairebé clandestí, esgarrapat per les mirades furtives, els gestos continguts i la dilatació fibrosa de les emocions dels convocats. Li van indicar el camí amb un gest encongit, indecís, innecessari al capdavall. Ell va fer un apunt de reverència amb el cap, un adéu sobri i general a tots els presents. Dos minuts més tard, darrere seu es tancava la porta del món. A través d’aquella finestra irreal, morbosa, l’advocat, el vigilant, el director del presidi, el metge i la resta de personal se’l miraven amb un posat de transcendència rígida, incòmoda. Ell se’ls va mirar de manera inconcreta, sense sentiment, estava més sol que mai, a punt d’estrenar una nova vida. A les set en punt, l’hora exacta assenyalada per la llei, l’encarregat va obrir les vàlvules de la justícia humana. Així que es va apagar l’última campanada solemne, el silenci es va fer més humit, espès. La primera bravada d’aquella venjança legal en pols li va rebregar les entranyes amb una estrebada brutal però li va retornar un puntet de vivor als ulls, una mirada de peix fora de l’aigua que amb una orientació magnètica buscava a través dels vidres la rèplica i la complicitat del seu protector. Les dues mirades es van entrellaçar i fondre en una paral·lela abocada al sabotatge letal: l’una, abans d’escolar-se celles avall camí de les tenebres, va segregar una perla de tristesa equívoca i un punt final d’estupor; l’altra, després d’un instant de vacil·lació, va esbossar un somriure de legítima satisfacció personal entre un vapor de compassió humana.

Tot plegat va ser un segon, o potser dos, congelats en la memòria eternament.

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*